Allò que pensavem que mai no voriem...

Em pregunta un nano (dels grandets) al cole...

- Iei Pau, perquè ho prenen tan fort a la tele amb l'Obama eixe?...

El mestre ha de contestar, i dic:

-Home, a nosaltres, tal volta ens semble una mica exagerat, o ens done igual, però pensem junts... Preguntes a l'aire: si nosaltres forem d'aquells que pensaven que mai vorien un descendent de pobres emigrants, esclaus, massacrats pels ignorants racistes, presidint el govern dels EEUU... Si nosaltres haguéssim anhelat que algún dia el famós somni de Martin Luther King es comencés a fer realitat... si forem fills d'un poble menystingut, si haguerem patit tant i pensarem que ens moririem sense cap signe de millora... aleshores...?... I diu el nano: doncs estariem botant d'alegria, no?...
Quan "pense que pensava" que no voria tantes i tantes coses (i encara no ho hem vist tot), quan descobresc que els processos històrics son tan lents (al menys alguns...), quan em miro a l'espill i veig el mateix de sempre amb esperances renovellades cada matí, em dic a mi mateix... l'Obama no és més que una "punta de llança" que es dirigeix a un nosequè de millor...(tant de bò que no m'enganye). Perquè allò que ja és escadusser o ha caducat o hauria d'acabar-se d'una p. volta s'acabarà i encara ho veurem... això espere... això esperem.
L'annècdota del dia: al claustre del cole hem decidit canviar "un poquet" la sacrosanta tradició del carnestoltes absurd i sense sentit que soliem fer... desprès de torpecents anys de cremar el perot que ningú sabia perquè... ja s'ha acabat... canviem de rotllo... Ara rotllo "lúdic" i fora "la processó de la vella del bacallà". Veus, com a poc a poc s'encén el foc...? m'he dit a mi mateix...
"Encara voreu coses majors..." diu el Senyor...!. Amén, alleluia...!.

I que allò que ha de venir siga més i més profund, més arrelat, més humà, menys injust...

I que nosaltres ho vegem...!

Dansa

Una de les coses que més i millor recorde de tot el que he fet en la meua vida és alló de "ballar les danses"... encara que ballar, ballar, el que es diu ballar poc. Cantar, això era lo meu... era i és, que quan les coses venen malferides cante i cante aquelles cançons de més de dos-cents anys... "De folies i romanços jo en tenia un bon cabàs. De folies com la cuixa i romanços com el braç...!". Algun dia d'estiu, quan tinga temps, penjarè per ací algunes de les cançonetes que arreplegarem en aquells estius ples d'experiències inoblidables quan anàvem de poble en poble i de festa en festa. El meu amic Joanet em va fer estes fotos a l'estiu de 2008 quan els bons amics del Grup de danses Sant Jordi em convidaren a tornar a cantar damunt d'un escenari. Els que havien estat els meus companys i amics, els que recorde entre les espurnes dels afectes més sinzers i plens... ells em feren sentir de nou un més, un de la colla de la gent que fa cultura, i cultura de la nostra...

Bestial?,Increïble?... No trobe l'adjectiu... solament se que forma part de la substància més volguda de les meues coses, i dels meus casos... Escenari, dolçaina, rascar de guitarres, cant a l'aire, i aire a la balladora...!

Ahí queda això...

Un relat trencat com ametles pel torró

Nadal de 1967

A l’obrador de la fàbrica de torró, Anna embolica barres i més barres. Ahir eren polvorons, i despús ahir pastissos... Hui toca torró blanet. L’olor de la torradora d’ametles ompli tot aquell immens i gelat lloc. Els vidres plens d’envisc d’anys, fan sonar aguts xiulits per l’aire que s’emporta els dimonis. Sabut és que a Xixona l’aire destrellata la gent i la fa riure i bafanejar sense més ni més. És un aire violent i torna violentes les paraules i els gestos dels braços...
Les xicotes s’afanyen per arribar al nombre exacte de barretes embolicades que corresponen a cadascuna abans del control i de l’hora d’esmorzar.
La tontera d’avuí és enviar missatges dins les pastilles de torró... missatges de tota classe: hi ha de romàntics, poemes i oracions, elevats i destarifats. Maruja ha tingut la idea i escridassa les companyes perquè s’afanyen a posar els missatges dins les capses abans que torne Teresa, l’ama més ama de totes les ames.
Anna solament ha posat el seu nom i la seva adreça, per seguir-los l’embolic a les companyes, per no fer-se de notar; perquè troba que no te cas tota aquella tontera que els fa la feina menys monòtona. La setmana passada, la Maruja, que és la que ho mou tot , va fer treure les mamelles a totes les xicotes que s´hi pixaven de riure mentre tovejaven aquella carnada. Cada dia arguïen alguna mantrànfula per passar l’estona una mica millor, per fer que la feina no fos un rosari de moviments repetits eternament: a dreta, plec, a esquerra, plec i plec, volta amunt i pessiguet... a dreta, plec...
Anna va ficar el paperet marró dins una caixeta i va anar a llavar-se les mans. Per més que li preguntaren que havia escrit, ella mut... -Us quedareu amb gana de saber-ho, xicotes. -Mare, quin misteri, xica!...

