Lunel... i "Els Patricis"

Lunel, un poble de França.

Dimarts, el darrer dimarts d’abril, però “il fait chaud, trés chaud”. Sembla estiu aquesta primavera seca i esglaiada. Des del cim del “morret de la forca” mirem la valleta i parlem d’oliveres i ametlers. Hi ha una correcta i educada emoció en aquest dimarts d’abril. Sense estridències, com són les emocions a casa meva.

Patricis. Aquest és el nostre “malnom”. Patricis d’un Patrici primer que n’ha portats molts desprès i que han esdevingut “Patrice” a les terres de parla occitana. Lunèl –Hérault -(Llenguadoc-Rosselló).

El primer Patrici és un pobre infant donat en adopció. De pare noble i mare criada, pastat entre les foscors d’aquella casa gran i rica, el nadó és entregat i la veritat amagada. Es dirà de cognom “Palma” per les fulles de les palmeres que creixen a voramar a Alacant. I es criarà al camp, a Teix, amb uns pobres camperols... Sabut i guapot, amb ulls color mediterrània, portarà al món una caterva: Teresa, Maria, Patrici, Àgueda i Matilde.

I perquè el segon Patrici se’n va a França i allà viu i perviu en la seva gent?. Exili republicà?. No, que va ser abans... Abans que la dictadura fera botar tants i tantes i fou desprès d’una pallissa. El pare i el fill han estat discutint i els cops li han trencat un bras. Terrible... El jove Patrici se’n va amb nomès 17 anys a França... i tornarà vint anys desprès al poble pequè enyorava la seva pobra mare. Les seves germanes menudes, quasi xiquetes, quan troba feina, van amb ell... i retornen un temps desprès al poble amb les espatlles cruixides i els cors plens d'experiències. Van i vénen postals i cartes, però desarrelat i patit de terres aspres i cops de puny, allà farà la seva vida.

Anys desprès un infant de sis anys, de nom Alain, juga a les cartes amb unes xiquetes boniques, algunes amb els ulls blaus de dolça mar. Unes cartes franceses de colors vius. Juguen a cal’ barber, i va coent-se l’arròs. Tot és festa, que la família de França ha retornat.  

Una casa plena de dones joioses amb el retorn... no s’entenen massa be... ja se sap, el francès... però es fan comprendre amb els detalls.

Avui ha tornat Alain amb el seu fill. Un xicot “afrontós” tal i com diu ma mare que era el seu oncle: templat, elegant, sabut i guapot. I mira el xiconet amb tendresa i li veu les semblances i diu: és dels nostres el xicon... quins ulls més blaus!!!. I el xicon s’afronta, és un adolescent... Quasi de la mateixa edat en la qual el Patrici, se’n va anar fugint d’un pare dur, rústic i exigent.

La vida va i torna... i està feta de coses senzilles. Un dinar, unes fotos velles que dormien en una vella capsa de llauna, un poc d’oli novell de les oliveres que beuen la mateixa saba que aquelles de principi de segle XX. Aquells carrers, aquell campanar, aquella casa, aquell bancal... són al mateix lloc.

Una creu de pedra i sota la creu, Teresa i Patrici. Foto. Una foto que un vellet de vuitanta-quatre anys veurà a casa del seu fill Alain properament. Cada dimecres, amb la seva dona, dina a casa del seu fill... I el fill li mostrarà les fotos i li relatarà tot, amb tot detall. I aquells ulls somriuran una mica, cert, segur... “peut-être les larmes, c’est possible un petit sourire”...

Una vall oberta cap a la Mediterrània i el somriure amable d’Alain i del seu fill que té els ulls del color de la mar. 

Senyor de les Marietes, empareu-nos!...

Plovia.

En aquella vesprada d’hivern a La Font de la Figuera, plovia... Ni a cànters, ni a “saltamarge”, suaument. Amb aquell ploure que fa sonar els canalons de llauna com un pausat càntic serè. Aquell ploure que fa goig quan es desitjaven temps de pluja per assaonar una mica la terra farta de gelades i gebre.

Li agrada caminar despentinat. El cap damunt els muscles com un fanal. Així es diverteix mirant amb ironia la tardor sense colors ni plomes dels seus veïns.

Mira el que ningú mira, veu el que ningú no veu, escolta sons que no semblen escoltar els altres i gaudeix de la seva particular forma de mirar i viure. És com tots, i és com ningú.

Plou i les gotes d’aigua et fan baixar el tos. Amb els ulls mirant a terra i capficat en els propis pensaments, camina amb bon ritme cap al bar. Un cafè calentet, una mica de conversa, un escridassar afectuós i una mica de calor de persones.

I plou i ella s’ofega dins un bassonet d’androna, una mica d’aigua bruta que ha fet toll. I la veu patir en el llindar entre la vida i la mort. Ofegada, pobra... sense defensa ni opció de continuar feliç entre les tiges, rosegant el fullam tendre. Ha caigut, o l’aigua l’ha feta caure i s’ofega. S’aclama als déus dels insectes, al Senyor de les aigües tèrboles, a la verge de les marietes... i veu la faç de la mort prop, ben a prop.

Ell l’ha vista i ha sentit un pessiguet al seu cor. Amb els dits, amb un bastonet, com pot i sap tracta de treure-la de l’oceà de les infectes aigües on la mort la vol prendre per portar-la al paradís promès de les marietes bones, de les que s’han portat be i han estat solidàries amb les que són del seu gènere, espècie i  classe... Però es jove i bonica. El vermell de la seva crosta i els negres puntets que la guarneixen encara són lluents i poden fer-la gaudir un temps més entre les fulles, les flors, les branquetes tendres de la xara.

-“Sóc el teu heroi, pobreta meva. Que si no ens cuidem unes a les altres, qui ens ho farà?. Ens tenim l’un a l’altre i no moriràs avui, marieta, menuda, bonica...”

La veïna el mira. Les gotes d’aigua neta li omplen els cabells de lluentors. El veu com agafa la marieta i com li parla, com la porta al palmell de la ma.

-          - Però dona, que s’ha de fer el be, xica, si...!!!. Pobreta, no?.

Ara redreça el camí cap al parc. El veritable paradís de les marietes vives. El lloc feliç de verds llits i amagatalls. El continent sense frontera ni llei. El lloc on pot estar i ser com vulga. La deixa al parc i somriu.

Heroi de les marietes, déu gran, gegant per un ésser tan fràgil... salvador de les pudentes aigües. Amb els braços forts i els ulls plens de llum.

I para la pluja. I el sol dibuixa un petit arc de sant Martí a la bassa, al toll, a la tapa de l’androna.

I ell..., mira el que ningú mira, escolta músiques que els altres no coneixen. És com tots, i és com ningú... Senyor de les Marietes, el de les mans belles i aspres... Que passa redemptor sota la pluja.

El meu Marroc

...La febre va acabar per desaparèixer; estava salvat. En eixe moment es van obrir davant meu unes portes gegantines com les de la medina de Rabat. Hi havia jardins per tot arreu. I sobre tot l’olor d’eixos jardins, l’olor del paradís.

No vaig reconèixer res, tot estava verd, tot era nou (...). Hi havia gent joiosa, no massa, gent d’aquesta que no existeix a la terra. Hi havia un guardià bell, magnífic, nu, que es deia Rajan. Em va preguntar: “Respectes el ramadà, amb totes les seves regles?”. Anava a respondre-li, a mentir. I va afegir: “No menteixis, me n’adonaré”. M’inspirava confiança: “Sóc jove, sols tinc divuit anys, no aconsegueixo dejunar fins a la fi, no sóc fort”. Aleshores em va aconsellar: “si vols trobar-te un dia entre les persones joioses a les quals veus jugar i participar de la felicitat, hauràs de respectar el ramadà: jo sóc el qui guia els bons dejunadors vers el paradís”.

I em vaig despertar. Era de dia. La meva M’Barka havia preparat sèmola. Em va mirar, em va tocar i desprès va obrir la finestra  va donar gràcies a Déu. Els ocells cantaven. Aleshores li vaig contar el meu somni. M’escoltava religiosament. Em va entendre.

