Fa dies tothom recordava l'aniversari de l'arribada dels homes a la lluna. Fa dies que vull posar algun pensament en aquesta paret blanca...
Estar en la lluna, allunat, tocar la lluna amb els dits, vestir-se de llunars o pegar mossos a la mitja lluna d'un meló d'aigua vermell i fresc. Mirar la lluna plena o fixar-se en les llunes minvants per resseguir els costums agrícoles. Lluna que torna llop a l'home o home al llop. Lluna dels poregosos o dels enamorats, lluna d'estiu o d'hivern...
Penjada d'un fil invisible des de la bòveda del cel la imaginaren els antics, ensumada de mel o de fel, flotant a l'espai al ritme d'un vals a l'odissea 2001 que imaginà el Kubrick.
Sempre ha estat ahí i quan no hi estiguem cap de nosaltres continuarà ahi. Pedrassa femenina, cudol que mira des de lluny què fem i pensem.
Els romàntics malaltissos diuen que és d'ells, nostra, de tots els que miren més enllà d'allò que es veu. Però em contaren una cosa... Un xilè foll i aclaparador se la posà a nom seu al registre de la propietat. És seua per llei i per dret. Els qui promouen utòpics viatges espacials per a gent folrada de diners hauràn de demanar-li permís, hauràn de comptar amb "l'amo" de la lluna d'argent i fred... perquè no és nostra, és d'ell... propietat particular de la poesia.
Fa molts i molts anys, en anar-sen la lluna a dormir es trobà amb el sol que despertava i el reptà: què t'has arribat a paensar sol orgullòs i altiu?... rei et dius i t'ho creus. Reservada estava la nit per a la lluna mentre l'imperi del sol omplia el dia llarg de les acaballes de juny. Just en eixe moment, el sol, bafaner i rescalfat d'una nit tan llarga com la de Sant Joan, acceptà el repte: - ens jugarem l'imperi de la bòveda del cel lluitant amb les armes de què cadascú de nosaltres disposa!. El sol cremarà amb els seus rajos i la lluna punxarà amb la seua espasa de gel i fredor... Durant molts mesos la lluna guanyava les embestides i, minut a minut, anava fent-se senyora de la nit que cada vegada ocupava més espai en els cervells dels éssers vivents, fins fer-se ama dels seus cors entristits. Fulles marcides, vida anima
l amagada sota la neu, gents aterides de fred al racó de la llar. I la lluna, envalentonada al cel de l'hivern creient-se ja mereixedora de la corona reial de l'imperi del cel... I així fins el Nadal... Quan arribe el Nadal us contarè com acaba el mite (encara que ja us ho podeu pensar), perquè tot ha de seguir el seu cicle natural, perquè una cosa ve darrere d'un altra i una lluna plena i nova tornarà a minvar i recreixerà...
l amagada sota la neu, gents aterides de fred al racó de la llar. I la lluna, envalentonada al cel de l'hivern creient-se ja mereixedora de la corona reial de l'imperi del cel... I així fins el Nadal... Quan arribe el Nadal us contarè com acaba el mite (encara que ja us ho podeu pensar), perquè tot ha de seguir el seu cicle natural, perquè una cosa ve darrere d'un altra i una lluna plena i nova tornarà a minvar i recreixerà...Amb el dit a la lluna i allunat, amb la sensació d'haver-la conquerit per uns segons, d'haver-la posseït, de tenir-la en propietat... Feliç lluna, per a tots els qui amb ella, alguna vegada hem al·lucinat. I enveja per a l'amo de la lluna que des de la plana, als peus de les muntanyes andines, la mira i sap que és d'ell. Voldrà compartir-la amb nosaltres el Xilè?, encara que siga un poc...
