VOTA I CALLA?

“Ells dubten i es lamenten i, algunes vegades, supliquen; però no fan res seriosament i que tingui efecte. Esperaran, ben disposats, que altres posen remei al mal, per tal que ells no hagin de pensar durant gaire temps més. Com a màxim, dipositaran només un simple vot, li faran un lleu signe d’aprovació i li desitjaran sort.”  (La desobediència civil. P.13. Henry David Thoreau)

Un nou temps començava. Ha mort el Dictador i la força d’una gent oprimida, exiliada, compromesa en la clandestinitat, callada per por comença a crear un nou temps, un nou “artefacte polític” per encarar el futur. DEMOCRÀCIA diuen que diuen que es diu.

“La votació és un tipus de joc d’atzar, com les dames o el backgammon, amb un suau matís moral (...) Fins i tot si es vota pel que és correcte no s’està fent res per aconseguir-ho. És només un acte d’expressar dèbilment als homes el teu desig de que s’imposi. Un home savi no deixarà el bé a la sort de l’atzar, ni desitjarà que s’imposi al poder de la majoria. Hi ha, però, poca virtut en l’acció de les masses. Quan la majoria finalment voti per l’abolició de l’esclavitud, serà perquè són indiferents a l’esclavitud, o perquè queda molt poca esclavitud perquè es necessitin vots per abolir-la.”(Id. p.13)

Esperant, sempre esperant per votar a veure si a la propera bescanvia la cosa. Un vot, quatre anys, un altre, quatre més. Entre queixes i injustícies viscudes en carn pròpia o aliena, s’ha d’esperar a votar, a que vinguin les eleccions, que “seran quan han de ser”.

És poc això de votar. Molt poc, quasi res. Deixar que les coses passin com han de passar, marcar la meva opció i acceptar l’esdevenidor.

Ningú està cridat a fer de la seva vida una lluita inútil contra la majoria (tantes vegades consagradora de les injustícies i les coses més terribles). Ningú ha de fer del seu curt espai de temps disponible vital una mena de guerra contra tot i tots. Sense mitjans, en solitari, pegant-se cabotades contra el murs, sense interlocutors que escolten ni mitjans que difonguin. Per això SUMAR-SE a un projecte col·lectiu, COMPROMETRE’S, donar de si mateix el que bonament es pot, li dóna al vot un “pedigree”.

Si, jo vote, tots ho fem (bo, alguns ni això), però a més, no espere que les figues caiguen madures en la meva ma amb paciència de sant o conformació de present. Jo vote i vaig i vinc i escric i dic i reuneixo gent. Parlem i dibuixem projectes i escrivim cartes, pintem pancartes i expliquem i difonem, tractem de convèncer i ens expressem. I  discutim, dialoguem i fem broma o ens entossudim. I llegim, llegeixo i diem, dic. Em propose per a la llista de candidats i pregunte i escolte i faig palesa la meva llibertat. Em queixo i denuncie. Faig valdre els verbs, substàncies que han de fer que el be, la veritat, el que és just i admirable acabe imposant-se i canviant-ho tot.

No vull que un trist atzar perpetue esclavatges i situacions que fan de la vida de tanta gent un atzucac. No em quede tranquil si no acabe dient com aquell: “a veure si puc deixar-me açò una mica millor de com m’ho he trobat”. No, no és ambiciós, ni em faré ric així, ni m’apunte al partit dels qui no volen canviar res; perquè si canvia, els seus privilegis ancestrals podien acabar en “repartir, compartir, igualar”...

I tampoc vull esperar a que el pas de les hores digui la seva i la justícia divina al final dels temps faci el que no ha estat capaç de fer la manca de justícia humana. No vull esperar més, ni vull que ens ho enllesteixin ells. Que m’agrada més “fer-ho que manar-ho a fer”.

I no em tornes a preguntar per què m’he compromès políticament, com si fos jo el rar. Que el que em sembla més trist és que tu, si no se t’oblida o tens millor pla per al dia de les eleccions (que ja se que t’ha passat alguna vegada), vas a votar i PROU. A queixar-te quatre anys més. És rar això, si... Si provares a participar, a proposar, a dir i a discrepar, a aportar i construir... Igual t’agradava més que solament gemegar.