Abdellah Taïa

El meu Marroc. Pp.99

Pavana per una Infanta. Difunta?...

Quan una s’entesta a perdurar...

Quan no vol veure el que tots veuen, ni beure el que tots beuen. Que de la font pública ella no beurà, valga’m Déu!!!.

Quan els rinxols del seu cap són tan falsos com ella mateixa ho és i dues donzelles, cada matí, al dematí, enrosquen i regiren els daurats cabells perquè quedin com sempre..., sense modificació alguna en llargària ni volum. Per mantenir els seu diví aspecte de nina trista i malenconiosa.

La dida de la dreta ho fa delerosa. De monàrquica i noble família, d’arrels hispàniques destil·lades en colònies americanes perdudes segles enllà. De dits plens de quibrasses dels freds de Castella, la vella. Uns dits que, amb la pràctica quiromàntica de les bruixes velles dels camps de Salamanca, han esdevingut els més destres per “enrinxolar” la cabellera reial. Ella és la dida més fidel, la de tota la vida, la senyorona que sap que la pervivència de la infanta és la seva pròpia pervivència i l’enaltiment de la corona, la seva àncora de salvació davant el poble aspre i poc cultivat que sempre vol més i més.

La de l’esquerra, més amable en les maneres i més falsa. Obre un ull cap al ponent mentre guaita les espurnes del sol que es lleva al dematí. No perd punt. És la filla d’un sinistre ciutadà que féu diners venent sedes i flocs a les filles dels prohoms. I en un cop de sort, sa magestat els elevà a l’honor de besar-li la sivella de la sabata donant-los privilegis i honors que abans només s’hi reservaven a les cases amb armes i escuts a la façana. Però els temps canvien i els monarques modernitzen els seus ceptres afegint a sa cohort gent de més baixa empunyadura. Així, ella, de vermella sang que no de blava, pentina la cabellera que el sol acarona mentre somriu i canta velles cançons camperoles que a la Infanta tant li agrada escoltar.

Una i l’altra la deixen ben preparada per al passeig entre les sèquies i les flors. Una i l’altra l’ajuden amb els faldons, les sinagües, els brials i els joiells. I enllestida, es deixa observar des de la finestra pel Pintor de la Cort que, reclòs en aspres estances, tracta de posar bellesa serena en un rostre sense gràcia. Ell la pinta des de la distància.

I a l’orgue de la capella, el Músic de confiança de sa Magestat Imperial, esbossa una obra de proporcions indescriptibles per al dia de la seva mort. Que no s’ha de veure ni es veurà soterrar com aquell. Que no s’ha plorat ni es plorarà llàgrima més amarga. Que tota la Nació s’ha d’esgarrar com un bacallà en veure la blancor de la lívida cara, la cera de la seva ma sostenint un mocador de randes fines. I el poble ha de sentir el cor en un ofec quan vegi com plouran clavells sobre la carrossa de les seves despulles.

Quan una s’entesta a perdurar, necessita de sa cort i conhort. A la dreta i a la esquerra sostenint-se mútuament. Perquè... què serà del poble, de la nació sense sos reixos?... I elles, les dides velles i ben ensenyades, no consentiran injúria alguna sobre la seva infanta de cera verge. Com soldats vigilaran que el poble no s’alce contra la mà que els hi té esclaus i servils, cecs i sords, babaus i famolencs.

I el poble farà cua segles desprès per veure la seva infanta de cabells enrinxolats, esperant un soterrar més gran, més bell encara que el de la esblanqueïda princesa de Gal·les, que Déu guardi en sa glòria d’islàmic paradís.

I res no canviarà perquè elles, les dides, tenen la clau que tanca tots els panys, una llei que diu que el poble no ha de saber mai el que vol, que si sap massa cal fer-lo callar i si parla massa se l’ha de descabar. Amén

Res, Pública... ni l’aigua de la font acabarà de tots i nostra mentre l’únic que sembla important és si a cavall o a peu costera avall. Res, pública i llibertat!!!, crida el poble... I el rei escolta missa i les dides van brodant.    

de foc i vent

...Entrava la tèbia llum per la finestra del patiet i els llençols acollien braços i planetes per descobrir.

I la força d’uns músculs que es desvetllen mentre el foc esbadoca el darrer tió.

Unes hores abans el fred xiulava pel carrer de les Tronetes. Els enderrocs de velles cases a l’abrigall del castell semblaven anunciar la fi d’un temps, d’un poble. Però el somriure i els gemecs alçaven pedres velles i les llençaven cap al cel.

Un poema a cau d’orella, descabellonat, jove, tendre.

La carícia del sol nou al terrat que mira a les runes i escoltar la seva veu al bell mig del silenci del matí serè.

I la soca de la parra plora tendres fulles menudes mentre les arrels alcen els ulls al cel.

En zel, en flama, matant el fred amb punys que s’obren en palmells de pau i vent nou, bo i veritable,

Vent... 

Amor d'olives

L’amor d’olives és amor d’amagat... amor de silencis d’arrels.

I de quina varietat, classe o plançò són elles, les olives?... Això importa ben poc i gens tractant-se d’amor.

No, no et llences a concloure que n’és de negre aquell amor. Que olives hi ha de negres brunes i morades, de galtes vermelles i esgrogueïdes, verdes, blanquinoses i del color de les roses. 

No és amor negre ni de cap altre color. És amor d’oli roent o fred, d’estar penjat als quatre aires i per ombres o assolellades gleves.

Amor de gebre i fred, de sol i neu... Amor.

Trepitjant cudols i taperals per les ombries del barranquet. Obrint escletxes amb la destral per llevar de sobte, i si poguera ser d’un cop sec, els xuclons. Espolsant branquetes joves que no suporten les pallisses i colpint el cor gris de la llenya vella.

Cauen, rodolen i s’ensaquen.

Cauen, pugen i es mesuren.

Cauen al bell llit dels esportins i regalimen.

I suma i ensuma l’oli novell un punt amarg... Com l’amor d’olives noves que retorna tots els anys... als cercles d’ociosos dies, per cap d’any.

I som d’aquells encara que s’arromanguen els braons i s’afanyen. En som encara d’aquells que compten sacs, cabassos i marraixes. Som colla d’un temps d’abans, amb ulls cansats i dits de pianista. Vara i llibres prenen els mateixos punys i als dos colpegen fort per assumir la seva essència.

Un amor estrany, com tots. Amor d’acaballes de desembre. Un amor ferit, que obre solcs al front i pinta núvols negres a les cames. Amor de gener encetat i hivern entre fullam d’argent i vida que no s’atura.

Així és el nostre amor d’oli i setrills. Amor que sura sobre l’aigua, ens eixuga les llàgrimes i ens buida el cap. Amor bocabadat mirant les branques.

De pasta fullada i suc de meló

És difícil reconstruir la primera infantesa, i més encara els mesos de la pròpia gestació. No hi resta cap record, la consciència d'allò que som sol començar amb records més tardans, més propers al temps present.

Solament s’alimenta la reconstrucció d’un mateix en moments tan primerencs, de records aliens, dels records que ja la vellúria esborra del tot i que la protagonista principal, la mare, no voldria oblidar mai. Però el cap és així, esborra arxius valuosos per sempre més, els redueix a frases inconnexes, a llençols gastats pel temps, a paraigües oblidats en un racó.

La meva mare, protagonista indiscutible de la meva gestació, m’ha contat dues històries de quan jo només era un intent de néixer, un projecte en formació, un bocí de vida nova que hauria de complicar-ho tot una mica més encara... Perquè era el que havia de fer quatre i això ja és massa tal volta, perquè ni manca ni sobra, però ahi està “el que ha de venir”.

