Què vols?

(La llum tèbia del capvespre omple la sala. Ell, el pare, estirat en un seient articulat. Ell, el fill, està fora a l'entrada, al corrent d'aire que travessa la casa de part a part. Un gos insuportable dins una gàbia a cals veïns no para de fer el que fan els gossos engabiats: donar quefer. A l'altra banda del riu uns adolescents criden i diuen coses estúpides que els fan riure. Fa calor...)

(dins la sala)

- Fill,

fillet,

fill...

fill.

(entra)

- Què vols?

... no saps què vols!. Per a això em crides?

(el pare mou la ma: a dreta, a esquerra... la mou novament...)

- Fill,

fill

vine!

Vine!

(torna a entrar)

- Què vooools?

... Si és que sempre fas igual! Deixa'm!

(torna a moure la ma... horitzontalment amb el palmell cap avall...)

La postura, és la postura! Va, provem!. Una mica més amunt? Així? No? Si es que no t'ho encerte mai!... I així?

(la ma a dreta i esquerra... sense parar. Amb suavitat. Com si acaronara un gat invisible)

- Vine!

Fill

fillet

vine!

(...)

- Fill

fill!

(entra novament)

- Que Què voooooooools!?

Dis-me què vols!

(...)

- Que em beses!!!

EL LLIT

2n Premi del IV Concurs de Relats Queer-fest Castelló

"El llit"

Pau Torregrossa Coloma

Quan faig el llit vull que es quede perfecte.

Perfecte? No admet discussió això! Perfecte és el que és!

És una d'aquelles coses que fas quan no ets a la vista de ningú i em prenc la feina sense pressa, amb tota la cura del món. La que no tinc per a una altra cosa la tinc per al llit. Ha de quedar perfecte!

Ningú l'ha de veure el meu llit.

Ben arrere queden els temps aquells que el veien i el tastaven uns i d'altres.

I tot era canviar llençols i tornar-los a canviar i rentar-los i tot el que amb ells es fa... Amb els llençols i amb els amants...

Una vegada, no és cosa de contar, després d'haver-lo tingut fet i enllestit, d'una estironada el vaig tornar a desfer! I robes pel terra i tot desendreçat de nou! Després de tenir estirat el llençol de baix i l'altre i la flassada i el cobertor, el vaig desfer i vaig començar de nou. Queia més d'un costat que de l'altre...

Voldria arrencar-te del meu llit i no hi ha mans!. Cada moviment del palmell de la ma per llevar un plec, vol treure't per sempre del llit; i res, tu no te'n vols anar!...

Avui,assegut a terra, m'ha pegat per plorar (de ràbia, de malícia, no se...) em sent vençut!

I he cregut veure que m'agafava a mi mateix en braços, com s'agafa un nadó: amb tendresa i por. I m'he dit: no,no,no... ja, prou!, no plores més criatureta beneïda, prou ja prou! No, no, non... no-ni-neta, el meu xiquet té soneta, adorm-te, bonic, que jo et vetlle. I quan m'he adormit en braços de mi mateix, m'he perdonat. Per fi m'he perdonat!...

El meu llit no te peus. Tampoc capçal...

És un rectangle perfecte al mig d'un espai buit. I al centre, jo. Només jo!

Solament...

A tu ja no et sent, ni t'enyore, ni t'escridasse ni et plore... Ja he deixat que te n'anares després que m'he agafat en braços i m'he plorat prou i m'he

perdonat...

Necessite cafè!

Baixe les escales nu... No tinc fred.

Vas voler-te morir. Sempre he respectat les teves decisions, ho saps!

Vas voler anar-te'n només començar la primavera. I tot fa més pena quan és en primavera. Perquè tot fa més olor i la llum que entra per la finestra i em desvetlla caient sobre el meu cos quan sóc al llit, és més llum, acarona millor i fa més mal si vol, aquella llum de primavera.

Vas voler-te morir i et vas morir!

Quan vas venir al meu llit per primera vegada, se'm va tallar el vici de tenir-lo perfecte. Vas fer una foto preciosa del nostre llit desfet en rompre el dia. Un llit buit i blanc i un raig de sol travessant-lo de gaidó. Era bonica la foto. Per això, potser, vas aconseguir tants «like» al teu perfil... Semblava que aquell llit que havies retratat era ja el teu llit. I ho seria per sempre més!...

