2012/08/31

El soroll que fan els ous quan s'estavellen contra el teu cos...


Com serà el soroll que fan els ous quan s’estavellen contra el teu cos?.
Com serà l’aigua freda o les llàgrimes provocades per gassos llençats contra la multitud?.
Com serà l’esclat d’un globus ple de pintura regallant pels vidres?.
Com...?
Quina olor faran els ous podrits quan pinten de fàstic carrers i voreres?.
Quina pudor omplirà els nassos quan se sent com la consciència s’esvaeix i les cames trontollen?.
Quines flairades de suor quan es córre amb desesperació per no ser atrapat, per no acabar penjat en cadafals d’intolerància i lleis injustes?.
Qui sap com és tot allò, quines sensacions horribles, quins temps desassossegats?.
Com serà la calor que surt pastosa de fogueres grans plenes de llibres?.
Qui serà qui forade de nou casaques verdes amb penjollades ermes de medalles i colorins?.
Quan un neix i creix en temps de pau, nomès coneix aquestes sensacions per literàries fugues cap enrere, per pel·lis descolorides de patir, per històries escoltades a la vora d’una llar, pels solcs que han deixat els rostres tristos i els braços caiguts a banda i banda.

Revolta és una volta que retorna contra si mateixa i gira...una corba que sembla anar avant i torna enrere. 

Reclam és un clam que ressona com la veu dins un barranc inmmens, que torna la veu a qui la escampa. 

Retorn és un torn que gira i gira mentre les mans tracten de donar-li forma a un tros de fang... Retorna la Revolta que Retrona entre muntanyes... Perquè retrona la injustícia que revolta cossos nus dins d’un gran llit d’insomnis i malsons.

Sosseg és un cec que no pot ni vol mirar les llàgrimes dels altres que pateixen. I no troba la Pau dins un cau i el silenci trencat per un desportellador de projectes i futurs. Amb mordasses de ferro rovellat uns llavis no gosen obrir-se. Amb anelles d’argent uns braços no poden obrir-se i mirar a l’oceà, amb ulls oberts al bell mig del palmell... amb dits polzes que apunten cap avall...

Avall és una vall plena d’ous esclatats, podrits, de gassos que fan llàgrimes blaves com regalls de pintura.

Retorta és una torta que nomès sap mirar per l’ullal dret.

Resolta és una noia lliure, que demana justícia en uns llençols pintats.
I sent el soroll que fan els ous quan s’estavellen contra el seu cos... i es renta en una font d’aigües pudentes de lleixiu i surt de nou i diu allò que en pensa, mentre contempla els cossos humiliats que penjen de les cordes nomès per estimar-se diferent.

Prudenta és una pruna amb dents que desvetlla els infants al mig d’una nit de lluna plena i els mata de por mentre li canten vestida de dol.

Cervell és vell i conta com la guerra acaba amb tot i tots i es gita amb Memòria, Cridòria i totes les que pot...per oblidar...
Nomès la pluja renta les ferides...nomès el temps tanca les nafres...O no? O les nafres s’obrin de nou? .

Remei és un esperit esmaiat que remena pel rebost i busca pa negre i ous bullits i sang amb ceba, olives, vi novell. Nomès vol viure, que el deixen viure, que pugui en fi gaudir del més senzill... sense crits, sense por, sense son.

2012/08/29

Que vinga la llum...!!!





QUE VINGA LA LLUM...!!!
Si coneixeu la cançò popular ja sabeu com continúa...amb una referència al Sr. Alcalde i al seu cul (del qual, el tamany, no serà motiu d’analisi d’aquest artícle).
Com que un ja té una edat respectable i tinc “lo meu passat”, sembla just que conte una història de quan era jo mateix l’alcalde (tampoc parlarè del tamany del meu cul, no) i va vindre la llum...
Per tal de no ser romacer i que qui tinga ganes de llegir, llegesca sense massa literatura, tractarè de ser clar i telegràfic.
1.      La proposta. Una granja solar a la Finca Els Arrendadors.
La finca va estar adquirida per tractar de treure un rendiment a la inversió feta (cosa que, per cert, és legítima). L’Amo és un estranger del cabells rosos al qual li han promès que la finca s’hi requalificarà en breu per poder urbanitzar. NH hotels té un projecte brutal amb llac artificial, rastreres de xalets i torres d’apartaments. El PSOE governa a La Torre i prepara el PGOU amb les millors i més mítiques finques del poble (Mitja-Orella, El Buitre, Els Arrendadors, Els Castellans, etc) preparades per a convertir-se en “urbanitzables”. Però hi ha eleccions i perden la majoria...el PGOU no està més que en fase de “concert previ”, o siga, incabat.
Les eleccions deixen al BLOC nacionalista valencià i al seu cap de llista (jo mateix) com a segona força politica al poble. En una decissió que no s’esperava, al plenari de constitució de l’Ajuntament, el PP vota BLOC perquè l’alcaldia sigui assumida per Pau Torregrossa (o siga el qui escriu açò) i impedir que el PSOE torne a governar...nosaltres 2 Haurem de gestionar l’Ajuntament amb “minoria absoluta” front a 2 regidors del PP i tres del PSOE. I tot arranca...
Desprès de tractar, sense èxit durant més d’un any, mampendre de nou el PGOU, aconseguim modificar la disbauixa que significava el pla amanit pel PSOE i ho farem amb el suport del PP.
I “l’amo dels Arrendadors” ve a parlar amb l’alcalde i diu: i ara jo que puc fer amb la meua finca?... Bona pregunta. Uns mesos desprès ve la resposta. Es forma un grup d’inversors i es planteja la creació d’una GRANJA SOLAR als bancals lloma de la finca. No tocaran l’olivar i posaran al l’ametlerar abandonat una “mar blava” de plaques solars que produiran un megawat de potència i es veurà la possibilitat d’ampliar-lo a quatre...

