-Pare, vine, hem
de discutir.
- Jo no en tinc
de ganes de discutir, fill.
- Doncs has de
fer-ho, sóc el teu fill.
- I?...
- No em demanares,
formalment i explícita, permís per portar-me al món i ara has de lligar-te els
budells i suportar-me una mica.
- Però fill, jo
no et suporte, t’estime, ho saps.
- Va, romancer,
vine...
- A veure: quin
és l’objecte de la discussió?.
- Els gripaus.
Bo, exactament el fotut vici dels professors de ciències d’estripar gripaus i
fer-los fóra budells, fetges, lleteroles i freixures amb unes pinces d’aquelles
de les celles per demostrar-nos als joves com és de gran la ciència. O perquè
els vegem amb la bata blanca “de científic de debó” i utilitzar l’aula d’experiències
de tant en tant, qui sap?
- Ai, fill, has
de fer-te mirar eixe sarcasme que has heretat de la mare. Les pinces no seran “de
les celles”, home.
- Sempre fixant l’atenció
en els detalls de més poc suc, pare.
- Bo anem allà. I
quina és la qüestió, poeta?.
- La qüestió és
com no s’adona el capoll del mestre de ciències què podem seguir vivint la
resta de la nostra vida sense tenir aquella repugnant experiència sense sentit
i sense saber com un gripau espatarrat panxa en amunt es tallat amb un “cúter”
perquè nosaltres hi fiquem els ulls dins el seu cadàver.
- Bèstia!, com
voldràs fer-me creure que el teu mestre de ciències fa les incisions amb un “cúter”?...Ho
farà amb alguna cosa més adient per a la pràctica científica, no?.
-Veus, sempre et
quedes amb l’embolcall, pare.
- Ai, fill, saps?
És dur comprovar cada vegada com tractes el teu pare com si fos un pebrot.
- Noooo, disculpa’m
pare, només tractava d’enfonsar millor les relles dels raonaments i que no et
quedares amb les coses circumstants. En fi, el que vull dir és que m’ajudes a
comprendre perquè s’ha d’assistir a l’autòpsia d’un gripau per sentir-se
científicament inserit a l’espectre del coneixement com un ésser capaç de
comprendre el món i els seus misteris.
- Mira que ets
benparlat i t’agraden les “subordinades de les subordinades”, fill. El que vols
que discutim és la necessitat de la ciència?.
- Ja estem a la
punta...!. No, no, ja em figure jo que la ciència és absolutament necessària per
copsar alguna cosa del que ens envolta. El que vull que discutim és la
necessitat d’haver de passar per algunes coses o experiències per saber-ne, per
poder sentir-nos segurs davant les avinenteses de la vida. Vull dir, que em
faig sovint aquesta pregunta: és possible seguir vivint i viure be i tranquil i
feliç (segurament d’això es tracta tot finalment) sense aquesta o aquella
experiència?. Per exemple: jo no he fet el servei militar, com tu l’hagueres de
fer. I no necessite haver-lo viscut per saber què és, com funcionava, i com n’era
d’horrible aquella experiència. Sovint em dius: -com es nota que no has anat a
la mili... Igual com el iaio et deia a tu: -com es nota que no has passat la
guerra... I no és millor així: sense
mili ni guerra?. No cal passar per això per saber o imaginar de què va, no?.
- Si, fill, però
les experiències ens fan ser com som i passar-les ens configura, ens fa, ens
pasta. A més, que té a veure això amb
els budells del gripau?. Te’n passes del gripau a la guerra i no se ben be com
ni perquè.
- Ai pare, no ens
entendrem mai. Però si la guerra està feta de gripaus estripats panxa en amunt.
De gripaus engreixats amb els negres negocis de la terra. Amb gripaus que
porten corbates i sabates lluentes que passen els seus dits escleròtics per
damunt el mapa de les nostres vides per treure’ns budells , freixures i pells.
No necessite viure la guerra per saber que és la màxima expressió de la maldat
d’alguns humans. Com no necessite saber
ni veure com són i de què estan fetes tantes coses.
Quan en comporte
com un poeta afeminat, com tu dius
amb rialla inclosa, sols afegir allò de: - com es nota que no has fet la mili.
Si, certament no ens acabarem d’entendre mai. Tampoc t’entenies amb el teu
pare... serà cosa de genètica familiar. Però no crec que cap experiment
científic ho pugui mai demostrar això, malgrat tot.
He escrit un
poema a un gripau. Voldries llegir-lo?.
-
- Sempre
vull llegir tot el que escrius fill, però reconec que no hi entenc gaire. A més,
un poema a un gripau?... No vull entrar-hi amb prejudicis, però tal volta siga
un poc fastigós, no?. Són molt fastigosos els gripaus, tothom ho sap.
-
Veus,
finalment ens hi hem entès. Ni jo vull estripar gripaus, ni tu vols llegir
poemes de gripaus... Perquè estic ben convençut que podrem seguir vivint sense
gripaus, sense saber res d’ells ni de les seves baves i pells plenes de bonys.
- -
Si,
podrem seguir vivint sense gripaus amb les llengües plenes de morts i runes.
Hauríem de poder viure sense ells, fill. Sense les seves boques sempre obertes
per esclatar sorolls repugnants i les seves cames curtes que solament saben
anar de les pedres als llimacs. Hauríem de poder seguir vivint sense ells. Però
de què estem parlant fill? Dels “senyors de la guerra” o dels gripaus?.
- Estem parlant dels malparits gripaus que governen el món i acaben una guerra i en comencen un altra perquè no se'ls acaben els budells, les freixures, els cadàvers... Quin fàstic, pare, quin fàstic més gran!.
- Estem parlant dels malparits gripaus que governen el món i acaben una guerra i en comencen un altra perquè no se'ls acaben els budells, les freixures, els cadàvers... Quin fàstic, pare, quin fàstic més gran!.
