2013/01/19

Gripaus




-Pare, vine, hem de discutir.
- Jo no en tinc de ganes de discutir, fill.
- Doncs has de fer-ho, sóc el teu fill.
- I?...                                   
- No em demanares, formalment i explícita, permís per portar-me al món i ara has de lligar-te els budells i suportar-me una mica.
- Però fill, jo no et suporte, t’estime, ho saps.
- Va, romancer, vine...
- A veure: quin és l’objecte de la discussió?.
- Els gripaus. Bo, exactament el fotut vici dels professors de ciències d’estripar gripaus i fer-los fóra budells, fetges, lleteroles i freixures amb unes pinces d’aquelles de les celles per demostrar-nos als joves com és de gran la ciència. O perquè els vegem amb la bata blanca “de científic de debó” i utilitzar l’aula d’experiències de tant en tant, qui sap?
- Ai, fill, has de fer-te mirar eixe sarcasme que has heretat de la mare. Les pinces no seran “de les celles”, home.
- Sempre fixant l’atenció en els detalls de més poc suc, pare.
- Bo anem allà. I quina és la qüestió, poeta?.
- La qüestió és com no s’adona el capoll del mestre de ciències què podem seguir vivint la resta de la nostra vida sense tenir aquella repugnant experiència sense sentit i sense saber com un gripau espatarrat panxa en amunt es tallat amb un “cúter” perquè nosaltres hi fiquem els ulls dins el seu cadàver.
- Bèstia!, com voldràs fer-me creure que el teu mestre de ciències fa les incisions amb un “cúter”?...Ho farà amb alguna cosa més adient per a la pràctica científica, no?.
-Veus, sempre et quedes amb l’embolcall, pare.
- Ai, fill, saps? És dur comprovar cada vegada com tractes el teu pare com si fos un pebrot.
- Noooo, disculpa’m pare, només tractava d’enfonsar millor les relles dels raonaments i que no et quedares amb les coses circumstants. En fi, el que vull dir és que m’ajudes a comprendre perquè s’ha d’assistir a l’autòpsia d’un gripau per sentir-se científicament inserit a l’espectre del coneixement com un ésser capaç de comprendre el món i els seus misteris.
- Mira que ets benparlat i t’agraden les “subordinades de les subordinades”, fill. El que vols que discutim és la necessitat de la ciència?.
- Ja estem a la punta...!. No, no, ja em figure jo que la ciència és absolutament necessària per copsar alguna cosa del que ens envolta. El que vull que discutim és la necessitat d’haver de passar per algunes coses o experiències per saber-ne, per poder sentir-nos segurs davant les avinenteses de la vida. Vull dir, que em faig sovint aquesta pregunta: és possible seguir vivint i viure be i tranquil i feliç (segurament d’això es tracta tot finalment) sense aquesta o aquella experiència?. Per exemple: jo no he fet el servei militar, com tu l’hagueres de fer. I no necessite haver-lo viscut per saber què és, com funcionava, i com n’era d’horrible aquella experiència. Sovint em dius: -com es nota que no has anat a la mili... Igual com el iaio et deia a tu: -com es nota que no has passat la guerra...  I no és millor així: sense mili ni guerra?. No cal passar per això per saber o imaginar de què va, no?.
- Si, fill, però les experiències ens fan ser com som i passar-les ens configura, ens fa, ens pasta.  A més, que té a veure això amb els budells del gripau?. Te’n passes del gripau a la guerra i no se ben be com ni perquè.
- Ai pare, no ens entendrem mai. Però si la guerra està feta de gripaus estripats panxa en amunt. De gripaus engreixats amb els negres negocis de la terra. Amb gripaus que porten corbates i sabates lluentes que passen els seus dits escleròtics per damunt el mapa de les nostres vides per treure’ns budells , freixures i pells. No necessite viure la guerra per saber que és la màxima expressió de la maldat d’alguns humans. Com  no necessite saber ni veure com són i de què estan fetes tantes coses.
Quan en comporte com un poeta afeminat, com tu dius amb rialla inclosa, sols afegir allò de: - com es nota que no has fet la mili. Si, certament no ens acabarem d’entendre mai. Tampoc t’entenies amb el teu pare... serà cosa de genètica familiar. Però no crec que cap experiment científic ho pugui mai demostrar això, malgrat tot.
He escrit un poema a un gripau. Voldries llegir-lo?.
-          - Sempre vull llegir tot el que escrius fill, però reconec que no hi entenc gaire. A més, un poema a un gripau?... No vull entrar-hi amb prejudicis, però tal volta siga un poc fastigós, no?. Són molt fastigosos els gripaus, tothom ho sap.
-          Veus, finalment ens hi hem entès. Ni jo vull estripar gripaus, ni tu vols llegir poemes de gripaus... Perquè estic ben convençut que podrem seguir vivint sense gripaus, sense saber res d’ells ni de les seves baves i pells plenes de bonys.
-         -  Si, podrem seguir vivint sense gripaus amb les llengües plenes de morts i runes. Hauríem de poder viure sense ells, fill. Sense les seves boques sempre obertes per esclatar sorolls repugnants i les seves cames curtes que solament saben anar de les pedres als llimacs. Hauríem de poder seguir vivint sense ells. Però de què estem parlant fill? Dels “senyors de la guerra” o dels gripaus?.
    - Estem parlant dels malparits gripaus que governen el món i acaben una guerra i en comencen un altra perquè no se'ls acaben els budells, les freixures, els cadàvers... Quin fàstic, pare, quin fàstic més gran!.