2.      2. Dins la llei. Però polèmica...
L’empresa de Gata de Gorgos que es farà avant amb tot presenta tots els papers a les Administracions Públiques competents. Tothom dona el vist i plau i tot sembla correcte i dins la llei, però...
a)      El PSOE veu com els veïns de la finca s’han esvalotat en veure el moviment dels instal·ladors (que amb total cura pel medi i per l’entorn han fet tot sense fer cap malbè a ningú...per cert) i “aprofita la ocasió” per tractar de fer mal... dir mitges veritats i escampar pels bars, que sempre funciona... Però, en general, l’efecte és tradueix en que la major part de la gent no opina o li sembla be que posin les plaques...De tota manera hi ha un grupet disposat a plantar batalla... el líder: el senyor Manuel Francisco Torregrosa (que no és parent meu encara que compartim cognom)... “No quiero levantarme, salir a la puerta de mi chalé y tener eso delante”...además son extranjeros, que se vayan a su país a poner eso... ARGUMENTS D’UNA CATEGORIA I FORÇA BRUTAL, NO?...
b)      L’empresa té notícies de l’aldarull i adopta una actitud de concilició. Parlarà amb els veïns, vorà de quina manera pot arribar a acords, resoldrà un problema amb un veí per les fites a les escriptures i BUSCARÀ UNA FORMA DE QUE EL POBLE DE LA TORRE VEJA QUE LA CREACIÓ DE LA PLANTA SOLAR PODRÀ BENEFICIAR DIRECTAMENT A TOT EL POBLE.
c)      L’aldarull para un poc i tot sembla ben encaminat. El portaveu del PSOE, Sr, Bertomeu,  acomboiat amb els qui no volen la granja solar i assesorat ben be, descobreix que la llei valenciana ha modificat un artícle i s’ha de demanar nous requisits als instal·ladors perquè tot estiga en ordre... l’estratègia és clara: posar-ho difícil a vore si es cansen i si qui governa queda en ridícul...
d)      L’empresa i els inversors compliran la llei com està manat i ofereixen QUE L’AJUNTAMENT (SENSE POSAR UN SOL EURO) REBRÀ LA DESENA PART DELS BENEFICIS NETS PER PRODUCCIÓ D’ENERGIA SOLAR. És a dir...amb l’informe tècnic a la ma, això significava que el poble de La Torre, desprès que s’amortitzès la inversió feta pels altres nou inversors-beneficiaris, deixaria de pagar factures de la llum en tots els edificis públics i l’enllumenat del poble. ÉS A DIR...EL POBLE TINDRIA LA LLUM DEBADES MENTRE LA PLANTA SOLAR ESTIGUÈS EN FUNCIONAMENT.

e)      PER UNANIMITAT S’APROVA EL PROJECTE, TOT ESTÀ CORRECTE...però la legislatura toca al seu fi... se’ls ha posat tants entrebancs que han passat quatre anys de despatx en despatx i de Conselleria en Conselleria fins que tot està correcte... TOT MENYS EL SR. MANUEL FRANCISCO i els seus amics del PP.
Convè observar com els prohoms del PSPV-PSOE, que van de progressistes i ecologistes i que es pinten de verd quan els convè, ténen clar que les energies netes són una aposta de futur sempre i quan siguen ells els qui s’omplin les butxaques... PER AIXÒ, ESCAMPEN EL RUMOR EFICAÇ DE QUÈ “quan l’alcalde del BLOC té tant interès en que es posen les plaques eixes...”por algo será”... i dient-ho així, fa el seu efecte...
3.      LES ELECCIONS DONEN UN PESSIGUET DE VOTS més AL PP I TOT ES CAPGIRA... tres PP, dos BLOC i 2 PSOE... ara governaràn ells en minoria, però han de buscar qui els apuntala la legislatura... Nosaltres no serem però el PSOE sempre està ben disposat...
En un dels primers plenaris de la legislatura surt el tema...solament falta el vot favorable del plenari perquè Iberdola li done al “play” i tot comence a funcionar... però...
EL SENYOR PEDRO ROMERO PONCE, paracaidista del PP que ha aterrat en aquestes muntanyes per fer més mal que una pedregada i per afonar el poble totalment, manipula l’assemblea. Ha convidat els deu o dotze dissidents contraris a la instal·lació a que estiguin presents al Plenari, ha suggerit en públic que alguna comissió haurà rebut “el anterior alcalde” quan defensa amb tant interès la planta solar i arranca els aplaudiments de “su amigo Manuel Francisco”...
Votem i el resultat és: 4 vots a favor de donar llum verd a la planta solar i tres en contra (els del PP, inclòs l’alcalde Cantó que sempre havia votat a favor la legislatura anterior) o siga que PERDEN LA VOTACIÓ ELS QUI GOVERNEN.
AIXÒ DE QUE JA NO PAGAREM LLUM EN EL POBLE I QUE OBTINDREM BENEFICIS SENSE HAVER GASTAT DINERS PÚBLICS NO SEMBLA INTERESSAR-LOS GENS...
AL PLENARI SEGÜENT, LA SENYORA CONSUELO DOMÉNECH ORTS, DEL PSOE, demana la paraula i diu que “està arrepentida” d’allò que havia votat abans i que ara votava el contrari... els secretari interí de l’Ajuntament ho dona per bo i capgira el sentit de la votació fent que PP i PSOE (amb la trànsfuga Xelo, ben ensabonada per el Sr, Romero i ben finançada per “algunos amigos” de Manuel Francisco) es casen en feliç matrimoni per tota la legislatura... Ara la oposició estarà formada pels dos regidors del BLOC i un del PSOE...

