2021/07/14

de genolls

Davant l'altar de la Mare de Déu dels Dolors.

De genolls.

Amb una ma es tapa el rostre. L'altra penja del braç amb un manoll de claus entre els dits.

Immòbil, compassa el respirar i gemega. Sembla que plora... però només ho sembla, no deixa veure a ningú res que puga inspirar compassió. No vol fer llàstima ni donar pena, o això sembla.

Els meus ulls infantils que tot ho escruten miren la imatge. És una imatge d'un altre temps, d'un temps perdut en el què les persones s'aclamaven als sants per veure de trobar consol.

Les filles s'han quedat fadrines. El fill, igual com l'home, alcohòlic. En un món d'escopetes, gallines degollades, cendra acumulada en la llar i dotzenes de gots bruts amb culandons de vi. Van guanyar la guerra, però la «victòria» no va treure mai aquella pudor de fem per tota la casa. Fem i humitat que impregnen la roba i els cabells, les calces, tot...

Es llava. Va néta, humil, decent, digna... Una miqueta d'aigua de colònia que es companeja per a que li dure...

Diumenge al matí baixen al poble. Elles a comprar el que la terra i el corral no donen. Ells a beure al casino. Ella...

De genolls.

Sobre el marbre gris de l'església del poble. En un altar lateral on passa quasi desapercebuda per a quasi tots, tot el temps que dura la missa agenollada. Una miqueta abans que acabe, s'alçarà i es desapareixerà.

 I aquell xiquet que jo era la mirava...

No pot deixar de mirar-la. Ara mostra el rostre durant uns segons. La pell torrada de sol i solcada d'anys i penes. Els ulls enrogits. Les galtes emmarcant uns llavis que no saben somriure.

La vida és patir. Ho té assumit. I si eres dona, patir i patir i patir...

Una vida feta de no acabar-se mai la feina ni tenir més goig que saber que tots dormen i ella encara vetla sola. Aquesta soledat i aquell silenci final de cada dia és l'únic que és i serà seu. Ell ronca, elles s'abracen als coixins, el fill es rebolca en la seua pudor de llençols amerats de vi... Però callen i ella prega:

- Ai nostre Senyor!

Ai Mare de Déu!

Aquella imatge infantil m'ha vingut al cap moltes vegades: les sabatetes negres amb un llacet minúscul, les calces negres, la falda fins als genolls -blau de mar fosca- i el jersei negre de punt. La rebequeta tirada sobre els muscles -que no és de dones decents ensenyar tant- amb un botonet com una perla cordat al gallet, prop de la creu. Negra la roba, fosc el racó. Morat el mantell de la Verge dels Dolors que mira al cel amb llàgrimes de vidre als ulls.

Aquella imatge torna hui que ella és morta... i el silenci serà sempre seu. Ni bordaran els gossos, ni sentirà més crits, ni cops de garrot, ni retrets, ni reclams.

Descanse en pau... si és que hi ha pau per a les dones de negre que viuen de genolls...

2020/10/09

Carta Oberta de la Mare de Déu


Carta oberta de la Mare de Déu

A qui la vulga llegir


Sóc la Mare de Déu de l'Oli, Patrona principal d'un poble valencià. Em van ficar en un grup de watsapp de sants Patrons i Patrones que es va crear a l'inici de la pandèmia per estar en contacte i parlar-nos les coses entre santes i sants protectors dels pobles i veure de consensuar una resposta comuna. Vaig posar el grup en silenci per a un any (que ja sabeu com són algunes en aquestos grups de pesades enviant videos i coses que se suposa han de fer gràcia i no en fan. Que li ho diguen a la Verge de Gràcia que diu sempre: doncs no se quina gràcia fa això dels memes eixos! Per no parlar de sant Vicent, que no te bon humor l'home i està que bossa de la mascareta i que diu que amb el bos posat no es pot predicar com cal.

En eixe grup ens hem anat enterant de coses que anaven passant pels nostres pobles i sant Roc, que és el que més sap d'epidèmies, ja ens havia dit que anava per a llarg, que havíem d'estar preparats per a tot.

I, xica! M'agafen entre quatre, em fiquen en una furgoneta amb guants i vestits com d'astronauta i el rector del poble davant i un notari que van buscar prenent nota de tot. El Cronista Oficial dient: - Açò farà història. I em giten en un matalàs amb olor a lleixiu tota embolicada amb plàstics i em baixen al poble. Amb lo be que estic jo a la meua ermita! Llevat dels dies de festes que és tot un trontoll amunt i avall, desprès em deixen a casa meua i tanquen la porta i em quede en la glòria!. Només puja a veure'm de tant en tant Mariu, que torca la pols i passa el motxo i tira les floretes pansides. Altres vegades ve amb les amigues d'ella que són molt de canviar-me de roba i adobar-me els brials i posar-me arracades i tot això. Mira! Com si fora una nina!. Estan velles, però es veu que no han perdut l'afició a jugar amb ninetes...

