2009/12/20
2009/12/15
2009/12/06
el temps
Entre una foto i un altra nomès ha passat una cosa... El Temps... Un dia de festa familiar, amb l'humor heretat de la nostra mare, com a bons "patricis" vam decidir imitar els gestos i les postures d'aquell dia en el qual ens ferem la foto per al "carnet de família nombrosa"... L'antiga va ser a un estudi fotogràfic (encara que semble feta a Sarajevo o algun lloc de l'Europa lúgubre i esgarrifosa) i la nova va ser al Mas de Catalina... la nostra casa comuna... I encara en farem un altra més pròximament, brindant per la vida i pels moments més especials... Semblem contents... jejejje si, senyor!!!.
...I el temps ha passat per damunt, i per les vores i pels voltants de les nostres vides... però solament això... el temps i saliva per la gola i un regust d'estimar-se sinzerament...En els dies en els quals celebrem 50 anys de matrimoni dels nostres pares ens adonem, més que mai que el que queda per sempre és això... estimar-se de roll a roll, de bat a bat... de dia en dia... com es pot... I no és això prou?...
2009/11/28
el llibre dels NOMS
Primer Acte: La Vespra...
Desprès d'enviar un missatge a la meua Patri per felicitar-li l'aniversari... comencen a volar els pensaments tractant de fer un balanç de l'any viscut... i surten moments i s'eleven accions de gràcies i el sol de tardor sota l'estàtua que visite cada dia per fer-me el cigarret a l'hora de l'esbarjo m'ompli d'una sensació de tranquilitat serena...
al vespre sonarà el mòbil i una veu enceta el pastís... i un bon vi ho rega tot... alegria immensa i joia d'estar vius... no hi ha festa sense vespra i... Quina vespra!!! marededéu!!!... inoblidables detalls i regal en forma d'ones i paraules afectuoses... arriba l'hora de dormir plàcidament, amb el regust del vi i de l'afecte...
Segon Acte: La Festa...
Nomès obrir el ulls, el "bip-bip" del mòbil porta ja els millors desitjos dels més matiners... i "Fumarola" encèn el primer cigarret amb un somriure mentre llegeix missatge molt i molt especial... i per duplicat!!! jejeje. Desprès, mentre estic al consultori amb la metgessa, missatge de la Feliueta, tan tendre com sempre, d'Isa des de l'exili de la Meseta castellana, del meu germanet i de Patri, de la Trini, d'Andrea des d'Elx... Vaig a casa dels pares a contar-los que les anàlisis de sang han eixit "de cine" i salut de part del Pare... i besos de la mare que m'ha portat al món... Al cole tothom felicita, és natural això quan la flaire d'un pastís d'ametles i una dotzena de "mantecaos" omplin la sala de professors... jejjejje. Abraçada del Javi i trucades de Lulu i dinar a ca "el xavalote"... Amb la roba neta i la camisa més bonica empestifada d'olor de fregitó del bar Xixona, al cole de nou... i Crida la Xati i missatges al Facebook de Rodrigo, Laura, Manolo, Pablo i Rebeca... Toca anar a l'òptica i quedem amb el Joan... felicitats de part del Juliet i telefonades plenes d'afecte de l'Antoine des de les Catalunyes i de la Gambi (amb pedra al ronyò inclosa) i el seu Luis Felipe de Orleáns... Missatge del Roget superamic... i així més i més "bip-bip"...
Sopem al mateix lloc on solem anar quan un davalla de les muntanyes fins la mar... i brindis per la vida i pels 38 tacos acabats d'estrenar... i veiem el Pedro a la porta del castell que governa, quan ens disposem a aparcar...
En arribar la nit a l'ampla era que acull els meus ossos... em dic a mi mateix... si, ha estat be, molt be... No se si meresc tant ni gens... però ha estat tan i tan gran!!! I l'afecte sempre és el millor de la vida... GRÀCIES
2009/11/01
La Cura
Veure't m'ha trencat la veu mentre llegia:
"aquells que van vestits amb vestidures blanques, qui són?, d'on han vingut?...
ells són els qui vénen de la gran tribulació, han rentat les seves robes en la sang de l'anyell"... (Apoc.7)
Ti proteggerò dalle paure delle ipocondrie,
dai turbamenti che da oggi incontrerai per la tua via.
Dalle ingiustizie e dagli inganni del tuo tempo,
dai fallimenti che per tua natura normalmente attirerai.
Ti solleverò dai dolori e dai tuoi sbalzi d'umore,
dalle ossessioni delle tue manie.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce
per non farti invecchiare.
E guarirai da tutte le malattie,
perché sei un essere speciale,
ed io, avrò cura di te.
Vagavo per i campi del Tennessee
(come vi ero arrivato, chissà).
Non hai fiori bianchi per me?
Più veloci di aquile i miei sogni
attraversano il mare.
Ti porterò soprattutto il silenzio e la pazienza.
Percorreremo assieme le vie che portano all'essenza.
I profumi d'amore inebrieranno i nostri corpi,
la bonaccia d'agosto non calmerà i nostri sensi.
Tesserò i tuoi capelli come trame di un canto.
Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce per non farti invecchiare.
Ti salverò da ogni malinconia,
perché sei un essere speciale ed io avrò cura di te...
io sì, che avrò cura di te.
2009/10/01
La llum que il·lumina l'enteniment...
El meu bon amic Joanet em regalà un llibre un dia qualsevol... ("Los Objetos nos Llaman") i llegint, llegint... aparegué aquest relat. L'he llegit al cole als meus alumnes de secundària... i els ha deixats ben sorpresos, i hem dialogat i hem pensat junts i l'hem gauidt...
I conec un xicot que és ben afecte a les històries de misteris, de por... Tal volta aquesta li agrade perquè és bona, molt bona, per això la vull compartir...
Una historia de fantasmas
Cuando mi padre murió, encontré en uno de los cajones de su mesa de trabajo una caja de fósforos sin estrenar, aunque tenía 40 años o más. Me impresionó. Creo que el destino de los fósforos es arder como el de las estrellas apagarse. Aquellas cerillas, que habían escapado a su destino fatal, caían ahora en mis manos para crearme un dilema. Al principio supuse que sus cabezas estarían caducadas y que ya habrían perdido, en consecuencia, su oportunidad de arder. Pero luego pensé que quizá no, y que en tal caso yo era el instrumento del destino para que cumplieran su ciclo. Durante varios días jugué con la idea de encenderlas, pero siempre desistía por miedo, supongo, a que funcionaran, o quizá a que no funcionaran. Ninguna de las dos posibilidades resultaba tranquilizadora.
Anoche se fue la luz en casa. Estaba yo solo y no tenía con qué alumbrarme. Tras un rato de espera, me acordé de la caja de cerillas de mi padre y la busqué a tientas entre los objetos que llenan mi mesa de trabajo. Con el corazón en la garganta, saqué una y la froté sobre la lija. En seguida saltó una llamarada que tras estabilizarse empezó a alumbrar el espacio. Lo raro es que lo que se veía a su luz no era mi despacho, sino el de mi padre. Asombrado, mientras el rabo de la cerilla se consumía, vi cada uno de los rincones de aquella habitación en la que de pequeño tenía prohibida la entrada. Con el halo mortuorio característico del resplandor de los fósforos, observé la mesa sobre la que trabajaba mi padre, llena, por cierto, de fetiches también, como la mía, y un trozo de la raída alfombra llena de quemaduras de las colillas de tabaco. Me pareció que al fondo de la habitación había una figura (¿mi madre?), que no llegué a distinguir bien porque la cerilla me quemó los dedos y hube de arrojarla al suelo, aunque no sabría decir sobre qué alfombra cayó, si sobre la de mi padre o la mía.
Cuando dudaba si encender o no la segunda, volvió el fluido eléctrico y decidí que no. Al poco, regresó mi mujer y me preguntó qué me había pasado.
—Parece que has visto un fantasma.
No le dije que lo había visto, en efecto, o que yo había sido el fantasma de una realidad alumbrada por las cerillas de mi padre. Llevo desde ayer intentando evocar la figura borrosa que se veía al fondo de la habitación. Era una mujer, desde luego, pero quizá no era mi madre. Es más: no lo era, pues la habría reconocido en seguida. ¿De quién se trataba, pues? Creo que no podré averiguarlo hasta que se vaya de nuevo la luz y pueda encender, con esa coartada moral, otra cerilla.
Juan José Millás
Cuando mi padre murió, encontré en uno de los cajones de su mesa de trabajo una caja de fósforos sin estrenar, aunque tenía 40 años o más. Me impresionó. Creo que el destino de los fósforos es arder como el de las estrellas apagarse. Aquellas cerillas, que habían escapado a su destino fatal, caían ahora en mis manos para crearme un dilema. Al principio supuse que sus cabezas estarían caducadas y que ya habrían perdido, en consecuencia, su oportunidad de arder. Pero luego pensé que quizá no, y que en tal caso yo era el instrumento del destino para que cumplieran su ciclo. Durante varios días jugué con la idea de encenderlas, pero siempre desistía por miedo, supongo, a que funcionaran, o quizá a que no funcionaran. Ninguna de las dos posibilidades resultaba tranquilizadora.
Anoche se fue la luz en casa. Estaba yo solo y no tenía con qué alumbrarme. Tras un rato de espera, me acordé de la caja de cerillas de mi padre y la busqué a tientas entre los objetos que llenan mi mesa de trabajo. Con el corazón en la garganta, saqué una y la froté sobre la lija. En seguida saltó una llamarada que tras estabilizarse empezó a alumbrar el espacio. Lo raro es que lo que se veía a su luz no era mi despacho, sino el de mi padre. Asombrado, mientras el rabo de la cerilla se consumía, vi cada uno de los rincones de aquella habitación en la que de pequeño tenía prohibida la entrada. Con el halo mortuorio característico del resplandor de los fósforos, observé la mesa sobre la que trabajaba mi padre, llena, por cierto, de fetiches también, como la mía, y un trozo de la raída alfombra llena de quemaduras de las colillas de tabaco. Me pareció que al fondo de la habitación había una figura (¿mi madre?), que no llegué a distinguir bien porque la cerilla me quemó los dedos y hube de arrojarla al suelo, aunque no sabría decir sobre qué alfombra cayó, si sobre la de mi padre o la mía.
Cuando dudaba si encender o no la segunda, volvió el fluido eléctrico y decidí que no. Al poco, regresó mi mujer y me preguntó qué me había pasado.
—Parece que has visto un fantasma.
No le dije que lo había visto, en efecto, o que yo había sido el fantasma de una realidad alumbrada por las cerillas de mi padre. Llevo desde ayer intentando evocar la figura borrosa que se veía al fondo de la habitación. Era una mujer, desde luego, pero quizá no era mi madre. Es más: no lo era, pues la habría reconocido en seguida. ¿De quién se trataba, pues? Creo que no podré averiguarlo hasta que se vaya de nuevo la luz y pueda encender, con esa coartada moral, otra cerilla.
Juan José Millás
2009/09/24
Dinar a la presó
Contaré aquesta història en primera persona, com si jo fos la meva pròpia mare, que és la què la va viure realment...
Dia de la mare de Déu de la Mercè... de ja fa nosemolts anys... Ploïa, i molt... un aiguat dels que fan història. Si el meu germà no em puja als muscles seus per passar el carrer, l'aigua se m'havia emportat, cert!... estava tan primeta, jo!. Era la postguerra, això si ho recorde. Les telesèries que mire amb deler em porten darrerament a la memòria tot allò que tots nosaltres vam passar. Sembla que els guionistes s'han posat d'acord en refrescar-nos la memòria, en passar-nos de nou pels ulls totes aquelles sensacions... i ho fan be, massa be; ben documentats estan quan retrobem aquella sensació d'impotència, d'injustícia, de conformació amb una realitat dura que véiem - havíem de vore - com perfectament natural: "així és la vida" , "així vénen les coses..." ; ens acostumaren a dir davant cada cas i cada cos famolenc, davant l'absurd i entre la misèria d'una farina escassa i un pa negre com follí...
