De pasta fullada i suc de meló

És difícil reconstruir la primera infantesa, i més encara els mesos de la pròpia gestació. No hi resta cap record, la consciència d'allò que som sol començar amb records més tardans, més propers al temps present.

Solament s’alimenta la reconstrucció d’un mateix en moments tan primerencs, de records aliens, dels records que ja la vellúria esborra del tot i que la protagonista principal, la mare, no voldria oblidar mai. Però el cap és així, esborra arxius valuosos per sempre més, els redueix a frases inconnexes, a llençols gastats pel temps, a paraigües oblidats en un racó.

La meva mare, protagonista indiscutible de la meva gestació, m’ha contat dues històries de quan jo només era un intent de néixer, un projecte en formació, un bocí de vida nova que hauria de complicar-ho tot una mica més encara... Perquè era el que havia de fer quatre i això ja és massa tal volta, perquè ni manca ni sobra, però ahi està “el que ha de venir”.

No, no era un d’aquells desitjos de dona embarassada que no tenen cap ni peus però que s’han de comportar. No era una necessitat, ni un terapèutic consell per millorar la qualitat del temps d’espera del nadó que acabaria sent jo mateix... PERÒ EL PASTISSET DE CREMA I PASTA FULLADA passava de tant en tant el Port de Benifallim. La Cecília anava sovint a ALCOI i es passava per la confiteria “El Tunel”, una d’aquelles botigues alcoianes que mai haurien de morir. Un lloc preciós, amb uns aparadors nets, ben farcits i surtits. Desprès de contemplar la façana modernista per comprovar novament que no és un somni de sucre i xocolata, no saps que t’has d’emportar, perquè t’ho emportaries tot i més encara que dorm a l’obrador. Pastissos de crema i pasta fullada. Mmmmmmm!!!

Anys desprès, la mare i jo els compartim. Passe pel carrer sant Llorenç, mire de nou la façana i contemple rere els vidres el mostrador ben il·luminat. I tallem junts el cordellet que tanca l’embolic daurat i compartim ella i jo aquella delícia amb un somriure. I em torna a contar la història novament. Ja no se’n recorda qui dels cinc fills era el que estava dins la panxa quan els pastissets venien d’Alcoi... Seria jo? Seria alguna de les meves germanes?... Ai, com és el cap!... Però ens és igual, amb una cullereta de cafè, menuda, trenquem les mil fulles i esbadoquem el pastisset. Un per a ella i un per a mi i el companegem, que ens sap greu que se’ns acabe en un tres i no res... Alcoi és a prop i sempre ens fa sentir com si fóssim d’allà, com si no ens haguéssim anat de nou al poblet. Has d’anar mudat i no oblidar la forma particular que ells tenen d’anomenar algunes coses i fet: ets un d’ells, amb el clau de la ma ple de trossets menuts de dolça pasta fullada amb crema de pastisser, passejant content per la Plaça de Dins.

També em va contar la mare un dia que, al mateix moment que estaven esperant que vinguessin a portar-la a paritori, va mirar el pare i li digué tocant-se el panxot: “i si açò fos UN MELÓ?. Ens el menjariem i hauriem acabat. I tornariem a casa i ja. Pobrassa, com estaria que no es veia amb força de criar novament. Un altre, el que fa quatre, un més... Vaig néixer un dia de tardor nevant. I ella pensava en un meló d'estiu, un suc dolç de meló d'aigua que amera els dits.

També mengem meló junts ella i jo. Li agrada tallar-lo, fer-lo a trossets i posar-li una mica de sucre si no ha eixit molt dolç. I el posa en un perolet menut de vidre i mengem, i em guarda el coret per a mi... encara ho fa, el coret per al xic...

I la vida esdevé un seguici de coses com aquestes. La meva, pastís de crema i pasta fullada i suc de meló d’aigua dolç. I la memòria vol esborrar, trencar, confondre... I sembla que ho aconsegueix de vegades... d’aquesta pasta estem fetes les persones, si... de memòries alimentades de certeses o de certeses sustentades en boires antigues. I seleccionem, entre les tèrboles boires, espurnes de llum, de llum vermella de cor de meló, de llum daurada d’aparador de confiteria. LLUM, SI, LLUM.