2016/04/29

QUATRETONDETA... o les arrels

Ni en se ni el que vull és fer ací «crítica cinematogràfica». Seria un atreviment per la meva part perquè si d'alguna cosa se, no és precisament de cinema. Contarè alguns sentiments que m'han sorgit com bonament puga que tampoc és fàcil, però és el que vull fer ara...
Abocarè sobre aquest full blanc el manoll d'emocions viscudes hui a Cocentaina veient l'estrena de QUATRETONDETA, de Pol Rodriguez.

Quan un aprèn com són les arrels d'una olivera, comprèn perquè collons és com és la gent d'aquesta terra meva. Entre Aitana, Benicadell i Mariola, els qui ens hem criat en un poblet o un altre d'aquestes contornades, tenim una flaire a terra blanca o vermella, un parar particular. Si, ja se... això ho diu tothom de la seva comarca, poble o País, tots parlen «d'allò especial de la seva gent i la seva terra». No és això el que vull dir. Eixa flaire o eixe parar dels qui som i estem en aquest clot entre muntanyes m'ha fet emocionar-me veient aquesta pel·li... concretament quan la protagonista despenja un quadre de ca la seva mare que representa una preciosa olivera vella amb una xiqueta (ella mateixa) al davall, sota les branques.
He vist la sensació d'obrir els braços mirant el cel quan tothom et mira al centre del carrer en festa i he vist tanta de la meva gent que tasta per uns segons allò que imaginem que seria la glòria. He vist els ulls dels nostres vells perduts en la visió de la vall, arrecerats a les penyes, reposant una mica el cos cansat sobre les roques grises que portem damunt els muscles com la roba de mudar.
He vist com s'ha de prendre la vida quan el bon humor és el que ens salva, ens remulla el cor i gaudim d'estar junts.
El vell cementiri de Benimassot, el campanar de Bocairent, el carrer de Benimarfull on els xicots templats juguen a pilota. La finestra oberta que ensenya el castell i la mar mediterrània en esclat de vida. Les camises blanques dels músics i la casa tancada de Quatretondeta... sobretot aquella casa que sempre romandrà esperant que tornen els qui se n'anaren.
Aquestos pobles «en perill d'extinció», com les floretes boniques. Aquesta gent i aquesta manera de veure i viure la vida.
Tot això m'ha fet gaudir amb bons amics. Tot això que no és poc.
Per a mi Quatretondeta ja era (abans de veure la pel·lícula) un símbol de llibertat i independència, de voluntat de ser poble contra totes les circumstàncies adverses. És un poble molt menut al qual costa molt arribar. Apartat, senzill, aclaparat per la grandesa de Serrella i la fascinació de les agulles dels Frares. Tan menut que hauria d'haver estat «aldea» d'un altre... Però no ho és ni ho estat mai...
«Ares és de Benasau,
Beniafé d'Alcoleja.
Catamarruch és de Planes.
DE NINGÚ QUATRETONDETA»
A un cantó de La Vall de Seta, al Comtat, al País Valencià... Tan de bo la VIDA PERDURE I RETORNE FETA ARREL D'OLIVERA I ESCLAT DE LLUM...

Entre Berlanga i Estellès, entre còmics que treballen molt acuradament i gent dels pobles actuant i participant orgullosos d'un projecte cinematogràfic-poètic ben bonic... em quede amb el xicon de Penella que baixa del cavall i li diu a cau d'orella molt suaument: QUATRETONDETA
Essència del que som: ARREL D'OLIVERA

2016/04/08

Menys "arguir" i més treballar. CONGRÉS DEL PARTIT A LA VISTA.

