El més sagrat...

Un regidoret d'Alcoi ha posat els ulls en l'enlluernador maletí del euros que li ha ensenyat un conegut meu dels temps que jo estava l'alcalde del meu poble... Un superempresari d'idees grandiloqüents i de butxaca esfereidora... El senyor regidor ha picat i, com que és un pepero descregut dels que no respecten la sancta moralitas, ha fet explotar la bomba a Alcoi... Dins el lloc que -diuen ells mateixos- és l'emblema més gran d'Alcoi (desprès de la Festa dels Moros, supose...), un lloc que senten tan i tant..., Parc Natural Declarat, paradís de l'alcoianitat... i Joia natural per a les persones (d'onsevulga) que estimem la natura amb dolor i gaudi alhora...

Doncs be, ara ho faran a banderes per er un hotel de luxe privatitzant el que és de tots. i HO FARAN (si es deixem) per seixanta anys (amb dret de prórroga)...

Açò no s'acaba mai?... Els diners tot ho corrompen, fins i tot "l'essència d'allò més essencial".

Doncs, jo, un més de tants que dic i dirè NO (malgrat els raonaments de l'estanquera del meu poble que diu davant el full de signatures: ai!, jo vull que el facen... que facen lo que siga!...però que facen!...) MAGNA CURTA EST, ET STULTA MAXIMA NON FINITA

Klaus i Lucas

Una mirada al món amb ulls de xiquet...
Entrar en una llibreria a cegues, sense tenir clar quina cosa vols,què desitges... L'últim llibre ha estat fascinant (El mut de la Campana) i m'ha fet passar uns moments inoblidables... El següent serà millor?...Pregunta estúpida... Ja se sap: "una cosa no és com un altra"... Gran veritat.
Era dimarts, un dimarts de juliol. Desprès de la caminada amb Juli, he d'anar a Alcoi... L'òptica (per encarregar les ulleres), la tenda de roba, i la llibreria...
Per a mi, un lloc d'experiències úniques... Hi ha qui gaudeix al circuit de velocitat i a mi em costa d'entendre que se sent... Jo sóc molt més jo dins la llibreria... Una bona llibreria, de poble gran, de ciutat, Què més dona?... Un espai gran o menut, però ple de llibres, de mil classes, de mil colors, de mil temes, de mil autors...
Esta volta, desprès del ritual de mirar i remirar, llegir sinopsis i més sinopsis, repassar les prestatgeries i els aparadors...; (pren-te el teu temps, Pauet... que no hi ha pressa...). Ha caigut a les meues mans, com per miracle, una cosa gran... "Klaus i Lukas" o Claus y Lucas (que hi era en castellà).
Una autora hongaresa Agota Kristof, de la que no en sabia res... Un titol gens suggeridor (res a veure amb els superventes que s'estilen del tipus "la botifarra de los templarios" o "el misterio de la sotana maldita" i tota aquella brossa).
El cas és que, a les vesprades ombrívoles de la meva Toscana particular, o als matins calorosos amb olor de crema protectora per al sol, estic gaudint profundament d'una història de pobres desgraciats de la vida, d'estimar-se per donar-li sentit a l'infern de la guerra i la postguerra, de crueldat i "espavil"... Una literatura impressionant.
Donarè les gràcies a la gràcia que vaig tenir aquell dia en triar llibres d'estiu... i a la vida, de pas...
Dels altres dos que vaig comprar, ja en parlarem...