4.     3.  L’actualitat. Apagant fanals...

El senyor Sala Menargues, un dels que va esfondrar el projecte d’instal·lació de la granja solar AMB EL SEU VOT NEGATIU, és ara l’alcalde i dictamina la supressió de la meitat dels fanals del enllumenat públic perquè no ténen diners ni per a pagar el rebut de la llum.
El senyor Romero Ponce està mig desaparegut... ha buidat el pis que havia llogat i no ve ni per a les festes (ha tornat a la cova de la qual mai havia d’haver eixit).
El senyor Torregrosa Pedreño, Manuel Francisco... continua vivint en el seu mas blanc enmig d’una zona cremada i tenint al davant les estructures rovellades que sustentaven la mar blava de plaques solars...però està content perquè ell si que té llum...i manen els seus amiguets.
La senyora Consuelo Doménech, desprès d’haver penjat una gran pancarta a les passades eleccions demanant el vot per al PP (si que és socialista aquesta, si...) continua en la seua “gran empresa” i desapareguda de la vida social.

I AQUELL ALCALDE QUE VA ACONSEGUIR CANVIAR UN PROJECTE URBANÍSTIC DESTRELLATAT EN UNA SOSTENIBLE, LEGAL i modèlica GRANJA SOLAR PRODUCTORA D’ENERGIA NETA I BENEFICIOSA DIRECTAMENT PER AL POBLE...ARA ESCRIU AÇÒ EN BANYADOR sota la parra de la façana, Davall un fanal apagat al mig del carrer, en un poble mig a fosques que no té un euro desprès de la desbotifarramenta del PP i el seu paracaidista-ripollista-zaplanista...
Ara, ella... la nova líder nacional torrudana... la reina del PP (que abans estava en una llista del PSOE amb l’ex-alcalde Bertomeu)...ella passeja a les fosques, ordena clausurar contenidors, mana apagar fanals i paga (si és que pot) LES FACTURES QUE EL PP HA DEIXAT SENSE PAGAR...POR LOS SIGLOS DE LOS SIGLOS...

QUE VINGA, QUE VINGA, QUE VINGA  LA LLUM... I QUE AL SENYOR AL CALDE... ja sabeu com acaba la cançoneta...no?

  

2012/08/27

la carn vol carn...


La carn vol carn, 
no s'i pot contradir.
Son apetit en l'om pren molta part:
si no's unit amb l'arma, 
tost és fart;
d'elss dos units sent hom un terç exir.
Aquell qui sent d'esperit pur amor,
per àngel pot anar entre les gents;
qui d'arma i cos junts ateny sentiments, 
com perfet hom sent tota la sabor.
Ausiàs March

2012/08/16

NO ADELANTEM RES...