La mare i Paco es van haver de quedar fora de la presó... no els deixaren entrar. La gràcia que el govern havía volgut fer als familiars dels presoners polítics era solament per a un membre de cada família... un de sol... i jo, sola, vaig haver de recòrrer els corredors d'aquella presó d'Alacant. Sola vaig haver d'esperar darrere les reixes que s'obriren, esperar pacientment que les gronses rovellades feren la seva xarrameca i, així, poder besar el pare i abraçar-lo de part de tots.
Era solament una xiqueta, una personeta amb ganes de viure tot amb intensitat, incluida la estona que m'havien permès entrar al penal per dinar amb el meu pare... Si, hi estava decidida a viure això amb la profunditat de l'oceà, amb l'amplària i la llargària de la mar que acabava de contemplar al front de les palmeres del passeig de l'esplanada.
No puc recordar que vam dinar... no sabria dir que hi van posar a aquells vaixells i dins els gots..., perquè en el temps de la fam jo mai tenia fam. Dos canyots per cames i un bon humor envejable que em salvava de xinxes, polls i malsons. La boirosa memòria és així..., nomès recorda el que ella vol. Recorde que no hi havia llits... On dormiran aquestos homes?, vaig pensar...
També recorde que vaig vore dos homes iguals, completa i exàctament iguals... amb els mateios nassos i front i llavis, tan flacs i exhaurits...!. Pare, com poden ser tots dos iguals?-vaig preguntar-li-. No saps qui són? - em contestà- són del poble, del nostre poble... el tio Josep i el seu germà Simeón... Amb el temps he comprès que aquells dos homes no eren bessons, encara que a mi m'ho van semblar. Aquella roba mal cosida els feia semblar eixuts, esmunyits... els cabells afaitats, el rostre esgrogueït... dues gotes d'aigua tèrbola, dos esperits... o millor, tres, perquè el pare semblava com ells, un germà més entre els murs humits d'aquella presó.
Ens feren regalets. Quico, el meu pare, havia folrat dues caixetes iguals i encara no se perquè vaig decidir bescanviar-ne una amb una dona que allà estava amb nosaltres. Un ànec a canvi d'una capseta feta de filets i filets i filets infinits com la seva condemna... amb un vaixell format de fils blancs i blaus i el meu nom pintat a l'interior... Amb aquella caixeta entre les mans vaig eixir d'aquell lloc que s'ha quedat per sempre gravat al meu cervell. Fora esperava el tete i la mare, desitjant una descripció detallada de tot, sense deixar ni pel ni guirlandeta... Jo anava contenta - ai, Senyor, què coses!- i agraïda d'haver pogut fixar-me en tot, mirar-ho tot, sentir aquella fredor. I amb la imatge gravada d'aquells homes tots iguals, iguals, "igualingos"... amb el cap afaitat, la roba repetida, el rostre emmudit...
I això era un dia com huí de fa nosemolts anys... per mercè dels qui els hi havien tancat amb pany i claus, moltes claus...
2009/09/21
Buscant contes...
Ilusiones de siempre
Jorge Arturo Flores (Chile)
Soñaba obsesivamente con ser pájaro, como tantos hombres que desdeñan la rutina de la tierra y sólo quieren evadirse, ir lejos, no trabajar, vivir en permanente jolgorio, sin obligaciones ni deberes.
Era un joven desgarbado, de ojos, cabello y tez oscura. En las noches, cuando el cansancio del día lo vence, el inconsciente abre los diques del absurdo. Y sueña, sueña con aves del cielo, de distintos colores y tamaños, emerge su quimera personificada en avecilla. Los sueños, hay que decirlo, contenían un brillo notable, con imágenes volátiles, en medio de flores bellísimas, cuyo néctar le sabía a manjar y lo energizaba para continuar volando por el cielo de sus ensoñaciones. No sabía cómo, pero se entendía perfectamente con las otras aves. Volaba por amplias extensiones de terreno, sobre los árboles, sobre alfombrados potreros, sobre lagos, ríos y océanos. No, sobre océanos no, era mucho espacio sin tierra y eso lo cansaba ostensiblemente. Y él soñaba con ser pájaro, justamente, porque nunca había contemplado a uno cansado. Siempre veloces, siempre con ganas, siempre piando. Lo que más agradábale era la facilidad con que se despegaba del suelo, como subía con cierta rapidez, cómo su casa se empequeñecía al igual que las figuras de sus padres, del perro, las gallinas, los animales. Su cuerpo desgarbado, sin ninguna gracia, la misma que anhelaba para conquistar a sus compañeras de curso, quienes poco interés en él prestaban, lo sentía liviano, etéreo, grácil, presto a cuanta pirueta aérea se le ocurría y entonces sonreía socarronamente, pensando que las compañeras de curso se perdían un gran espectáculo al no mirarlo, prefiriendo al imbécil de Andrés, rubio, con padres adinerados, auto en la puerta y mucho dinero en el bolsillo.
Pensaba en que el maldito no podía realizar ese zigzagueo que realizaba a través de los árboles. Acá su maldito auto, su maldito dinero, su maldita figura, no le servían de nada.
Un día despertó convertido en picaflor, tratando de romper los vidrios de su ventana. Al ruido de los picotazos, apareció su madre quien, siempre solícita, abrió de par en par la ventana, dejando al pajarillo perderse en la arboleda del frente...
Un conte del Japó
...als que ens obrin els ulls al món i ens ajuden a buidar-nos del nostre etnocentrisme...
Una tassa de te
Un savi japonès, conegut per la saviesa de les seves doctrines, va rebre la visita d'un professor universitari que havia anat a veure’l per preguntar sobre el seu pensament. El professor universitari tenia fama de ser cregut i orgullós, sense parar mai atenció als suggeriments dels altres, creient-se sempre en possessió de la veritat.
El savi va voler ensenyar alguna cosa. Per a això va començar per servir una tassa de te.Va començar tirant el te a poc a poc. Primer la tassa es va omplir. El savi, aparentant no adonar-se que la tassa estava plena, va seguir fent te i més te, fins que la tassa vessa i el líquid va començar a tacar les estovalles. L'ancià mantenia la seva expressió serena i somrient.
El professor d'universitat va mirar desbordar el te, tan estupefacte, que no aconseguia explicar una distracció tan contrària a les normes de la bona urbanitat, però, a un cert punt, no va poder aguantar més i va dir l'ancià savi: "Està plena! Ja no en cap més! "
El savi impertorbable i sense immutar-se, li va dir: - Tu també estàs ple de la teva cultura, de les teves opinions i conjectures erudites i completes, igual que li passa a aquesta tassa. Com puc parlar de la saviesa, que només és comprensible als ànims senzills oberts, si abans no buides la tassa?El professor va comprendre la lliçó i des d'aquell dia es va esforçar a escoltar les opinions dels altres, sense menysprear cap d'elles.
2009/08/19
Lluna
Fa dies tothom recordava l'aniversari de l'arribada dels homes a la lluna. Fa dies que vull posar algun pensament en aquesta paret blanca...
Estar en la lluna, allunat, tocar la lluna amb els dits, vestir-se de llunars o pegar mossos a la mitja lluna d'un meló d'aigua vermell i fresc. Mirar la lluna plena o fixar-se en les llunes minvants per resseguir els costums agrícoles. Lluna que torna llop a l'home o home al llop. Lluna dels poregosos o dels enamorats, lluna d'estiu o d'hivern...
Penjada d'un fil invisible des de la bòveda del cel la imaginaren els antics, ensumada de mel o de fel, flotant a l'espai al ritme d'un vals a l'odissea 2001 que imaginà el Kubrick.
Sempre ha estat ahí i quan no hi estiguem cap de nosaltres continuarà ahi. Pedrassa femenina, cudol que mira des de lluny què fem i pensem.
Els romàntics malaltissos diuen que és d'ells, nostra, de tots els que miren més enllà d'allò que es veu. Però em contaren una cosa... Un xilè foll i aclaparador se la posà a nom seu al registre de la propietat. És seua per llei i per dret. Els qui promouen utòpics viatges espacials per a gent folrada de diners hauràn de demanar-li permís, hauràn de comptar amb "l'amo" de la lluna d'argent i fred... perquè no és nostra, és d'ell... propietat particular de la poesia.
Fa molts i molts anys, en anar-sen la lluna a dormir es trobà amb el sol que despertava i el reptà: què t'has arribat a paensar sol orgullòs i altiu?... rei et dius i t'ho creus. Reservada estava la nit per a la lluna mentre l'imperi del sol omplia el dia llarg de les acaballes de juny. Just en eixe moment, el sol, bafaner i rescalfat d'una nit tan llarga com la de Sant Joan, acceptà el repte: - ens jugarem l'imperi de la bòveda del cel lluitant amb les armes de què cadascú de nosaltres disposa!. El sol cremarà amb els seus rajos i la lluna punxarà amb la seua espasa de gel i fredor... Durant molts mesos la lluna guanyava les embestides i, minut a minut, anava fent-se senyora de la nit que cada vegada ocupava més espai en els cervells dels éssers vivents, fins fer-se ama dels seus cors entristits. Fulles marcides, vida anima
l amagada sota la neu, gents aterides de fred al racó de la llar. I la lluna, envalentonada al cel de l'hivern creient-se ja mereixedora de la corona reial de l'imperi del cel... I així fins el Nadal... Quan arribe el Nadal us contarè com acaba el mite (encara que ja us ho podeu pensar), perquè tot ha de seguir el seu cicle natural, perquè una cosa ve darrere d'un altra i una lluna plena i nova tornarà a minvar i recreixerà...
l amagada sota la neu, gents aterides de fred al racó de la llar. I la lluna, envalentonada al cel de l'hivern creient-se ja mereixedora de la corona reial de l'imperi del cel... I així fins el Nadal... Quan arribe el Nadal us contarè com acaba el mite (encara que ja us ho podeu pensar), perquè tot ha de seguir el seu cicle natural, perquè una cosa ve darrere d'un altra i una lluna plena i nova tornarà a minvar i recreixerà...Amb el dit a la lluna i allunat, amb la sensació d'haver-la conquerit per uns segons, d'haver-la posseït, de tenir-la en propietat... Feliç lluna, per a tots els qui amb ella, alguna vegada hem al·lucinat. I enveja per a l'amo de la lluna que des de la plana, als peus de les muntanyes andines, la mira i sap que és d'ell. Voldrà compartir-la amb nosaltres el Xilè?, encara que siga un poc...
2009/08/04
Torrudans a "la romana"
Pensaments a l'aire...
Perquè aquest títol?... Doncs, no té cap misteri. M'explicarè:
Torrudans, persones i personetes i personatges de La Torre de les Maçanes... clar i ras.
"A la romana"... això ja demana un poc més de "rotllo" per haver-ho d'explicar. Allà vaig...!
A la romana és un tipus de rebòs amb farina i aigua principalment. S'ha d'escabussar (allò que es vol fer "a la romana") en oli roent i ben calent perquè tot quede tou i cruixent...
Comencem per la fregitanga:
Calor, massa calor, quin estiuet, Senyor!... Fregits estem entre la vall i la riera... tant que presumiem del nostre microclima que atreu tant d'estiuejant de la bafarosa capital de la nostra comarca!... Fregits de calor i de més coses, ja ho crec!... Fregits de vore tanta cosa que encara no hi véiem, de sentir tanta mentida, de veure tanta cort doblant les espatlles davant qui representa l'Emperador de Roma...(que no se sap ben be qui és en temps de triumvirats i aliances senatorials). Espectacle al Colosseu i feres rossegant cristians a la sorra... Pa per al poble i circ per torbar-nos.