És molt curiós (com a mínim) que darrerament em pregunten tan sovint: I tu de qui ets?...
Si, com els avis de poble cara a un xiquet que els ha fet gràcia i que no reconeixen... -de qui ets tu, xiquet?. -Jo, el nét que Quico Bos... - Ah, mira tu!.
De cara al CONGRÈS DEL BLOC, el projecte polític al que he dedicat, dedique i dedicaré una part important del meu temps i de la meva il·lusió (encara no absolutament malmesa de manera que «encara tinc força, i no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang») prou gent em pregunta això: de qui eres?...
Ja hi ha qui ha respost per mi amunt i avall a tort i dret sense haver parlat amb mi ni una sola paraula de l'assumpte, però, malgrat això, NO ACABE DE COMPRENDRE QUIN INTERÈS POT ARRIBAR A TENIR de qui sóc o a qui pense recolzar arribat el cas...
Sóc secretari local d'un col·lectiu menut de poble petit, del SUD, d'aquell sud valencià que tantes i tants expliquen amb prejudicis i percepcions falses des de les àrees metropolitanes i des dels seus curts mapes cognitius. He estat Alcalde del meu poble en el passat i regidor (tot això durant vuit anys) però ja no ho sóc i els qui demanen «pedigree» per a tot, ja no crec vulguen saludar-me efusivament com ho feien en el passat (ja sabeu com és la política de les cadiretes... quan estàs, ets i quan no estàs ja no ets ningú). Però com que no tinc problemes psico-afectius (com tants i tantes que es dediquen a açò de la polis) i estic prou be del cap, no m'importa ni gens ni menys.
Al meu poble fa ja molts anys que treballem de valent tractant de fer créixer el col·lectiu, el compromís «real» de la gent en les coses que ens importen col·lectivament. Ara tenim il·lusió en veure un grupet de xicones ben joves que s'hi volen incorporar. Tinc per costum acudir a les reunions de Comarca i estar sempre disponible per a la gent de manera cordial i convençuda. Qui em busca em troba i qui vol fer caminet amb mi per portar avant el projecte del BLOC-COMPROMÍS sol trobar-me ben dispost, si la salut i l'alegria no em manquen... Però no pose tot en «el grupet de Compromís». Sóc d'aquells «moniatos» que troben imprescindible no deixar la lluita social (en el meu cas, en «coses d'ecologistes» i «altres lluites de poble» que m'interessen i que trobe fonamentals). Si, eixes "lluites" que es fan debades, sense cobrar i sense esperar res més en canvi que la satisfacció de contribuir a fer un món millor (coses de moniatos beneits, com havía dit).
I PREGUNTEN I PREGUNTEN i jo dic sempre el mateix: - Jo sóc el nét de Quico Bos, Pau, Pauet per als amics estimats, de La Torre de les Maçanes, al nord del sud del País Valencià i SÓC, ESTIC AMB, QUI TREBALLA DE VALENT PER AQUEST PROJECTE DE CONSTRUCCIÓ D'UN «PAÍS QUE MAI NO HEM FET» (que deia ja sabeu qui).
Dels gossos malfaeners, NO. Dels qui es desapareixen fins que troben l'oportunitat de agafar-se una poltroneta per a ells o per als qui ells troben NO, dels qui s'acosten a COMPROMÍS ARA QUE TENIM RESSÓ I GESTIONEM pobles, poblassos, governs i desgoverns, TAMPOC (oportunistes se'ls ha dit tota la vida). DELS QUI, com deia sant Pau «no fan res però es fiquen en tot», tampoc. Com ell (el sant) els diria allò tan famós de: - qui no treballe, que no menge!. I afegiria: - o almenys, que no marege.
Tampoc sóc de la gent que va de «guai» i no té ni idea del que porta entre mans: la il·lusió de milers i milers de persones que han treballat des de la societat, l'associacionisme, els grups locals, els pobles, la cultura, l'educació, la terra i la sang. Tot això és un SAGRAT i no es juga en jocs d'ambicions personals i lluites pel poder, és molt INDIGNE AIXÒ i desprès fer plorets per Miquel Grau, o Guillem Agulló o la IMMENSA GENTADA QUE HA TREBALLAT I TREBALLA per un País Valencià més just, més igualitari, més arrelat, més culte, més i millor per a la gent que l'habitem i l'estimem.
LA MEVA POSTURA ÉS CRÍTICA, ho se, però crítica des d'una opció clara pel treball, per la construcció, pel recolzament a totes i tots els qui fan feminisme, treballen per la igualtat en la diversitat, per la recuperació de l'agricultura pròpia, la llengua pròpia, per la justícia social i el respecte reverencial a les persones i els seus patiments. Des d'eixa postura CRÍTICA I MILITANT (quina paraula més infame, xè), AMB EL «PEDIGREE» QUE DONA (o no) ESTAR PRESENT I ACTUANT COM BONAMENT PUC EN BE D'AQUEST PROJECTE POLÍTIC...
DIRÈ:
NO SÓC NINGÚ, «un entre tants», però si tant pregunteu és perquè resposta espereu.
LA RESPOSTA: ENS TROBEM EN EL TALL, EN LA FEINA, PELS NOSTRES POBLES I LA NOSTRA GENT... Ací segur que ens trobem... MAQUINANT PER DARRERE EN FOSQUES CAMBRES OCULTES I MENTINT, NO ENS TROBEM... Lluitant per la Terra i per la gent, si no em fallen les forces i no ens toquen massa els nassos «els guais» del partit, TAMBÉ.
SALUT I TRELLAT... i si algú és capaç de tirar per terra tot amb la sola intenció de FER-SE EL CUL GROS i PEL PUR PODER, des d'aquest full (que és meu i pose el que vull) els envie «a pastar fang».

