2010/12/29

ritme


Si, ja crec saber quin és el ritme...(ho dic sense certesa absoluta, amb humildat).El ritme ha de ser el de les estacions de l'any...
I ara hivern. Temps de fer oli i omplir el rebost, temps de preparar la poda del brancam vell i jove, temps de seure rere la finestra ben calents i observar els cels més bells de l'any, els més blaus, els flocs de neu que han de caure...
Quan vinga la primavera la gaudirem, el que haja de ser serà i vindrà... Però el camí d'hivern i la llum del sol en aquestos dies l'hem de gaudir tambè... Seria de ser soca si un no veu i gaudeix dels regals de la vida...
El ritme pausat de les estacions per a tot i per a tots... una rere l'altra, de mica en mica. Fent fermes petjades i sense ofegar el cor ni voler que el temps passe i trasspasse... Tic, tac... hivern, primavera, estiu, tardor, hivern...
Les fulles de la parra agranades per tormentes d'aire fred, els bolets perseguits i digerits, anous trencades, ametles torrades, codonyat al pastador. Aniversaris celebrats i amics acomboiats per celebrar l'any nou... Tot en el seu lloc i tot a poc a poc...
Tot natural... amb la natura fent vida.
Recorrent minuts sense perdre l'alè de la bona gent que un va trobant pel camí... Això si que no... passa el temps i ha de quedar l'afecte. Corren les estacions i sempre queda la terra, les muntanyes, la mar, els camps... això sempre ha de quedar

2010/11/17

El coleccionista de letras. Capítulo 8. Letanía


Anita pasó por la farmacia y compró todo lo necesario.

-Que no…, ¡ya te he dicho que no me debes nada...!.

Después de discutir un rato sobre el pago de los medicamentos, no le quedaban fuerzas para otra cosa que no fuese abandonarse al ejercicio arduo de distraer su pensamiento.

Se centró en la repetición de la lista de planetas del sistema solar... Los repetía como un tantra oriental, como las letanías de la santísima virgen que había oído cientos de veces en la iglesia del pueblo junto a su abuela en las tardes mortecinas de otoño, a la hora del rosario.

- Si, veré si soy capaz de reconstruir la secuencia compelta: Mater amabilis, ora pro nobis. Mater admirabilis, ora pro nobis...

El latín se reveló terapéutico. La cadencia de aquellas jaculatorias le iba dejando un cierto ritmo de vals, una parsimonia ceremonial, una sensación de anestesia.

Aunque lo cierto es que era el efecto del puñado de pastillas que le recetó el médico... Amoxicilina, ora pro nobis. Penicilina, ora pro nobis...

Despertó en un charco de sudor que empapaba la funda del sofá de piel. Se arrancó la ropa con un asco indescriptible y se metió en la ducha de nuevo. Un viento recio resoplaba por las rendijas de la galería acristalada y perdió el conocimiento al salir tropezando con la mampara.

Así le encontró Anita: desnudo, indefenso, temblando... Vulneró su intimidad y le arrastró como pudo hasta la habitación. Llamó una ambulancia y la siguió con su coche hasta el hospital. Al sacarle en camilla le miró mientras le trasladaban hacia adentro. Parecía de cera, de mármol, de yeso... Después del ingreso por urgencias volvió al piso. Hizo girar la llave y encendió todas las luces que iba encontrando a su paso, como si necesitara toda la luz del mundo, toda la energía…

Anita traspasó los límites de lo permitido y entró al vestidor a coger algo de ropa. Haberle dejado en cueros en la camilla la tenía nerviosa. Vio el mueble de las letras. Aquel juguete de niña colocado como sobre un altar, bajo los focos del espejo. No se atrevió a mirar más que un cajoncillo que estaba entreabierto, el de la letra A. Vio su nombre escrito junto al de otras personas que ni siquiera conocía. Había también algunos diminutos objetos: una cerilla, una cuenta de collar, un llavero...

No preguntaría nada, pero aquel mueblecito de muñecas le causó un impacto tan grande que deseó fugazmente en las cavernas de su alma que él pasara muchos días en el hospital para tener las llaves de su casa mucho tiempo y poder volver a aquel santuario presidido por esa especie de “sagrario rosa”.

- ¿Cómo he podido desear una cosa así?, se dijo. No, lo que quiero es que diagnostiquen pronto qué narices le pasa... Si, eso quiero. Verle bien…

Las llaves quemaban en su mano izquierda. Mientras aparcaba cerca del hospital, un remolino de bolsas de plástico y hojas secas se cernía sobre su parabrisas. Tocó de nuevo aquellas llaves con fruición de delito y las tiró al fondo de su enorme bolso.