Perquè aquest títol?... Doncs, no té cap misteri. M'explicarè:
Torrudans, persones i personetes i personatges de La Torre de les Maçanes... clar i ras.
"A la romana"... això ja demana un poc més de "rotllo" per haver-ho d'explicar. Allà vaig...!
A la romana és un tipus de rebòs amb farina i aigua principalment. S'ha d'escabussar (allò que es vol fer "a la romana") en oli roent i ben calent perquè tot quede tou i cruixent...
Comencem per la fregitanga:
Calor, massa calor, quin estiuet, Senyor!... Fregits estem entre la vall i la riera... tant que presumiem del nostre microclima que atreu tant d'estiuejant de la bafarosa capital de la nostra comarca!... Fregits de calor i de més coses, ja ho crec!... Fregits de vore tanta cosa que encara no hi véiem, de sentir tanta mentida, de veure tanta cort doblant les espatlles davant qui representa l'Emperador de Roma...(que no se sap ben be qui és en temps de triumvirats i aliances senatorials). Espectacle al Colosseu i feres rossegant cristians a la sorra... Pa per al poble i circ per torbar-nos.
"Torbar": no significa ennuvolar el cervell per a què no pense ni patesca? (cast: turbar, turbación).
Anem amb la farina:
Un vell masover torruà als anys de la postguerra patía les estretors d'un temps cruel i difícil (com tothom en aquell temps). Baixava al poble i li preguntaven per la seua dona a la qual no véien massa per ací: - com està la dona?... i ell responia: - gitada dins una coixinerota de farina!...
El masero i la seva família patien moltes estretors, però el més important era fer creure que nadaven en l'abundància de la farina blanca i caríssima en aquells anys... Fotuts estaven, però que no es note gens, això és el que importa finalment...
ASSISTIM AL·LUCINATS a una "rebossada" general torruana... a una refregida de consciències torbades per "Els Grans Torbadors" de l'Imperi Romà. Gitats en un sac de farina corcada i falsa... pero cal fer creure que TOT VA COM CAL, QUE ESTEM MÉS BE QUE VOLEM I QUE MENTRE HI HAJA PA I CIRC... ANEM TORBATS I ANNESTESIATS AL LLIT.
I no passa res, què vols?... Un dia darrere d'un altre i una colla d'enxufats desfilant pel circ romà dient "Ave, Cesar, los que van a xuplar del pot te saludan"...
Tot Imperial, pagat amb diners del Cèsar (que són de tots però ell diu que són d'ell) i tot rebolcat en la "gatxa" viscosa de les paraules altisonants i dels tractes secrets amb els senadors de la rebancada d'enfront. Tot enviscat... però "qué bons calamars a la Romana!"... Gratis, al carrer i per a tota la plebs!.
Comprarem "sal de fruita" per a rotar desprès...
Anem amb la farina:
Un vell masover torruà als anys de la postguerra patía les estretors d'un temps cruel i difícil (com tothom en aquell temps). Baixava al poble i li preguntaven per la seua dona a la qual no véien massa per ací: - com està la dona?... i ell responia: - gitada dins una coixinerota de farina!...
El masero i la seva família patien moltes estretors, però el més important era fer creure que nadaven en l'abundància de la farina blanca i caríssima en aquells anys... Fotuts estaven, però que no es note gens, això és el que importa finalment...
ASSISTIM AL·LUCINATS a una "rebossada" general torruana... a una refregida de consciències torbades per "Els Grans Torbadors" de l'Imperi Romà. Gitats en un sac de farina corcada i falsa... pero cal fer creure que TOT VA COM CAL, QUE ESTEM MÉS BE QUE VOLEM I QUE MENTRE HI HAJA PA I CIRC... ANEM TORBATS I ANNESTESIATS AL LLIT.
I no passa res, què vols?... Un dia darrere d'un altre i una colla d'enxufats desfilant pel circ romà dient "Ave, Cesar, los que van a xuplar del pot te saludan"...
Tot Imperial, pagat amb diners del Cèsar (que són de tots però ell diu que són d'ell) i tot rebolcat en la "gatxa" viscosa de les paraules altisonants i dels tractes secrets amb els senadors de la rebancada d'enfront. Tot enviscat... però "qué bons calamars a la Romana!"... Gratis, al carrer i per a tota la plebs!.
Comprarem "sal de fruita" per a rotar desprès...
Editorial - Presentació
Comencem un nou camí i volem recòrrer-lo. Davant l'actitud massa freqüent de seure a vore què passa i prou, hem encetat; com a col·lectiu, la idea de portar avant aquest projecte: una revista que teniu a les mans i que és, fonamentalment, el fruit d'una actitud compromesa amb el nostre poble i amb la nostra gent. Gent de pensaments diferents - com no pot ser d'altra manera-...
I per a què els nostres pensaments, també hi estiguen presents, com els dels altres... néix aquesta revista. Al ritme lent del món agrícola, al cormull de les muntanyes que ens envolten...
I ho farem sense acritud, sense pensar-nos ser prohoms de res, ni èlit de cap cosa. Ho farem amb la convicció que ens hem d'expressar amb llibertat i prou. Que és bo que així siga i que pensar i fer pensar és tan propi de l'ésser humà que seria un crim no fer-ho.
Amb la il·lusió de l'estrena, amb el treball desinteressat de tanta gent que ho ha de fer possible, comença el seu camí la nostra revista: El Poble Maçanes... un full d'expressió fet per la gent del col·lectiu del Bloc a La Torre, amb els ulls oberts al poble, la comarca, el País. Amb artícles fets per gent diferent que tenim, almenys, dues coses en comú: la necessitat d'expressió pública i l'estima sincera per aquesta terra...
Som, vivim, estem i tenim veu...
La cantant Karina, diva suprema de l'estiu torrudà 2009, ja ho deia a l'any de la picor en la cançoneta que li feren per a l'Eurovisió:
"Sólo al final del camino, las cosas claras verás
la razón de vivir y el porqué de mil cosas más.
Al mirar hacia atrás, cuando llegues comprenderás..."
la razón de vivir y el porqué de mil cosas más.
Al mirar hacia atrás, cuando llegues comprenderás..."
Doncs, caminem, "caminem mentre tinguem llum, abans que ens envolte la tenebra"... tal volta siguem capaços de comprendre el perquè de tot plegat.
Benvingudes i benvinguts a: "El Poble Maçanes"... Salut i "aigua clara"...
Ens veiem per ací de tant en tant.
Si vols participar d'alguna manera en la nostra revista, o enviar-nos els teus artícles, idees, reflexions, informacions... pots fer-ho al mail que tens baix:
2009/07/05
el senyor de les aigües tèrboles...
Vull compartir alguns dels secrets pensaments dels quals nomès la meua aixada en sap un poc. Ahir mamprenguerem el "projecte Brull" i un ressonar de màquines desbossadores i crits féu anar el més lluny possible tots els pardalets que solien beure en aquell toll d'aigües estancades i calcàries formacions.
L'aixada fou el meu ferrament i la caixa blindada dels meus pensaments.
Ella, que hui em fa moure'm penosament de mal als braços i la renyonada, és l'única que deguè sentir-me reflexionar mentre escotava marges i feia canals al fang del primer toll.
...I les aigües vam fer retornar al seu llit i al seu natural lloc...
Diuen que, de vegades, millor és no "remenar-ho", deixar que tot seguesca el seu curs... I, passat el temps, ens adonem que "deixar-ho córrer" ens porta a un punt pudent, tèrbol, fangós i podrit... que l'enramada d'esbarzers fa impossible veure res clar... Al lloc on abans ens banyàvem en aigües clares, on nedaven els peixos i les culleretes, on bevíen rossinyols i caderneres, el merder era de tal categoria, que sols la capoladora del Mauro, l'aixada, el motoserra, la corbella i la violència afectuosa ens ha retornat el sol al toll...
Tantes vegades he pensat veritat absoluta aquella que deia que algunes coses és millor "deixar-les", no intervenir, que passe el curs del riu per allà on puga... i ara m'he convençut que cal ajudar les aigües clares a recuperar el seu regnat... lenta o violentament, però amb determinació...
..." que las aguas vuelvan a su cauce"... que el sol entre dins el toll, que la veritat es deixe vore sense res que l'amagui. Que els qui gaudeixen de fangs, senos, merders i porqueres es vegin envaïts de llum ardent i aigua néta...
I per a què això puga passar..., que "els voluntaris" que capolen les mentides, l'enramada punxeguda del "xanxullo", esbarzeram de la ignorància... Que les aixades remoguin la fangada pútrida del conformisme i la còmoda anestèsia dels capgrossos...
Han estat be, desprès de tot... el cansament de braons i el bon vi... les paraules i els fets simbòlics...
Quan les aigües desfacin la merdegada. Quan les avingudes acabin la feina... tot alló que pensavem millor esmorteït se n'anirà barranc avall fins a la mar... Digerida la fullassa pels budells de la mare terra... I no tornarà mai més a criar pudenta pasterada de feixismes...
Salut i aigua clara... pel seu curs beneït.
2009/07/01
m'agrada caminar despentinat
"Ah, joves llavis desclosos desprésde la foscor,
Ed in mente mi torna quello stagno
i ara, amb les sabates llustroses
Ma sopravvive in lui la frenesia
si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
un alçament de llum en la tenebra!
(Salvador Espriu 1913-1985)
Confessioni di un malandrino
Confessions d’un “bordet”
Confessions d’un “bordet”
Mi piace spettinato camminare
m’agrada caminar despentinat
m’agrada caminar despentinat
col capo sulle spalle come un lume
amb el cap damunt els muscles com un llum
amb el cap damunt els muscles com un llum
così mi diverto a rischiarare
així em divertesc il·luminant
així em divertesc il·luminant
il vostro autunno senza piume.
la vostra tardor sense plomes
la vostra tardor sense plomes
Mi piace che mi grandini sul viso
m’agrada que em caiga granís sobre la cara
la fitta sassaiola dell'ingiuria,
la punxada de la pedregada de l’injúria,
l'agguanto solo per sentirmi vivo
l’aguante nomès per sentir-me viu
al guscio della mia capigliatura.
a la closca de la meua cabellera.
Ed in mente mi torna quello stagnoI em torna al cap aquell estany
che le canne e il muschio hanno somerso
que les canyes i les molses han submergit
que les canyes i les molses han submergit
ed i miei che non sanno di avere
i els meus que no saben que tenen un fill
un figlio che compone versi
que composa versos.
Ma mi vogliono bene come ai campi,
però m’estimen com als camps
alla pelle ed alla pioggia di stagione
però m’estimen com als camps
alla pelle ed alla pioggia di stagione
a la pell i a la pluja de temporada
raro sarà che chi mi offende scampi
i serà rar que mi m’ofèn s’escape
dalle punte del forcone.
de les puntes de la forca.
Poveri genitori contadini
pobres pares camperols
certo siete invecchiati, ancor temete
heu envellit i encara teniu por
il signore del cielo e gli acquitrini
al Senyor del cel i de les aigües tèrboles
genitor che mai non capirete
pares que mai no entendreu
che oggi il vostro figliuolo è diventato
que el vostre fillet ha arribat a ser
que el vostre fillet ha arribat a ser
il primo fra i poeti del paese
el primer dels poetes del país
ed ora con le scarpe verniciateel primer dels poetes del país
i ara, amb les sabates llustroses
e col cilindro in testa egli cammina.
i amb el barret al cap ell camina.
i amb el barret al cap ell camina.
Ma sopravvive in lui la frenesia
Però sobreviu en ell el frenesí
di un vecchio mariuolo di campagna
d’un vell rebordonit del camp
e ad ogni insegna di macelleria
i a cada cartell de carnisseria
alla vacca s'inchina sua compagna.
la vaca s’inclina i n’és la seua companya.