No, no era un d’aquells desitjos de dona embarassada que no tenen cap ni peus però que s’han de comportar. No era una necessitat, ni un terapèutic consell per millorar la qualitat del temps d’espera del nadó que acabaria sent jo mateix... PERÒ EL PASTISSET DE CREMA I PASTA FULLADA passava de tant en tant el Port de Benifallim. La Cecília anava sovint a ALCOI i es passava per la confiteria “El Tunel”, una d’aquelles botigues alcoianes que mai haurien de morir. Un lloc preciós, amb uns aparadors nets, ben farcits i surtits. Desprès de contemplar la façana modernista per comprovar novament que no és un somni de sucre i xocolata, no saps que t’has d’emportar, perquè t’ho emportaries tot i més encara que dorm a l’obrador. Pastissos de crema i pasta fullada. Mmmmmmm!!!

Anys desprès, la mare i jo els compartim. Passe pel carrer sant Llorenç, mire de nou la façana i contemple rere els vidres el mostrador ben il·luminat. I tallem junts el cordellet que tanca l’embolic daurat i compartim ella i jo aquella delícia amb un somriure. I em torna a contar la història novament. Ja no se’n recorda qui dels cinc fills era el que estava dins la panxa quan els pastissets venien d’Alcoi... Seria jo? Seria alguna de les meves germanes?... Ai, com és el cap!... Però ens és igual, amb una cullereta de cafè, menuda, trenquem les mil fulles i esbadoquem el pastisset. Un per a ella i un per a mi i el companegem, que ens sap greu que se’ns acabe en un tres i no res... Alcoi és a prop i sempre ens fa sentir com si fóssim d’allà, com si no ens haguéssim anat de nou al poblet. Has d’anar mudat i no oblidar la forma particular que ells tenen d’anomenar algunes coses i fet: ets un d’ells, amb el clau de la ma ple de trossets menuts de dolça pasta fullada amb crema de pastisser, passejant content per la Plaça de Dins.

També em va contar la mare un dia que, al mateix moment que estaven esperant que vinguessin a portar-la a paritori, va mirar el pare i li digué tocant-se el panxot: “i si açò fos UN MELÓ?. Ens el menjariem i hauriem acabat. I tornariem a casa i ja. Pobrassa, com estaria que no es veia amb força de criar novament. Un altre, el que fa quatre, un més... Vaig néixer un dia de tardor nevant. I ella pensava en un meló d'estiu, un suc dolç de meló d'aigua que amera els dits.

També mengem meló junts ella i jo. Li agrada tallar-lo, fer-lo a trossets i posar-li una mica de sucre si no ha eixit molt dolç. I el posa en un perolet menut de vidre i mengem, i em guarda el coret per a mi... encara ho fa, el coret per al xic...

I la vida esdevé un seguici de coses com aquestes. La meva, pastís de crema i pasta fullada i suc de meló d’aigua dolç. I la memòria vol esborrar, trencar, confondre... I sembla que ho aconsegueix de vegades... d’aquesta pasta estem fetes les persones, si... de memòries alimentades de certeses o de certeses sustentades en boires antigues. I seleccionem, entre les tèrboles boires, espurnes de llum, de llum vermella de cor de meló, de llum daurada d’aparador de confiteria. LLUM, SI, LLUM.  

...demanant un senyal

UNA REFLEXIÓ AL PAÍS DE L'OLIVERA...

Bo, ja tinc ganes de dir la meva... I LA DIRÈ, QUE LA LLIBERTAT ens ha costat massa com per a no exercir-la finalment. 

I SI DEMÀ ENS ALCEM I EL PARLAMENT espanyol ha decretat que tanquen definitivament "El Valle de los Caídos"?. I si el mateix Parlament, amb democràtica i reglada votació, "dentro de los parámetros legales establecidos en la Constitución" decidira tancar RTVE?... La dimensió que prendria la cosa podria ser brutal, no tingues dubte. Si, a més, els arguments del govern foren "de sostenibilitat econòmica", encara seria la cosa més grossa. Ni se ni m'importa quanta gent sortiria al carrer... Que estem sortint al carrer dia rere dia de verd, de blanc, de negre o de roig i fan "EL CAS DEL PORC"... ni els desnonats, ni els dependents, ni les associacions en defensa de les dones maltractades, ni els mestres d'escola, ni els estudiants, ni la gent de la sanitat, artistes, intelectuals, miners, ni els treballadors i treballadores de la justícia, ni el "SURSUM CORDAE"... ELLS A LA SEGUIDETA SEVA... LA SEVA NOMÈS... Perquè el sistema polsòs i injust que s'han fabricat al post-franquisme els hi va be... Els va be a ells, al rei i la seva colla, a tres o quatre banquers, als de l'IBEX i als panxacontents que han enxufat en endolls de lladre gran. 

El barranc que s'ha obert entre ells i nosaltres és un abisme immens, però encara no tan gran que els diexem "menjant-se els polls del cap d'un tinyòs " i ens anem nosaltres A LA NOSTRA... ENCARA ELS HI RESTA CAMP PER SEGUIR EL JOC... el seu joc. El joc de desbotifarrar-nos i deixar-nos amb la boca al sol, com els boquimolls. 

"Tinc un cuernet en cada ull" (o un vitet, que ve a ser el mateix). Els ulls coents i amargs de veure els carrers plens de gentades. Si, a mi no m'agraden els carrers plens de gent cagant-se en judes, el traïdor... Aquell a qui van escollir (amb esperit democràtic i responsabilitat ciutadana) i que ens ha venut per 40 monedes del Temple. 

Tinc les mans com "cadenes de pou" de tocar de ben aprop la frustració, la tristesa, la manca de futur de qui m'estime.

I el "cul pelat" de treballar per mantenir una gentola que, com les panderoles: neixen, creixen, es reprodueixen i no moren... Acaben a Iberdrola, a Telefònica, o al Banc de Santander.

I JO SÓC D'AQUELLS QUE DEMANEM UN SENYAL, un signe clar que ens faça pensar que açò ja no pot durar, que ja estem farts de botiflers i cagamànecs. I EL SENYAL, tal vegada, siga que la TVV ja no dona senyal, ni senyera, ni seny, ni trellat.

Què hauria passat si haguéssin decidit per majoria tancar l'Instituto Cervantes, la Biblioteca Nacional, el Museo del Prado o El Palacio de Oriente?... I si haguéssin decidit que els espanyols ja no podrien tenir cap mitjà de comunicació en la seva pròpia llengua perquè això és car de mantenir i durant anys s'han gestionat malament aquelles institucions i mitjans?. Com s'ho prendrien si encara que siga "panderà de bou", tancaren "Los Reales Sitios" o "la Real Academia de la Lengua"???. No emprenyeu, que seria fort... PERQUÈ CAP D'AQUELLES COSES ÉS D'ELLS, CAP. SÓN DE LA GENT, LES PAGUEN ELS IMPOSTOS DE LA GENT. 

OBRI'M L'ULL O ENS QUEDAREM "campanejant", o en castellana expressió "sin plumas y cacareando".

El Poble Valencià (inexplicablement per a mi i moltes/ts com jo) havia elegit amb majoria uns/es diputats a Corts que no fan altra cosa que desfer-nos com a col·lectivitat, com a País. Judes elegits pel seu poble, traïdors de la seva pròpia llengua i cultura, moniatos amb ramells de flors per ofrenar-li a la geperuda "nación de naciones", que diu de sí mateixa ser tan diversa i que si no "esclafa, rebenta".

ESTÀ DIFÍCIL TOT, SI... Però no és per manca de diners nomès... que ens manca la dignitat i la llibertat i això ja "clama al cel".

...per cert "sursum cordae" vol dir "que alcem el cor"... El cor o el cul, però alcem-nos, que ja hi ha prou.

Vuire per contar-ho

He sentit tantes vegades allò de “encara no ho hem vist tot”... o això altre de “no tinc jo passat ni res”...

Si, certeses de vells i velles que "paren les orelles", que diuen les veritats viscudes com sàvies paraules apropiades per tot i per a tots en qualsevol situació.