EN TOTS ELS ANYS D’EDUCACIÓ, DE TREBALL AMB XIQUETES I XIQUETS, XICONES I XICONS, SEMBLA QUE NO HEM ADELANTAT RES...
L’educació per a la convivència pacífica, amb respecte per totes les persones, siguen les que siguen les seves opcions, formes de vida, conviccions... sembla no haver donat cap fruit. Tota la feina feta des de les escoles i instituts (públics i privats o concertats) ha quedat en res A LA VISTA DE LA “LOQUERA” I LA FALTA DE TRELLAT QUE HEM HAGUT DE VIURE AQUESTOS DARRERS DIES AL POBLE.
XICONS I XICONES DEL NOSTRE POBLE HAN PROTAGONITZAT UNS ACTES QUE DONEN VERGONYA NOMÈS DE SENTIR ELS VEÏNS I VEÏNES DE LA PLAÇA MAJOR QUE, DESVETLLATS A HORES TARDANES DE LA NIT, HAN ASSISTIT ATÒNITS A LA MÉS ESTÚPIDA CRIDÒRIA esvalotant uns altres xicots i xicotes que passaven uns dies al poble.
AQUESTES COSES SEMBLAVEN COSA DEL PASSAT, D’UNA JOVENTUT SENSE FORMACIÓ NI INFORMACIÓ, D’UN POBLE “ATRASAT” ON EL “FORASTER” I EL DIFERENT EREN EL PUNT DE MIRA, EL CENTRE DE LA CRÍTICA I L’OBJECTIU DE COLPS I NSULTS...
PERÒ AÇÒ ÉS MASSA...
COM A MESTRE D’ESCOLA I PROFESSIONAL DE L’EDUCACIÓ EM CAU L’ÀNIMA ALS PEUS EN VORE QUE EL SALVATGISME POT A LA CULTURA. Sempre ens tiren als mestres la culpa de les errades de la joventut maleducada, però dic, en nom propi i en nom de la gent amb la qual compartesc feina i vocació per l’ensenyament, QUE ÉS REPUGNANT ESCOLTAR CRITS D’HOMOFÒBIA, FEIXISTES I LAMENTABLES de xicots i xicotes del poble del qual sóc veí i en el qual pensava contribuir, amb humildat, a la seva millora i progrès cultural des de la meva feina.
LA ORIENTACIÓ SEXUAL, LA PROCEDÈNCIA, EL LLOC DEL QUAL UN ÉS O EN EL QUAL VIU, LES IDEES, LA RAÇA O LA LLENGUA QUE UN PARLA, pensàvem, JA NO ÉS CAP MOTIU DE CONFLICTE...
ELS FETS ENS DEMOSTREN QUE EN ALGUNES CASES D’AQUEST POBLE, LAMENTABLEMENT, ESTEM CRIANT HOMÒFOBS RACISTES I DESTRELLATATS QUE, CARREGATS DE QUI SAP QUINES SUBSTÀNCIES, AMENACEN I POSEN EN PERILL A D’ALTRES PERSONES...
JA N’HI HA PROU!!!

CONVÈ QUE ENS POSEM A PENSAR, QUÈ ESTEM FENT?, QUINA CLASSE DE VALORS ESTEM TRANSMETENT?, FINS QUAN HAUREM D’AGUANTAR AQUESTES AGRESSIONS? I QUINES SÓN LES RESPONSABILITATS DE CADASCÚ...

Per la part que ens toca als/les mestres...no pensem canviar de pas i continuarem educant en la tolerància, el respecte i la convivència...
I LAMENTANT PROFUNDAMENT EL POC QUE HEM ADELANTAT AMB AQUESTA COLLA DE SALVATGES QUE NO TÉNEN VERGONYA NI TRELLAT


Pau Francesc Torregrossa i Coloma
Mestre d’escola i veí de La Torre de les Maçanes