E quando incontra un vetturino
i quan troba una carreta
gli torna in mente il suo concio natale
li torna a la ment el seu poble natal
li torna a la ment el seu poble natal
e vorrebbe la coda del ronzino
i voldria, la cua del rossí,
i voldria, la cua del rossí,
regger come strascico nuziale.
sostindre com una cua nupcial.
sostindre com una cua nupcial.
Voglio bene alla patria benché
m’estime molt la pàtria
afflitta di tronchi rugginosi
encara que estiga afligida de soques molsoses
mi è caro il grugno sporco dei suini
m’agrada el morro brut dels porcs
e i rospi all'ombra sospirosi
i els gripaus que sospiren a l’ombra.
Son malato d'infanzia e di ricordi
Son malato d'infanzia e di ricordi
sóc malalt d’infantesa i de records
e di freschi crepuscoli d'aprile.
i de frescos crepúsculs d’abril.
Sembra quasi che l'acero si curvi
sembla quasi que l’areu es corbe
per riscaldarsi e poi dormire.
per escalfar-se i desprès dormir.
Dal nido di quell'albero le uova
desde el niu d’aquell àlber
per rubare salivo fino in cima
per furtar els ous, m’enganxava fins el cop
ma sarà la sua chioma sempre nuova
però serà el seu fullam sempre nou
e dura la sua scorza come prima.
i dura la seva escorça com abans?.
(...)
Io non sono cambiato,
Io non sono cambiato,
Jo no sóc canviat,
il cuore ed i pensieri son gli stessi
el cor i els pensaments són els mateixos
sul tappeto magnifico dei versi
sobre el tapet magnífc dels versos
voglio dirvi qualcosa che vi tocchi.
Vull dir-vos alguna cosa que us commoga.
Buonanotte, la falce della luna
Bona nit a la corbella de la lluna
si cheta mentre l'aria si fa bruna
tan quieta mentre l’aire es torna negre
dalla finestra mia voglio gridare
des de la meua finestra vull cridar
contro il disco della luna.
contra el disc de la lluna.
La notte è così tersa
la nit és tan suau
qui forse anche morire non fa male
que fins i tot morir no em faria mal
che importa se il mio spirito è perverso
què importa si el meu esperit és pervers
e dal mio dorso penzola un fanale.
i de la meva esquena penja un fanal.
O pegaso decrepito e bonario
i de la meva esquena penja un fanal.
O pegaso decrepito e bonario
Oh, Pegaso decrèpit i bondadós
il tuo galoppo è ora senza scopo
el teu galop és ara sense sentit
e giunsi come un maestro solitario
vaig arribar com un mestre solitari
e non canto e non celebro che i topi.
i no cante i no faig festa més que als ratolins.
Dalla mia testa come uva matura
del meu cap, com de raïm madur,
gocciola il folle vino delle chiome
regalima el vi foll pels cabells.
voglio essere una gialla velatura
vull ser una tela esgrogeïda
gonfia verso un paese senza nome.
unflada vers un poble sense nom.
2009/04/22
crònica del camí 3
Les fotos que ha fet Javi Guillén a ...
http://picasaweb.google.com/paunomada/Camino?feat=directlink
Al dia següent fem cas de la nostra guia espiritual i matinem més, i a Melide, un futbolista com un campanar ens dona d'esmorzar amb suc de taronja i raig de sol al rostre. Recordem amb delit el polp a la galega que ens empassarem anit a "nostra terra" un lloc amable amb gent serena. Caminem per terra de "Pazos" i cases de pedra llaurada. Creuem 9 rius i ponts i pujem i baixem com llebres durant 30 km... i el darrer "amunt" sen's fa ja massa dur: per al genol de Javi i per a la central elèctrica de la meua esquena. Asseguts damunt un pont fem descansada i ens animem, però la pluja, indefectiblement arriba "a això de la una"... Ens refugiem sota un pont de la nacional i cau la pedregada. Ho tornem a fer baix d'un toldo i sota els balcons de l'avinguda principal d'Arzúa... i arribem eixuts a l'alberg... Poble lleig. Un sambullo enorme verd i marró ens dona la benvinguda. Ens deixem el motxillot a l'alberg (preciós i acollidor) i anem a dinar esbalaïts... La versió Argentina d'Alfredo Kraus ens serveix un vi amb el que agafem un pet com un destral, ens acompanya el "Macizo Galaico i la Central Lechera Asturiana" i "Los indeseables Vascuences" que s'han agenciat dues xiconetes "do Pais Galego" pa torbar-se... d'Orujo en Orujo compliquem la situació etílica i ens riem com xiquets... La dutxa ens retorna i decidesc anar a l'església del poble... Una Murciana, un Eslovac solitari i bona gent i jo mateix rebem la benedicció del jove rector del poble i la gent ens mira amb compassió veient amb quines traces lentes caminem... A la nit, les xicones valentes ens conviden a compartir taula amb elles i decidim seguir-les... Allà ens reunim amb el "rejoneador" de Xiva, les Lesbianes de Sabadell, la germana malferida del torero i el poeta Pepe aborigen de la Galícia profunda... Sopem com a marquesos o comtes i mengem formatge amb codonyat i un Britànic com una columna salomònica em cau al damunt la llitera... gran esglai i pensaments tortuosos... (acabarè la meua vida esclafat per un fill de la Gran Bretanya...?). El so del mòbil confirma dues coses: són les 7'00 i no he mort esclafat... el guiri està viu i en calçotets i jo embolique el sac de dormir a tota pressa perquè huí tinc moltes ganes de caminar...
La bòira ens evita les infàmies de la darrera etapa: les pistes d'aterratge de l'aeroport, les antenes de televisió, la devastada muntanya de Monxoi... i també la mítica visió de les torres de la catedral des del "Monte do Gozo"... Entrem a Santiago i ens fem una foto al mateix lloc on André i Sangmi se la feren l'any passat. I el sol travessa la "Porta Itineris Sacti Jacobi" en un espectacular dia luminós.
Una paraula més nomès una i prou... QUÈ BON CAMÍ...! quant de bo...! i ja no serem mai els mateixos... Tan de bo ens haja fet millors...! El temps i el veritable camí (el de la vida) ja diràn...
http://picasaweb.google.com/paunomada/Camino?feat=directlink
A la serenitat del meu castell, ja a casa, amb centenars de quilòmetres deixats caure com pluja sobre nosaltres, em dispose a concloure, d'alguna manera, la crònica del CAMÍ, DEL CAMÍ DE LA VIDA I DE LA VIDA FETA CAMÍ. Aquesta enjogassada forma d'expressar-ho és l'única que se m'ocórre desprès de tot el viscut i desprès de retornar a la seguida de la meua vida plena de gent i d'afectes tan variats. Una sensació magnífica i la humildat de sentir-se beneït per la vida i per haver abastat profundament una experiència difícil de transmetre.
Deixava la crònica a Portomarín, en un bar on tot semblaven folls, anats, amb el "sunyo" d'ells i les cares de lluna d'elles... No hi ha albergs amb internet gratuit per a pelegrins en tot Galícia... si "antics" els trobavem a Castella i solemnes a Lleó, "atràs" i bellesa ens esperava a Galícia, però cap servei tecnològic a l'abast. He hagut d'esperar, doncs, a retornar per comptar algunes petjades i alguns sentiments i haurè d'acodir a la crònica de Javi (a l'arca plena de coses interessants del xixonenc que m'acompanya - o millor a qui jo acompanye- i n'és tan bon AMIC) per tractar de posar ordre a tant pensament solt i tanta pluja i tanta humanitat viscuda.
El primer que em ve al cap són els gemegs i la llagrimeta que em feu soltar el so de la gaita a la plaça de l'Obradoiro mentre un crist crucificat en processó (segurament postposada a segon diumenge de Pasqua per les pluges de divendres sant) se n'anava cap a la dreta entre el retró d'uns tambors foscos i aterridors... Algo se'n va per sempre més i algo nou i més joiós em brollava de dins... Però començar pel final no és trellat ni orde per a qui vol saber els passos i les petjades d'estos dos folls amics.
Entre Portomarin i Palas aprendrem una lliçó que ens ha fet riure la resta del camí: que cal matinar si no et vols mullar. Travessarem preciosos boscos i humits prats en una etapa revestida de flors grogues i morades i blanques i els "milladoiros" i "cruceiros" ens donaven la benvinguda "d'atràs en atràs"... Ara si, l'aigua que cada capvespre arremullava els carrers i reblia els rierols, ens cau damunt amb la força d'un algavessó immens... Arribem a Palas davant uns pelegrins de cama llarga i senyera penjada a mode de capa que la motxilla tapa. Entrem al bar fets un remull desprès de 25 km de caminada i un vi de bona bóta ens retorna la calor. Pensavem seguir fins el poble de Casanova per recercar tranquilitat i fugir dels escolapis de Castelló, però Javi s'ha adonat que aquesta nit es quedaràn a l'alberg juvenil del poliesportiu... a la càlida entrada d'una casa de pedra ens espera la "maestra Yoda", la nostra guia espiritual del camí que ens dona la clau per no tornar a patir més el "Xubasco brutal" sobre els nostres pobres cossos: "se non os queréis mollar, mais habéis de madrugar"... son-nueve-dias-llevamos-cinco e chove a eso de la una todos os dias..." Ella ens inspira tantes coses i tantes rialles que no caben en aquesta crònica... Ate-la, com un gerronet d'olives com si no diguera res...!. A l'alberg de Palas de Rei ens peguem la dutxa millor del camí i trobem el carinyo en persona: la Rosa... catalana ella, companya de l'Anna que fa el camí amb un càncer al cos i un somrís a la boca... elles dues i les seues companyes ens omplin l'habitació d'olors d'encéns i cremes reparadores de músculs malferits, i la Rosa ens estima sense més, sense presentacions ni necessitat de cartes de recomanació: ens besa, ens somriu, ens afalaga, ens dóna tot l'afecte perquè si i prou... tal volta la noia més especial del camí...
Al dia següent fem cas de la nostra guia espiritual i matinem més, i a Melide, un futbolista com un campanar ens dona d'esmorzar amb suc de taronja i raig de sol al rostre. Recordem amb delit el polp a la galega que ens empassarem anit a "nostra terra" un lloc amable amb gent serena. Caminem per terra de "Pazos" i cases de pedra llaurada. Creuem 9 rius i ponts i pujem i baixem com llebres durant 30 km... i el darrer "amunt" sen's fa ja massa dur: per al genol de Javi i per a la central elèctrica de la meua esquena. Asseguts damunt un pont fem descansada i ens animem, però la pluja, indefectiblement arriba "a això de la una"... Ens refugiem sota un pont de la nacional i cau la pedregada. Ho tornem a fer baix d'un toldo i sota els balcons de l'avinguda principal d'Arzúa... i arribem eixuts a l'alberg... Poble lleig. Un sambullo enorme verd i marró ens dona la benvinguda. Ens deixem el motxillot a l'alberg (preciós i acollidor) i anem a dinar esbalaïts... La versió Argentina d'Alfredo Kraus ens serveix un vi amb el que agafem un pet com un destral, ens acompanya el "Macizo Galaico i la Central Lechera Asturiana" i "Los indeseables Vascuences" que s'han agenciat dues xiconetes "do Pais Galego" pa torbar-se... d'Orujo en Orujo compliquem la situació etílica i ens riem com xiquets... La dutxa ens retorna i decidesc anar a l'església del poble... Una Murciana, un Eslovac solitari i bona gent i jo mateix rebem la benedicció del jove rector del poble i la gent ens mira amb compassió veient amb quines traces lentes caminem... A la nit, les xicones valentes ens conviden a compartir taula amb elles i decidim seguir-les... Allà ens reunim amb el "rejoneador" de Xiva, les Lesbianes de Sabadell, la germana malferida del torero i el poeta Pepe aborigen de la Galícia profunda... Sopem com a marquesos o comtes i mengem formatge amb codonyat i un Britànic com una columna salomònica em cau al damunt la llitera... gran esglai i pensaments tortuosos... (acabarè la meua vida esclafat per un fill de la Gran Bretanya...?). El so del mòbil confirma dues coses: són les 7'00 i no he mort esclafat... el guiri està viu i en calçotets i jo embolique el sac de dormir a tota pressa perquè huí tinc moltes ganes de caminar...