A lo que vaig. Que em duen al poble i em posen a l'altar major d'amagat. I quan estic allà, com si fora festa major, organitzen un torn de vetla: cinc persones cada hora han d'estar de genolls i llegir-me unes oracionetes que el rector ha escrit i fotocopiat «por la pronta salida del estado de emergencia sanitaria y por las víctimas de la Covid19». I allà els tinc: amb mascareta i les mans enviscades de gel hidroalcohòlic, paper en ma, repetint-me tot lo dia la mateixa lletania en castellà. Que es veu que el rector no sap que jo sóc valenciana de tota la vida des que un llaurador em va trobar a la soca d'una olivera en l'any del carbonato. Bo, jo se totes les llengües, que per a això sóc santíssima i estic en la glòria però no digueu!. Dia i nit!... I la meva imatge als balcons des del mes de març!...

No puc resistir aquesta pressió, de veritat!.

Sant Pere, que mana més que alena, diu que hem d'aguantar açò amb cristiana conformació, que per a això som sants. Però jo estic farta! Vull tornar-me'n a ma casa, allà dalt del cim, damunt la soca de l'olivera que (diuen) fou on em trobà el llaurador (confessaré que no és veritat, que l'olivera vella i vertadera la va vendre un sagristà que passava fam a un capritxòs que col·lecciona coses estranyes i en lloc d'aquella en va posar una altra i ningú es va adonar)


Altres companys i companyes de patrocini diuen que els pendons i banderoles amb les seues efígies eren de tan roin qualitat, que s'han esglaiat i recremat del sol penjats als balcons. Sant Llorenç diu que no va tindre prou amb la torrada a la graella en temps dels romans i ara ha de fregir-se penjat ací i allà! Pobre!...

Escric aquesta carta per a què us feu càrrec de la situació. No és culpa nostra que us pensareu que teníeu vacuna i medecines per a tot. No hi ha dret que ens trastombeu amunt i avall i ens coaccioneu d'aquesta manera. Heu creat un greu problema entre tots nosaltres que fins i tot hi ha qui s'ha donat a la beguda i quan es fa de nit i es queda sol al temple, es beu la marraixa de mistela del capellà per poder passar açò. Altres estan fent una mena de concurs a veure qui proveix més i qui es farà més famosa com a santa o sant infalible contra la pandèmia. Perquè cal dir la veritat: tenim els pobles molt apagats i un santet proveidor i famós porta turistes i es venen moltes medalletes i els dels restaurants fan caixó i el rector content i l'alcalde més encara, vinga a fer estampetes i fullets per a què vinguen molts forasters...

I això no pot ser! Prou!. Açò ho teníem molt ben arreglat: cadascu en la seua ermita (el que la té) o en el seu altar i uns dies de passeig i floretes i cançonetes i prou, a l'altre any, més.

Voleu tornar-nos folls amb vigílies i processons extraordinàries? Fins i tot hi ha alcaldes i capellans i frares i confraries que ja amenacen amb quinzenes o mesos sencers de festes i pregàries en agraïment quan tot açò passe...

Ai, ignorants! Si això no ho sap ningú!. Que creieu que nosaltres ho sabem?...

Amb lo be que estava jo en ma casa! Allà quieteta, tranquil·la mirant els pardalets que tinc pintats al sostre o la llum que entra pels finestrals de vidres de colorets!. Quan no em veu ningú, de nit normalment, me'n vaig a collir-me figues o a buscar mores o bolets... i convide les santes que em fan companyia i parlem les nostres coses. Tinc sort jo, que a la meva ermita som només cinc, i totes dones! I ens entenem la mar de be.

Res, acabe. Que si voleu que acabe açò de l'epidèmia, gasteu diners en els investigadors i en metges i coses de trellat i deixeu-vos de floretes i pendons. I feu el favor de fer cas a les persones de trellat i porteu-vos be! Que tinc ganes de tornar-me'n a l'ermita amb les meues amigues que s'han quedat allà totes polsoses i fer-nos una torrada de castanyes i cantar i ballar...

Ah, per cert, aprofite per reivindicar que les arracades boniques de perletes de raïmets i tot l'adreç (corona inclosa) que la confraria va dipositar a la caixa forta de la sucursal de la caixa d'estalvis del poble, vull saber on ha parat! Que les joies són meues de tota la vida i no voldria pensar que quan van tancar les sucursals dels pobles i s'ho van emportar tot a la capital, acabe en mans d'algun desvergonyit!. Que em canviara la soca d'olivera vertadera per una falsa un pobre home que patia fam, no ho tinc en compte, però les joies en mans de banquers no em fie ni un pel!

Deixeu-nos en pau i en la glòria, que és el nostre lloc i us ho agrairem eternament.

Maria de l'Oli

Santíssima Patrona i Alcaldessa Perpètua

Amén


2020/07/13

Què vols?


(La llum tèbia del capvespre omple la sala. Ell, el pare, estirat en un seient articulat. Ell, el fill, està fora a l'entrada, al corrent d'aire que travessa la casa de part a part. Un gos insuportable dins una gàbia a cals veïns no para de fer el que fan els gossos engabiats: donar quefer. A l'altra banda del riu uns adolescents criden i diuen coses estúpides que els fan riure. Fa calor...)

(dins la sala)
- Fill,
fillet,
fill...
fill.
(entra)
- Què vols?
... no saps què vols!. Per a això em crides?
(el pare mou la ma: a dreta, a esquerra... la mou novament...)