2012/08/10

Un arbre amb nom d'humà. El Trencadís 3

Era tan prompte...tan d'hora i de nit... davallà per les escales a trompollons, engegà el llum de la cuina i va buidar el pitxeret de cafè dins un tassó, el més gran que té...
Unes petites formigues vermelles es rebolcaven entre les molletes de coca dolça... La pedra de granit del banc de la cuina dissimulava be aquelles menudències i cal passar el drap humit contínuament perquè no passen aquestes coses... Aquella pedra!!!.
Ara mira l'atra pedra, la pedra rodona que li va regalar quan van estar junts a la platja. Mentre ensuma el tassó de cafè, nu i fred, dempeus la mira...és al mateix lloc on la va deixar aquell dia d'agost. Hauria de ser la  primera de moltes que cobririen el portal de casa un dia...quan tinguès diners i poguera buscar un obrer per reformar aquella entrada de casa que volia diferent: més acollidora, més autèntica, més bonica; reblida de pedres escollides a vora mar, portades en un i altre viatge a la seva platja, junts... Però no hi ha més que una pedra perquè mai més han tornat a aquell lloc junts, ni separats, ni de cap altra manera...
Agafa l'aixada i s'assegura els cordons de les botes. Li ha dit el xicot que li les ha venudes que són d'un material que no deixa passar l'aigua. Avuí ho comprovarà perquè cal entrar dins el toll del riu per espentar el fang cascada avall i ajudar una mica la natura perquè aquell petit llac torne a ser el que fou...un tollet viu ple de peixos i granotes i llimacs i lletugues gegants...
Roda la clau i mamprèn el camí. Porta el plançò en una bossa de plàstic gran... Ha cuidat aquell arbre durant cinc anys al terrat. Li ha posat adobs, l'ha regat i l'ha canviat de lloc fins que ha vist que el raconet davall l'arc era el seu  espai favorit; on podia fullar i desfullar-se, fent créixer a poc a poc les branquetes grises. És el més polit de cinc companys Lledoners. Ha viscut dins un test negre com un nen malcriat, consentit... Ni una aranyeta ni un pardalot s'ha pogut acostar mai a ell... i un bastonet l'ha ajudat a créixer quasi recte. El test buit ha quedat al sac de la brossa esquarterat i ell, dins el cepelló humit, haurà d'esperar una mica a que li facen lloc...
19 pedretes ben escollides, com dinou van ser els dies que van passar junts a l'ombra d'una felicitat curta, però veritable. Elles envoltaràn la seva feble soca com dansadors turcs, com sardana, com el "corro manolo" d'uns soldats xinesos protectors...
Cal desbrossar primer el lloc, deixar-lo com cal... Les màquines espanten els ocells, els crits omplin el barranc... vuit, deu, quinze persones tallen, amuntonen, espenten, caven, pugen i baixen per l'estreta sendera vora els tolls... La remor es fa insuportable. No deu haver quedat serp ni mosca per aquell racó humil del riu. Tallen esbarzers, remenen fang, poden arbres vius i rematen els morts... L'aigua encara tèrbola comença a córrer per un sequiot que li havia estat negat durant mot de temps... i xorra marges avall, bota, canta, espolteix les herbes seques, verdes...totes...
En un raconet ombriu, a la vora del petit aqüeducte, sota l'ombra d'un pi vell, un clot i 19 pedres l'esperen. Les seves fulles tendres, les seves arrels humides esperen una terra rica i pacífica...
Ja està. Un floc blau cel per marcar-lo i trobar-lo quan els esbarzers vullguen moure i empestar-ho tot... i UN NOM PROPI PER A L'ARBRE, no d'arbre, de persona, d'humà... Sense dir-ho, en secret, mira el lledoner i li posa el "seu" nom, el nom que ha omplit el seu llit, els seus pensaments, els plats i les tovalloles, el nom que quasi el torna boig per sempre, el nom que féu perillar la seva feble salut mental, el nom que per sempre estaria lligat al més dolç i al més amarg alhora...a la distància insalvable, a la impossibilitat de tornar-se a fondre en una abraçada, al silenci i a l'amor, a les nits d'estiu i a l'aigua freda, a les fulles dels plàtans vora riu i a aquella pell i aquell balcó.
I prega...perquè no mori, perquè no s'asseque, perquè no tire a faltar la seva vida feliç al terrat i decidesca deixar de créixer. Tornarà moltes vegades a regar-lo, però ja no serà com abans, quan el tenia a casa, a la voreta... haurà de tirar avant sol, recte, lliure...
Quatre anys desprès allà segueix... al mateix lloc. Els esbarzers no han tret la força suficient per ofegar-lo. Ha sentit el fred de la neu i les rosades. ha vist el riuet valent que no vol morir a vora seu... i els ocells que han retornat i els esquirols i les cames d'uns i d'altres que passen vora seu sense mirar-lo...perquè encara és menut, perquè solament el temps el farà admirable, gran, polit, immens.

2012/08/07

Manuel... caminando al revés


Las instrucciones eran claras y distintas, pero no lo son tanto cuando las libertades escuchan, asienten y, después, modifican según la voluntad o los acontecimientos van dictando...
Esos “educadores”, monitores y animadores desalmados (¿se puede animar cuando no se tiene alma?) que organizaron todo, habían acordado darle un punto de experiencia fundante a aquella etapa del Camino. No irían en grupo grande, sino de dos en dos...No con quien quieres, sino con quien te toca. No con quien estás comenzando a pensar que amas después de doce días de saco, pasta de dientes, calcetín sudoroso y camiseta vieja (que tirarás después de acabar la etapa) compartidos con quien enciende luces en el universo cuando te mira en las duchas... No, no irás con quien eliges, sino con quien ellos eligieron en "democrático y justo sorteo"... Llevarán un texto evangélico y no mapa, no móvil, no, no...
Cuando se hayan cumplido los pasos que marcan 10 quilómetros en un trayecto de diecisiete, te comerás el bocadillo aplastado de jamón falso y queso marca “Fomento de Construcciones y Contratas”. Beberás mucho en una fuente llena de moscas y seguirás el camino...siempre con tu compañero, que hará lo mismo junto a ti sin maldecir ni profanar las manos amorosas de la monitora que anoche se acostó a las 4 de la madrugada, se tiró al jefe de campamento con los dedos untados de aceite de orujo de la peor calidad y se quedará durmiendo hasta las doce mientras tú caminas o revientas... Ella te ama, pero ama más los muslos peludos del jefe...y uno de esos pelos aparecerá en el bocata sin que sepas de donde salió.
Leeréis el evangelio antes de salir, de dos en dos...y estaréis en silencio los diez primeros quilómetros para rumiar las divinas palabras en los aposentos de vuestros adolescentes corazones... solo así se aprovecha bien el tiempo, dando abrigo adecuado a las palabras inspiradas...no como hacen los cristianos falsos y mediocres que piensan en comprar tomates para la ensalada al salir de misa en lugar de en su propia salvación eterna.
Después del bocata ya podéis hablar y compartir vuestras reflexiones... Y así hasta que lleguéis al albergue donde haremos un círculo en la hierba y contaremos a todos cómo nos ha ido...