Caminem amb passes de passeig fins a Salceda. Esmorzem i m'emocione davant el senzill altaret que han alçat a un pelegrí que no pogué mai arribar a Santiago... unes botes de bronze el recorden i jo m'adone que tinc el dia molt sensible... els meus pensament, pastats amb pluja galega i fang del camí m'omplin els ulls d'un aigua catàrtica i serena... A Santa Irene, la visió d'un tractor a la porta de l'ermita ens recorda el llaurador que vegerem pegar patades a un llegó amb la ràbia més gran del món... i tornem a riure com infants amb l'acurat accent gallec que el Javi ja ha aconseguit escarnir com un aborigen de debò...
En arribar a Pedrouzo, "el Macizo Galaico y la Central Lechera Asturiana" ens reben davant un alberg encara tancat: ell amb un somriure, ella amb cara de magranetes agres. La hospitalera ens obri i ens dona llit (que no llitera) i agraïm profundament la seua veu tranquila i pausada... I els "escolapis" baix una manta de pluja, arriben a trencar la nostra pau... Sempre recordarem aquell xaval valent i amb esperit de ferro colat que suportà la injustícia del matxirulo amargat que el feu dinar sota la pluja... i la ràbia profètica que ens sobrevingué en veure aquella escena. El poble de Pedrouzo (com l'any passat el Puente Villarente) no té res de trellat, i en parar de ploure anem a menjar pastissos, i beure i anem a vore l'església més infame del món (on el nostre senyor semblava una vedette entre el cos de ball, envoltat de la petxina de més mal gust del planeta...) I faig riure a Javi a doll amb les històries martirològiques de la santa barbuda i la santa local (la Eulàlia màrtir i el salvatgisme dels seus martiritzadors)...
Dormim com beneïts, però un ànsia extranya ens fa alçar-nos a les 6'00. No plou, però la bòira ho ompli tot... en eixir del poblet, l'última fletxa groga visible ens endinsa en un eucaliptal immens i la nit és fosca, com gola de llop... Però Toni de Torrent, ens ix al camí. És un xicot grandot i bo com fogassa de pa. Baixa de la bici, i fa el camí amb nosaltres per il·luminar-lo amb la llumeneta de la seua cavalcadura... És la persona autèntica i generosa que ve amb nosaltres i ens tracta amb una humanitat desbordant... Javi no vol que diga que era el nostre senyor en forma de ciclista, però la sensació fou com si tal fos... Desprès el trobarem a l'Obradoiro, dutxat i feliç de veure la seua xiqueta a qui portava tot el solitari camí en una foto menuda al manillar. I de nou es repetí la sensació de goig d'haver-lo conegut ni que fos per unes hores...
La bòira ens evita les infàmies de la darrera etapa: les pistes d'aterratge de l'aeroport, les antenes de televisió, la devastada muntanya de Monxoi... i també la mítica visió de les torres de la catedral des del "Monte do Gozo"... Entrem a Santiago i ens fem una foto al mateix lloc on André i Sangmi se la feren l'any passat. I el sol travessa la "Porta Itineris Sacti Jacobi" en un espectacular dia luminós.Darrer esmorzar del camí a la porta dels pelegrins... canvi de roba plena de fang i entrada serena, pacífica, sense colpejar ja amb els garrots les pedres velles de la ciutat joiosa...
I a l'obradoiro... ja saps... xanglot, raig de sol, so de gaita... Un bisbe belga, milers de persones de tot el món... les naus mil·lenàries de la catedral plenes de gent que espera... El so de la veu celestial que canta "kirie eleison" i l'abraçada a "Santi"... amb tota la força dels barços i les galtes...
Busquem un plàcid hotel on reballar la motxilla i ens llancem a l'homenatge final: vi blanc de la terra, marisc i ferramental per asclar cada closca amb delit, i pastís de postre... Esgotats i feliços com ànimes agraïdes, gaiudim la ciutat en diumenge de vesprada... Els nou dies de pluja han deixat un dia fantàstic i tot compostel·la està al carrer... retrobem gent benvolguda i també ens fem els "galegos" quan veiem qui no voldriem... gaudim de cada passa i cada passeig per la ciutat, especialment a la nit serena de Santiago, entre estudiants que retornen dels pobles, i pelegrins que apuren cada minut a l'ombra dels fanals que il·luminen tímida i romàntica la ciutat...
Busquem un plàcid hotel on reballar la motxilla i ens llancem a l'homenatge final: vi blanc de la terra, marisc i ferramental per asclar cada closca amb delit, i pastís de postre... Esgotats i feliços com ànimes agraïdes, gaiudim la ciutat en diumenge de vesprada... Els nou dies de pluja han deixat un dia fantàstic i tot compostel·la està al carrer... retrobem gent benvolguda i també ens fem els "galegos" quan veiem qui no voldriem... gaudim de cada passa i cada passeig per la ciutat, especialment a la nit serena de Santiago, entre estudiants que retornen dels pobles, i pelegrins que apuren cada minut a l'ombra dels fanals que il·luminen tímida i romàntica la ciutat...
Dilluns 20 d'abril... de mar a mar, amb bus i cotxe hem de travessar tota la Península en diagonal... El retorn a Astorga es fa llarg, però les darreres sensacions d'afecte ens esperen a Rabanal... La joia de la Lluïsa en tornar-nos a veure, la pau que respira l'aldea i el cordó de pelegrins que, vora la carretera, veiem allunyar-se i endinçar-se a les rouredes...
De la panxada de cotxe no cal fer memòria, ni de les bromes del gasoliner, ni de com arribem a casa sense un euro, ni mig, ni cap...
Una paraula més nomès una i prou... QUÈ BON CAMÍ...! quant de bo...! i ja no serem mai els mateixos... Tan de bo ens haja fet millors...! El temps i el veritable camí (el de la vida) ja diràn...
2009/04/15
crònica del camí 2
Davant una infussió de poliol, amb el cos pastat de quilòmetres i en el soseg de les vesprades plujoses de Galícia, em dispose a fer collita de sentiments i experiències de nou.
Anem acusant el cansament, però estem sencers... fets uns "matxirulets" resseguint el camí amb fruïció i delit. L'oratge ens respecta i cada parada a esmorzar es torna tot un premi de la vida... un premi que devem meréixer per alguna raó desconeguda, perquè gaudim com xiquets de cada glop de cafè amb llet i de cada somriure, sobretot del somriure dels germans que ens atengueren ahir a Samos...
Les cremes relaxen els peus i les cames quan arribem, i la pluja enfanga el camí que ens espera demà. Un camí que, de vegades és riu, torrentera d'aigues clares amb pedres per no banyar-se. Altres voltes és fangar, altres dolça catifa de fulles velles. Els arbres coberts de verd i molses, les mítiques soques velles ens fan de companys a dreta i esquerra. I anem avant sense sentir cansament. Enguany les coses són més suaus. Les costeres no ho semblen, les praderies biudes de vaques semblen senzillament serenitat infinita. Els alts on ja veiem el nostre destí no mouen vents violents ni bufarades que fereixen les galtes... Tot és suau, serè, intens, pacífic... Serà açò l'angulària de la tranquilitat?...
Hui hi som a Portomarín, a la Ribeira Sacra do Miño, hem entrat al poble travessant el riu grandiòs i cristal·lí i hem buscat les aigues reparadores de la dutxa de seguida. Desprès dinar amb pop, empanada galega, i ous de la gallina loca que aquest matí ens rebolava a Morgade mentre esmorzavem.
Des de la darrera crònica hem sobrepassat ja el quilòmetre cent (i li ho hem dedicat a Joanet)... A Triacastela dormirem en l'alberg més fantàstic del món i, en alçar-nos, cafenot al Xacobeo i cama. La ruta fins a Samos ha estat indescriptiblement bella: el riu a ma esquerra i la seua remor i força, els castanyers i uns xops com a coets infinits que s'enlairen, les aldees, i el Monestir. Un monjo de vella saviesa ens ensenyà el que les seues cames li permeteren, la resta ho haviem de descobrir nosaltres: els frescos del claustre, la font de les nereides, la llum entre els vidres del sostre. Desprès de veure O Mosteiro, cap a Sarria. El camí entre les pastures i els marges de lloses cobertes de molses i falgueres es feia més i més bell a cada pas.
Anem acusant el cansament, però estem sencers... fets uns "matxirulets" resseguint el camí amb fruïció i delit. L'oratge ens respecta i cada parada a esmorzar es torna tot un premi de la vida... un premi que devem meréixer per alguna raó desconeguda, perquè gaudim com xiquets de cada glop de cafè amb llet i de cada somriure, sobretot del somriure dels germans que ens atengueren ahir a Samos...
Les cremes relaxen els peus i les cames quan arribem, i la pluja enfanga el camí que ens espera demà. Un camí que, de vegades és riu, torrentera d'aigues clares amb pedres per no banyar-se. Altres voltes és fangar, altres dolça catifa de fulles velles. Els arbres coberts de verd i molses, les mítiques soques velles ens fan de companys a dreta i esquerra. I anem avant sense sentir cansament. Enguany les coses són més suaus. Les costeres no ho semblen, les praderies biudes de vaques semblen senzillament serenitat infinita. Els alts on ja veiem el nostre destí no mouen vents violents ni bufarades que fereixen les galtes... Tot és suau, serè, intens, pacífic... Serà açò l'angulària de la tranquilitat?...
Hui hi som a Portomarín, a la Ribeira Sacra do Miño, hem entrat al poble travessant el riu grandiòs i cristal·lí i hem buscat les aigues reparadores de la dutxa de seguida. Desprès dinar amb pop, empanada galega, i ous de la gallina loca que aquest matí ens rebolava a Morgade mentre esmorzavem.
Des de la darrera crònica hem sobrepassat ja el quilòmetre cent (i li ho hem dedicat a Joanet)... A Triacastela dormirem en l'alberg més fantàstic del món i, en alçar-nos, cafenot al Xacobeo i cama. La ruta fins a Samos ha estat indescriptiblement bella: el riu a ma esquerra i la seua remor i força, els castanyers i uns xops com a coets infinits que s'enlairen, les aldees, i el Monestir. Un monjo de vella saviesa ens ensenyà el que les seues cames li permeteren, la resta ho haviem de descobrir nosaltres: els frescos del claustre, la font de les nereides, la llum entre els vidres del sostre. Desprès de veure O Mosteiro, cap a Sarria. El camí entre les pastures i els marges de lloses cobertes de molses i falgueres es feia més i més bell a cada pas.
En arribar a Sarria, a l'alberg de la Xunta, ens retrobem am molta gent ja perduda: el xicot del Camp de Gibraltar, els Xinorros... I el Nostre Senyor (versió Deutscheland) que ha ressuscitat... Jo sent la necessitat de seguir caminant pel poble i comence a fer bondat amb el farmacèutic, un xicot ciclista d'Eibar amb qui riure és un plaer, i quede amb Jose i Melisa (aquestos són els de Taiwan que s'han batejat amb noms espanyols perquè els seus noms autèntics són impossibles de pronunciar). Sopem amb ells i descobrim que són tan burletes com nosaltres i ténen moltes ganes de fer amics pel camí, però ja no els tornarem a veure perquè han d'afanyar-se a tornar a Madrid per coses de treball. La pluja nostra de cada dia cau de nit i asserena un gos que dorm fora l'alberg. En alçar-nos... cafè, cama i matí esplendoròs. L'aigua de la nit ha deixat el paisatge més bell encara i el tram fins a Ferrerias es fa en un pet. Menjarem el besciut més bo del planeta i beurem cocacola per a no patir de sucre i avant... Cada vegada ens trobem menys gent de camí... Molt ciclista, molt "macizo galaico" i alguna catalana amb falta de fer-se el farmatint i de callar un poc, que són com a ràdios amb peus... I una colla de xiconets i xiconetes de "cole de pago" de Castelló que van pels albergs fent por amb les seues feromones primaverals d'eixida... Guiris, molts guiris, això si... i uns pardalets boniquets que fan girimbel·les i ens saluden en passant.
