La culpa, la culpa, la gran culpa.
Arriba un dia que tot el que passa, ens passa. Tot allò que fem o ens fan. Tot el que pensem o sentim es tracta d'explicar des del concepte de culpa.
No vull explicar les arrels culturals del concepte en si mateix. El dret romà i tot el seu artifici lingüístic han amerat la nostra vida de persones mediterrànies. I gastem conceptes jurídics fins i tot per explicar els afectes i els sentiments. Les religions que per aqui han plantat tenda (jueus, cristians i musulmans), les normes i lleis, els llibres de costums i els preceptes, les formes de govern i d'organització social i judicial. Tot això i moltes més coses ens han acostumat a fer camí emprant paraules que, tretes de son context, no han fet més que complicar-nos la vida.
Una vegada algú va definir un feixista dient: "aquell que et veu, et mira, et torna a mirar i et fa sentir pecador".
Jutjar com a feina quotidiana. Sentenciar, qualificar i "fer sentir" (la major part de les vegades, malament) a qui amb nosaltres conviu. Redempció, pena, culpa, delicte, pecat, penediment. Doblegar la voluntat a allò que se suposa és socialment correcte o patir les punxegades d'una consciència sotmesa a la creu pesada de l'acceptació dels altres.
I tota una sèrie de paraules condemnades al racó de les teranyines: desitjar, gaudir...
Un cos nu revestit de ferro i cuir. Per protegir-se de la mirada del jutge (que són/som tots). Un rostre exercitat a posar el gest correcte, adient. Fent tot el temps el que cal, el que s'espera de nosaltres. O be el contrari, absolutament el contrari del que hauria de considerar-se bo i acceptable, per pur gest d'escandalitzar, de fer veure que no s'és com tots, que no es vol seguir lideratges d'opinió o d'acció.
Pensaments, paraules, obres i omissions. Culpa, culpa, gran culpa. I pel carrer de l'amargura a l'escarni públic, a que les mirades jutgen i sentencien a mort el cos nu i humiliat. I unes lletres explicatives sobre el cap: aquest mereix això per aquest o aquell motiu. Mereix la mort o la vida segons s'haja ajustat o no a allò que la gentada ignorant i bròfega considere.
I sentim dir i diem: - ho mereixes. - la culpa és teva. I darrere tot un discurs "justificador" de la injustícia radical d'haver-nos de sotmetre si volem viure sense patir, sense que ens miren i remiren i ens facen sentir brossa, gentola, marginals, diferents.
Mitja vida fabricant la cuirassa, el casc i l'espasa per defensar-nos. I mitja vida per treure'ns-ho tot del damunt per tornar a la nostra nuesa natural, la del principi. Aprenent a ser com tots per conviure, a fer el que tots fan per ésser "normal" (de norma, ja saps) per a desprès deixar de banda tota la carrega de la culpa. La que ens han penjat al muscle i la que nosaltres mateixos hem alimentat durant anys que semblen segles, de tant que han arrelat dins nostre.
I ve un dia que s'obre el cel i cau la llosa de la tomba. I la paraula "culpa" ocupa el seu lloc, el darrer dels llocs en el camp semàntic de l'afectivitat. Fins i tot desapareix. I un s'agafa a si mateix com un nadó que plora, i li canta a l'infant una bella cançó de bressol i dorm en pau, sense cap culpa de res, pobre innocent. Aleshores, és bon moment per reprendre tot de nou i començar a créixer renovellat, sense dur al coll cap sentència que explique el que no hem sabut o pogut fer be abans. I callen les veus que ens volien crucificar i que s'omplien de goig en veure la sang regalimar pel nostre cos. Callen o no, però ja no ens importa. Perquè la culpa s'ha canviat en llibertat.
Hauran de veure el cos nu, escàndol dels correctes ciutadans, i callar. Perquè com va dir Ponç Pilat escoltant de quantes coses l'acusaven, el sentenciaven i el jutjaven (El Crist): - Jo no trobe cap culpa en aquest home.
Jo tampoc en trobe cap de culpa, gran culpa, maleïda culpa. I no la trobe perquè ja no la busque. Visca cadascú com puga, que això ja és prou treball.