- Fill,
fill
vine!
Vine!
(torna a entrar)
- Què vooools?
... Si és que sempre fas igual! Deixa'm!
(torna a moure la ma... horitzontalment amb el palmell cap avall...)
La postura, és la postura! Va, provem!. Una mica més amunt? Així? No? Si es que no t'ho encerte mai!... I així?
(la ma a dreta i esquerra... sense parar. Amb suavitat. Com si acaronara un gat invisible)

- Vine!
Fill
fillet
vine!
(...)

- Fill
fill!
(entra novament)
- Que Què voooooooools!?
Dis-me què vols!

(...)

- Que em beses!!!

2020/07/11

EL LLIT

2n Premi del IV Concurs de Relats Queer-fest Castelló

"El llit"
Pau Torregrossa Coloma


Quan faig el llit vull que es quede perfecte.
Perfecte? No admet discussió això! Perfecte és el que és!
És una d'aquelles coses que fas quan no ets a la vista de ningú i em prenc la feina sense pressa, amb tota la cura del món. La que no tinc per a una altra cosa la tinc per al llit. Ha de quedar perfecte!
Ningú l'ha de veure el meu llit.
Ben arrere queden els temps aquells que el veien i el tastaven uns i d'altres.
tot era canviar llençols i tornar-los a canviar i rentar-los i tot el que amb ells es fa... Amb els llençols i amb els amants...
Una vegada, no és cosa de contar, després d'haver-lo tingut fet i enllestit, d'una estironada el vaig tornar a desfer! I robes pel terra i tot desendreçat de nou! Després de tenir estirat el llençol de baix i l'altre i la flassada i el cobertor, el vaig desfer i vaig començar de nou. Queia més d'un costat que de l'altre...

Voldria arrencar-te del meu llit i no hi ha mans!. Cada moviment del palmell de la ma per llevar un plec, vol treure't per sempre del llit; i res, tu no te'n vols anar!...
Avui,assegut a terra, m'ha pegat per plorar (de ràbia, de malícia, no se...) em sent vençut!
I he cregut veure que m'agafava a mi mateix en braços, com s'agafa un nadó: amb tendresa i por. I m'he dit: no,no,no... ja, prou!, no plores més criatureta beneïda, prou ja prou! No, no, non... no-ni-neta, el meu xiquet té soneta, adorm-te, bonic, que jo et vetlle. I quan m'he adormit en braços de mi mateix, m'he perdonat. Per fi m'he perdonat!...

El meu llit no te peus. Tampoc capçal...
És un rectangle perfecte al mig d'un espai buit. I al centre, jo. Només jo!
Solament...
A tu ja no et sent, ni t'enyore, ni t'escridasse ni et plore... Ja he deixat que te n'anares després que m'he agafat en braços i m'he plorat prou i m'he
perdonat...
Necessite cafè!
Baixe les escales nu... No tinc fred.
Vas voler-te morir. Sempre he respectat les teves decisions, ho saps!
Vas voler anar-te'n només començar la primavera. I tot fa més pena quan és en primavera. Perquè tot fa més olor i la llum que entra per la finestra i em desvetlla caient sobre el meu cos quan sóc al llit, és més llum, acarona millor i fa més mal si vol, aquella llum de primavera.
Vas voler-te morir i et vas morir!
Quan vas venir al meu llit per primera vegada, se'm va tallar el vici de tenir-lo perfecte. Vas fer una foto preciosa del nostre llit desfet en rompre el dia. Un llit buit i blanc i un raig de sol travessant-lo de gaidó. Era bonica la foto. Per això, potser, vas aconseguir tants «like» al teu perfil... Semblava que aquell llit que havies retratat era ja el teu llit. I ho seria per sempre més!...
I es va tallar de sobte el riu que l'amerava abans de suors i gemecs d'uns i d'altres. I el taulell que trenca l'aigua de les sequies va caure! Aquella calma el va tornar un llac perfecte el llit; un rectangle perfecte amb nosaltres dos a dins per dies i dies i setmanes i mesos... Fins que vas decidir que t'havies de morir.
I em vas tornar el llit per a què tornara a ser meu, només «de mi». Mai més nostre.
Quan torne al bosc encara trobe que es el nostre bosc. Quan em gite sobre les pedres d'aquella platja i mire la mar, és encara la nostra mar. Però quan em gite i estenc els braços de part a part, nu, absolutament nu, perfectament nu; no he tornat a jaure mai més al nostre llit, al dels dos, al de nosaltres.

I si és el meu, ha d'estar perfecte.
Ni una busqueta!. Sense ombres, ni arrugues. No pot penjar més d'una vora que de l'altra el llençol de dalt, ni el cobertor, ni les flassades... Ha d'estar perfecte!
Un dia l'obriré. I em portaré un amant foll, que amb urpes i puntellades escampe a terra tota la roba... La meva i la del llit. I faré una foto i la pujaré a les xarxes i escriuré damunt les teves inicials, com si brodara... 
Si, com si fos una vídua que broda un aixovar fora de temps, sense sentit... I mostraré el meu llit desfet als quatre vents per a que el mire qui m'enveja i qui m'odia...
Això faré, si! Ara quan acabe d'eixir el cafè... això faré! Buscar un amant i brodar-li amb les ungles el teu nom a la galta del cul, mentre gemega i tanca els ulls...
Això faré, si! Quan em bega el cafè!