Demà ens espera un dia duret, però, amb sort, tot anirà be...
Fa tant de temps que caminem que ja tirem a faltar molt la nostra gent... I això fa necessària la tecnologia per contactar amb el més enllà, amb els lligams del cor i l'ànima...
Ara surt el sol i entra per les finestres d'aquest "cutre-ciber-galaic" des del que escric... i l'alegria dibuixa en el rostre del francès que a vora meu tafuleja amb l'ordinador... Ens veiem nòmades
Demà ens espera un dia duret, però, amb sort, tot anirà be...
Fa tant de temps que caminem que ja tirem a faltar molt la nostra gent... I això fa necessària la tecnologia per contactar amb el més enllà, amb els lligams del cor i l'ànima...
Ara surt el sol i entra per les finestres d'aquest "cutre-ciber-galaic" des del que escric... i l'alegria dibuixa en el rostre del francès que a vora meu tafuleja amb l'ordinador... Ens veiem nòmades
2009/04/13
per fi crònica del camí
Primera Part:
Per fi hem trobat un alberg amb internet, desprès de quatre dies de camí i moltes sensacions. El Javi s'ho apunta tot a una llibreta que ha "xorissat" del cole de Xixona (és més organitzat que jo) i la seua crònica serà més exàcta... no hi ha dubte...
Ens hem trobat ja La Loba de Montroi, el Johan veritable i el seu pare veritable, el sunyo dels gallecs i les cares de lluna de les galegues, la colla de jubilats d'Aldaia i el Juan de Urgull, donostiarra i bona gent... Molta gent que ens ha passat davant i molta altra que ja se n'ha anat perquè han acabat les vacances... Però el Javi i jo seguim ací tots d'un tros... amb la sorprenent sensació d tenir el cos a l'altura de les circumstàncies i sense fatigues ni mals greus que ens dificulten el camí. Seguim les nostres pròpies tradicions, a saber:
- 1. Botella de vi en arribar a la fi de cada etapa.
- 2. Massatge amb totes les cremes que hi portem per a l'ocasió... peus, cames... com esportistes professionals.
-3. Una especial tendència a fer bondat amb assiatics i assiatiques en general: aquesta volta son dos de Taiwan que estudien espanyol a Madrid i no ens cal l'anglès per entendren's... els he batejat : "Els Xinorros" perquè no són els típics assiàtics esquefinyats i menudets... ell, tot un samurai, ella tota una emperadriu de la Xina... simpàtics i encuriosits pels nostres motius per fer el camí... com la Sangmi, la nostra Sangmi.
- 4. Seguir cegament el nostre "Gallec" que ens fa de guia sense fallar-li mai. Seguim les seues indicacions i tot funciona de meravella...
I les novetats d'enguany... No estem centrats... ens hem equivocat de camí dues voltes ja... i ens hem xuplat set o vuit quilòmetres de més... I tropessem cada dia amb coses invisibles... (un misteri que encara no hem pogut desvetllar).
La millor sorpresa és que en la crònica d'enguany no podem parlar de rossadures a les ingles, no bombolles als dits, ni tendiditis. Vell queda ja el record d'aquelles ales que semblaven eixir-nos l'any passat del pes de la motxilla... i solament ens queda un rampall d'electricitat que (solament alguna vegada) ens travessa l'equena i ens fa marmolar uns segons... De cos estem molt be... sembla que som bons professionals de les caminades... i d'ànima anem cadascú com pot... que lo de l'anima és més complicat...
Es tira molt a faltar la colla especial que formarem Javi, André, Sangmi i jo mateix l'any passat... però anem fent camí i fent bondat amb nova gent... Ahir soparem amb el Juan de Donosti... bon tipo i bona conversa i huí ens hem bufat amb els joves assiàtics que acabem de conéixer... I està el Javi, insubstituible company i amic que fa el camí més amable a cada passa.
Hem passat les muntanyes de Lleó nevant i els prats de Cebreiro ploent... hem pujat muntanyes i travessat valls. El camí enguany no és gens monnòton, ni molt menys... hi ha de tot... i estem encertant molt els llocs de prendre l'esmorzar, i els albergs...
Els fangars plens de merda de vaca es tornen moments de felicitat absoluta en entrar a un baret d'aldea... i la secor castellana antigua i rància deixa pas a un "atràs" galleg amb un encant especial...
Riem, callem, caminem, cantem, passem llargues estones de pau... i caminem, avant...
En el moment d'escriure aquesta primera plana del camí 2009, estem a Triacastela, a 130 quilòmetres de Compostel·la... hem tingut un matí esplèndid, les mutanyes barrejades de pastura verda i morat de flors, de groc i blanc, de quinze colors del verd ens han donat l'espectacle aquest matí... Ara plou... Chove en Galiza, sempre Chove , i ens sentim tan be, que les paraules no hi poden abastar-ho...
Vam començar dijous sant a Astorga... Catedral plena de gent i carrers plens de mudats que busquen la dolçor dels pastissos del poble... Nit a Rabanal del Camino i conversa amb la catalana amancebada amb un portuguès que ens tractaven amb carinyo de família... Al matí, desprès d'una nit gelada i de conéixer el vell menjaquilòmetres, travessarem les muntanyes fins la Creu de Ferro nevant-nos damunt... allà coneguérem Jack Sparrow la seua benvolguda i ens creuarem amb els indesitjables bascos tramposos que fan camí amb motxilles de "menjar-la mona"... Arribarem a Ponferrada desprès d'equivocar-nos de camí amb els peus com a centrals tèrmiques, però arribarem i allà jo vaig fer bondat amb un xicot del Camp de Gibraltar, que ja anava espatllat abans de començar... Sen's aparegué el nostre Senyor i veguerem una processó lamentable i retrobarem la Taberna de Ra a la Plaça de l'Alzina... i ens tornà a tractar com a marquesos... Al dia seguent, haviem d'anar fins Villafranca del Bierzo, i ens tornarem a enganyar de camí... Però fou tot un goig visitar les esglésies de Vilafranca, i contemplar la bellesa i viure un poble ben bonic. L'homo Roncatrix ens donà mala nit... però ho superarem amb bon vi del Bierzo.
Duimenge de Pasqua... ja no sabrem res de l'alemany a qui batejarem "el nostre senyor"... que arribà a Ponferrada mig mort... i estem contínuament creuant-nos amb una "Loba" valenciana que ens cau com el plom... (ja saps, la vida és com el camí i el camí com la vida... A qui voldries no vore més, el veus i a qui voldries tornar a veure, ja no el veus més...). Aquest dia ens toca l'etapa més xunga... però anem parant i ens ho planifiquem com a professionals i fem cas del galego i arribem a A Faba fets uns campions... la pujada a O Cebreiro i la vesprada-nit màgiques que allà vivim, sols la trenca un "Ricardito Bofill Xixonenc" que ens trobem...
Huí, dilluns de Pasqua, hem baixat de Cebreiro a Triacastela (22 km) passejant... el cos ens respon molt be i l'anima és animosa...
En trobar un altre alberg amb internet continuarà la crònica de esta experiència única que les paraules no poden abastar...
Ara, com que l'internet és de "pago" (a Castella-Lleó era gratis)... i s'acba el bono, ho deixarem ací...
Un abraçada per a tots els nòmades que ems llegiu i un beset pal' Roget... Salut.
Per fi hem trobat un alberg amb internet, desprès de quatre dies de camí i moltes sensacions. El Javi s'ho apunta tot a una llibreta que ha "xorissat" del cole de Xixona (és més organitzat que jo) i la seua crònica serà més exàcta... no hi ha dubte...
Ens hem trobat ja La Loba de Montroi, el Johan veritable i el seu pare veritable, el sunyo dels gallecs i les cares de lluna de les galegues, la colla de jubilats d'Aldaia i el Juan de Urgull, donostiarra i bona gent... Molta gent que ens ha passat davant i molta altra que ja se n'ha anat perquè han acabat les vacances... Però el Javi i jo seguim ací tots d'un tros... amb la sorprenent sensació d tenir el cos a l'altura de les circumstàncies i sense fatigues ni mals greus que ens dificulten el camí. Seguim les nostres pròpies tradicions, a saber:
- 1. Botella de vi en arribar a la fi de cada etapa.
- 2. Massatge amb totes les cremes que hi portem per a l'ocasió... peus, cames... com esportistes professionals.
-3. Una especial tendència a fer bondat amb assiatics i assiatiques en general: aquesta volta son dos de Taiwan que estudien espanyol a Madrid i no ens cal l'anglès per entendren's... els he batejat : "Els Xinorros" perquè no són els típics assiàtics esquefinyats i menudets... ell, tot un samurai, ella tota una emperadriu de la Xina... simpàtics i encuriosits pels nostres motius per fer el camí... com la Sangmi, la nostra Sangmi.
- 4. Seguir cegament el nostre "Gallec" que ens fa de guia sense fallar-li mai. Seguim les seues indicacions i tot funciona de meravella...
I les novetats d'enguany... No estem centrats... ens hem equivocat de camí dues voltes ja... i ens hem xuplat set o vuit quilòmetres de més... I tropessem cada dia amb coses invisibles... (un misteri que encara no hem pogut desvetllar).
La millor sorpresa és que en la crònica d'enguany no podem parlar de rossadures a les ingles, no bombolles als dits, ni tendiditis. Vell queda ja el record d'aquelles ales que semblaven eixir-nos l'any passat del pes de la motxilla... i solament ens queda un rampall d'electricitat que (solament alguna vegada) ens travessa l'equena i ens fa marmolar uns segons... De cos estem molt be... sembla que som bons professionals de les caminades... i d'ànima anem cadascú com pot... que lo de l'anima és més complicat...
Es tira molt a faltar la colla especial que formarem Javi, André, Sangmi i jo mateix l'any passat... però anem fent camí i fent bondat amb nova gent... Ahir soparem amb el Juan de Donosti... bon tipo i bona conversa i huí ens hem bufat amb els joves assiàtics que acabem de conéixer... I està el Javi, insubstituible company i amic que fa el camí més amable a cada passa.
Hem passat les muntanyes de Lleó nevant i els prats de Cebreiro ploent... hem pujat muntanyes i travessat valls. El camí enguany no és gens monnòton, ni molt menys... hi ha de tot... i estem encertant molt els llocs de prendre l'esmorzar, i els albergs...
Els fangars plens de merda de vaca es tornen moments de felicitat absoluta en entrar a un baret d'aldea... i la secor castellana antigua i rància deixa pas a un "atràs" galleg amb un encant especial...
Riem, callem, caminem, cantem, passem llargues estones de pau... i caminem, avant...
En el moment d'escriure aquesta primera plana del camí 2009, estem a Triacastela, a 130 quilòmetres de Compostel·la... hem tingut un matí esplèndid, les mutanyes barrejades de pastura verda i morat de flors, de groc i blanc, de quinze colors del verd ens han donat l'espectacle aquest matí... Ara plou... Chove en Galiza, sempre Chove , i ens sentim tan be, que les paraules no hi poden abastar-ho...