I es va tallar de sobte el riu que l'amerava abans de suors i gemecs d'uns i d'altres. I el taulell que trenca l'aigua de les sequies va caure! Aquella calma el va tornar un llac perfecte el llit; un rectangle perfecte amb nosaltres dos a dins per dies i dies i setmanes i mesos... Fins que vas decidir que t'havies de morir.

I em vas tornar el llit per a què tornara a ser meu, només «de mi». Mai més nostre.

Quan torne al bosc encara trobe que es el nostre bosc. Quan em gite sobre les pedres d'aquella platja i mire la mar, és encara la nostra mar. Però quan em gite i estenc els braços de part a part, nu, absolutament nu, perfectament nu; no he tornat a jaure mai més al nostre llit, al dels dos, al de nosaltres.

I si és el meu, ha d'estar perfecte.

Ni una busqueta!. Sense ombres, ni arrugues. No pot penjar més d'una vora que de l'altra el llençol de dalt, ni el cobertor, ni les flassades... Ha d'estar perfecte!

Un dia l'obriré. I em portaré un amant foll, que amb urpes i puntellades escampe a terra tota la roba... La meva i la del llit. I faré una foto i la pujaré a les xarxes i escriuré damunt les teves inicials, com si brodara... 

Si, com si fos una vídua que broda un aixovar fora de temps, sense sentit... I mostraré el meu llit desfet als quatre vents per a que el mire qui m'enveja i qui m'odia...

Això faré, si! Ara quan acabe d'eixir el cafè... això faré! Buscar un amant i brodar-li amb les ungles el teu nom a la galta del cul, mentre gemega i tanca els ulls...

Això faré, si! Quan em bega el cafè!

Sense literatura

... i l'autor va inventar una història (una més) d'una malaltia llarga i un fill que retroba el seu pare després d'anys de distància. I la malaltia i la imminència del comiat eren l'oportunitat de dir-se el que mai s'havien dit, pare i fill. 

La decrepitud és la porta de la compassió i les paraules agafen pes de sentència per a la posteritat...

Però és tot ficció i mentida. Perquè qui imagina, embolcalla tot amb paper de cel·lofana. Perquè qui escriu, vol atrapar a qui llegirà. I teixirà una teranyina de paraules en la què tot es dissimuladament mentida...

Perquè quan el fill va cada dia a veure el seu pare, només veu un ciri que crema el darrer pam de cera que li queda i que fa la llum tan tèbia, que podria dir-se que ja no és del tot llum...

Perquè quan el pare parla ( si és que parla, si és que pot parlar algun trosset de dia) només diu destrellats i les paraules que té per a dir, són frases sense sentit, ni futur. Són bocins del passat o assumptes que quedaren pendents sense resoldre o expressions de les seves pors de sempre o qui sap què són aquelles poques frases?!. 

No són relats bonics de quan el fill fou un xiquet i el pare l'estimava tendrament. 

No són capítols oblidats d'un passat feliç. 

Són paraules trencades i borratxes de pastilles i gotes i medicaments que ja no curen ni sembla que fan res...

I l'autor inventa frases solemnes dignes de ser escrites en pedres de marbre i les posa en la boca del pare vulnerable, moribund, eixut, acabant-se. I descriu emocions estrenades dins el cor afeblit del fill que, en veure el pare així, i el poc temps que li resta, viurà cada moment amb força intensitat i lleparà cada paraula del seu pare com quan era xiquet i llepava aquells enormes caramels de fira que el pare pagava ben agust per al fillet.

I serà tot més mentida. Tot serà trist com són les mentides que tomben de cul i esgarren afectes que es creien "de per vida". 

Perquè el final és com és, no com un es tria. Ni és com inventa la sensible escriptora, ni com desitja el fill ni com hauria volgut el pare. El final és així: com quan el ciri s'apaga del tot i l'aire fa olor de cera i hi ha la foscor: sense embolcalls ni descripcions d'un lloc que ja no importa... 

I el fill besarà el front i tancarà els ulls i es guardarà per a ell totes aquelles frases. I les dirà quan vulga i com vulga, perquè són seves... "Com deia el meu pare", dirà ressuscitant-les les paraules... i tot estarà be... sense literatura...