Algunes coses viscudes en albirar la meitat de la vida que un espera viure i... "el que ens queda encara per passar", diuen. I no totes les experiències són iguals. Algunes d’aquelles coses viscudes obrin solcs que només un sap com en són de profunds i quines llavors hi has plantat.

ENCARA N’HEM DE VORE MOLTES I PASSAR-NE UNES QUANTES MÉS, així és i així ha de ser. Però si es viuen i passen i el fruit és la DIGNITAT, haurà pagat la pena, cert!.

De les coses que he llegit darrerament, a les bones i llargues vesprades de l’estiu. Bones com olor de jacint, llargues com unes cames que millor no recordar, per no ferir-se o nodrir desigs. Allà va:

... Creo que el colmo de la desesperación de mi madre fue mandarme con una carta para un hombre que tenía fama de ser el más rico y a la vez el filántropo más generoso de la ciudad. Las noticias de su buen corazón se publicaban con tanto despliegue como sus triunfos financieros. Mi madre le escribió una carta de angustia sin ambages para solicitar una ayuda económica urgente no en su nombre, pues ella era capaz de soportar cualquier cosa, sino por el amor de sus hijos.

Hay que haberla conocido para comprender lo que aquella humillación significaba en su vida, pero la ocasión lo exigía. Me advirtió que el secreto debía quedar entre nosotros dos, y así fue, hasta el momento en que lo escribo.

Toqué el portón de la casa, que tenía algo de iglesia, y casi al instante se abrió un ventanuco por donde asomó una mujer de la que sólo recuerdo el hielo de sus ojos. Recibió la carta sin decir una palabra y volvió a cerrar. Debían ser las once de la mañana, y esperé sentado en el quicio hasta las tres de la tarde, cuando decidí tocar otra vez en busca de una respuesta. La misma mujer volvió a abrir, me reconoció sorprendida, y me pidió esperar un momento. La respuesta fue que volviera el martes de la semana siguiente a la misma hora. Así lo hice, pero la única respuesta fue que no habría ninguna antes de una semana. Debí volver tres veces más, siempre para la misma respuesta, hasta un mes y medio después, cuando una mijer más áspera que la anterior me contestó, de parte del señor, que aquella no era una casa de caridad.

Di vueltas por las calles ardientes tratando de encontrar el coraje para llevarle a mi madre una respuesta que la pusiera a salvo de sus ilusiones. Ya en plena noche, con el corazón adolorido, me enfrenté a ella con la noticia seca de que el buen filántropo había muerto desde hacía varios meses. Lo que más me dolió fue el rosario que rezó mi madre por el eterno descanso de su alma.

Cuatro o cinco años después, cuando escuchamos por radio la noticia verdadera de que el filántropo había muerto el día anterior, me quedé petrificado a la espera de la reacción de mi madre. Sin embargo, nunca podré entender cómo fue que la oyó con una atención conmovida, y suspiró con el alma: - ¡Dios lo guarde en su Santo Reino!.

(Gabriel García Márquez. Vivir para contarla. P. 161) 

Històries de la GATA ALEGRE I COMBATIVA

AL MES D'AGOST VA VENIR A LA MEVA VIDA... CATERINA D'ARAGÓ, LA GATA ALEGRE I COMBATIVA... I estem contents, si... ens entenem tan be ella i jo!!!.

La meva GATA ALEGRE I COMBATIVA acaba el dia panxa en amunt amb mi al sofanet... Ha lluitat amb les moscardes, les vespes i la resta d'insectes que vivien feliçment entre les fulles de les plantes, al terrat. També ha fet combat amb els dragonets que entren i surten per la finestra de la biblioteca. Si hi havia ratolí, deu haver fugit a terme de Benifallim. I com no té prou amb tots aquells combats, ara vol seguir amb els botons de la meva camisa i les tecles de l'ordinador... CATERINA D'ARAGÓ, EN UNA MA UNA GRANERA I EN L'ALTRA UN CANYÓ...

Històries de la GATA ALEGRE I COMBATIVA (Segona part). Ella vol escriure i llegir...I jo, com que sóc mestre d'escola haurè d'ensenyar-la... Encara que sembla saber-ne molt ja d'això. No pot deixar d'intentar posar les potetes damunt el teclat i quan agafe el llibre, ella vol precís posar-se a llegir amb mi. Passe el full, mos al dit...! Clar, igual ella encara no havia acabat el paràgraf,que jo vaig molt apressa... Què en se jo?. Em pose a inventar històries amb el quadern i la llapissera... Ella, mos al dit!!!... que sembla tenir enveja dels moviments nerviosos de la ma quan escriu... o què en se jo?. Finalment ens comprendrem molt be ella i jo... Si, sembla que li agraden les mateixes coses que a mi desprès de tot: Becar panxa en amunt a la maca del terrat, menjar rosquilletes, i llegir i llegir fins que la fosca ens fa alçar-nos, per fi...

Històries de la GATA ALEGRE I COMBATIVA 3: El motxo està gelòs...molt gelòs. Abans ell i jo erem una perfecta parella de ball, sobretot quan ve dissabte. Jo pose les cançons millors per al nostre dansar i ell tes, orgullós, amb perfecta execució dels passos i cadències. Li encanta quan sona "Xavier del Coixo"... Però tot això s'ha acabat amb Caterina d'Aragó... Ara és un BALL DE TRES, com aquell que es ballava a la Fira de Xàtiva, però a l'nrevès: una dona i dos homes... I ella és la que millor ho passa perseguint els bigots del motxo. Gira, regira, bota i cau, estira i arronsa... Una artista de la dansa contemporània, que consisteix a pegar-se bacs i més bacs i contorsionar el cos de vellut sobre els rajols del sòl de terra. Avuí hem fet el nostre particular ball de tres a ritme de Wagner. Per a dies de tomenta estiuenca una pila de Walkíries trontollant penyassegats avall li diu molt be, no?... I ella, ho ha passat millor que a Terra Mítica, cert!!!... Esgotadeta s'ha quedat...

Històries de la GATA ALEGRE I COMBATIVA 4: "Ella es torna boja al llit"... Ai, eixe llit, el més gran de la tenda. Tan gran que vaig haver de serrar els ferros del balcó per fer-lo entrar, que per l'escala no hi cabia. Desprès els meus supercunyats Rafel i David, van portar l'ensoldadora i ho van deixar tot com abans... I allà està per a ella. Si, ja se que heu pensat que en gran follia havia decidit submergir-me en una nova i felina sexualitat, però res més lluny de la realitat, que estic on estava en eixes coses, com abans... Si, "ella es torna boja al llit" i deu pensar que el llitot és la mar mediterrània amb onades salvatges per fer "surfing". No, ella això no s'ho perd i puja les escales a tres a tres per "ajudar-me" a fer lo llit... Quan colpege el matalàs per tovejar-lo una mica i per estirar el llençol de baix, bota damunt com un llamp. I es rebolca contorsionant-se i pegant-se cabades contra els coixins. Flassades fora i cobertors al terra d'un estiró: sflop!. Coixins reballats a les altes... Gaudeix com una condemnada la Caterina. Estire el llençol de dalt i la deixe en blanca immersió uns segons... Cerca una eixida i la troba ben aviat... Ara ve la flassada, que pesa una mica més... I de nou es queda davall com en una coveta suau. Desprès el cobertor d'indiana de la gitana resolta de la plaça...preciós, amb branquetes verdes i fullam oriental, amb pètals de color carabassa que ella acarona i pessiga. I es rebolca i cau del llit i torna a pujar... Crec que la faig feliç al llit (cosa, per altra banda, que no poden dir tots el homes amb les seves companyes de vida i cambra)... I, malgrat ella, em queda perfecte, no us penseu, millor que als hotels, sense acurrufons ni robes regirades... Desprès baixem l'escala com si res haguéssim fet... i els dos dissimulem. 

HISTÒRIES DE LA GATA ALEGRE I COMBATIVA 5: "Eixir de l'armari"... 