II.
Manuel salió tan temprano del saco que no veía absolutamente nada. Contraviniendo las órdenes del jefe de campamento que, en ese momento, seguía mugiendo y salivando con la sacrificada cocinera-monitora, se metió solo en las duchas... se vistió y bajó a la puerta del albergue a fumar un maldito cigarro... amaneció húmedo, el día...
Subió de nuevo y se metió vestido en el saco hasta que sonó una música indescriptible que puso muelles en las espaldas de sus compañeros y les hizo saltar como chinches en calzoncillos de sus respectivos lechos maltrechos.
Manu, tú con Jose...
No abrió la boca, como un cordero que llevan al matadero...y con una sonrisa que hacía de sol en un día sin sol por los prados de Galicia, comenzó su andadura, su propio camino...
Su compañero leyó la santa palabra sentado en una piedra, pero Manu mientras tanto, se acariciaba tímidamente el vientre y pensaba en lo bueno que era el jabón de la farmacia que su madre le había echado en la mochila... suave, muy suave... -“Palabra de Dios”...-Amén. – ¡Que no es amén, hombre!...- ah, sí, es verdad...
Tenía muchas ganas de hablar, pero Jose callaba obediente y no mintamos, no meditaba, repasaba en su cabeza la conversación que tuvo ayer con Ana...- Creo que le gusto...(se decía). Nadie está contigo media hora hablando si no le gustas aunque sea un poco, ¿no?...
Quilómetro 9... La imagen del libro de catequesis de confirmación que encabeza el tema de la libertad es una cadena en dos trozos con un sol poniente al fondo...Es buena la foto, se grabó en su mente como se grabó aquella gomita naranja de la ropa interior bajo aquel ombligo redondo o el golazo de la final, o el único número rojo en el papel de las notas del instituto... Y decidió romper las cadenas que le unieron aquel día a Jose. No es que Jose fuese un mal tipo, es que estaba harto de romper su ritmo porque Jose hacía fotos una y otra vez a las vacas. Ellas, tristes, húmedas, con ojos de “a mi qué me importa”, se dejaban fotografiar como hacen las modelos: sin descomponer las poses, sin mudar ni mutar gestos y posturas... Y Manuel se cansó de relentizar el paso, de esperar bajo la niebla, de mirar el visor y escuchar: -¿A qué molan? Son muy auténticas las vacas!!!. A él le dolía el pie izquierdo y cada paradita le recordaba que aquel pie no estaba bien...
Siguió solo hasta que un ciclista vasco se bajó de la bici. Se puso a caminar a su lado. 
-Aitor, de Donosti. -Manuel, de Castelló. -¿de la Plana?, -sí, claro...
Le contó su vida, sus aventuras y desventuras, y Manuel escuchaba aquel relato como si estuviera viendo una buena peli de historias buenas, dramáticas y profundas. Aitor había tenido un pasado reciente chungo, chungo...y por eso compró una bici y decidió irse a Compostela... 15 años, 23... la diferencia no es mucha, pero Aitor había vivido tan aprisa, le habían pasado tantas cosas!!!... -Oye, ¿no cojeas un poco?. -Sí, duele un poco este pie...- A ver, déjame...
Sobre un hito quilométrico descalzó su pie hinchado. Y arrugó los dedos al sentir el fresco remedio y la suavidad de la crema entre dedos de pies y mano... Aquello era genial... El cristo vasco aparecido en el camino de Emaús le sanaba y salvaba del mirar de las vacas, del silencio de Jose, de la mirada inquisidora del jefe de la expedición... Los prejuicios siempre acaban creciendo en las mentes adolescentes, auque se luche contra eso para afianzar la propia personalidad...y salieron en forma de pensamiento estúpido: - luego dicen que los vascos son mala gente!... somo si estar en esta o aquella esquina del planeta loco determinase la bondad de los seres o su capacidad de compasión...
-Listo!, verás como ahora andas mejor...ponte el calcetín, anda...
Anda, ya lo creo que anda...uno apoyado en su bastón, el otro en el manillar de su caballo de hierro...hasta que Aitor le abraza, le dice: - Aquí un amigo para lo que quieras, nos vemos en Donosti, que ahí tienes tu casa...Y monta de nuevo en su cabalgadura azul metalizado y vuelve a ser quién fue... el ciclista vasco...un buen tipo...

III.
Llegó al albergue solo, tres quilómetros lloviendo... el montoncito de cabellos negros que había compuesto en el centro de su cráneo por la mañana podía haber producido unas hermosas flores si hubiese pensado en poner semillas dentro, pero el agua le había dejado aspecto de pajarillo indefenso... la capa de plástico rota por el viento, los pantalones llenos de barro y mierda de vaca, los ojos llenos de luz y la sonrisa pintada haciendo de sol en un día sin sol...
-        -  ¿Eres idiota o te haces el idiota?...(escupió de su alma sucia el predicador de los valores cristianos de occidente)... Manuel, sentado en el suelo, comía ahora su bocadillo...no había sentido hambre hasta ese momento y no tenía costumbre de comer a media mañana. Era casi la una y comía, así de simple...
De un manotazo le tiró el bocadillo al barro... abrió el maletero del coche en el que dormitaba la monitora-cocinera-folladora, cogió otro bocata aplastado, se lo dio y le ordenó que volviese al quilómetro 10, se comiese allí el bocadillo y regresara al albergue... -Y me da igual si luego te mueres de una pulmonía, y me da igual que llueva, y me da igual que te cagues en mis muertos... haces lo que te mando o te facturo mañana con tu madre...

