2011/02/24

dansa desig


Són les 6 de la vesprada d’un dissabte de primavera sobrevinguda. Els ametlers ja han esclatat tots alhora, com és menester, i han fet d’aquesta valleta humil un racó d’una bellesa difícil d’explicar. Febrer. Bon sol. Alcoi. Teatre Calderon. On prenem els banys que ens retornen la il·lusió d’una vida encara saludable, on fem el peix o la granota des de fa uns mesos el Marc i jo mateix hi vam jurar gaudir d’aquella ciutat que ens fa de capitaleta acollidora als que vivim entre els caixons de les serres que ens envolten. Primera oportunitat no fallida: Dansa contemporània al Teatre. Bon aspecte. Camisa blanca, mocador gris, sabata negra i moltes ganes de retrobar l’experiència estètica.

Cinc ballen i ens fan estremir. Corpresos, sorpresos i amb ganes de més... No puc dir prou ni gens perquè les notes i giravoltes, els nussos de nervis i aquella forma d’expressar-se amb tanta cura i bellesa en són ben difícils d’atrapar amb quatre frases.

Posaré la lletra de la peça final que encara em ressona cinc dies desprès al cabet... I posaré la flaire de la pastisseria “el Túnel”, el sabor dels bolets de xop del “Campanar”, la lluentor de les voreres de marbre i el somriure del gin-tònic al “de dins” i aquells ulls bruns i el somris de Pepa i la gent del "Sant Jordi" quan sortien de l'assaig... Els ulls de l’amic emocionat i la russa que ens serví tan be i tan desimbolta i els gemecs del meus ulls cansats en mirar el violí... Tan bo, tan bonic!!!.

Bir demet yasemen (o Un ram de gessamins)

(Maria del Mar Bonet - John Berberian)

No s'ha mort el desig,
el desig que jo sent per tu.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

Per més que em lamenti, si el

meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te.

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí
com el sol surt al matí.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és tossut,
va trenant el seu camí.

Per més que em lamenti, si el meu desig
ni sent ni veu ni espera,
per més que m'allunyi si el meu desig
surt de mi cridant-te

No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és aquí,
no s'acabarà així.
No hi fa res plorar,
no hi fa res morir,
el desig és més fort,
fa tot sol el seu camí.

2011/02/06

Un viaje en noria. Pastora. Un altra cançó per pensar...


Ya me ves, debajo de un árbol, ya me ves, sin nada que hacer,
me miró la realidad con tanta fruta que morder.
Ya me ves, otra vez palpitando, ya me ves, volviendo a vibrar, no hay manera de adivinar si el puto Murphy va a joder.
Ya me ves, con las ganas otra vez de volver a sentir de más, notar que estás aquí.
Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.
Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de descuidar.
Ya me ves, a la sombra del árbol, no sabiendo muy bien de qué voy, si la fruta cuando madura es cuando tiene más sabor.
Ya me ves, esperando el milagro, ¿no lo ves? Que no pienso de más. Si es de día, de noche, da igual, qué gusto da desertar.
Ya me ves, con las ganas otra vez de volver a sentir de más, notar que estás aquí.
Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.
Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de desviar.
Y quisiera entender que no duele después si calculé fatal, y es que puedo notar lo brutal de nuevo.
Y si puedo mirar, también quiero tocar, me lo monté fatal, se me hace raro esperar.
Ya me ves, otra vez degustando ese plato adornando mi mesa; aprendí a cocinar diferente, aprendí una nueva receta.
Ya me ves, otra vez deseando que me sobren razones de más, que no vuelva a sentir que despacio es sinónimo de gobernar.

coses senzilles...


Hi ha una cançó vella que sempre em fa riure... i molt...!!! la versió espanyola d’un tema de la banda sonora original de la pel·lícula “Sonrisas y Lágrimas” jejeje... Veus? Ja nomès amb nomenar-la estic posant-me en situació de burleta màxim... Si, ho confessarè, sóc una mica burleta, escarnidor de veus i formes de caminar... mai amb malícia, que un s’escarneix a un mateix contínuament... Bonic no és, però és...