Quan Caterina va venir a la meva vida, algunes amigues ja volien enparellar-la amb els seus gats. És tan bonica i ben plantada!!!. Jo ja us deia que era massa menuda, que ja triarà ella amb qui es vol maridar... 

I ha passat, Caterina ha "eixit de l'armari". Us explicarè el succeït...

Vaig corrent, per més prompte que pose el despertador, sempre tinc coses i coses a fer a les fosques i palpentes: les dents, els ulls, el llit, l'escurada, la dutxa, el menjar, els llibres, les claus... Des que he d'anar de poble en poble de mestre itinerant vaig foll escales amunt i avall (el meu cos s'esbadocarà ja veureu)... Aquell dia tocava Relleu, bell poble de la Marina Baixa... les claus, la porta de la cotxera, la samarreta tacada de l'esmorzar, ara m'he de canviar... el mòbil, l'agenda, les ulleres de sol... Roda la clau i carretera avall mentre sona Manel i surt el sol pel Puig-Campana.

Passa el matí: classe, classe, classe... fam!!!. La mare m'ha fet el dinar, perquè l'amor és això: ajudar-se i ajudar. 

Dine, torne a casa i ella, que sempre apareix davall l'arc del menjador i es refrega entre les meves cames un poquet abans la sesta, no apareix... Pense: estarà pel terrat percaçant algun insecte infecte...I dorm, i desperte i m'en vaig al bosc a caminar i vaig a casa Llúcia a tallar-me els cabells i em conviden a sopar i sope i torne a casa... I novament no està Caterina davall l'arc...

I m'entra una pena gran. Escarbe, recerque, obric portes i revise finestrals, pregunte a la veïna i torne a casa assolat... I sent un "meeeeeu"... No, no pot ser... DES DEL MATÍ DINS L'ARMARI AJUPIDA DAMUNT DEL MUNTÓ DE LES SAMARRETES... i jo no m'havia adonat!!!. 

Com una pobrassa s'havia quedat a l'armari tot el dia... M'abraça, l'abrace, menja, beu i s'ajoca el meu costat... SI ELLA SABERA COM LA COMPRENC, COM ÉS DE NEGRA AQUELLA FOSCOR, I COM ÉS DE GRAN SORTIR-NE I ABRAÇAR!!!...

Rosa...Com l'or

Havia sentit a la televisió que les monedes són la cosa més bruta del món. No en sentit simbòlic solament (que això ho sabia ben be) sinó realment. La quantitat de bacteris que s’hi podien aplegar en concili ecumènic en una moneda podia ser de milions. Bacteris i porqueres de llocs impossibles d’imaginar. Ja ho deia la vella copla de la falsa moneda. Als seus anys (vuitanta ben complerts), tan vella i tota la vida agafant i prenent monedes plenes de brutícies d’unes i d’altres mans.

Però ara ho deia ell, el seu estimat relator de coses interessants. I si ell ho diu, és veritat.

Des d’aquell dia va començar a fer una cosa que ningú mai no va saber. Com que volia trencar d’alguna manera aquell cicle etern d’immundícies traspassades de ma en ma i de butxaca en butxaca, va decidir que “les seves” monedes, les que haurien de caure a les seves mans, sortirien de nou d’ella nétes. El seu monederet negre tenia dos compartiments interns i això era perfecte per a portar avant la seva estratègia de pulcritud: a la banda de la dreta posaria les monedes brutes, com venien de prostituir-se d’eixos mons de Déu, plenes de porqueres i invisibles criatures infeccioses. A la de l’esquerra les posaria ella netes i com l’or eixirien per sempre més de les seves mans blanques i tèbies.

En el lloc correcte les anava col·leccionant al llarg de dies d’anar al forn pel pa o de passar per les parades del mercat fent el recapte. Desprès les posava en una coixinereta menuda dins els budells de la rentadora. Aquella bosseta, que semblava la del Judes del quadre de la santa cena del menjador, pegaria voltes i voltes dins l’aparell i les monedes farien oloreta d’espígol artificial, com la roba que estenia vora els lliris al pati. Ja eixutes, les dipositava al lloc que per elles havia preparat: veïnes de les porques i repugnants monedes que rebia cada dia de la fornera, el carnisser i la de la parada dels formatges.

Lluentes i renovades sortirien de les seves mans cap al cistellet de l’església, dins el clau de la ma del borratxet que demanava als graons de fora, o novament a la fornera, al carnisser o al de la parada de les flors.

De tant en tant, quan la rentadora feia el seu cicle etern de giravoltes i no anava farcida del tot de robes blanques o colorides, segons el cas, la coixinereta de nonedes feia remors de llauna que se sentien fort. Cops secs a ritme de bolero que la feien somriure.

- Ai, mare, estic com un cabàs de gossos – es deia-. Però allà estaven les seves monedes polides, netes, perfumades...

Al capvespre, desprès de menjar poc i lleuger, Rosa es posa cara a l’espill de la còmoda i comença el ritual. Els cabells aplatats amb aigua de colònia. Dos ganxets amb diminutes papallones color de grana que la seva neta li portà del Japó. El mocador de coll de seda fina per semblar més senyora. Unes gotetes de perfum darrere les orelles i el ventall.

Engega el televisor. L’hora en punt. Solament quan hi ha el maleït futbol la cita ve a deshores, normalment en el descans i a corre-cuita. Però no falla mai. Amb la seva corbata que mai és la mateixa i sempre és fina i elegant. Amb l’americana perfecta que el fa semblar un artista de cinema, com els d’abans. I parla, i enraona, i ensenya coses que passen aquí i allà, i sap molt i tot ho diu bonic i en castellà. Saluda educadament en començar i s’acomiada amb bons desitjos per a la nit i el dia següent. Explica quin oratge tindrem i sempre encerta. És tan llest!. I ella li respon, i li llança besos quan somriu, i mou el cap en senyal d’aprovació  cada moment. I es tapa el ulls quan ell avisa que les imatges que venen a cop seguit són dures i poden esfereir les ànimes sensibles.

I ella és feliç amb el seu xic que ve cada nit a veure-la i la saluda i estrena corbata nova tots els dies per a ella.

Un dia ha d’agafar un bon grapat de monedes netes i ha de donar-les al xicon de l’estació del tren. Pujarà, s’asseurà amb el seu mocador de seda i els seus ganxets al cap, una sabata en cada peu i a veure’l amb un cistellet de cireres del seu cirer. Madrid està lluny, però no pensa morir-se amb eixa il·lusió sense complir.

Segur que li agraden les cireres i l’olor de l’espígol. Segur.    

Economia homosexual... o coses que un escolta i fan pensar

Quan s’engenrdra una criatura mai no saps com eixirà. Això no cal que jo ho diga, clar. Quan arriba això que en diuen “la criança”, comencen les sorpreses...,algunes gens agradables per als seus progenitors. La genètica i la seva herència ajuden a explicar algunes coses: que si camina com el pare, que si té els ulls de la cosina... Però de moment, el xiquet deixa caure la ma “nosecom” i... Ai!: - carinyo, crec que ens ha eixit..., ja saps el que vull dir.

De sobte el patrimoni d’ancestral ignorància s’actualitza als caps dels pares i comecen a observar el fill com si es tractés d’un “specimen rara avis”, és a dir: un ésser digne d’estudi. Miraran amb atenció gestos, aficions, moviments, amistats... i tiraran ma dels prejudicis heretats per concloure motius, raons i pautes de comportament (i segurament ho faran sense malícia, això vaja per davant). És possible que s’enganyen, però així va això...

I l’infant creix i tot sembla confirmar les sospites... I ho prenen fort i gemeguen i ploren i parlen amb el rector del poble o amb els metges... i comença la rapsòdia del fill homosexual: - Ai, el que ens queda patir amb aquest fill nostre!. Però igual també s’enganyen, possiblement.