Todos miramos con estupor.
Todos callamos como momias mojadas.
Todos esperábamos que abriesen el albergue, pero la encargada estaba tratando de librar el coche de las fauces del barrizal y se tardaba mucho...
Todos estábamos mirando el sol bajo la lluvia, el sol de aquel rostro que, de momento, adquirió la belleza y los ademanes de un hombre maduro y sereno... de repente Manuel tenía 40 hermosos años... Se levantó de un salto. Tiró la mochila al suelo. La volvió a recoger y se la volvió a cargar en los hombros. Estiró el fragmento de chubasquero sobre ella y colocó el bocadillo aplastado en el bolsillo derecho de sus pantalones de soldado. La primera pareja de compañeros llegaba en ese instante y bromearon: - Hey Manu, ¡que vas en dirección contraria, tonto!...
Desandó el camino, aguantó como un campeón las estupideces de todos los que iban en la dirección “correcta” y le encontraban “a contracorriente”. Todos a poniente...él al país del sol naciente y las vacas vagas...Todos satisfechos y con el alma llena de palabras de dioses y monstruos, rumiadas durante diez quilómetros de silencio...él más satisfecho aun de ser “como nadie”, de andar al revés, de comer cuando tiene hambre y de caminar con quien le abre su alma aun sin conocerte... Comió el bocadillo, ahora por puro amor propio...rehizo por tercera vez cada una de sus huellas confundidas con la lluvia y los pasos de sus cincuenta compañeros y compañeras... todas esas huellas hacia donde se oculta el sol, hacia el oeste...y solo las suyas hacia el país de los ciclistas amables y de las cremas que hacen milagros...

IV.
Ahora estoy solo...solamente yo le veo regresar después de haber hecho y deshecho el mismo camino... ya no llueve... el humo de mi cigarro sube lento, bello, hacia las hojas de una acacia...
-         - ¿Me das uno?...- ¿Un cigarro?...Claro, hombre...
Se ha recompuesto el montoncito de cabellos en el centro de la cabeza...de norte a sur, como a él le gusta... fuma con una sonrisa imposible de describir... -¿Puedo fumar otro?...me ha gustado...     
Amanece en el albergue...muchos de los culos con muelles que el día anterior se levantaron eufóricos,  ahora se han convertido en sigilosos pies descalzos que han investigado en la litera vacía de Manuel. Se levantó más temprano que nadie. Escribió una nota que deslizó bajo la puerta del follador malnacido y la monitora abnegada. Llamó a su madre, le comunicó que iría solo hasta Santiago...- No te preocupes, que solo quedan dos etapas... además llevo el móvil... Luego cojo un avión y me vuelvo... Ella estuvo de acuerdo, siempre confió en él...
Vino con nosotros dos... -Manuel de Castelló, dijo...
Y comenzó a contarnos sus cosas y sus casos...todo muy intenso para un chaval tan joven...se abrió de par en par y fumó y bebió y compartió nuestra mesa... Compró en la farmacia la crema milagrosa donostiarra que también hacía milagros en Galicia... y, de nuevo, hizo de sol en un día nublado cuando sonrió ante las piedras verdes de la catedral...
Una cadena en dos trozos parecía dibujarse flotando en aquel cielo que comenzaba a dejar paso a la luz de media mañana...
Creció tanto en tres días aquel muchacho!!! Que nunca más se sintió mal por andar al revés de todos, por encaminarse hacia su propio amanecer, hacia su mar Mediterráneo... Contra todo y contra todos,si es necesario, pero a favor de si mismo...
Un abrazo...- Mi casa es vuestra casa, cuando queráis nos vemos junto al mar... aquí un amigo para lo que necesitéis...
Buen camino!!!...


2012/08/06

passa algunes vegades...


...Sense tú, cada cosa continuarà en el seu lloc. La mar en el lloc de la mar, la roca on és la roca, la taula ben ordenada, el teu quadern obert i esponjòs: el Senyor Alt i Bafaner declamant versícles, fent-se gran en les fotografies; la Senyora Amable Dos marmulant un salm sense convicció, desgarrada pel queixal de la culpa; l'Home del Carni Enroscat captiu a la granja, renegat per la Dona amb Cara de Nina cada vegada que oblida prendre una de les seves píndoles; la Dona del Vestit Recatat, invisíble i dòcil, pintant pastorets de guix, blau per als ulls, groc per als cabells; la mare de Magui, abraçada al tronc de baobab que el torrent no desgarra; Magui i Lecu, bells i tèrbols, immòvils en la parada de l'autobús radial, l'olor a detritus arrufant els seus nassos; i en el banc de plàstic, amb un gat damunt els genolls, tota vida, ulls, maor, mans, alegria, canta i juga una nena, una nena que, de vegades es desperta i sent por i baixa del seu llitet i camina a les palpentes i arriba a l'habitació on els braços (els d'ella) s'enrosquen en els dits (els d'ell), i en la corba del coll (el d'ella) busca un lloc un nas (el d'ell), i els dos s'estimen i respiren i gemeguen, i la nena s'arrauleix al cistell, i el gat dorm fora de casa.
(trad. Fragment "Nada es Crucial". Pablo Gutiérrez)

