2008/08/24

Fageca

Per a Isa, amb tot l'afecte.


A Fageca hi havia un om a la plaça..., l'única plaça, l'únic om.


Un arbre poderòs i vell, un arbre que inspirava tot tipus d'adjectius magnificents... Un arbre-símbol...


La primera vegada que vaig estar-hi, vaig saber immediatament que aquell arbre era un tòtem, un vell mestre de vida, un arbre d'aquells a la vora dels quals hi néix un poble.


Ara ja no està... ha mort de mala mort, ha estat collit i arrestat. Han posat un jove lledoner al lloc on hi estava l'om, i uns girablaus, i una tanca de ferro...


Dos monuments tenia Fageca: Serrella i l'om de la Plaça... i un d'ells ha mort, per sempre més, sense remei... Ara sols hi és en fotos, en la memòria col·lectiva d'un poble que ha contemplat la seua mort com si fora la pròpia mort del poble... Ballem al voltant del jove lledoner, l'arbre màgic de Mariola on s'aparegué la Verge al Pastoret. Ballem tots entre somriures i fauna vinguda i revinguda de tants llocs. Fagequins que retornen a la festa major, forasters que hem après a apreciar les gràcies de les coses senzilles. Ballem amb un rerefons de trista malenconia per l'arbre mort. Ballem i seguim la vida amb l'extranya sensació que deixen les coses que ja sols seran contalles de vells, records de joventut, coses per contar al que venen darrere... S'ho han perdut: el soroll d'arbre tribal, les assemblees populars a la fresca de l'estiu, el descans dels caminants en tronar del Pla de la Casa. No ha mort un arbre qualsevol... Ha mort el nostre, l'arbre únic i patit...


Descanse en pau, i males nits passe qui s'ha girat de cul davant la seua mort... malson per a la "passia" de malalts que ni ploren ni plorar saben la seua trista mort...


"Que el mal que pas no puc guarir,

si no em mirau

ab los ulls tals que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.

Si muic per vós, llavors creuréu

l'amor que us port,

que no es pot fer que no ploreu

la trista mort,

d'aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir,

si no girau

los vostres ulls que em vullen dir

que ja no us plau que jo per vós

haja morir..." (Ausiàs March)

2008/08/21

Magna Contradicta



D'açò que avuí en vull parlar n'han parlat ja tants...!
Una annècdota (de les quals n'està el món ple...). Alacant, dimecres 20 d'agost d'anguany. 12 del matí, carrer Jerusalem, casc antic... essència de l'Alacant vell i decadent. Entre a l'estanc i, jure que sense pensar-ho, demane "un cartó de Ducados"... (Ja haureu reparat que sols per una sola lletra no és exàctament igual que en castellà). El dependent es fa el sord... Acaba d'atendre un home ben plantat amb aspecte, posem-ne, d'algerià i ho ha fet en una barreja de francès i castellà que he entés ben be... Torne a demanar - ara si amb plena consciència - el meu "cartó"...
I açò desencadena tres preguntes (algunes amb trellat... i amb tota la mala idea...): - ¿Un paquetito de Ducados?- ¿Rubio o negro?- ¿le he entendido bien?... Ara dic (afegint la lletra que em faltava): No, no, un cartón de Ducados..., negro!. I, obrint una bossa de plàstic, s'adreça a mi; ja vençut per la lletra castellana que em faltava, desarmat i confinat en la meua voluntat d'emprar la vella llengua que he après i gaste a nomès 40 quilòmetres d'allà sense traumes. Traca final: No, no se moleste no necesito la bolsa de plástico... (I damunt, ecologista imbècil que no vol acabar amb el Planeta a cop de "bossa-vil").
Serè idiota?, em dic a mi mateix... Baixo poc a la "capital", no em banyo gens a la platja de Madrid, m'agòbia el trànsit desgavellat de la ciutat de la Cara del Moro... I cada vegada el mateix destrellat: Rètols en valencià, bilingüisme oficial... però impossible... De forment i de respecte...NI UN GRA...
Hem estat al Matarranya, província de Terol, C.A. d'Aragó... (al·lucinant) i la cosa és encara més surrealista. Allò és un preciòs territori que forma pert d'allò que els catalans anomenen la Franja de Ponent, i que els paisans diuen i viuen en català. Es viu en la nostra llengua, es parla, ens comuniquem com a casa i ens agrada adaptar-nos als seus localismes i comencem a dir coses com "los xiquets i lo campanar"... Cap rètol en català, cap topònim en llengua nativa, cap respecte pel nom de les coses i dels llocs amb traduccions tan absurdes com escriure "Mazaleón" en lloc de Massalió i "Cretas" en lloc de Queretes... Oficialment som a Aragó/"Aragón"... cap nom de carrer, cap bilingüisme oficial, cap paper penjat en la llengua que parla la gent... Però com n'està de viva la identitat d'aquella gent...! Què poc problema fan de res que tingui a veure amb la llengua i la parla...! Què gust de sentir-se com a casa, dins un toll que es diu toll (com ací...) dins un forn que es diu forn, encara que el rètol de la porta diga "horno"... I a l'estanc... Un cartó... I a fumar com carreters...
Alacant és, cada vegada més, la casa de ningú... On no tenim cabuda els de la Comarca, on ens trobem exàctament igual que a Albacete o a Alcañíz... o siga, forasters... Poc afecte ens profesen els nostres capitalins als "de poble", poc trellat... Per una lletra, per una bossa de plàstic que no vols... La contradicció és aquesta: "Un extrany a casa, un veí més al Molí de Pena-Roja de Tastavins"...
Nomès passar al poble del costat (Herbers, ja a Castelló, amb un gran rètol oficial que ens dona la benvinguda en la nostra llengua)... Comença el porblema de "la lletra que falta"... Ara és la "N" de Castelló/Castellón... I jo, pobre de mi...!, em pregunte: en quina llengua parla la mar...?, en quin idioma, l'oceà immens de la ignorància?... fins quan ens han de governar la conveniència i la seua amiga inoperància amb el cavaller imperialisme cultural...?