2020/07/08

Sense literatura


... i l'autor va inventar una història (una més) d'una malaltia llarga i un fill que retroba el seu pare després d'anys de distància. I la malaltia i la imminència del comiat eren l'oportunitat de dir-se el que mai s'havien dit, pare i fill. 
La decrepitud és la porta de la compassió i les paraules agafen pes de sentència per a la posteritat...
Però és tot ficció i mentida. Perquè qui imagina, embolcalla tot amb paper de cel·lofana. Perquè qui escriu, vol atrapar a qui llegirà. I teixirà una teranyina de paraules en la què tot es dissimuladament mentida...
Perquè quan el fill va cada dia a veure el seu pare, només veu un ciri que crema el darrer pam de cera que li queda i que fa la llum tan tèbia, que podria dir-se que ja no és del tot llum...
Perquè quan el pare parla ( si és que parla, si és que pot parlar algun trosset de dia) només diu destrellats i les paraules que té per a dir, són frases sense sentit, ni futur. Són bocins del passat o assumptes que quedaren pendents sense resoldre o expressions de les seves pors de sempre o qui sap què són aquelles poques frases?!. 
No són relats bonics de quan el fill fou un xiquet i el pare l'estimava tendrament. 
No són capítols oblidats d'un passat feliç. 
Són paraules trencades i borratxes de pastilles i gotes i medicaments que ja no curen ni sembla que fan res...
I l'autor inventa frases solemnes dignes de ser escrites en pedres de marbre i les posa en la boca del pare vulnerable, moribund, eixut, acabant-se. I descriu emocions estrenades dins el cor afeblit del fill que, en veure el pare així, i el poc temps que li resta, viurà cada moment amb força intensitat i lleparà cada paraula del seu pare com quan era xiquet i llepava aquells enormes caramels de fira que el pare pagava ben agust per al fillet.
I serà tot més mentida. Tot serà trist com són les mentides que tomben de cul i esgarren afectes que es creien "de per vida". 
Perquè el final és com és, no com un es tria. Ni és com inventa la sensible escriptora, ni com desitja el fill ni com hauria volgut el pare. El final és així: com quan el ciri s'apaga del tot i l'aire fa olor de cera i hi ha la foscor: sense embolcalls ni descripcions d'un lloc que ja no importa... 
I el fill besarà el front i tancarà els ulls i es guardarà per a ell totes aquelles frases. I les dirà quan vulga i com vulga, perquè són seves... "Com deia el meu pare", dirà ressuscitant-les les paraules... i tot estarà be... sense literatura...

2020/06/22

La Pena


No crec que puga portar aquesta pena enganxada als muscles per al que em queda de vida... sincerament no ho crec!
Podria buscar un lloc al lluny. Apartat. On sols les bèsties passen. I en aquell lloc fer un clotet amb les mans. No cal que siga gran. Un clot per enterrar aquesta pena. La deixaria caure dins el clot la meva pena i posaria pedres damunt. Moltes pedres. Totes les pedres que hi haguera. Sense pressa les aniria col·locant. Faria una muntanyeta de pedres. I en no tornar mai més per aquell camí ni a aquell indret ja ho tindria lo de la meua pena. Ja estaria tot passat...
Aquesta pena és massa ampla i massa fonda, i massa alta per cabre en un clotet, segurament... Però no puc portar-la amb mi! No puc, de veres!
Podria tancar-la dins una gàbia que guarde en el trespol. Una gabieta vella i menuda que sempre estava ahi, penjada al sostre, fent-li de companya a un manoll de claus que obrien portes que un dia van collir dels seus marcs i van llançar. Si, dins la gabieta estaria be la meua pena, tancada amb claus de portes mortes i corcades, desaparegudes...
Ja, ja se, no m'ho tornes a dir això que hauré de portar aquesta pena amb mi mentre visca. És fàcil que tingues raó. Segurament la tens tu la raó. I hauré de portar aquesta pena amb mi a tots els llocs, cada dia... segur que és com dius.
Ara falta que puga!
Seria bonic agafar-la aquesta pena i posar-la dins el clau de la ma i rentar-la davall l'aixeta... fins que ja no fora pena i fora aigua. Seria bonic mirar-la aquesta pena mentre la pell se la beu i el sol l'asseca. Fins que ja no fos aigua de pena ni res. Només la ma fent un clotet i els dits, una gabieta...



2020/04/21

Un conte vell. Qui té el poder?