Però arriba la VERITAT VERITABLE i resulta que al “corpus dogmàtic” de la ignorància col·lectiva li importa més que res L’ECONOMIA FAMILIAR. Si, sense construir un discurs raonablement coherent sobre la qüestió, els progenitors actuen sovint amb MOTIVACIONS ECONÒMIQUES, perquè ja se sap que l’economia és “la llei de la casa” (això diu l’etimologia). Ben casar la filla és veure com s’ha aparellat amb un xicot de butxaques plenes i negoci muntat. Col·locar el xicon (que és un poc gos malfeiner) és cercar influències i regalar pastissos al ric del poble que té una empresa potent. I amb el “xicon” de gustos femenins, què hi farem?... La pregunta resta en els núvols de les què no se sap contestar, de moment... fins que arriba la resposta: GAI SOSTENIBLE I ECONÒMICAMENT EFICIENT...

DUES ANÈCDOTES:

-          RARESA Nº 1: La mongeta. Em contaren que un matrimoni de fortes conviccions religioses i sense fills, va treure de “l’inclusa” una xiqueta bonica i forta per tenir família. La introduïren en el seu món d’oracions i missa diària i se li despertà vocació religiosa de consagració al nostre Senyor. Feliços estan els pares i ho diuen a tots els parents. Però... Taxan-taxan!; la xicona vol ser monja de claustre sever i no d’aquelles que sols porten toca i bossa gran i van al “carrefour”. I damunt se’n va a un convent ben llunyà, al cor de Castella la vella, en un lloc ben apartat... I diuen plens de neguit i disgustats: - l’havíem treta de la casa d’orfes per criar-la i que ens cuidara quan fórem vells, i mira, la desagraïda, ens deixa vells i desemparats i se’n va al convent.  L’economia familiar es veurà ben espatllada: tot allò que han acumulat durant anys s’ho menjaran a la residència caríssima on hauran de cuidar-los i canviar-los el panyal. Ara l’estratègia: amargar-li la vida i la vocació a la filla per fer-li xantatge emocional de destrucció neuronal massiva per a què deixe el monestir convençuda que la voluntat divina és que estiga dempeus a casa treballant pel benestar de la família fins que arribe l’hora dels comiats... Aleshores, que faça el que vulga i que siga ben feliç...però no abans.

-          RARESA Nº2: El fill homosexual. Una nit d’estiu, d’aquelles que un surt de casa per pegar un passeig a la fresca de la nit, vaig sentir un fragment d’una conversa sense voler. Les finestres i portes romanen obertes perquè passe el ventet i tot se sent... Dues dones d’una edat difícil conversen darrere la cortina de la casa. Dones amb “nores” que veuen com els seus ossos acabaran a l’asil perquè els fills (mascles) es deixaran portar per les decisions de les seves malvades mullers i no s’hi podran aclamar a ells quan arribe l’hora que es vegen inútils i sense servei geriàtric familiar.

I diu una d’elles (de la qual no dire nom ni senyal): - Ai, filla... la que ha tingut sort és “X”, com és la vida!.

-          -Sort?, i això?. Contesta l’altra.

-          -La té com una reina. Cuina, planxa, posa la rentadora... xica, com si fora una dona!.

-          -Clar, és que eixa “classe” d’homes saben fer tot lo de les dones.

-         - Una gràcia: la pentina com una nina, la passeja, li compra roba. Què bon gust té el xic!. Com una princesa, vaja.

-         - Clar, com eixos no es casen, mira, els tens quan et veus inútil, xica.

-          -Ai, això era abans!, que ara el "Sapatero eixe" els deixa que es casen si volen amb un altre home. On anirem a parar, Senyor!.

No cal fer-ne anàlisi de les dues anècdotes: coses que un sent pels carrers del poble. D’aquest i d’altres pobles, n’estic segur.

Amb les novetats dels temps moderns de rapidesa i canvis grans, resultarà que tindre un fill (o filla) homosexual és una sort des del punt de vista de L’ECONOMIA SOSTENIBLE. Gasten poc i estalvien moltes despeses. No porten a casa una tribu sencera de xiquets que acaben amb les gerres de l’oli i el pernil i solament duen alguna vegada a “eixe amic” amb qui van de viatge de tant en tant. Agranen, escuren, fan els llits i compren plantes boniques amb flors, decoren la casa i sempre els tens quan els necessites. Una gràcia, vaja. I si no se’ls nota la ploma encara millor, que així no donen massa que parlar.

Ja hi haurà algunes que preguen a la Verge perquè els done un fill d’aquells, que si es fan frares o monges ja no resulta be. Així la vellesa està assegurada. El xantatge emocional sempre funciona be amb qui s’ha matxacat en la seva tendra adolescència fent-lo sentir mal per ser diferent i, amb eixa arma, els tens al teu servei, per a glòria de l’economia familiar. Si és feliç o no això ja no importa tant, que es conforme amb el seu “destí” (cosa poc católica, més aïna ancestral mediterrània) que si ha vingut amb aquesta “tara” no s’ha de queixar. Que per això estan el pare i la mare, per a què no li falte un bitllet a la butxaca per pagar-se els vicis.  

Si, definitivament el que hem de canviar és el sistema econòmic... i les demès coses aniran canviant de franc. O no, qui ho sap?. En un món de matriarques econòmiques gregues un no s’aclareix mai. I en el món dels patriarques econòmics romans tampoc. Que no és igual cuidar-los perquè els vols i perquè vols, que perquè el destí t'ho ha ben marcat.

Nomès queda un crit que em ve de gust pegar: VISCA LA RARA LLIBERTAT!.       

Per si em desaparec...

El desig de desaparéixer... o millor, d’apareixer en un lloc secret, llunyà o proper, però ocult; ens envaeix algunes vegades, no?. Tal volta ens passa a tots de tant en tant. I aquell lloc ha de romandre amagat completament per impedir que res ni ningú pugui trencar l’ascètica i la mística de “l’ocultament del món” (que diria En Ramon Llull).

També serà cosa comuna que alguna persona, encara que sigui una només, ens podria tirar a faltar cas que la fugida es fera realment efectiva. Si, parle per mi, vull imaginar que almenys UNA persona estimada em tiraria a faltar, n’estic pràcticament segur...

Es preguntaria on collons has anat a parar, perquè merda no agafes el telèfon i sempre li ve la veu de mascle avorrit que fas al contestador que gravares una vegada i ara surt i surt una i deu voltes. Imaginaria alguns llocs “sagrats” per a tu dels quals, potser alguna vegada, li has parlat. Llocs on has estat feliç, ombrívoles gleves o assolellats balcons... Si, algú es calfarà el cap amb això una estoneta, perquè t’enyora, perquè t’estima, perquè falta li fas...

I si l’estima és mútua, que ha de ser-ho per força en aquest cas, hauries de compadir-te de l’estimada, l’amant, la mare o l’amic, la germana o el gosset que t’ha de tirar a faltar i donar-li pistes d’on t’hauria de buscar si has decidit, ni que sigui temporalment, esfumar-te. Però si dónes pistes massa clares t’acabarà trobant i això, inicialment, no voldries que passara... Però, digues la veritat!. En el fons t’en vas, t’amagues, t’allunyes, perquè vols ser buscat, trobat... Perquè t’encantaria una abraçada de pel·lícula, una retrobada espectacular, amb llàgrimes i tot... A que si?... Però bo, aquest no és el cas...

El cas és que almenys, si veritablement és persona volguda, estimada i saps que et voldrà buscar; ha de saber cert on NO T’HA DE BUSCAR... quins són els llocs, les situacions i els “events” que et semblen insuportables i que, per tant, no suportaràs (si no et porten lligat de mans i peus, clar).

Jo, avui, en faré una llista, provisional clar... però la deixaré començada i me n’aniré a nadar un poc... que baix l’aigua se sent una remor de “norrés-i-tot” que buida el cap i renovella prou.

