És difícil
reconstruir la primera infantesa, i més encara els mesos de la pròpia gestació. No hi
resta cap record, la consciència d'allò que som sol començar amb records més
tardans, més propers al temps present.
Solament s’alimenta
la reconstrucció d’un mateix en moments tan primerencs, de records aliens, dels
records que ja la vellúria esborra del tot i que la protagonista principal, la
mare, no voldria oblidar mai. Però el cap és així, esborra arxius valuosos
per sempre més, els redueix a frases inconnexes, a llençols gastats pel temps,
a paraigües oblidats en un racó.
La meva mare,
protagonista indiscutible de la meva gestació, m’ha contat dues històries de
quan jo només era un intent de néixer, un projecte en formació, un bocí de vida
nova que hauria de complicar-ho tot una mica més encara... Perquè era el que
havia de fer quatre i això ja és massa tal volta, perquè ni manca ni sobra,
però ahi està “el que ha de venir”.
No, no era un d’aquells
desitjos de dona embarassada que no tenen cap ni peus però que s’han de
comportar. No era una necessitat, ni un terapèutic consell per millorar la
qualitat del temps d’espera del nadó que acabaria sent jo mateix... PERÒ EL
PASTISSET DE CREMA I PASTA FULLADA passava de tant en tant el Port de
Benifallim. La Cecília anava sovint a ALCOI i es passava per la confiteria “El
Tunel”, una d’aquelles botigues alcoianes que mai haurien de morir. Un lloc
preciós, amb uns aparadors nets, ben farcits i surtits. Desprès de contemplar
la façana modernista per comprovar novament que no és un somni de sucre i
xocolata, no saps que t’has d’emportar, perquè t’ho emportaries tot i més
encara que dorm a l’obrador. Pastissos de crema i pasta fullada. Mmmmmmm!!!
Anys desprès, la
mare i jo els compartim. Passe pel carrer sant Llorenç, mire de nou la façana i
contemple rere els vidres el mostrador ben il·luminat. I tallem junts el cordellet que tanca l’embolic daurat i compartim ella i jo aquella delícia amb
un somriure. I em torna a contar la història novament. Ja no se’n recorda qui
dels cinc fills era el que estava dins la panxa quan els pastissets venien d’Alcoi... Seria jo? Seria alguna de les meves germanes?... Ai, com és el cap!... Però ens
és igual, amb una cullereta de cafè, menuda, trenquem les mil fulles i
esbadoquem el pastisset. Un per a ella i un per a mi i el companegem, que ens
sap greu que se’ns acabe en un tres i no res... Alcoi és a prop i sempre ens fa
sentir com si fóssim d’allà, com si no ens haguéssim anat de nou al poblet. Has
d’anar mudat i no oblidar la forma particular que ells tenen d’anomenar algunes
coses i fet: ets un d’ells, amb el clau de la ma ple de trossets menuts de
dolça pasta fullada amb crema de pastisser, passejant content per la Plaça de Dins.
També em va
contar la mare un dia que, al mateix moment que estaven esperant que vinguessin
a portar-la a paritori, va mirar el pare i li digué tocant-se el panxot: “i si
açò fos UN MELÓ?. Ens el menjariem i hauriem acabat. I tornariem a casa i ja.
Pobrassa, com estaria que no es veia amb força de criar novament. Un altre, el
que fa quatre, un més... Vaig néixer un dia de tardor nevant. I ella pensava en un meló d'estiu, un suc dolç de meló d'aigua que amera els dits.
També mengem meló
junts ella i jo. Li agrada tallar-lo, fer-lo a trossets i posar-li una mica de
sucre si no ha eixit molt dolç. I el posa en un perolet menut de vidre i
mengem, i em guarda el coret per a mi... encara ho fa, el coret per al xic...
I la vida esdevé
un seguici de coses com aquestes. La meva, pastís de crema i pasta fullada i
suc de meló d’aigua dolç. I la memòria vol esborrar, trencar, confondre... I sembla
que ho aconsegueix de vegades... d’aquesta pasta estem fetes les persones,
si... de memòries alimentades de certeses o de certeses sustentades en boires
antigues. I seleccionem, entre les tèrboles boires, espurnes de llum, de llum
vermella de cor de meló, de llum daurada d’aparador de confiteria. LLUM, SI,
LLUM.