(Primera part)
... fa molts, molts anys, un xiquet entremaliat i nerviós va dir al seu pare:
- Pare, deixa'm anar jo solet per la fira! Et promet que no em perdré!
- Be, fill... però, res faries a la fira sense diners... Pren!
I li donà dues monedes per a què se les gastara en allò que volguera.
El xiquet molt feliç es disposava a anar-se'n però abans va preguntar:
- Pare, qui és el més poderòs del món?
- Ai fill, això el pare no ho sap! Segur que és un que tinga molts diners...
El xiquet, sentint-se molt poderós amb les seues monedes a la butxaca va eixir corrents per davall l'arc que porta a la placeta de dalt on estan els venedors d'animals que a ell li agrada tant mirar...
En arribar, va veure una parada que tenia molts animalons menuts: caderneres, pericos, canaris, ratolins...
-Miraaaaa, ratolins blancs i de més colors!!! (va exclamar)... Si em compre un ratolí lleig i l'agafe per la cua, podré espantar tothom i tots eixiran corrents aporegats i cridant hehehe (es deia en sos pensaments)...
🐀 Aquella idea el feia sentir encara poderós, valent... Tots es matarien fugint en veure el seu ratolí!
I així va ser... en veure aquell animal penjant de la seua ma cap per avall cridaven i s'esgarrifaven i arrancaven a córrer però... Ai, làs! un gat 🐱 gros com un tudesco d'un bot li'l furta, l'arronsa i se l'emporta entre les dents...
I en això un gos 🐕 ple de puces que dormia lligat de la pota d'un tamboret es posa dret i planta les orelles i d'un lladruc espanta el gat i ni gos, ni gat ni ratolí... tot un enrenou...
- Mmmmm (es va quedar pensant 🤔💭) hauria d'haver-me comprat un gos! El gos si que és poderós!...
Estant en eixos pensaments assegut a les escales de l'ermita baix d'un lledoner veu passar un vell amb cara de puagre que contrariat per la lladradissa i l'aldarull fot un cop al pobre gos amb totes les seues forces (que, per sort, eren poques) i fa eixir gos i corda i tamboret carrer avant com si el mateix diable l'hagués espantat. I, com és la vida! El garrot d'aquell iaio males puces cau a terra just dins les brases d'una foguereta que allà tenien per passar millor el fred... i s'alcen espurnes i s'atia el foc i es crema el bastó...
I diu el xiquet:
- Ale, encara li passa poc! Per espantar el pobre gosset!
- Xiquet del dimoni! (respon el vell) ja et veuràs tu com ara em veig jo, coix i sense gaiato... Mecagu'en Judes, el xiquet de Satanàs!!!

_______________________

(Segona part)
... i després del succeït del ratolí, el gat, el gos i el bastó d'aquell vell que va acabar a la foguera, el xiquet més trist per no tenir diners ni haver aclarit del tot les seves preguntes sobre "el poder" va decidir baixar cap al carrer ample a vore si trobava son pare. En això... Aiguaaaa vaaaaa! 🌊 Una senyora, que en aquella placeta vivia, en veure que la casa se li omplia de fum, sense pensar-s'ho ni un moment, agafa un poal i el llança per la finestra i apaga el foc... Mascara i cendra i branques arremulla tot un riu negre de sutge costera avall... I crits i reclams, i vostè està boja i quina escampada i ves a mamar a un peçó de carro!...
El xiquet es quedà mut... i pensava: mira tu! L'aigua té tot el poder sobre el foc i el foc sobre la fusta i el garrot espanta el gos, que espanta el gat que mata el ratolí... i jo... sense diners, xè!...
- Feu lloc, feu lloc, que necessitem passar!...
I tant que tots els que en aquella plaça s'estaven van obrir pas apretant-se contra les façanes atemorits! Agafat de bona corda entre tres o quatre que eren, van embotir conforme podien entre parades i andròmines un bou carrer endins.
- On aneu, animalots! (va cridar un home)
- Aneu alèrta, que m'asclareu testos i olles! (va pregar el terrisser).
🐂 El bou manso i assedegat treu una llengua com l'estola d'un capellà i llepa el bassal d'aigua tèrbola que al terra havia quedat...
- Siiiii, diu el xiquet! Això si que fa un molt poderós! Si jo fora amo de bous! Els soltaria quan volguera i tots moririen de por, que jo he vist com corren i com s'espanten fins i tot els més valents!...
Aquell bou va desapareixer darrere d'un portó de bona fusta que hi havia en una casa gran que fa cantó.
- On el porten? Preguntà el xiquet...
- Al carnisser, xiquet...
Un home gros amb un davantal blanc ben tacat de sang i una destral penjada d'un costat va treure un fardell de bitllets, li'ls va donar a un d'aquells xicots que li havien portat el bou i va tancar els portons d'una bona forçada...
- Si ho haguera pensat be abans... Una destral m'hauria d'haver comprat amb els diners que m'ha donat mon pare! Això si que fa por que pots matar un bou i tot amb lo grandot que és un bou! (cavil·lava aquell xiquet)...

_______________________________

(Tercera part. Final)
...Quan el xiquet va trobar son pare a la porta del barber li va dir depressa que li faltava l'alè...
- Pare, pare... quan li conte tot lo que ha passat!!!
- Que ha passat, fill? Vine, entrem i vas dient-me. Què s'ha comprat el meu xic?
- Espera, pare! És que resulta que...
I amb la llengua feta draps d'apresseta que parlava li conta que si el ratolí, que el gat i el gos i el bastó i la foguera i l'aigua i "xoooop" i el bou que es beu l'aigua i el carnisser amb la destral...
- Xè, si que has vist coses i te n'han passat en un moment!. Va, pren un diner i porta un aigua de llimó per a tu i una altra per a mi... Espera i una altra per al senyor barber i ens refesquem tots!.
Ix de la barberia fent voltes als seus pensaments i compra l'aigua de llima i torna poc a poquet per no vessar-ne ni una miqueta ni gens... i escolta el campanar .
Glin-gleng, glin-gleng, glin... 🔔
- Pare, perquè toquen les campanes tan moixes? (va preguntar)... toquen a mort, fill...
... El barber ix un moment al carrer. No tarda massa, a fer un preguntat:
- Que qui s'ha mort?
- El carnisser! En un no-res, en un moment...
- Com és la vida!
- Que no som res!
- Ni som ningú! (va dir el pare)...
...
Després d'un llarg silenci anant de la ma del seu pare, quan estaven arribant a casa que ja era fosquet li diu al pare fet un homenet:
- Pare, ja se qui és el més poderós del món!
- Si fill? I qui és?
- És fàcil, pare!!! (espolsa somrient) El que està VIU! Eixe és!!!