Si em perd (lliure i voluntàriament, sense punt de coacció) NO EM BUSQUES, TU QUE DIUS ESTIMAR-ME, EN CAP D’AQUESTOS LLOCS:

- En una correguda de bous, en una competició de tir a guatlla ni res que se li semble i que necessite abillament de caçador. Tampoc em busques en un concert de Julio Iglesias ni de Madonna. No em busques tampoc al mercat del peix de Tànger, que la visió de tots aquells ulls de peix encara em fa patir alguna nit de malson. No estaré en un espectacle de masclots pegant-se vara ni en un de dones mamelludes rebolcant-se pel fang mentre s’estiren els cabells. Tampoc me n’hauré anat a vore dones davall d’un burka a l’Afganistan ni a una manifestació de feixistes russos contra els homosexuals. No estaré menjant paella al xalet d’un conegut d’un conegut que idolatra un dictador decrèpit i fill de puta. Tampoc estaré en un casino de las Vegas, ni en un paradís estúpid de Disney. No em busques entre la gentada davall d’un “capurutxo” per setmana santa, de processó enfervorit o foll (que s’assembla prou), que sóc de serra i sec per eixes coses. Segur i cert que no estic a Tailàndia de turisme sexual, ni fent fotos a infants que remenen descalços entre la brossa en algun país de l’Àfrica. Tampoc estaré segurament fent cua per a què em signe un llibre l’escriptora de moda o demanant autògrafs a ningú. No estic a la porta del “tall anglès”(com diu la meua mare) en dia de rebaixes esperant l’hora d’obrir per remenar muntons... Amb això, per via negativa, ja saps on POTS BUSCAR...

CREC QUE SAPS ON POTS TROBAR-ME, si es dona el cas, amb els braços disposats a una bona abraçada i potser amb ganes d’un culet de vi que podem compartir... No massa lluny, ni massa prop per no asfixiar la teva llibertat que tinc en un altar. Però em trobes cert. I ET DEIXARÈ UNA PISTA, vinga, va: POSSIBLEMENT PROP DE LA MAR MADITERRÀNIA, que és blava, gran i banya molts indrets...i que m'estime tant... Si, potser.   

Els teus ulls...

Te n’has anat i em faràs falta encara... Encara m’has de mancar.

Te n’has anat i t’has deixat els ulls. 

No, no te’n vas sencer. Et deixes uns ulls blaus que encara he pogut mirar per darrera vegada vius, mirant a l’infinit, oberts, sense parpelles, plens d’aigua i bells.

Te’n vas i et deixes els ulls blaus per seguir mirant la vida. Els ulls de la iaia, els mateixos ulls de la mare, els de Pile, els de Vero, els meus... D’un blau de mar serena un poc encendregats, amb una llum tranquila. Uns ulls que s’han indignat mil voltes i que s’han pixat de riure molts dies, moltes nits...

Te’n vas i no te’n vas, així és la vida, i ens deixes assolats.

Veuré si sóc capaç de retenir dins el puny un poc d’eixa energia, d’eixa força de bou. Provaré de guardar dins una tela blanca eixa mirada.

No, no entenem el món en que vivim. Tu i jo no l’entenem i ens cremen brases dins la panxa i se’ns assequen els llagrimalls mentre tractem de fer que tot siga d’un altra manera, més justa, millor.

Te n’has anat i m’has deixat els ulls. I ens hem de retrobar sota el lledoner, allà a Agres, ja saps on. Sota l’ombra fresca, al castell. Allà ens retrobarem de tant en tant, Paco... per a mirar la vida novament amb els mateixos ulls, els de la mare i la iaia... ulls de dona valenta que miren l’infinit.

Al meu tio, el que sempre m'ha dit el nom que em diuen les persones que m'estimen be: PAUET. Juliol de 2013

Ponts que travessem

He passat molts ponts, com tu, segurament. De ponent a llevant o de sud a nord, d’una banda a l’altra del barranc, o del rierol... Molts.

M’he criat en un lloc on cal passar un pont moltes vegades cada dia. I l’he passat i el passe encara. Un pont que travessa un riu sense aigua, un riuet tan humil que sols porta cabal quan el malecó de la font major vessa, o quan plou dies i dies... Això que en diuen “un corrent intermitent”. Un poble sense riu, com deia el poeta Estellés del seu Burjassot. Si, poble sense riu, com deia Bernarda Alba que era el seu, aquell poble on es vivia amb por de què enverinessin els aljubs.

Però el pont hi és i serà... El pont que molts no semblen haver passat mai de curt que és el seu món, de petites que són les paraules amb les que copsen tot i jutgen tots. Jo si l’he passat, milers de vegades...

Hi ha un pont de ferros vermells a Sestao. Un pont de 120 anys que vaig passar una vegada... o dos. Des de la vora d’una platja menuda plena de rates i roques renegrides fins una altra platja anomenada de “las arenas”, a Getxo. Li diuen pont Bizkaia i se’ls unfla el coll vermell quan parlen d’ell els seus veïns. És un pont que no passes, és un pont que et fa passar. En una cabina que sembla un vagó de tren sense rodes, suspès damunt l’aigua de la ria, el pont et fa passar a l’altra banda penjant d’uns grossos cables d’acer... És un pont majestuós, fort, tan fort que mana ell. Ell és qui et porta, qui et duu a l’altra banda. No manes tu, mana ell i sempre manarà...

Hi ha un pont a Besalú de pedres fortes i ben tallades. Un pont fortificat que és més aïna un castell, un braç de la muralla. Allà vaig sentir per primera vegada aquesta sensació, la sensació d’un pont que em vol per a ell, que pretén deixar-me al centre de l’ullal més gran mirant a l’infinit, bocabadat. Aquell pont tort em seduí, em feu badar... Els peus no sabien a quina banda del Fluvià s’havien d’adreçar, i finalment creuaren a banda i banda, feren i desferen el camí d’aquell vell pont. Pensava que seria aquell pont, però no, no ho fou, no va poder ser-ho, per més que jo hagués volgut que ho fos...

El món és ple de ponts. Un pont bellíssim amb estàtues sobre el riu de Praga. Un altre llarg i poderós que travessa amb grosses cadenes el Danubi, a Budapest. Un pont impressionant et saluda quan arribes a Lisboa. Un pont vell a Florència que és l’únic que va sobreviure als bombardeigs de la guerra. Ponts que no miren amb els seus ulls ja cap riu perquè han desviat el seu curs i han quedat dempeus solitaris enyorant les aigües que els banyaven les potes.

I hi ha un lloc tan ple de ponts que arriba a trencar les cames... Pontets i pontons que travessen canals a Venècia... El soroll de les rodes de les maletes des de l’estació del tren fins als hotels es converteix en el soroll d’aquella ciutat cada matí i cada vesprada... Un riu de turistes entren i surten de la ciutat cada dia i recorren els carrerons i les places arrossegant aquelles pesades maletes pontet amunt i pontet avall, vint, cinquanta, cent vegades...  

I va ser allà, a Venècia on estava el MEU PONT, una sensació de passar d’una banda a l’altra i no estar fent una cosa qualsevol. Un passar transcendental, com si aquell pont m’hagués estat esperant a mi des del mateix dia que el van alçar. No se el seu nom, és un pont de tants, que deixa enrere el Dorsoduro i et deixa als peus de l’església de la Salute. Un pont de pedres blanques i ferros negres. M’agrada parar-me al centre d’un pont si puc, quan el travesse... i mirar el curs de l’aigua i els rodolins que fan fulles, pedres o peixos. I aquell matí d’estiu ho vaig fer també. Al centre del pont mirava les aigües tèrboles del canal i deixava els colzes sobre les pedres fresques de la barana... I el pont em va fer seu o jo el vaig fer meu a ell... El vaig passar i mai més tornaré a l’altra banda, a la banda dels carrerons foscos i les cases a punt d’ensorrar-se. El vaig passar aquell dia i el sol tebi del matí acaronava les pedres de la plaça mullades d’aigües netes. Unes flors penjaven d’un balcó i volia mirar-les. Assegut als esglaons d’aquell pont les vaig gaudir. Els amics m’esperaven a l’altra banda del pont... però jo no volia tornar, i no ho vaig fer... El vaig passar aquell dia que em va fer seu i jo el vaig fer meu. Una sola vegada, només una i definitiva. Per sempre d’aquesta banda des d’on s’albira la mar més enllà de la llacuna.  