Anem al tema que m’embolique...La cançó, la coenta cançó infame que em fa riure fins el punt que me la pose quan els ànims van d’horabaixa... i m’anime amb la cadència hortera i les líriques pujades i baixades de to de la cantant desconeguda que posa veu castellana a la Julie Andrews jejeje... Veus? Em passa cada vegada jejje...

La cançó ha estat traduïda per : “cosas tan bellas”... A ritme de vals austríac, “Froilan Maria” pega bots i girimbeles per les muntanyes i diu tot allò que la fa feliç com una mena de llista de sensacions personals... Li agraden a la penedida monjàvena les òques que rebolen i les xicones vestides de blanc amb flocs blaus, el pastís de poma i com lladra el gos... Si, la cançó em fa riure... sobretot la cadència i el regust euro-rural de la xicota... però hui l’he posada de nou i li he tret un poc de trellat... He pensat que qui vulga que escriguera la cançoneta és un enamorat/ada de les coses senzilles, dels olors autèntics, d’una visió de les coses ben ximple (en el millor sentit de la paraula)... i, rialles a banda provocades pels “gorgoritos” de la soprano, m’he posat a fer-ne llista d’olors i sabors, mirades i sensacions... Com el Manu Chao i el seu “me gusta”... senzilla recopilació de les coses que a un sempre li agraden, sensacions sempre bones que, mai se sap massa bé perquè, tenim en el catàleg de bones flairades...

I si, M’AGRADA quan un vell amb accent valencià pronuncia paraules en llatí que, tal vegada ni sap que volen dir (i què més dona?)... obrint les vocals i fent sonores les “s”. M’AGRADA l’olor de la farina de blat i de l’almàssera: forta, penetrant. M’AGRADEN els guants amb els dits de colorins quan més menuts millor i jugar amb les ferralles dels taps de cava. M’AGRADA arrancar les etiquetes dels pots de maionesa perquè es veja be el contingut i remenar les ametles amb els dits quan estan esteses per eixugar-se a sol. M’agraden els llençols de cotó i les formes corbes de les gerres. Els colors del cel a les nits d’hivern i les formes de les fulles seques dels arbres. M’AGRADEN les sivelles i els botons que semblen caramels, la lletra Q i la flaire dels tarongers, el tocar de l’argila i que em ploga al damunt. Llepar la neu i la forma dels violins. Les tres primeres notes d’una dolçaina i el regust del patxaran. Tirar pedres dins una bassa congelada i la tonya. La olor de les llibreries i el negre del piano, pegar cops a un tronc encès i tocar les escorces dels pins. Menjar tramussos amb pell i respirar la mar. Les illes i els barrancs, la lluna minvant i el rompre el dia per la Grana. M’agraden les teules mores i les parets blanques de calç. Els peus plens de nervis i les llapisseres noves. Els papers grossos i el formatge curat. M’agrada fer dibuixos vora mar, a la sorra i veure volar milotxes. La boira terrera i els barrets de palla. M’AGRADA fregar-me els ulls amb calma i llargament i contar contes. Els mocadors de coll i les mànegues amples. El baf de fred als gots i els culs de les tasses. M’AGRADA veure com es mou el ramat i com balla l’ou, com caminen les perdius i com fan el gos els gats. Arrencar un jonc i fer-lo a trossets i pessigar-me la barba. Veure les xorrimangueres dels ciris i ficar un dit dins la nata....

En un altra ocasió completaré la llista i, tal volta faça un altra amb les cosetes ordinàries de la vida que no m’agraden... segurament començarè alm la olor del vinagre i la parada de les olives i l’aigua-sal brbrbrbr...

Una cosa més... M’agraden els matins de sol d’hivern com aquest que pense gaudir... sortint de casa i deixant l’ordinador quiet...