Algunes vegades se sent una mena de tristor fonda barrejada amb una joia igual de fonda quan un acaba la darrera pàgina d'un bon llibre i veu (i llegeix inclùs) en quina ciutat i en quina data s'ha escrit aquell recull de pàgines plenes d'oxígen...
Algunes vegades se sent la conversa d'uns veïns que prenen el fresc de la boca-nit, el rodar d'una clau vella o la flaire d'un brou que fa xup-xup en una cuina propera; algunes d'aquestes coses i d'altres, mentre busca un lloc de bon repòs per un llibre que ja has acabat de llegir...A la prestatgeria dels millors, dels que han arribat més adintre o han obert més els forats del nas...
I lladra un gosset.
I un missatge de mòbil retorna el cor al seu millor bateg.
I el fumet d'una cigarreta mentre el sol s'amaga darrere les muntanyes...
Res no és prou i prou ho és tot.
"...Amb tú, cada cosa continuarà en el seu lloc".
   

2012/08/03

silenci de corxera


Sempre fent soroll... a cada pas, a cada moment... Engega “l’arradial” (com ell escriuria, si escriure fora una activitat sorollosa) i talla lloses de paviment que no pensa col·locar, de moment, en cap lloc. Però les talla. Dibuixa amb la llapissera fromes corbes difícils per un aparell dissenyat per a les rectes i s’esforça en treure la línia perfecta...I la máquina s’ecalfa i l’ha de desenxufar de tant en tant...Però quan calla la màquina, sona la música, una música que sempre retrona en la buidor de la nau. Una nau que va comprar a bon preu a un empresari dissortat que la va haver de malvendre quan tot va venir tort.
Ara el martell, les mordasses, l’alicata...que deixa caure al terra d’un cop sec per sentir el seu metàl·lic soroll. I se li’n va el cap i crea ritmes sobre un bidó de gasoli buit i, de tant en tant, toca la bateria que té preparada per fer-la sonar quan li vinga de gust... Allà, a la nau, el seu palau per fer escampades, el seu magatzem de mil-i-una coses que, tal volta, algún dia, li podran fer algún profit...
En té molts de bidons d’aquells. Els talla minuciosament per crear una barraca de launes decorades per la lletra“R” on pensa passar les vesprades més caloroses de l’estiu per suar molt, molt, més encara...Ha sentit a “l’arradio” (així ho posaria ell si es poguera escriure sense silenci) que suar és boníssim, que afina el cos i buida el cap. La gent va a les saunes, però a ell no li agrada l’olor de net, de desinfectat...es construeix minuciosament un enorme cub de llaunes que farà olor a gasoli eternament, que el transportarà a un estat de quasi-incosnciència quan es fique dintre a suar i suar...
I colpeja i fa retronar, i compra coets perquè li agrada fer soroll i espantar gats, i engega la moto nomès perquè el motor no s’engronyoni... I fa girar el manillar i accelera el motor per sentir com brama aquell cavall de ferro que no cavalca des de fa anys.
I la música sempre posada...Ha comprat un atuell que la fa sonar a la mateixa hora i cada dia de forma què, quan entra a la nau ja està sonant, ressonant i omplint aquell espai. I a casa, al cotxe, al treball...la tele, la música, els altaveus tremolant... sempre soroll...fa companyía, diu...

Fàstic de buit i por de silenci...

Els darrers cops i ja està enllestit el seu "suatori". Per fi entra, per suar i suar... Ha posat la barraca al jardí. A Jaume no li sembla be que pose aquell ansimbori darrere les palmeres on, a cap hora cau l’ombra... I allò és un forn, una bomba a punt d’esclatar, una olla de pito, una capsula espacial al mig d’un desert al planeta més proper al sol, al mig d'un Sahara de gespa torrada al cor de l'estiu...
I sua, i sua...nomès ensenyar el nas per la portella de llaunes “R”. 
I, per primera vegada, desprès de tants anys, escolta el silenci humit mentre cau la primera gota esquenes avall. Recorda el silenci a l’església mentre esperava que la mare acabara la silenciosa confessió, recorda el silenci de l’aula, a l’institut, mentre formulava omplint fulls de lletres i nombres... Uns silencis que ja feia per trencar deixant caure un bolígraf a posta o remenant l’estoig de llauna de superman, o colpejant el banc de fusta on esperava amb els seus genolls, fins posar-los com albergínies...
Recorda el silenci
I plora
Perquè té por...  
Ha estat un silenci de corxera, tan breu que no es podria ben medir...Un silenci suficient per fer que un fil d'aigües turmentades caiguera galtes avall...
perquè un silenci de corxera li fa por...