Casi se rompe un tobillo al encajar un tacón en un sumidero. No, no fue nada. Tiene que mantenerse erguida y sana para cuidarle. Ella se ha dado a si mismo el cargo y la carga: la de ser “la única” que se ocupe de él y de sus cosas mientras esté en el hospital.

- ¿Es usted su pareja?, le preguntó la enfermera- hipopótama que se abalanzó sobre ella en la sala de espera con los brazos en jarra y la mirada perdida.

- No, bueno, si...

- ¿Si o no?. Bueno, a mi no me importa eso. La cosa es que su “¿amigo?” ha entrado en coma. No puedo decirle más. Si quiere alguna información hable con el doctor que lleva el caso.

Salió de aquel lugar y una ráfaga de aire gélido la empujó contra una papelera a la entrada del hospital. Sintió una punzada en la cadera y otras dos en cada uno de sus ojos. Lloró tanto y se sintió tan mal que se echó en el coche en el asiento de atrás y así pasó más de una hora. Con las manos se tapaba los ojos y los restregaba hasta hacerse daño… Respiró profundamente tres o cuatro veces. Ensayó un poco cómo dar aquella noticia y se le quebraba la voz. La cuarta vez ya se notó más segura de poderlo hacer y lo hizo.

Cogió el teléfono. El de él. Sólo había un número registrado. Llamó a un tal Christian al que no conocía de nada. Un nombre que jamás había oído pronunciar a su “¿amigo?”.

Escuchó aquella voz varonil al otro lado, con aquel acento de extranjero. Y dijo:

- Está en coma. No se que hacer. Soy Anita su..., bueno, Anita. ¿Puede usted venir al hospital del lago?.

Cuando Christian escuchó la voz de aquella chica asustada supo, después de toda una vida, lo que significa la palabra ternura...

2010/11/12

Un altra. Bona per fer balanç


Un altra cançò d'aquelles que vull compartir ací

i de les què un troba que formen part de la vida viscuda. Tantes voltes cal retrobar-la...!. Per no perdre el "credo", per fer balanç del temps que ens mou a les portes d'un nou aniversari (39). Nou?... sempre m'ha sonat be això...

Com si jo mateix havera escrit i composat açò... mai tan ben explicat!.


Me va la vida en ello

(Luis Eduardo Aute)

Cierto que huí de los fastos y los oropeles
y que jamás puse en venta ninguna quimera,
siempre evité ser un súbdito de los laureles
porque vivir era un vértigo y no una carrera.

Pero quiero que me digas, amor,
que no todo fue naufragar
por haber creído que amar
era el verbo más bello…
dímelo…
me va la vida en ello.


Cierto que no prescindí de ningún laberinto
que amenazara con un callejón sin salida
ante otro “más de lo mismo” creí en lo distinto
porque vivir era búsqueda y no una guarida.

Cierto que cuando aprendí que la vida iba en serio
quise quemarla deprisa jugando con fuego
y me abrasé defendiendo mi propio criterio
porque vivir era más que unas reglas en juego.


Pero quiero que me digas, amor,
que no todo fue naufragar
por haber creído que amar
era el verbo más bello…
dímelo…
me va la vida en ello.

2010/11/10

El premi...


Sóc conscient que quan us conte açò, pensareu que, una vegada més és producte o subproducte de la meva imaginació creadora de relats més o menys afortunats... M'agrada escriure, això no és cap secret i m'agrada la meua feina... massa, molt... Siga com vulga ho vull contar amb poca literatura i molta realitat.

Són les tres i pico de la vesprada. No és una hora bona per fer raonaments complexos, però cal contestar les inquietuds d'una alumna sobre allò
que en diem "l'altra vida", "l'altre barri", Una vida desprès d'aquesta vida. Un contesta com bonament pot, sap i creu... i pose tota la didàctica improvisada possible en una qüestió tan trencallosa... una de les grans preguntes de la humanitat en classe de sisè de primària... Uffff...!
El mestre comença a fer dibuixos a la pissarra per fer-se entendre i tria un paradigma a mode d'exemple tret del món que ells viuen amb intens deler: el món dels video-jocs. Dibuixe un moll rectilini de banda a banda de la pissarra que representa la trajectòria d'una vida humana. A l'inici un infant de bolquers, desprès un xiquet, més endavant un home i finalment un vell. Uns punts suspensius i un signe d'interrogació...
Imaginem la vida com un "anar passant móns i pantalles d'un joc de consola qualsevol"... Aventures, perills, monstres que destrossar i premis si va tot be. Personatges que aparéixen a cada "pantalla/etapa" i d'altres que se'n van quan s'ha superat un paisatge, un tram de trajecte... Amb tota mena de detalls i la participació dels xiquets i xiquetes inventem un joc imaginari de la vida i ens preguntem: en acabar la partida i superar totes les etapes surt un "Bonnus", un "game over"... ohhhh!!! el joc ha acabat...És la natura... Però ens hem quedat amb ganes de més i ara que? (a això la filosofia li diu capacitat humana de trascendentalitat). Podem fer altra partida o ja no s'hi pot?. Podem aconseguir algun premi si hem jugat ben be? una altra "vida" per jugar més i més i eternament?...
Cadascú pense el que vulga, el que bonament puga... Ja se sap; uns pensen que "game over" vol dir ja prou i res més... i que la vida no és joc. D'altres volen el premi, una nova partida, seguir jugant en un nou món més i millor... sense monstres verds que ecopinyen foc...
i diu Dani (respectuòs, alçant la ma fins que senta el seu nom i puga parlar): ... una cosa, però el premi no és la vida mateixa?... aquesta vida...!.
Ara salta Paquito: ¿qué ha dicho? yo no le he entendido...!. El mestre demana silenci i diu: Dani, ho pots repetir?.
- Si, que yo pienso que el premio, de momento, es vivir esta vida...