Hi ha «morts» que ressusciten sempre quan ve «congrés» o quan «hi ha algun bocí d'alguna cosa per fer-se la part»... M'AGRADEN MÉS ELS VIUS (encara que de vegades s'equivoquen), ja veus.
Ah, i també m'agrada molt la diversitat que integra... Molt més que la gent que va de "JO SE TOT, DEIXEU-ME FER" i "tots a una" (una versió de "y cierra España" però de la terreta).
(per cert, la gent que ha dit públicament que hi ha una candidatura "dels maricons" i una altra dels "de trellat" hauríem de enviar-los a que s'afilien a Ciudadanos... no?)

2016/04/03

Com Gulliver. Envoltats de nans mentals

Si, com Gulliver. A la vora de la mar, atordit, al terra... Despertar i trobar-se envoltat de nans, de gent amb cervells i caps diminuts, amb idees curtes, mans i mentalitats petites. Sembla feble, però no és més que un miratge de feblesa. Sembla vençut...
Mira aquella gent que l'envolta: gent que no llegeix res o solament coses d'una corda, la seva corda. Gent que no escolta res perquè és més còmode situar-se en el discurs d'un altre i pegar cabotades. Gent que vol ser capità, president, coordinador o prohom i no fan res més que bastir cordes, puntals i estaques per mantenir immòbils els gegants, els qui puguen fer-los ombra, els qui puguen aclarir, debatre, discutir, obrir ments i encarar camins.
I qui està al terra, com Gulliver, no se sent superior, ni millor, ni intel·lectualment en un estadi més polit i obert, millor bastit i apuntalat, NO. Se sent sol, diferent, al bell mig d'una colla d'infames que solament saben que repetir arguments d'altres, que solament saben i volen mantenir els seus privilegis i el seu personal i particular interès... i no pensar, que això costa i de vegades fa una mica de mal.
Gulliver els mira, somriu, fa un petit gest d'incomoditat per la postura estesa que l'estan obligant a mantenir al terra.
Són bons soldats, s'acomboien be per treballar la corda i mantenir-lo sota control. Són obedients a un lideratge buit, que sap arreplegar malcontents i prometre coses que no pensa complir, però l'obeeixen sense pensar. És captivador, possiblement bell, parla suau i no sembla autoritari... I repeteixen les seves consignes i estiren la corda cap a la dreta o l'esquerra segons convinga, tots alhora, com un exercit ben ensinistrat en casernes fosques.
I ell els mira i somriu, reflexiona... és gran i ho sap, la grandària del seu cervell és proporcional a la seva curiositat, entrega, ganes d'explicar-se, de dir: LLIBERTAT. Sap de coses que a ningú interessen però de les quals tothom parla sense saber. No mira els programes de moda a la tele, ni segueix els periodistes que «creen opinió», perquè se la fa ell mateix, se la escruta, se la conclou ell sol desprès d'escoltar i recercar. No llegeix els best-sellers que dicten les grans editorials, ni mira els diaris que paguen els poderosos per a què tots parlen del que ells volen que se'n parle. Remena a les llibreries, furga en el pensament de la gent intel·ligent, còpia la gent compromesa en les causes justes i aspira en la profunditat del seu cor enorme, a bastir un nou món, una nova societat, LLIURE i pacífica, respectuosa i diversa...
Si, és gran i tots els altres són nans... i no és una qüestió de mesura o alçada biològica, física. Són nans perquè es conformen, perquè s'assimilen a allò que s'estila o està ben mirat per la majoria. Perquè amb poques paraules i ben repetides, amb poques imatges i ben difoses els sembla que tot està com ha d'estar. I el líder els dona la seva dosi de POR diàriament per a que el creguen imprescindible, per a que pensen que sense ell no pot ser res com ha de ser... I avant, estirant les cordes a dreta o esquerra tots alhora, com es formen els dibuixos i figures als estadis: amb obediència i bona coordinació.
I Gulliver els mira i gemega, que la postura li està adormint les cames i el coll li fa una mica de mal. No són res, no són ningú, però voten, compren, acudeixen a les propostes d'oci, fan palmes quan toca i ploren quan els diuen que s'ha de plorar... Compren i voten i surten i entren i no pensen gaire, que la por és un anestèsic potent.