I ARA el PONT I JO SEREM EL MATEIX... de banda a banda, de llevant a ponent, de sud a nord, no a l'inrevès.

MAN... o algunes coses que fan alguns humans...

El soroll de la resta

...De nit, la remor ressonava sobre la teulada. Bataller i Adrienne s’abraçaven sota la manta. L’aigua havia refrescat encara més l’ambient i ells es quedaven escoltant aquella remor i sentint els cossos fusionats en un batec unitari. A voltes la proximitat encenia el desig i feien l’amor i acabaven adormint-se units sota la manta. VOLEU SABER QUÈ ÉS LA INTIMITAT? Feu l’amor sota la teulada en una nit de pluja torrencial. Això és la intimitat. Quan la pluja va parar, el terme estava sembrat d’ensulsides, els bancals estaven embassats i les rieres havien esborrat els camins (...)

Vas pel carrer i entropesses amb una mirada. Veus algú que es queda mirant-te entre la gent atrafegada. Només un segon. Uns ulls, un rostre expectant, un cos bellíssim. Endevines un somriure de perplexitat ocult darrere d’aquells llavis. Res més. Després passen els dies, els mesos, els anys, i penses que potser la teua vida no ha valgut més que una preparació per a aquell intercanvi de mirades. El temps canvia aquell penses per un t’adones, i esborra aquell potser. T’adones que la teua vida ha sigut un camí cap a aquell encontre, i que ja no pots recuperar aquella mirada, que no hauries d’haver continuat caminant, que de sobte el campanar que tenies al davant ha desaparegut per la finestra de darrere, el campanar i el poble sencer, esvanit en la calitja del passat, i que per davant només hi ha la vesprada buida. (...)

Francesc Bodí. El soroll de la resta 

Algeps

T’has adormit entre els meus dits,

com l’algeps s’adorm dins un cabàs de goma.

Negra, fosca, nit de goma, rodona nit.

Havia pastat el nostre amor d’algeps i d'aigua.

Aigua neta de les meves llàgrimes, 

algeps blanc dels ossos teus.

Només jo semblava haver pastat aquell amor.

Amor era per a mi i un vent que fa volar plomes i paperets semblava que bufava per a tu.

T’has adormit i no despertes. 
No miren els teus ulls la blava llum dels meus.

No puc tocar la pell ni desitjar els llavis.  

Tu t’has adormit:

Algeps pastat i dur, abans més tendre i fresc mentre l’acaronava.

Jo reste ben despert.

I mire el cel ras de blanques voltes que em fa d’empara mentre la lluna brama.

No, no vull mirar-la la lluna. Per tu l’havia somniada i em digueren que ja en té d’amo la lluna, que no és meva, 
que ja no puc donar-te-la.

No puc desllapissar-me de tu, ni vull.

No vull ni puc treure’m el guix sota les ungles.

No se.

No sóc sens tu res més que un aigua blanca,
d'algeps esllavissada.

estiu 27/6/013

Diari de Joaquim. 15 d'abril de 1974

Estimat meu.

Alguns amics insisteixen a maleïr la meva decissió de venir a aquest indret senzill, menut, amagat, mig adormit. Em pregunten i es pregunten què faig jo aquí?, quines nafres m'han esbadocat el cor per sortir-me'n de tot i de tots?, quin malparit m'ha tret de la circulació?...

Si, ho se... els hi semble un vaixell a la vora d'un canal o d'un sequiot. Una bicicleta penjada d'un clau gros dins el corral, enteranyinada, oblidada per qui tant ha gaudit d'ella però s'ha fet ja gran. Els sembla rar que, als meus anys i amb les meves energies, em dedique a deixar petjades noves sobre vells bancals, a escriure coses sentides sense sentir-les de debó, a menjar i dormir a beure i gemegar tot sol.

No entenen res.

Al menys, no m'entenen a mi. Tal vegada tu, estimat, amb el temps i les confiances que anirem agafant podras entendre el perquè de tot plegat.

Avui he llegit versos. He caminat per la serra, com és el meu costum, i he tornat sobre els mateixos versos.

Marina diu que si fos un home madur, un prolífic poeta envellit i ferit, un home de lletres reconegudes, publicades i rellegides, m'escauria be aquesta mena de retirada de la vida pública. Seria un periode comprensible de la meva trajectòria literària. Però, als meus anys (pocs encara, segons diu ella), és massa prompte per portar aquesta vida "eremitana". Em fa riure la Marina. No és gaire vida d'aquella la que jo porte. Busque per cantons i costeres el tracte amb la gent del poble. Parle més que alene i m'agrada parlar de versos amb els paisans. Se que em ténen per foll o per destrellatat i supose que hauran inventat alguna raó per explicar-se que fa un noi jove i espavilat fent vida de jubilat, de retir espiritual, de naturalista botànic que trenca les espatlles i s'acluca davant de cada floreta, de nous brotets, d'insectes i cries de perdiu.

Si, hauran inventat alguna història i pensaran que estic malalt dels pulmons i el metge m'ha ordenat aire de serra. O inventaran que alguna dona m'ha ferit el cor i m'ha deixat cul per amunt. Tal vegada imaginen coses més interessants: que m'amague de la justícia per algun crim comès o que tinc un fosc passat que solament se'n va riu avall si un troba un bon riu amb tolls i salts...

I serà com serà però, pel moment, faré versos que ningú llegirà. Escriuré històries que no tindran una portada suggeridora a les prestatgeries de la llibreria. No m'interessa ser llegit, sinó ser viscut i estimat. I açò darrer, creu-me, no és tan fàcil. He estimat molt jo, però he rebut tant silenci per resposta que ho deixaré per més tard això de tornar a estimar. He viscut poc encara, si, potser ho he d'acceptar, però amb una intensitat esfereidora, amb un rtime trencallós.

De moment seguiré aquest camí de citrons i albiraré roselles. Avuí i demà i despús demà... de moment.

Entre les coses que he portat de l'atra casa (que no són moltes, però havíen de venir-se'n amb mi a aquesta nova llum) hi ha un disc i un llibre que vaig comprar el mateix dia. Era al novembre de fa tres anys. 

Com que a tu el que més t'agrada és la quotidiana dansa del meu cos, et contaré quines coses he fet avuí: He posat el disc: Mediterráneo, de Serrat (el coneixes el Serrat, diari meu?. Sóc babau fen-te aquestos preguntats... Tú no coneixes res que no sigui jo mateix i allò que de mi et vulgui explicar). Quan el disc ha acabat, mentre agranava una mica el pati de darrere, l'he tornat a posar... així fins a tres vegades. Després m'he assegut sota la parra. Encara dona gust seure i prendre el sol suau de les acaballes de l'hivern i els inicis de la primavera. I allà, sota els sarments nus, he llegit aquell llibre: El Llibre de Meravelles d'Estellés (a aquest tampoc el coneixes ignorant i estimat diari, meu). Dos poemes. solament dos...

Desprès he anat al poble a per aigua de la font, he comprat un poc de formatge i he parlat amb Roseta, la que em porta el bon vi, del segon poema... Quasi he estat capaç de recitar-lo de memòria per a ella. Els seus ulls foscos em miraven amb una atenció com de mussol. I m'ha dit que li agraden eixos poemes que faig en català, que s'entenen millor i que li arriben al cor. S'ha pensat que el poema era meu, que jo mateix l'havia enllestit sota les branques secalloses de la meva parra... I l'he deixada amb aquesta idea, sense llevar-li-la del cap... Què més dóna qui l'ha fet, si és bell?.

Roseta anirà demà a la ciutat a vore unes teles per fer-se un vestit per la comunió del Lluís. Em portarà vi i jo li donarè les primeres roses grogues del meu roser... quan florirà... perquè el roser florirà, n'estic ben segur d'això.