2013/01/07

BENAURATS. Un tríptic rural



1.      Consuelito
Pobreta, tan humil, tan bona xica... Sense lletra ni llibre, però bona, bona com torró de neu.
Consuelito estava contenta i a tots contava que l’havien buscada per servir la senyoreta del Mas de les Parres.
I la senyoreta tenia perxa i planta. Lluïda i estúpida com pal de granera. Beata del coll tort i arreplegadora de caragols quan les pluges de l’estiu omplien les herbes vora el camí i feien córrer l’aigua per les sèquies.
-          Consuelito...
-          Senyoreta, vostè mana de la meua persona. Diga’m.
-          Consuelito, hija, me voy a misa... Saque las camas al balcón y arroje el contenido del orinal a los corrales... bien lejos, que no lleguen olores a la alcoba...
I la senyoreta se’n va a missa. El dringar de les campanes, el trontoll de les sabates de tacó, el nyec-nyec de la fusta vella de les escales... 
I Consuelito aboca l’orinal al corral, ben lluny, al racó ombrívol on créixen els manrubiols.I s’arromanga el brial, treu una cama per cada badall, entre els ferros del balcó i espera... 
El sol és agradable, i les seves cames agraeixen les carícies del llebeig, suau... Els ulls aclucats, el coll cap arrere i els cabells com ramats d’ovelles marges avall...
-          Tu veges!!! Quines coses té la senyoreta!. Amb la de coses que jo podria estar fent i ací, amb les cames al balcó, com si fos sargantana. 
     2. El Benparlat de Benassau
      -Quin tractament serà correcte per al senyor Arquebisbe, Alcalde?. Que tu d’això de tractaments nobiliaris hauràs de saber, no?.
    - I jo que en se d’això?, si jo amb prou feines em se nugar les espardenyes, que totes les coses difícils les deixeu per a mi, collons.
Però a Benassau hi havia un homenot, gran com el Xop de Planes, que en deien el Benparlat. Era capaç de dir versos i versos sense alenar només li picaren l’antífona. Ell sabria preparar un bon “rendivú” per al senyor Arquebisbe quan arribara al poble dissabte vinent.
I el Benparlat, benplantat, prepara el discurs de benvinguda i pega voltes a l’era vertadera amb el seu matxo vell mentre rosega les paraules com rosega el pollastre la dacsa.
I arriba el dia gran. Banderoles i pendons, rams de murta i arcades de baladre. Cabells repentinats i orelles lluentes. El dringar de les campanes, el trontoll de les sabates trepitjant pedres velles, el nyec-nyec de la fusta vella al terra a la taverna.
-          Que viva el señor Arsobispoooo!... Viva!!!.
-          Va, atenta-li al discurs...
I allà va ell, tan polit, tan ben plantat.
-          Soberano Señor Sacramentado, portento de los sielos, terror de los infiernos, Divina Emperatrís de los sielos y las tierras... (estava ben arrancat el benparlat, si). I l’Arquebisbe amolla amb gest de falsa humildat:
-          No tanto, no tanto, que siervos inútiles somos, paisano...
-          Mira quin altre, siervo diu... I jo que se de “Sobispos” i merdes!!!... 
    3.  Vicent.
La senyora Vicenta solia deixar la seva casa del carrer del Trinquet de Cavallers a València per anar a passar l’estiu a la finca gran. Allà, amb la germana, llegien, passejaven, passaven els cigronets del rosari, comentaven...i escoltaven la “plática” diària del seu capellà particular que passava els dies de l’agost amb elles... a la Finca Gran.
Però enguany el capellà no podrà estar-hi. S’ha fet malalt com un gos d’unes febres punxegudes que el tenen estroncat.
No quedarà més remei que baixar diàriament al poble per a la missa i el rosari. No serà agradable haver de compartir voltes i banc amb les vídues dels republicans afusellats. Elles fadrines, roïnes i veïnes d’aquelles dones amb cara de lluna plena... Serà desagradable però alhora inevitable.
I Vicent aparella la mula, s’espolsa els pantalons i es llava la cara a la bassa. Es regira els cabells negres com els gipons, i els ulls encenen un llum verd com les alfàbegues.
-          Senyoretes, anem o com?...
El dringar de les campanes. El trontoll d’aquelles anques grosses contra les barres de la barana. El nyec-nyec del carruatge en girar davant de casa. No arribaran a hora, el rector del poble no espera senyoretes que no deixen caure un clau a la cistella de les almoines.