Vam començar dijous sant a Astorga... Catedral plena de gent i carrers plens de mudats que busquen la dolçor dels pastissos del poble... Nit a Rabanal del Camino i conversa amb la catalana amancebada amb un portuguès que ens tractaven amb carinyo de família... Al matí, desprès d'una nit gelada i de conéixer el vell menjaquilòmetres, travessarem les muntanyes fins la Creu de Ferro nevant-nos damunt... allà coneguérem Jack Sparrow la seua benvolguda i ens creuarem amb els indesitjables bascos tramposos que fan camí amb motxilles de "menjar-la mona"... Arribarem a Ponferrada desprès d'equivocar-nos de camí amb els peus com a centrals tèrmiques, però arribarem i allà jo vaig fer bondat amb un xicot del Camp de Gibraltar, que ja anava espatllat abans de començar... Sen's aparegué el nostre Senyor i veguerem una processó lamentable i retrobarem la Taberna de Ra a la Plaça de l'Alzina... i ens tornà a tractar com a marquesos... Al dia seguent, haviem d'anar fins Villafranca del Bierzo, i ens tornarem a enganyar de camí... Però fou tot un goig visitar les esglésies de Vilafranca, i contemplar la bellesa i viure un poble ben bonic. L'homo Roncatrix ens donà mala nit... però ho superarem amb bon vi del Bierzo.
Duimenge de Pasqua... ja no sabrem res de l'alemany a qui batejarem "el nostre senyor"... que arribà a Ponferrada mig mort... i estem contínuament creuant-nos amb una "Loba" valenciana que ens cau com el plom... (ja saps, la vida és com el camí i el camí com la vida... A qui voldries no vore més, el veus i a qui voldries tornar a veure, ja no el veus més...). Aquest dia ens toca l'etapa més xunga... però anem parant i ens ho planifiquem com a professionals i fem cas del galego i arribem a A Faba fets uns campions... la pujada a O Cebreiro i la vesprada-nit màgiques que allà vivim, sols la trenca un "Ricardito Bofill Xixonenc" que ens trobem...Huí, dilluns de Pasqua, hem baixat de Cebreiro a Triacastela (22 km) passejant... el cos ens respon molt be i l'anima és animosa...
En trobar un altre alberg amb internet continuarà la crònica de esta experiència única que les paraules no poden abastar...
Ara, com que l'internet és de "pago" (a Castella-Lleó era gratis)... i s'acba el bono, ho deixarem ací...
Un abraçada per a tots els nòmades que ems llegiu i un beset pal' Roget... Salut.
2009/04/05
Campus Stellae ... fent via
Preambula FideiAra fa poc més d'un any, el riu verd que travessa Lleó ens deia adéu a l'estació... en un buf desféiem un camí tan intens que forma ja part del nostre esperit com adhessiu, com agulla d'agafa, com dolç envisc. Quan tornara la primavera hi havíem de retornar, de reprendre el camí on el varem deixar... si Déu vol, si estem sans i bons, si no passa res...
Estimat Javi (el bon amic que fa pelegrinatge sense eixir del blau espígol del seu habitacle); de nou em dispose a fer crònica de cada passa, de cada etapa fins arribar a Compostel·la.
Avuí encara estic ací, sentint ploure sobre les teules de casa i amb el cap posat en els verds prats del Bierzo i Galícia... He posat música... un de Milladoiro per ambientar... Però ja fa molt de temps que hem començat el nostre camí, el de l'ànima i l'ànim, el de la recerca de la Veritat i el Be, i la Bellesa i el Ser...
Divendres 3 d'abril... en arribar de la feina de Xixona, em trobe a la paret de casa meva un taulell. Els homes de l'Ajuntament hi estaven posant-los pel camí que va de Sant Jaume de Benidorm a Sant Jaume de Relleu i, per la mateixa porta de ma casa, a Sant Jaume d'Ibi i Villena... i d'allà (amb prou feines) a Santiago de Compostela...
De davall d'eixe taulell sortirem, si Déu vol, si tenim salut i plens d'amistat i il·lusió adolescent; el proper dimecres... resseguint la fletxa groga, una passa darrere d'un altra... com NÒMADES QUE BUSQUEN ELS ÀNGULS DE LA TRANQUILITAT en les boires del nord, o als tumults civilitzats, entre els clars-foscos de la monotonia dels dies que passen... CAMINANT QUE VAS CERCANT LA PAU, AL CREPÚSCUL, LA TORBARÀS... a la fi del camí...
Quan erem infants posavem damunt del llit, poc a poc, dia rere dia, els regalets de la comunió damunt un llit... la roba, el baló de bàsquet, el llibre de signatures, els recordatoris, els jocs, els contes, la caixeta amb la creueta de la tia, les sabates lluentes que estrenariem...
Ara, al llit, vora la motxilla, hi són les coses preparades, la crema per a les bambolles, els embolics de caminant, el garrot nou que subsituí el que André portà l'any passat amb la Sangmi, el paperet dels segells i una pedreta torrudana per tirar-la a la creu de ferro com a senyal i símbol de tot el que deixem darrere per a sempre, de tot el que volem esborrar, fulminar, abandonar per caminar més lleugers la resta de la nostra vida...
La meua pedra simbolitzarà rancúnies, malrotllos, la cara de qui una volta abraça i l'endemà s'allunya, les ferides del cor i els pensaments infames, les injustícies viscudes, els paràsits i els somriures falsos, l'orgull i el desficaci, la mandra i la inoperància, la mediocritat i la desolació... ni més ni menys i tot això...
Està quasi tot preparat, sobretot el més important: la primavera en la seua esplendor que va oplint esta terra i este poble de la flaire del seu vestit millor i que estarà campant pel nord tan bella i diferent.
"a este lugar vienen los pueblos bárbaros y los que habitan en todos los climas del orbe... cumpliendo sus votos en acción de gracias..." (del Codex Callixtinus)
Ja saps, Roget... anirem fent crònica als albergs on trobem Internet... anirem contant-vos sensacions, personatges rebatejats per aquesta ment burleta, annècdotes i gastronomies entre botella i botella de vi... i ANIREM FENT CAMÍ...
"...Cal oblidar la teulada vermella i la finestra amb flors.
L’escala fosca i la imatge vella que s’amagava en un racó.
i el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada que ens desperta més vells.
Però no vull que els teus ulls ploren, digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada si el fred de fora et fa tremolar. Cal no escoltar aquest gos que ara borda lligat en un pal sec. I oblidar tot d’una la teua imatge i aquest petit indret. Però no vull que els teus ulls ploren digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris, remuntant la carena
em va dur fins aquí.
Les ones han d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors." (J.M.Serrat)
L’escala fosca i la imatge vella que s’amagava en un racó.
i el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada que ens desperta més vells.
Però no vull que els teus ulls ploren, digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada si el fred de fora et fa tremolar. Cal no escoltar aquest gos que ara borda lligat en un pal sec. I oblidar tot d’una la teua imatge i aquest petit indret. Però no vull que els teus ulls ploren digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris, remuntant la carena
em va dur fins aquí.
Les ones han d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors." (J.M.Serrat)
2009/02/24
La poca intel·ligència dels ametlers...
A les acaballes del llarg i gèlid hivern l’esclat efímer, els pomells de flors blanques com difunts i rosades com les galtes d’un infant. Quan el pes dels dies curts i dels curts raonaments sembla ja insuportable, rebenta la primavera falsa, la primera alerta d’un temps nou i bo, serè i càlid. El soldat bort que vigila la costera de la Barrinada és el primer: - Alerta...! ja és ací... obriu els ulls i els forats dels nassos... si us encanteu us ho perdreu!.
Els ametlers esclaten passe el que passe, no són prudents, ni assenyats, ni tenen trellat com els sensats; i la seua insensatesa, de vegades, la paguen ben cara. Una girada d’aire a tramuntana, una nevada sobtada, les gelades de matinada poden deixar estèril el seu esforç... Au! I què?, deuen pensar... La negra llenya mig morta, llenya de taüt i de dormitori conjugal, es disfressa al febrer de “carrossa”, de princesa, d’orgull, d’espectacle meravellós... I només per uns dies, per unes hores, fins que escombra el vent els seus pètals i ompli la terra d’un mantell digne d’una Emperadriu del Japó, per ser trepitjats pels rústics músculs i l’oliassa del tractor. Sembla que s’equivoquen: un esforç tan gran els deixa exhausts, les abelles i els bumberols hauran d’afanyar-se a fer la seua feina de fecunditat. I ells acaben esglaiats, com esglaiat és el verd del seu proper fullam. No reserven cap força ni dosifiquen el riu del seu amor florit, obrin tot el cabdal de la seua energia i la regalen als ulls de qui voldrà mirar.
Dos o tres olors relliguen qui escriu a aquesta terra amb maromes tan grans com les que nuguen els bucs al port: La flaire dels ametlers florits en un breu moment de sol d’hivern fa recórrer un corrent de fort perfum fins els clots dels solcs i, des d’ells, puja al cap i embadaleix qui té la sort de sentir-la. Una olor que torna boig, un sol que ennuvola el pensament i una forta opressió al cor. I el cor s’esmuny com fregall en puny, com molles de bescuit d’ametles al palmell de la ma.
Si, no són llestos els ametlers, rebenten la lògica de la prudència i de la temperança... ells són fills de “Fortitudo”, d’escàndol i de “Follia”, són de la raça dels que ho donen tot a doll sense pensar en el futur... I si amb això els va la vida, la donen ben agust desprès d’una esplendor que no té adjectius...
I són tants els que s’ho perden...!. I tants que mai no han sentit l’embriaguesa d’eixa olor...!.
...a Leo, que em donà la idea i els adjectius.
I a la memòria del Tio Rafel que sempre romandrà als florits bancals d’ametlers del maset.
Els ametlers esclaten passe el que passe, no són prudents, ni assenyats, ni tenen trellat com els sensats; i la seua insensatesa, de vegades, la paguen ben cara. Una girada d’aire a tramuntana, una nevada sobtada, les gelades de matinada poden deixar estèril el seu esforç... Au! I què?, deuen pensar... La negra llenya mig morta, llenya de taüt i de dormitori conjugal, es disfressa al febrer de “carrossa”, de princesa, d’orgull, d’espectacle meravellós... I només per uns dies, per unes hores, fins que escombra el vent els seus pètals i ompli la terra d’un mantell digne d’una Emperadriu del Japó, per ser trepitjats pels rústics músculs i l’oliassa del tractor. Sembla que s’equivoquen: un esforç tan gran els deixa exhausts, les abelles i els bumberols hauran d’afanyar-se a fer la seua feina de fecunditat. I ells acaben esglaiats, com esglaiat és el verd del seu proper fullam. No reserven cap força ni dosifiquen el riu del seu amor florit, obrin tot el cabdal de la seua energia i la regalen als ulls de qui voldrà mirar.
Dos o tres olors relliguen qui escriu a aquesta terra amb maromes tan grans com les que nuguen els bucs al port: La flaire dels ametlers florits en un breu moment de sol d’hivern fa recórrer un corrent de fort perfum fins els clots dels solcs i, des d’ells, puja al cap i embadaleix qui té la sort de sentir-la. Una olor que torna boig, un sol que ennuvola el pensament i una forta opressió al cor. I el cor s’esmuny com fregall en puny, com molles de bescuit d’ametles al palmell de la ma.
Si, no són llestos els ametlers, rebenten la lògica de la prudència i de la temperança... ells són fills de “Fortitudo”, d’escàndol i de “Follia”, són de la raça dels que ho donen tot a doll sense pensar en el futur... I si amb això els va la vida, la donen ben agust desprès d’una esplendor que no té adjectius...
I són tants els que s’ho perden...!. I tants que mai no han sentit l’embriaguesa d’eixa olor...!.
...a Leo, que em donà la idea i els adjectius.
I a la memòria del Tio Rafel que sempre romandrà als florits bancals d’ametlers del maset.
2009/02/22
Llumener
De nou la llum del cel al mes de maig il·luminarà la nit del poblet que ens acull... perquè la geografia d’aquestes muntanyes ens acull com en un bressol, perquè la nostra festa és festa d’acollir.El Llumener Major (que no fester major) vol que emplene un full en blanc parlant de Llumeners i, heus ací la comanda, que costa ben poc...