I el gegant se sap i se sent diferent, per molts motius i per moltes raons... i sap que no poden lligar-li el pensament amb cordes grosses com a punys. Els farà creure per un moment que poden amb ell, que la seva perfecta coreografia de moviments és poderosa, que les hores d'ensinistrament els han fet grans... Però serà solament un moment... s'alçarà i caminarà per la platja pacíficament, i els deixarà en la seva mediocritat, bocabadats i panxacontents allunyant-se per la riba a cercar un nou País on totes i tots, sense intermediaris, ni fills del diable, ni feixistes, ni gent que et treu l'ànima i se't beu la sang i la energia... I si eixe País no està, no hi és, el farà ell, amb la sola força de la seva ànima gran i convidarà a cafè calent a qui es vulga sumar a construir i dialogar, a pensar i debatre críticament, a llegir i raonar... A alçar una casa nova que es diga LLIBERTAT.

2016/04/01

Boys don't Cry. Activisme i reflexió compartida

Un grupet reduït de persones ens reuníem al Club d'Amics de l'UNESCO d'Alcoi per compartir una pel·li. Ens convocava el col·lectiu LGTBIMARIola. Feia una vesprada preciosa de primavera i, desprès de la feina i de moltes coses que ens ocupen a cadascú, allà estàvem. Era la primera d'una sèrie de pel·lícules que es projectaran el darrer dijous de cada mes per compartir punts de vista, opinions, reflexions al voltant de la temàtica de la diversitat sexual i afectiva, a l'entorn de les persones gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, etc.
Tot això en el marc geogràfic i sociològic d'unes comarques poc acostumades encara a tractar aquestos temes amb naturalitat. Si, és tot un esdeveniment que a Alcoi, un grupet (encara petit, però esperem en creixement) de persones ens hagem reunit per reflexionar al voltant d'una pel·li que tots varem coincidir, al diàleg final, que és TREMENDA. Basada en fets reals, l'assassinat brutal, la crueltat, la duresa de la història ens va colpir. No vull fer cap tipus de comentari des del punt de vista tècnic sobre la pel·lícula perquè no era una reunió de cinèfils allò. Els comentaris giraven a l'entorn del patiment infringit a les persones, en aquest cas, per tractar-se d'una història d'amor «diferent».
Un dels objectius d'aquestes reunions que acabem d'encetar, és engrescar en la lluita per la igualtat, pels drets i les llibertats de les persones LGTBI, MOTIVAR la gent per passar a l'activisme humil d'un grup que acaba de néixer entre aquestes muntanyes de Mariola, Aitana, Benicadell, al nord del sud valencià. I si aquest era l'objectiu, la història de «Brandon» ens va unir encara més al voltant d'un objectiu comú: visibilitzar i normalitzar a tots els nivells la nostra preciosa diversitat.

A la propera, us esperem... el darrer dijous de mes ens trobem