I Vicenta no vol pujar damunt el carruatge, vol cavalcar...
-          Yo subiré a lomos de la cabalgadura, Vicente. Usted a pie, por supuesto...
I aquella donassa amb anques d’aca i coll deporc posa un peu damunt la cadireta i estira la cama sobre el llom del matxo... estira, estira i fa un botet, amb brials i faldons enlaire, fent girar el seu cos de buc fins trobar la posició... En aquell ensurt, Vicent ha obert els ulls com si foren alcavons.
-          Ha visto Vicente, mi ligereza...?.
-          Senyoreta, en el seu poble no ho se, però aqui aixó no es diu liqueresa, es diu bacora, no?.  
Dominus Vobiscum... Et cum spiritu tuo... Sursum corda...
Mecaguenjudes, que difícil ho diuen tot aquesta gent... que ni ells sabran el que volen dir, però fotre, d'això si que en saben, si...

2013/01/02

L'hora...




Era aquella hora de la matinada en la qual els qui van perduts o s’hi troben, els qui no volen llit per por a trobar-se sols o mai en tenen prou amb les copes i les converses bones;  ja s’han rendit, ja s’han gitat i jauen entre llençols i flassades amb els cossos embolicats i els pensaments confosos.
Era aquella hora en la qual els qui matinen per córrer amb el fred del rompre el dia, els qui volen veure sortir el sol i estan al forn de pa abans que el forner es gite i la fornera s’alce. Tots dormen "ja o encara" en aquella hora en la qual els noticiaris de la ràdio ja comencen a desportellar l’aire amb els seus missatges bròfecs i inútils.
Uns s’acaben de gitar i d’altres encara no s’han alçat... 
Però ell ja trepitja aigües grises i lloses lluentes a la plaça. Mira un núvol petit i solitari al cel, entre els edificis alts, mira el rellotge, encén el mòbil, i els coloms dormen a les cornises de la societat musical. La font fa el seu sorollel silenci el que li pertoca... I arriba l’autobús.
En entrar, una olor d'aladrocs amb vinagre li regira la panxa... serà el químic que barregen amb aigua per netejar la tapisseria dels seients, o alguna resta de menjar podrit oblidat sota alguna d’aquelles butaques numerades... Fàstic, son, ulls aclucats i espatlles rectes. 13, aquest és el seu i seu.
Mou de nou el motor d’aquell autobús i mouen les rodes, mouen els coloms i s’encén un llum al balcó de casa.
-Ja s’haurà alçat i haurà vist que no estic...

Ja s’haurà adonat que si la dic, la faig i prou... Bo, no ho he fet mai, però un dia havia de ser el primer...

Ja haurà recorregut el pis per buscar-me per totes les cambres...

Ja haurà trobat la nota sobre la tapa del vàter... : “a mi no em dius dues vegades que sóc un merda, adéu...”
El sol vol eixir per darrere del teatre, però encara no és hora. El nuvolet s’ha desfet i el cel pren un color metàl·lic, degradat, esvaït.
El bus gira el cantó i trenca pel carrer ample. I aquella olor agra es casa amb la de la benzina i els vaixells del port. Olor de mar ferida i peix rebutjat.
Enfila la costera del castell i alegra la marxa... Sona el mòbil... és ell, no l’agafarà i quan l’agafe serà de nou a casa seva, a l’únic lloc del món on se sent protegit, respectat, sencer. Al mig del bosc abraçat per arbres vells i flors novelles, sol, però estimat.
En arribar a l’altra plaça, la del poblet, un intens olor de pa nou i tou. Una cantarulla d’ocellets als oms, una remor de destral que talla fusta al cantó de dalt i un nuvolet al cel que vol – pobràs- tapar el sol.
-          -“Si estic a casa, tranquil... de debò que t’importa on estic?”... saps el camí, vine quan vulguis... ací no fa olor de peixos morts, ni d’andrones... Ja, ja se, he de deixar la mania de parlar sempre d’aromes, olors i flairades... sóc una mica pesat amb això, ja em coneixes ... Ens veiem, o no... depèn de tu, sempre depèn de tu. “

Era aquella hora en la qual els porcs senglars amb les seves potes trepitgen marges humits i horts plens de bledes. Aquella hora en la qual els jugadors de cartes ja s’han gitat i han omplert els llençols de pèls amb conyac. L’hora en la qual els matiners que cremen el sucre pel passeig de l’estació encara no s’han fet l’ànim i els estudiants que volien repassar una mica abans de l’examen encara no han tingut fetge de treure els peus del cobertor...
I ell ja seu al terrat mirant el portell de les muntanyes que miren a llevant...  Son, ulls aclucats i espatlles rectes... I una sensació nova, la d’haver fet cas per primera vegada d'allò que sempre li deia la mare, pobra... “- Fill, mira per tu, que el dia del teu soterrar ploraràs pel millor amic que tenies, tu mateix”...


Surt el sol i desprès de molts mesos, de nou, somriu... ara ja pot anar a dormir, que ja n’hi ha prou... i canta el verderol.