Vull compartir alguns dels secrets pensaments dels quals nomès la meua aixada en sap un poc. Ahir mamprenguerem el "projecte Brull" i un ressonar de màquines desbossadores i crits féu anar el més lluny possible tots els pardalets que solien beure en aquell toll d'aigües estancades i calcàries formacions.
L'aixada fou el meu ferrament i la caixa blindada dels meus pensaments.
Ella, que hui em fa moure'm penosament de mal als braços i la renyonada, és l'única que deguè sentir-me reflexionar mentre escotava marges i feia canals al fang del primer toll.
...I les aigües vam fer retornar al seu llit i al seu natural lloc...
Diuen que, de vegades, millor és no "remenar-ho", deixar que tot seguesca el seu curs... I, passat el temps, ens adonem que "deixar-ho córrer" ens porta a un punt pudent, tèrbol, fangós i podrit... que l'enramada d'esbarzers fa impossible veure res clar... Al lloc on abans ens banyàvem en aigües clares, on nedaven els peixos i les culleretes, on bevíen rossinyols i caderneres, el merder era de tal categoria, que sols la capoladora del Mauro, l'aixada, el motoserra, la corbella i la violència afectuosa ens ha retornat el sol al toll...
Tantes vegades he pensat veritat absoluta aquella que deia que algunes coses és millor "deixar-les", no intervenir, que passe el curs del riu per allà on puga... i ara m'he convençut que cal ajudar les aigües clares a recuperar el seu regnat... lenta o violentament, però amb determinació...
..." que las aguas vuelvan a su cauce"... que el sol entre dins el toll, que la veritat es deixe vore sense res que l'amagui. Que els qui gaudeixen de fangs, senos, merders i porqueres es vegin envaïts de llum ardent i aigua néta...
I per a què això puga passar..., que "els voluntaris" que capolen les mentides, l'enramada punxeguda del "xanxullo", esbarzeram de la ignorància... Que les aixades remoguin la fangada pútrida del conformisme i la còmoda anestèsia dels capgrossos...
Han estat be, desprès de tot... el cansament de braons i el bon vi... les paraules i els fets simbòlics...
Quan les aigües desfacin la merdegada. Quan les avingudes acabin la feina... tot alló que pensavem millor esmorteït se n'anirà barranc avall fins a la mar... Digerida la fullassa pels budells de la mare terra... I no tornarà mai més a criar pudenta pasterada de feixismes...
Salut i aigua clara... pel seu curs beneït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada