2015/02/20

VOTA I CALLA?

“Ells dubten i es lamenten i, algunes vegades, supliquen; però no fan res seriosament i que tingui efecte. Esperaran, ben disposats, que altres posen remei al mal, per tal que ells no hagin de pensar durant gaire temps més. Com a màxim, dipositaran només un simple vot, li faran un lleu signe d’aprovació i li desitjaran sort.”  (La desobediència civil. P.13. Henry David Thoreau)
Un nou temps començava. Ha mort el Dictador i la força d’una gent oprimida, exiliada, compromesa en la clandestinitat, callada per por comença a crear un nou temps, un nou “artefacte polític” per encarar el futur. DEMOCRÀCIA diuen que diuen que es diu.

“La votació és un tipus de joc d’atzar, com les dames o el backgammon, amb un suau matís moral (...) Fins i tot si es vota pel que és correcte no s’està fent res per aconseguir-ho. És només un acte d’expressar dèbilment als homes el teu desig de que s’imposi. Un home savi no deixarà el bé a la sort de l’atzar, ni desitjarà que s’imposi al poder de la majoria. Hi ha, però, poca virtut en l’acció de les masses. Quan la majoria finalment voti per l’abolició de l’esclavitud, serà perquè són indiferents a l’esclavitud, o perquè queda molt poca esclavitud perquè es necessitin vots per abolir-la.”(Id. p.13)

Esperant, sempre esperant per votar a veure si a la propera bescanvia la cosa. Un vot, quatre anys, un altre, quatre més. Entre queixes i injustícies viscudes en carn pròpia o aliena, s’ha d’esperar a votar, a que vinguin les eleccions, que “seran quan han de ser”.
És poc això de votar. Molt poc, quasi res. Deixar que les coses passin com han de passar, marcar la meva opció i acceptar l’esdevenidor.
Ningú està cridat a fer de la seva vida una lluita inútil contra la majoria (tantes vegades consagradora de les injustícies i les coses més terribles). Ningú ha de fer del seu curt espai de temps disponible vital una mena de guerra contra tot i tots. Sense mitjans, en solitari, pegant-se cabotades contra el murs, sense interlocutors que escolten ni mitjans que difonguin. Per això SUMAR-SE a un projecte col·lectiu, COMPROMETRE’S, donar de si mateix el que bonament es pot, li dóna al vot un “pedigree”.
Si, jo vote, tots ho fem (bo, alguns ni això), però a més, no espere que les figues caiguen madures en la meva ma amb paciència de sant o conformació de present. Jo vote i vaig i vinc i escric i dic i reuneixo gent. Parlem i dibuixem projectes i escrivim cartes, pintem pancartes i expliquem i difonem, tractem de convèncer i ens expressem. I  discutim, dialoguem i fem broma o ens entossudim. I llegim, llegeixo i diem, dic. Em propose per a la llista de candidats i pregunte i escolte i faig palesa la meva llibertat. Em queixo i denuncie. Faig valdre els verbs, substàncies que han de fer que el be, la veritat, el que és just i admirable acabe imposant-se i canviant-ho tot.
No vull que un trist atzar perpetue esclavatges i situacions que fan de la vida de tanta gent un atzucac. No em quede tranquil si no acabe dient com aquell: “a veure si puc deixar-me açò una mica millor de com m’ho he trobat”. No, no és ambiciós, ni em faré ric així, ni m’apunte al partit dels qui no volen canviar res; perquè si canvia, els seus privilegis ancestrals podien acabar en “repartir, compartir, igualar”...
I tampoc vull esperar a que el pas de les hores digui la seva i la justícia divina al final dels temps faci el que no ha estat capaç de fer la manca de justícia humana. No vull esperar més, ni vull que ens ho enllesteixin ells. Que m’agrada més “fer-ho que manar-ho a fer”.
I no em tornes a preguntar per què m’he compromès políticament, com si fos jo el rar. Que el que em sembla més trist és que tu, si no se t’oblida o tens millor pla per al dia de les eleccions (que ja se que t’ha passat alguna vegada), vas a votar i PROU. A queixar-te quatre anys més. És rar això, si... Si provares a participar, a proposar, a dir i a discrepar, a aportar i construir... Igual t’agradava més que solament gemegar.




2015/02/18

Cendra

Poals de ferro plens de cendra que s'ha de treure de casa en rompre el dia. Algú matina més que els altres. Escombra la llar i treu la cendra al carrer. Agafa gèlides branques i prepara el foc per a què la casa comence a estar calenta quan el despertador arranque a desfer somnis i desvetllar cossos sepultats sota les flassades.
És un sacrifici matinar més que ningú i sentir la fredor dels matins d'hivern. Trencar amb els peus algun bassal de gel i rascar un misto per botar foc a la pinotxa. Un sacrifici que paga la pena quan els dits s'escalfen abraçant una tassa de sopes de pa, olorant el cafè acabat de fer que encara bull dins l'olla.
El silenci encara. Perquè tot s'ha fet a les palpentes, sense fer soroll, sense despertar ningú de casa. El pollastre s'ha desvetllat primer, però eixe no compta, té la son lleugera. I el forner se'n va a dormir mentre la dona ja posa el pa del dia als esquellers i les bambes a l'aparador. Prompte pujarà la persiana del forn i començaran a saludar amb la veu tèbia encara i els ulls mig tancats. Li demanaran una coqueta o dues barres, un pa rodó o un rotllet de quart. Com ànimes que porguen el pecats en el fred del matinar baixen la costera i tornaran redimits a casa amb el pa acabat de coure.
La cendra calenta del forn amaga encara alguna brasa i l'abrigall de la calor d'aquella estança convoca les ànimes matineres, per devoció o obligació.
No troben conhort més que a l'escalf de l'estufa ardent. I així, la carn retornada a la seva temperatura, ja s'animen a fer besos i salutacions.
El sol no desfà encara la crosta gelada de les basses i llavadors, ni el gebre ni la rosada. L'alè és un fum que busca un altre alè i els llençols encara fan esguard de la calor de cossos lents que trontollen  amb tot sense dir res.
- Què ganes tinc que s'acabe l'hivern!. Diu la dona que pua aigua freda de la font major entre dos clarors, tan matinera. Les gotes d'aigua li han banyat el davantal i torna amb les mans com les cadenes del pou cap a casa, a tirar un tronc al foc per a que atie i faça la seva feina com cal. Les quatre potes juntes vora el foc fins que s'eixuguen els faldons i els dits deixen de cruixir com sarments secs.
Cendra que es gela a poc a poc a la terrassa.
I al capvespre, sota el plugim de la boira que pixa i banya els cabells, anirà costera amunt a posar-se la cendra a l’església. La fredor del marbre i de les paraules del rector. Les mans no gosen eixir del cau de les butxaques ni per senyar-se i els peus arrufats dins les sabates de mudar. Abrics negres, cabells grisos, grisor de cendra sobre el front ple de solcs.
I en acabar, de nou la llar, torrant alls entre les brases. Els peus sobre la cendra calenta i dos ous durs per sopar. Tot guarnit amb molles de bacallà torrat, esgarrat amb els dits que venien de fer el senyal de la creu aterrits.
La cendra farà un dibuixet en els llençols blancs i freds en acostar el rostre al coixí. Demà, en alçar-se i veure entrar un raig de llum pel finestró, se n'adonarà i portarà la taca al llavador gelat vora la font. Fregant be per retornar-li la blancor més blanca. En rompre el dia, al dematí, quan s’alce la persiana del forn, ja tindrà la roba rentada, la llar encesa i les sopes de pa al banc de la cuina.
I veurà la flor dels ametlers on és la corda d’estendre la roba. Les mirarà be i tornarà a dir, segurament:
-Què ganes tinc que s’acabe l’hivern!.