2010/10/23

Maria


De vegades a un li diuen tants noms...!. Eixe és el seu, malgrat que pel transcurs de la seva vida va ser nomenada de tantes maneres diferents... Darrerament li deien Victòria. Significa la que guanya, la que arriba en primer lloc, la que pateix i, finalment rep les llaors.
Fou un dia de tardor dels que costa d'oblidar. I ara, encara més... Un dia de vespra de festa i, a l'hora feiner. Els núvols eren tan grans i blancs sobre la mar que semblaven gegants de sucre.
No em coneix, ja fa temps que no coneix ningú. La memòria esborrada i solament ancorada en un passat llunyà de vida austera i parets de pedra i fang. No menja, sembla que li fa fàstic o, senzillament ja no recorda que s'ha de menjar si es vol viure... i si no ho recorda, què hi farem?...
Nomès s'havien de signar quatre papers... però queda tan lluny el poble que fa esguard de la mar!!!. Poble on s'ajunta l'aigua dolça i el salobre, una llengua i la veïna i tantes llengües del món. Un lloc tranquil i serè a voramar on el blanc dels murs omple de llum els espais.
Trajectòries... cadascú la seva. Amb l'extranya sensació de que s'ha viscut, de vegades intensament i d'altres la vida li ha passat a un com un tsunami per damunt sense més ni més...
Mai m'han agradat els panegirics, ni les frases fetes post-mortem... Quí sap res de la vida de ningú, de les intencions amb les que hem fet o deixat de fer!!!... Una cosa si crec saber... que l'únic que resta i dóna sentit a tot és l'afecte... una gota rere un altra fan un riu, i del riu a la mar.
Un nom: Maria. Un sobrenom: "Tendra"... i ara que pense en el seu "apodo" (heretat de la iaia) trobe més gran la tendresa, allò que fa estovar-se la vida... una abraçada, un bes... o dos o cent... El camí fou dur i la tendresa el feu una mica més lleuger.
Això volia dir i això he dit, recordant aquell dilluns d'octubre en el qual buscava ocells a una llacuna propera a la mar i inventava històries...

2010/10/12

La llacuna de les aus

Quan va engegar el motor de la furgoneta, una llàgrima es va esvarar pel seu rostre cremat del sol i solcat de vivències.

Ella havia deixat una carteta breu al banc de la pica del lavabo, al càmping. Tres frases que es resumeixen en un adéu i un cuida-la be...

Des d’aleshores, Martí i la seva filla, com aus migratòries, seguiran el seu camí sempre cap al sud, d’alberg en alberg, de refugi en refugi.

Ell decidí guanyar-se la vida fent escultures de sorra a les platges (va decidir o la vida decidí per ell... ¿quí sap?). Per divertiment de banyistes i passejants, Martí recorre les platges i els passejos marítims durant la temporada de calors i gelats amb la seva filla.

Ella va néixer sense llar, perquè els nòmades no n’hi tenen d’això... i només goja en parlar d’ocells i plomes, de pics i becs, d’ous i nius.

-Pare, m’havies promès que aniríem a la llacuna a veure les garses i els flamencs...

- si, amor... hi anirem... però ara mateix he d’acabar aquest elefant de fang...

- no m’agrada l’elefant... vull vore

pardals. M’ho havies promès...

Abans d’eixir de la platja de Dénia, sempre al sud... Martí li parlava de les aus belles i grans que s’hi poden veure a les llacunes de La Mata i Torrevella i per la Torrella de Santa Pola. Aquelles aus, com ells mateixos, fugen del fred. En moure els primers vents que anuncien neus, tempestes, gel i gebrades; volen sense descans cap al sud, a terres càlides i amables. Migratòries les anomenen.

Ella remena dins el furgó fins que troba els prismàtics. Se’ls amolla al coll i baixa a la platja:

- Pare, ja n’estic preparada...

- Però hui no anirem a la llacuna, filla.

A més, les aus no vénen quan tu vols, vénen quan vénen, quan és l’hora, quan és temps.