A l’aeroport de València, com un poll torbat, hi és Horacio. El soroll del tràfeg dels passatgers no el sent, només sent els bàtecs del seu cor. Ha decidit fer-ho i ho farà ben fet. És un home educat i fort. Passe el que passe sabrà acceptar-ho.
Mesos abans, a la Presó, havia demanat ser ajudant de ciuna per veure de reduïr la seua llarga condemna. Havia fet mil feines als magatzems, al rebost, a l’infermeria. Ara ajudaria els cuiners que havien de treballar de valent per alimentar centenars d’ànimes malferides.
Horacio prepara ous bullits trencant-los les closques amb l’ungla que té més llarga. La va deixar créixer quan aprenia a tocar la guitarra i ara li fa paper per fer-ne trencadís amb les tèbies partícules de closca d’ou. – “Deja eso, chico, y ven a echar una mano con los dulces."!. Al penal preparen un menjar una mica millor perquè és dia de cap d’any. L’aromàtic torró ompli d’oliassa els dits d’Horacio.
A la soledat de la cel·la imagina Anna. Res no sap del seu aspecte ni de la seua necessitat de fer la temporada del torró per pagar-se els estudis de mestra que va traient per lliure a l’escola de Magisteri d’Alacant. Amb la llapissera a la ma escriu una carta en la qual agraeix l’Anna haver posat la seva adreça dins la caixa. L’oli d’ametla ha amerat el paperet, però ell l’ha posat dins la capsa dels cigars per a què ningú pregunte. Ara escriu i parla d’ell... Amaga la raó de la seua estança en la presó, això ho desvetllarà en una propera carta. El pensament se li ennuvola quan és conscient que la seua carta tal volta no la responga ningú.
Anna fica una oració dins un sobre, una estampa de Sant Sebastià i unes sinzeres paraules d’amistat en un paperet verd. Tot plegat vola cap a Cuba. Al penal dues llàgrimes llauren el rostre solcat de mil turments de l’Horaci. És fort, un home de ferro colat. La vida l’ha fet fort com els murs de la presó. Un gemeg i un afilador de llapissos.
Com gavines, les cartes creuen l’oceà de banda a banda...
Un poema, una oració, una anècdota, el relat d’un berenar de Pasqua amb les amigues. Una frase, uns versos, un conte popular cubà amb missatge...
Ara ja està ací... no pot tornar-se’n arrere. Pica la porta i s’adreça la corbata...
És fort, com les muntanyes, com la mar quan brama... Podrà acceptar qualsevol cosa.
Anna l’agafa del braç i el porta a passejar pels carrers del poble. S’agenollen davant l’altar mentre els xiquets assagen cançons de Nadal al cor de l’església. Ell està disposat, per ella, a creure en mil déus, perquè els dimonis ja els coneix ben be.
L’olor de les torradores d’ametles flaireja pels carrers estrets i repenjats.

Anys desprès, al Monestir de les Carmelites, en eixes nits que la ventada xiscla pels badallets de les velles finestres, Anna recorda aquell moment d’obrir la porta de casa i veure’l plantat com un xiprer. I quan bufa fort l’aire i fa moure les branques de les palmeres, Horacio dona gràcies a la vida per haver-la vist. Una sola vegada, unes hores, un instant.
Quan l’avió s’enlaira per tornar a casa, estranyament, tot fa olor de tou torró... Les hostesses reparteixen entre el passatge unes barretes per endolcir el viatge. Horacio s’acosta els dits als llavis i apreta el puny contra el cor...