_______
I conte contat ja s'ha acabat i ni ratolí, ni gat, ni gos, ni pal, ni foc, ni aigua, ni bou ni destral, ni campanar ni mort... El que està viu és el que pot!!! 🤔💭 

_________________________________________________________

Basat en la cançó "Alla Fiera dell'Est d'Angelo Branduardi



____tag
«Diumenge a poqueta nit...
Cada diumenge, tots els diumenges era igual.
- Mare, no es deixa res?
- Dona'm el cabasset... i això d'anar anant...
- Va, corde's el cinturó. Ja se que li apreta, però té que ser...
Les marraixes amb aigua bona del poble (que la de l'aixeta del pis d'Alacant no es pot beure del gust que fa de lleixiu!), la màquina d'escriure, les bosses de roba, les carpetes i els llibres i cap avall...
La iaia Matilde tenia por del cotxe i les carreteres. Només seure es senyava i començava la lletania... Cada campanar, cada santet d'aquells de manises que hi ha a alguns carrers, cada lloc que ella trobava bo per encomanar-se al cel es senyava i mamprenia una oracioneta.
- Mare, deixe els xicons... que contesten si volen i si no, be està, que ells estan en una altra cosa!
El viatge setmanal era fastigós però el féiem cada vegada sense faltar. Divendres, cap al poble i diumenge per avall.
I els precs no li treien la por... A Xixona no pregava fins que passàvem tot el poble perquè el campanar no es veu. A l'eixida hi ha una creu... Senyor, empareu-nos! A Mutxamel hi havia dos o tres santets i la carretera passava per la porta de l'església... Mare de Déu de Loreto, tingueu compassió! A sant Joan, travessa avant... Santíssim Crist de la Pau, doneu-nos pau i conformació! Carretera avant fins el monestir de la santa Faç. El semàfor vermell. Li agradava que es parara un poc el trontoll i així podia fer-ho més llarg... Faç divina sobirana del remei! Tingueu misericòrdia! Amén!
En arribar a casa estàvem esgotats, muts, sense ganes de sopar. L'olor d'aquell pis en obrir la porta és difícil de descriure i d'oblidar...
- iaia, alguna cosa haurà de sopar! Que no pot gitar-se amb la panxa a l'espanyola!...
- Un "consevol cosa"' i a dormir. Que se'm fa un nerviós que no em deixa viure!
El meu germà es treia els auriculars, es menjava l'entrepà amb quatre mossos i es tancava a l'habitació. Jo solia quedar-me amb ma tia al menjador un ratet mentre sentiem la uela des de l'habitació estesa al llit dient poquet a poquet: santa Maria, mare de Déu... una i altra volta fins que li passava la por i li venia la son...»
____
Pau Torregrossa Coloma
La Torre de les Maçanes
Abril 2020

2020/04/19

Alenar

La teràpia consistia, principalment, a respirar.
Pausada i cadenciosament...
Els arquitectes havien dissenyat aquella terrassa d'una forma quasi perfecta: a recer de vents tramuntanals i oberta als altres aires. Difícil que s'omplira de neu si no fos cas que entrara el temporal des de migjorn. El tebi sol de primavera de gaidó i la brisa suaument freda de les curtes vesprades de tardor entren, passegen sense fer mal...
Els mocadors blanquíssims sempre a les mans i si d'un atac de tos forta s'hi encolomava un puntet de sang, a la brossa de cremar! Immediatament!...
De blanc i verd eren els seus dies. Blanc llençol, blanques flassades, els llits, l'armari els murs, el marc de les finestres... Verd tot allò que la vista alcança, que és molt. En dies clars s'albira la mar però no són sovint aquells dies a quasi mil metres sobre les muntanyes. La boira terrera fa companyia tres o quatre dies de cada set i aquells arbres forasters de verd fosquíssim fan muralla per la banda de llevant...
De blanc i verd passen els mesos sojornats en aquell aiguavessant que s'obre per totes les bandes cap a la vall.
Les infermeres blanques ho tenen sempre tot enllestit al terrat. Estirat sobre el seu llit articulat de ferro blanc mira cap al sud amb les mans blanques com la cera damunt la girada dels llençols de fil. Simetria perfecta... Un silenci que només trenca un sorollet llunyà d'atifells metàlics i algun cantar d'ocell.
Respira... pausada, rítmica, lentament... Eixa és l'única cura! Respirar aquell aire que algun docte ha declarat formalment "pur" signant i segellant un document acreditatiu de puresa infinita.
El desig de tornar a la salut trenca la son. Els exercicis respiratoris demanen una densa concentració: un, dos, tres, quatre... descans. Un, dos, tres, quatre... alenada profunda... un, dos, tres, quatre...
Aquells dies acabaven tard o d'hora i només podien acabar de dues maneres...
Un, dos, tres, quatre: inspirar...
L'autobús parava diàriament davall l'ombra d'una alzina, baix a la carretera: paquets, caixes, basquets, el cuiner negre i les infermeres blanques que bescanviaven els torns...
Hui també puja un xiquet de la maneta de sa mare...
- Estaràs be, fill. I la mare vindrà a veure't totes les setmanes. Tu fes el que et manen i alena fons que aquest aire és el que cura, creu a la mare!.
- Si, mare! Em deixaran quedar-me la coixinereta de les caniques? Troba vosté que podrà ser?
- Va, adelanta! I no t'oblides de respirar ben fort!.