Unes boires precioses, enormes, gegantines, s’atansen sobre la mar en aquell matí de tardor. És octubre, i hi ha pont. Els turistes passegen pel la vora de l’aigua i seuen amb aparent felicitat a les terrasses dels restaurants. En acabar el pont baixarà Martí i la xica a Màlaga. Per allà baix encara por ser hi haja algun banyista disposat a deixar alguna moneda al seu barret mexicà mentre ell dona forma al fang. Farà castells i palaus, éssers mitològics, sirenes, cavalls, goril·les i gats... fins que el fred els retire a l'únic lloc que poden dir seu: la casa del poble; aquella casa vella que els espera amb un munt de cimals i branques per passar l’hivern.

- Dis-me el camí de la llacuna i anirè jo sola... ja m’he fartat de veure’t amollat damunt aquest elefant...!

- Mira, farè un munt de pardalets de sorra damunt la trompa... em quedarà bonic, tot guarnit d’ocellets – diu Martí, per llevar-li la idea obsessiva amb la llacuna-.

- Pare, una promesa s’ha de complir...

Aquelles paraules li colpiren el cor. Marta havia promès que sempre estarien junts... fins que va aparèixer un home com espectre sedentari amb camisa blanca i bellesa insultant i va decidir deixar de volar sempre al sud, sempre cap avall... I Marta va arrelar.

Si, ho havia promès i havia de fer-se avant...

Aquell elefant de fang i aigua resta mut sobre la platja, mig desterrossat de les ventades fortes d’aquell aire batent de tormenta propera.

En arribar a la llacuna, la furgona resta sota un raig de sol vora el petit cementiri. El cel està indescriptiblement bell i relluenteja amb negres i blaus sobre els pins retorçuts que van a banda i banda del caminal.

Els peus trepitgen fustes i pugen escaletes fins arribar al mirador. La sal posa blancors a les vores de la llacuna i els ulls es claven a l’horitzó com estaques de fusta verge.

Ni un, ni gens, ni cap...

- On són els pardals, pare?...

- T’ho deia... ells no hi són quan tu vols. Vénen quan és hora, quan toca, quan el fred les obliga a emigrar...

- I no és hora?...

Martí tracta de fer memòria dels seus coneixements sobre les aus migratòries i no sap ben be que contestar... La que sabia d’aquestes coses és la Marta. Ella és la que va donar a la nena un xic de la seva passió per les aus. Ella és la que parlava sempre de volar i anar sempre d’ací cap allà, de llibertat i de no comprometre’s amb res ni ningú. -Els arbres arrelen, les aus no... vull ser com elles; deia sovint.

El cas és que, siga hora o no; toque o no toque, solament un pardalot negre revola sobre la llacuna. Només un...

- No patesques, filla... vindran, sempre venen, no fallen mai... només és qüestió d’esperar, amb paciència...

- Si, esperarem pacientment, pare... vindran... Tornem a la platja. Vull que faces un conillet com aquell sobre el llom de l’elefant. Segur que agrada molt als xiquets i deixen moltes monedes al barret... I jo faré ocellets de fang mentre arriben els de deveres...val?...

La tormenta descarrega sobre la llacuna. L’aigua no fa malbé l’escultura a la platja i es posen a la feina nomès parar de ploure... mentre esperen que tornen les aus... que tornen, sempre tornen... és qüestió de saber esperar... que no hi ha pressa, que sempre és temps...

2010/10/10

Banda Sonora Original

El Javi, superamic xixonenc, ve penjant al seu blog cançons que ténen una història darrere, amb aportacions d'amics i seguidors de les coses que ens comparteix...
I vull copiar-li un poc la idea... Però no posarè cançons amb històries d'altres.
Ara posarè, de tant en tant i quan vinga de gust, aquelles cançons que formen part sustancial d'allò que la vida i el temps han anat fent de mi mateix... Una espècie de Banda Sonora Original d'alló que un és.
Compartir-les pot ser de profit per algú... Qui sap?... El cas és que les vull ací, als quatre vents, a la tramuntana freda dels moments gèlids, al llevant amable de les estimances, al ponent esfereidor i embafòs de les angúnies i al vent que bufa per migjorn i alça l'enteniment i l'energia vital. I en posarè unes quantes, al menys algunes d'elles... perquè són tantes...!.
I a l'hora de triar la primera no tinc cap dubte: Nomadi del Franco Battiato. en versió original i traducció simultània... ahí va doncs:

Nomadi che cercano gli Nòmades que busquen els
angoli della tranquillità
anguls de la tranquilitat
nelle nebbie del nord e nei
en les boires del nord i en els
tumulti delle civiltà
tumults de la civilització
tra i chiari scuri e la monotonia
entre les clarors i fosques de la monotonia
dei giorni che passano
dels dies que passen.
camminatore che vai
Caminant que vas
cercando la pace al crepuscolo
cercant la pau al crepúscul
la troverai
la trobaràs
alla fine della strada.
al final del camí
Lungo il transito dell'apparente dualità
Llarg el trànsit de l'aparent dualitat
la pioggia di settembre
la plutja de setembre
risveglia i vuoti della mia stanza
desvetlla els buits de la meva habitació
ed i lamenti della solitudine i els laments de la solitud
si prolungano
es prolonguen.
come uno straniero non sento
Com un extranger no sent
legami di sentimento.
lligams del sentiment.
E me ne andrò
I me n'anirè
dalle città
de la ciutat
nell'attesa del risveglio.
en rompre el dia i desvetllar-me.
I viandanti vanno in cerca di ospitalità
Els vianants van buscant hospitalitat
nei villaggi assolati
a pobles asolellats,
e nei bassifondi dell'immensità
als rerefons de la immensitat.
e si addormentano sopra i
i desprès dormen sobre
guanciali della terra
els coixins de la terra.
forestiero che cerchi la
Foraster que busques
dimensione insondabile.
la dimensió insondable
La troverai, fuori città
la trobaràs, fora de la ciutat
alla fine della strada.
al final del camí

2010/10/09

Anarem a Sant Miquel


Hi ha una cançò popular eivissenca que comença així... "Anàrem a Sant Miquel, una colla de gent bona xim-pum dali-dali-dali, rum-rum; i una colla de gent bona...". Com que un té el costum de fer "banda sonora original" de les coses que va fent, aquesta era la cançó que em rondinava el cap durant tota la caminada d'aquest gloriòs matí de 9 d'octubre, dia del País Valencià.
I si, una COLLA DE GENT BONA que s'ajupía a les nou del matí sota l'olivera de la plaça de La Torre per moure la caminada. Des que la Colla El Rentonar hi és al món, el 9 d'octubre cal fer algun cim o baixar algun barranc o senzillament caminar... I enguany, també. És la nostra forma de celebrar que som arbres arrelats... els nostres fruits podem reglar-los per on s'hi vol, al món sencer si cal... però som d'ací, d'aquesta terra plantats...
El Joan escolta la proposta de Pauet, uns quants mails i missatges al mòbil un poc d'animació col·lectiva i fet...!. Ens ha eixit redó...
La boira terrera que ompli sovint la valleta a l'altra banda del port; entre la Serreta d'Alcoi, Alfaro, Serrella, Penàguila i els Plans. Ella ens ha donat la benvinguda desprès de travessar el pinar de la Foia Boix en la fresca del matí. Hem parlat de literatura, del Sanatori i els esperits, d'il·lusions per un futur un poc més amable i de coses velles i noves. De política i actualitat, de pets i culs, de tontera i de trellat... i hem fet silenci quan la natura es posa front a nosaltres en tota la seva resplendor.
Baixant hem trobat el naixement de les aigües que compartim amb el nostre poble veí, més menut, bell i arregladet, autèntic i solitari. I la talaia del castellet era amable i riallera.
Esmorzar, riure i acomboiar-se, tot una...
Les xiquetes i els jovençols escales amunt de la talaia i els més entrellatats amb cura de que ningú no caigués... i caiga "el retrato" i un dia esplendoròs de tardor bona i admirable...
En arribar al llavador "El Trò de Ponent" es llança a l'aigua i es rebolca de gust. La gosseta Lola beu de mans del Quimet i les cabres del Rentonar llepen i rellepen la canonada de la font...
Al pati de la Casa del Poble, Sant Miquel ens mira envejòs de les cervesses i cacaus, de les rialles i el bon humor...
Al baret ens serveixen encantats de veure animació. Els rossegons i les carícies per als animals... els gots nets i els plats plens per a les persones i personetes que hi fan rogle.
Cal retornar
L'any que ve parlen de fer camí cap a Bugaia i Xixona... si tenim salut, clar... que encara hi ha temps i tot el millor està per venir... això diu el cor, mentre al cap es passeja un nom, una il·lusió, algú que creue el camí de la seva vida amb el nostre, amb el meu...
Si, caminarem... amb "colla de gent bona"...