No faré memòria d’assenyades paraules d’altres que en saben més d’això que jo mateix, ni remenaré vells fulls de l’arxiu parroquial per justificar aquest senzill article; que no és això el que es pretén. Senzillament em faré ressò d’una conversa amb Severino als peus dels oms de la plaça de l’església, una conversa amb la complicitat de dues persones que en pensen el mateix i no calen moltes paraules per “combregar idees”... La tesi: hauríem de vore si es pot recuperar la paraula Llumener i deixar de banda alló de “festers”. Parlàvem de llumeners, de la profunditat i l’originalitat d’un terme que sembla ja no gastar ningú. Arraconat com s’arraconen les coses corcades, oblidat per la comoditat d’un llenguatge massa econòmic i poc ciudat; el mot “Llumener” comença per ser ÚNIC.
Cap altre poble ni cap altra festa utilitza aquesta paraula per referir-se als protagonistes indiscutibles de la mateixa. Per singular hauria d’estar protegit, preservat, respectat i en el mateix altar on venerem la imatge del pare Sant Gregori. Per “diferent” hauria de ser senyer i distintiu. Però els torrudans som així... allò més nostre, més identificatiu, més autèntic resta a la pallisa dels ansimboris, a les golfes del capdamunt de la casa... sabem on ho tenim, està dalt guardat, però ja no val per a res, com la caixa plena de roba vella, com l’espill de la tieta tot badat, com els testos i cossiols de velles plantes ja seques... Alguna cosa així ha passat amb la paraula “Llumener”. Substituïda per “fester” suplantada per “fer la festa”, és una granera vella al terrat, un cossi badat i engafat al portal del mas... UNA PARAULA SUPLANTADA en el seu ús... perquè ben sabut és que quan una paraula ja no es “gasta” no és més que un fòssil al diccionari. I no la gastem ja, no... ÉS LLÀSTIMA perquè amb la paraula se’n va tota una CULTURA perduda: la cultura de la LLUMINÀRIA...( i la paraula és molt important precisament perquè porta aparellada la cultura de fer la festa AMB SENTIT PROFUND). 
Tractaré d’explicar-ho amb senzillesa: diuen els papers vells i la tradició oral, que al poble de La Torre, i per tal de garantir el culte a determinades devocions i sants, es crearen unes institucions devotes anomenades en temps antics Lluminàries. El seu cometut és ben senzill: proveir de llum, de cera suficient o d’oli, els altars de l’església. Els sants protectors d’aquest poble rebien dels habitants del caseriu, la cera o l’oli suficient per al culte religiós de tot un any. Les llànties no s’havien d’apagar mai, els ciris havien de cremar als canelobres perpètuament en senyal d’oració permanent i oblació dels devots... De la llum dels ciris ve la paraula Llumener... els ciris que cada festa compra per les processons i diposita a l’església per al culte anual i litúrgic en són una “supervivència” d’allò. Els cirialots embolcallats en blaus papers dels darrers temps, que porten els Llumeners a la processó, són el signe de la pervivència d’aquell costum. El joc de canelobres que mans anònimes treuen el llustre cada any per la festa. Si, aquells sis canelobres i la creu que guarneixen l’altar de Sant Gregori són la resta de les velles germandats de llumeners de La Torre.
LLUMENERS I LLUMENERES, que no s’ha distingit mai per ací. Homes i dones, caps de casa i família amb autonomia econòmica suficient per poder afrontar les despeses de l’altar i la festa de Sant Gregori. Una única condició semblava indispensable: fer-se càrrec de mantenir la tradició i els costums de tot un poble per una anualitat... i a l’any que ve uns altres se’n faran avant amb el maldecap i la despesa... altres heretaran l’obligació i la DEVOCIÓ...
De l’obligació en seguim parlant i de la devoció mancant. Els qui gasten més allò de ser “fester” (la majoria) parlen de les obligacions, dels maldecaps, de la feina que porta dur a bon termini la festa... però poc de devoció...(de fer les coses perquè si, per gust i sense esperar res a canvi). Els qui saben conscientment que són LLUMENERS DE SANT GREGORI també carreguen amb el fardell de la feinada, però amb l’orgull i l’abnegació de qui sap que té sentit, que ser llumener és gran, és essencial... Pot haver festa sense festers i sense clavariesses i sense acompanyants i sense paella ni “castillos hinchables”?... Clar que si...! podria haver-la si la cosa es presentara fotuda... amb un grapadet de llumeners que feren uns pocs pans beneïts (o un de sol) hi hauria festa... amb un pessiguet de torrudanes i torrudans que assumiren l’honor de perpetuar la Lluminària de Sant Gregori tindríem de nou la llum que il·lumina el nostre caminar com a poble: el ritual del pa, l’aigua, la sàlvia i el goig...
Si es pot demanar des d’estes pàgines alguna cosa... si es pot pegar alguna martellada a la curta i maleïda ignorància de les coses importants, si el bàcul de ferro del santet pot remoure la consciència col·lectiva... UNA PROPOSTA... al racó de les graneres, al rovell i a les teranyines la paraula FESTER... i al cim de les coses més nostres i importants, més autèntiques i especials: LLUMENER O LLUMENERA, que igual és.
I UN DESIG: Que la llum que il·lumina les consciències i que ens fa millors persones. Que la llum de l’or del seu mantell i la blancor de les robes del pa, la llum que travessa el vidre del reliquiari i ompli la placeta cada nou de maig, la dels ulls clars i els ciris blaus ens retorne de nou la nostra essència.
Salut i... que visquen les Llumeneres i els Llumeners de Sant Gregori
Amb l’esclat dels ametlers en flor del febrer de 2009
Penya i bòira
Quan el Toni pot i vol... nosaltres peguem darrere.
És hora de trencar la primera maledicció del llarg i gèlid hivern d'enguany: la maledicció de voler i no poder. Tres vegades ha intentat Javi portar-nos al forat de la penya Migjorn, la penya dels mil noms, de Xixona, Roja, mare i marassa del poble que s'amuntega contra les roques. "Boira a la Penya, aigua a l'esquena..." i no falla el refrany...!.
Són les 10 del matí, i el Tonet ahir es va disfressar al carnestoltes xixonenc sobtat i a contratemps. Ara, no ho diries, fa de guia dels quatre amb passes curtes i serenes. No sen's fa dura la pujada mentre parlem de la poca intel·ligència dels ametlers. Ells ens regalen les primeres flors d'una primavera encara inexistent mentre marmolem cançons de caire oriental per fer encendre i riure el Javi...
En arribar al cim, la bòira no ens deixa vore res més que els rostres dels companys, les pedres, el fullam banyat de les coscolles, l'amistat...
La maedicció està trencada: l'atractiu de la roca ancestral ens ha portat al capdamunt de nosaltres mateixos. I tornarem... quan el sol no aprete i el vent s'emporte els núvols... I veurem de nou les pedres i les fulles i els vius colors de les nostres disfresses d'excursionistes "d'ofici". I veurem la mar. Penya Migjorn. diumenge 15 de febrer de 2009. Javi, Joan, Pau i Toni
Les coses que fem 2
plantar un arbre en la vida... o dos... o una dotzena...
Són les 9'30 del matí. A ca La Xati, el gosset avisa de la presència d'extranys... sona el rebumbori del tractor de Vicent. Durant més d'un any, Maria José ha cuidat les carrasques, freixes, areus i anouers que portarem l'any passat del Camp de Mirra. Ara estem disposats a fer reforestació al barranquet del Clèrio. En un tres i no res està tot preparat. Estrena d'aixada del 42 i el cos malfet de mals relacionats amb l'espernegamenta que deixa l'amistat. A les 10'30 arribem al lloc triat per Albert per la primera replantació d'enguany: el racó de Santa Bàrbara queda enfront, el mas de la cova, baix. El vent ha desquarterat pins cremats de fa quatre anys ja... la rosca cremada i resseca fa cruixida davall els nostres peus. Un tango de vi, una conversa animada d'Àngel i un cigarret de Joan i Raül. Els nanos també fan clotets: la Lirios amb el pare ja n'ha plantades un parell i Jaume és feliç a dalt del tractor.
L'eixida de pinatells i el reverdir dels arborcers i l'estepera ens fa pensar en una replantació amb cara d'èxit... tornarem i ho veurem...
Un glop de cervessa remata el matí... i set glops de "bon rotllo"... Els cossiols buits aculliran les plantes que Joan ha portat enguany del viver... i tornarem, com torna la natura desprès del foc ardent. 21 de febrer de 2009. Joan, Albert, Àngel, Pau, Raül, Lirios, Jaume i Vicent. i un centenar de plantes vives més.
2009/01/21
Allò que pensavem que mai no voriem...
Em pregunta un nano (dels grandets) al cole...
- Iei Pau, perquè ho prenen tan fort a la tele amb l'Obama eixe?...
El mestre ha de contestar, i dic:
-Home, a nosaltres, tal volta ens semble una mica exagerat, o ens done igual, però pensem junts... Preguntes a l'aire: si nosaltres forem d'aquells que pensaven que mai vorien un descendent de pobres emigrants, esclaus, massacrats pels ignorants racistes, presidint el govern dels EEUU... Si nosaltres haguéssim anhelat que algún dia el famós somni de Martin Luther King es comencés a fer realitat... si forem fills d'un poble menystingut, si haguerem patit tant i pensarem que ens moririem sense cap signe de millora... aleshores...?... I diu el nano: doncs estariem botant d'alegria, no?...
Quan "pense que pensava" que no voria tantes i tantes coses (i encara no ho hem vist tot), quan descobresc que els processos històrics son tan lents (al menys alguns...), quan em miro a l'espill i veig el mateix de sempre amb esperances renovellades cada matí, em dic a mi mateix... l'Obama no és més que una "punta de llança" que es dirigeix a un nosequè de millor...(tant de bò que no m'enganye). Perquè allò que ja és escadusser o ha caducat o hauria d'acabar-se d'una p. volta s'acabarà i encara ho veurem... això espere... això esperem.
L'annècdota del dia: al claustre del cole hem decidit canviar "un poquet" la sacrosanta tradició del carnestoltes absurd i sense sentit que soliem fer... desprès de torpecents anys de cremar el perot que ningú sabia perquè... ja s'ha acabat... canviem de rotllo... Ara rotllo "lúdic" i fora "la processó de la vella del bacallà". Veus, com a poc a poc s'encén el foc...? m'he dit a mi mateix...
"Encara voreu coses majors..." diu el Senyor...!. Amén, alleluia...!.
Quan "pense que pensava" que no voria tantes i tantes coses (i encara no ho hem vist tot), quan descobresc que els processos històrics son tan lents (al menys alguns...), quan em miro a l'espill i veig el mateix de sempre amb esperances renovellades cada matí, em dic a mi mateix... l'Obama no és més que una "punta de llança" que es dirigeix a un nosequè de millor...(tant de bò que no m'enganye). Perquè allò que ja és escadusser o ha caducat o hauria d'acabar-se d'una p. volta s'acabarà i encara ho veurem... això espere... això esperem.
L'annècdota del dia: al claustre del cole hem decidit canviar "un poquet" la sacrosanta tradició del carnestoltes absurd i sense sentit que soliem fer... desprès de torpecents anys de cremar el perot que ningú sabia perquè... ja s'ha acabat... canviem de rotllo... Ara rotllo "lúdic" i fora "la processó de la vella del bacallà". Veus, com a poc a poc s'encén el foc...? m'he dit a mi mateix...
"Encara voreu coses majors..." diu el Senyor...!. Amén, alleluia...!.
I que allò que ha de venir siga més i més profund, més arrelat, més humà, menys injust...
I que nosaltres ho vegem...!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)