________
Imatge: Terrassa del Sanatori Antituberculós de La Torre de les Maçanes. 1926. Partida Les Alcoies/El Port. A 964m sobre el nivell de la mar.

ÉSSERS

Diu que ahi fora hi ha un ÉSSER...
I no seré jo qui ho pose en dubte, no penseu...
Diu que és tan, tan poderós que fins i tot el que era fins ara el més poderós del món (el diner) s'ha agut d'ajupir i agenollar davant la seva microscòpica presència...
Mire, m'acoste a la finestra en aquest temps de por a l'ÉSSER. Ho faig sovint perquè diuen que això no és prohibit. Que pots estar-te el dia sencer mirant pel finestró i cantar si vols... Mire, i torne a mirar... malgrat que se que l'ÉSSER és invisible prove d'esbrinar algun signe visible del seu poder...
Serà el vent que el porta? Els han repartit per ací i allà o es reparteixen ells? (Passe al plural, perquè no és un ÉSSER, són milions de milions d'ÉSSERS microscòpics... com un exèrcit poderosíssim...)
A totes les pel·lícules que havíem vist fins ara, els ÉSSERS eren grans, monstruosos, podies eixir corrents o cridar el soldats perquè li dispararen mentre rebentava a punyades edificis i esclafava cotxes amb les urpes gegants... Però aquest...
Fes la prova! Obre la finestra que això no ho tens vedat... el veus? A que si? A que es veu sense veure's? A que fa por com quan Dràcula movia les cortines del teu dormitori abans d'entrar a mossegar-te el coll?...
________
La POR!!! Eixe ÉSSER invisible que està però no es veu. Es veu però no està i deixa tantes boques tancades, tants genolls tocant a terra, tantes mans i peus lligats... LA POR!...
________
- No tingues por, home! Que és l'aire que entra per un badallet de la finestra i mou les cortines! Va... dorm! I gira't de l'altre costat que si mires la finestra et tornarà la por.
- Si, mare... Bona nit...
- Bona nit, fill...
... A la paret es reflexa la finestra, la lluna llepa el vidre, les cortines mouen ombres, el vent...
- Mare... que tinc por! Que ve Dràcula!...
- Va, que això no existeix! Que són romanços de la televisió!... Vinga, va, tanca els ulls i pensa en coses boniques... Bona niiiit!
- Bona nit!..

2020/04/13

Tríptic d'interioritats


TRÍPTIC D'INTERIORITATS
I. 🏠
Abans de la boda havia de mostrar la casa al veïnat. Eixe era el costum. Després de mesos de preparatius, en tenir les invitacions, començaven a acudir.
- Xica! Quines cortines!
- Ai, si. I les cadires del menjador, tan originals!.
Cada vesprada, des de les cinc fins "a saber" allí s'estava. I ara entren les cosines. I ara Rafelet i Maruja. Després tres veïnes que no tenen massa feina i just quan anava a tancar la porta per tornar a casa de la mare a sopar, els sogres i la cunyada amb uns coneguts...
- Xica, quina pressa tens? Obre els calaixos de la roba de llit que la vegen. Preciós, tot brodat amb les inicials...
Allò havia de ser. La desfilada "a veure la casa" formava part dels rituals matrimonials. I anaven deixant jocs de cafè, figuretes, pitxers, olles i "faltes d'aixovar"...
Tot havia d'estar "per a ensenyar" sense que faltara cap detall...
Estava esgotada... Ell tractava de tranquilitzar-la: - Carinyo, en uns dies més haurà passat tot!...
Tancar la porta, deixar caure un abric damunt de qualsevol cadira. Amagar aquell quadre horrible que ha hagut de penjar per a que el vegera la sogra en lloc principal (li l'havia comprat ella d'una parada del mercat, d'un xic artista de la capital que pinta escenes de caça i masos mig derrocats). Només desitja tancar d'una vegada i que no torne ningú a emetre el seu judici estètic...
Viurà com voldrà i no posarà mai més fulls de diari pel terra per a que no se'n vaja la lluentor de la cera del paviment, ni draps per damunt dels mobles per a que no agafen tanta pols.
Tancarà la porta i estaran ells dos només!!!.
__________
II. 🏢
Tu no saps on visc, ni com vull viure! Ni t'importa gens!.
No saps com em costa de pagar aquesta merda d'espai, aquestes quatre parets. No saps ni vull que sàpiguen que tots els coberts estan desparellats, que els gots són cadascun d'una classe i que odie aquell cobertor.
Ni saps ni vols saber com és el lloc on m'amague ni el matalàs on em deixe caure cada nit.
Les cortines sempre estan passades, si! A ningú li importa què faig ací dins.
Les cadires... em toca riure! Les cadires estaven al carrer. Jo no tinc la culpa que el del bar hagués oblidat tancar be la cadena per la nit... Estaven allà i a mi em fan paper...
I si no t'agrada, arromanga't i neteja un poc aquest furgatxo... que tu també vius ací ! ...
_________
III. 🏡
- No suporte més el color d'aquestes cortines. D'avui no passa que les llence al fem!
Mentre arranca totes les plantes d'aquella jardinera a grapats, amb fúria i destrossa a sarpotades una de les garlandes del jardí.
- Què fas, estimada?... per què?
- Deixa'm estar! El paper de les llavors deia que eren flors blaves! I mira: comença a florir i aquella groga, aquestes, blanques!!! Horrible!!!
- Però dona!
- Que calles! Deixa'm estar! Van totes fora! I no pense tornar a aquell viver! No m'agrada que m'enganyen, saps?
I les cortines van fora també! d'avui no passa! Ah, i ves acomiadan-te de les cadires del menjador... la Núria se n'ha posat unes d'estil nòrdic in-cre-ïbles! M'encanten... N'he vist unes encara més boniques que les d'ella per internet. Del mateix estil però d'un blau-espígol fantàstic... Ja les he demanades. Servei urgent. Sense despeses d'enviament...
- Què bé, amor! Sempre tan eficaç, estimada... Vaig per un poc de llet de soja tèbia. En vols una mica? La prenem aquí al jardí?...

------------
Finestres de Taikoo Shing, Hong Kong.
📷 Peter Steinhauer

Quan tot era buit. Els dies que vindran. Acte darrer

...Necessite cafè.
M'alce i baixe l'escala descalç amb només una samarreta que m'he deixat caure damunt.

Mentre remene el sucre mire el calendari de la cuina.
Abril.
El mire, el repasse, l'estudie...
Tots els dies són un número dins un quadradet blau. Sense sants, ni llunes, ni dies de festa, ni dels altres... Quadrats blaus buits...
Tinc fred als peus.
Mire... només un apunt en vermell. Un concert per al què tenia les entrades comprades que no s'ha fet. El dia que havia de ser ja ha passat... Com passa la vida: volant apressa com un francellot que afaita l'aire.
Igual torna l'oboè, la veu d'aquell baríton, la llum preciosa d'aquell teatre. Igual torne a escriure l'apunt d'aquell concert en una altra fulla del calendari... no se... només uns quadrats blaus buits i uns números. Cap referència, res apuntat...
Puge de nou i remene al calaix dels mitjons. Que no siguen blaus!
Abril.
La llum va enfilant-se per cada finestra i toca amb els seus dits un parell de setmanes d'abril... sense sants, ni llunes, ni dies vermells...
Fora sonen les campanes, una tos, el motor d'un cotxe, un ploret de xiqueta...
Dins: abril i jo... El deixaré dormir que enguany ha vingut blau i malferit!

2020/04/07

Quan tot era buit. Els dies que vindran. Acte primer



Quan obriran la porta no eixiré!
Quan ens diguen: - podeu sortir, ja ha passat el perill, torneu als carrers... quan diguen tot això jo no eixiré!
No, no t'equivoques estimat, no és la meva obstinació en fer la contra. No, no és com aquella vegada que tots feien cua al cinema per veure una pel·lícula d'èxit que jo em vaig negar a veure.
No és com aquells dies que caminàvem enamorats per Florència menjant gelat de cireres pels carrers i en veure com la gent s'estava dempeus hores i hores esperant que els deixaren entrar a veure l'estàtua de David; vam decidir anar a l'altra banda del riu a besar-nos mentre ens mirava un violinista somrient.
Ni aquella pel·lícula ni l'estàtua ens les hem empassades!
Però ara no, estimat, no és això... No són ganes d'anar a l'inrevés.
És que tinc por!
Si, no esclates a riure! Tinc por de la gent...
Eixiran en estampida a arrencar arbres, a matar pardals, a pixar pels carrerons més apartats i les rodes dels cotxes. Escopiran als bancs de la plaça i arrancaran les flors que fan pomells i les altres i es gitaran dins les fonts i es faran fotografies trepitjant la vida i envaint-ho tot amb sabatilles esportives i botes i sabates lluentes. Es retrataran despullant-se al mig del carrer i rient com bojos amb ampolles de vi barat en les mans. I pujaran damunt els cotxes per sortir tots alhora a buscar la mar i tornaran a omplir les platges de plàstics i de tallades de mortadela apegades a la sorra. L'aigua farà eixes coloraines en les taques d'oli que suren quan s'envisquen els cossos d'ungüents que fan aquella pudor... Les muntanyes de brossa ompliran les voreres de nou i deixaran les portes dels cotxes obertes amb sorolls de músiques infames colpejant contra els murs mentre es mullen les samarretes amb cervesa desventada i agra jugant a pujar als arbres com els monos. Es besaran amb un alè pudent mentre arranquen totes les flors de tots els jardins...
Perquè el dia que obrin les portes hauran covat un odi enorme a la primavera... i l'odiaran tant que arrencaran les plomes dels pardals morts i es faran corones amb elles, escanyats...
Serà així, estimat... Creu-me! Els conec be... Després d'aquest miratge de bons i responsables ciutadans tornaran a ser dents i punys, cops i budells...
No em digues boig... No és bogeria, és por, ho reconec...
Quan tots dormiran aquells dies que vindran que ens obriran les portes, potser només si dormen, eixiré a beure glops de lluna... potser...