El silenci que s'ha fet desprès d'açò no el se descriure... sóc incapaç...

Els seus ulls clars, la mirada que el caracteritza, la seva forma de parlar... Aquell xiquet és especial... Sempre ho havia estat... Però en Dani Baldó hui m'ha deixat amb la veu badada... Hi costava seguir raonant...

Ara llegeixo açò que escric i se lo limitades que són les paraules per descriure moments així... No us ho he compartit amb la intensitat amb que ho he/hem viscut... Solament ho he intentat...

I ara, jo li pegarè voltes a la punyetera mania de veure la vida com una carrera d'obstacles, com un anar cremant etapes... i pensarè si el nano no té raó i serà ma de veure-ho tot com un premi que ens ha tocat i s'hauria de gaudir i prou...


2010/11/06

Retornos...


Primer dijous de novembre. Primer a la immobiliària per fer les gestions de la venda de la casa de la tieta... desprès al cinema.
Primer descobriment: Ja no hi són els cines dels Centres Comercials ostentosos i desorbitats de Gran Via i Vistahermosa (Alacant) - ai la crisi!-. Anem, doncs al recercar alguna peli que ens diga alguna cosa a un altre lloc...
Segon descobriment: La cartellera de cinema està una mica "xunga"... Això és el que passa amb el "pensat i fet". Sense haver mirat el diari i sense cap referència... Deixar-se sorprendre es diu, sembla...
La pregunta: ¿de què hi ha ganes?... torbar-se?, riure?. plorar?, patir por?, pensar?... ufff... Resposta: de passar un ratet bo senzillament...
L'elecció: RETORNOS, un flim de Luis Avilés Baquero. ens crida l'atenció el subtítol de la peli: "puede ocurrir mucho donde nunca pasa nada".
L'acció se situa en un poblet de Galícia. Un poble (com el nostre) que mai surt als diaris - per sort jeje-. Un lloc ple de gent major i d'històries velles amagades i callades. Perquè s'ha de conviure i millor no remenar el passat.
El resultat: Un bon moment al cinema amb una peli parlada mig en francès, mig gallec i mig castellà. Uns actors i actrius amb la pluja a sobre envoltats de la bellesa de l'oceà. ENS HA AGRADAT i, ja se sap... el que a un li agrada, li agrada, sense més... i sobre gustos...
Com que açò del Blog és un invent per compartir les coses que un viu i sent i pensa i fa... doncs, aquesta vegada una pel·lícula galega de les que m'agraden: de les que ajuden a pensar...
Us pose la sinòpsi i el web:

retornoslapelicula.com

Cuenta la historia de Álvaro (Xavier Estévez), un hombre que tras huir de sí mismo durante 10 años, regresa a su pueblo para asistir al entierro de su padre. Allí intentará reconciliarse con su hermano y recuperar a su hija Mar (Manuela Vellés)… pero no será fácil. Todo se complica cuando Álvaro encuentra a una mujer muerta en la carretera. Es Lidia, una prostituta muy amiga de Mar. Álvaro, que teme por la seguridad de su hija, comienza una investigación en un pueblo en el que nada es lo que parece y todos tienen algo que esconder

2010/11/02

Morir o No...


Aquest és el títol...
Hi ha el costum d'assistir la vespra de Totsants a la representació teatral de l'obra "Don Juan Tenorio". No descobresc res amb això, que sembla saber-ho tothom. Però passejant la setmana passada per Xixona descobrim l'oferiment de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament: per a aquesta nit tan teatral podem anar a veure "MORIR (O NO) de Sergi Belbel, al Cine de Dalt; en una versió de la gent del Teatre Universitari de la UA - Universitat d'Alacant-.
Un que està darrerament amb gana de fer coses interessants fa la proposta i s'hi apunten Marquets i Javi.
Desprès d'un dia gloriós per les cresteres i aiguavessants de Cabeçó, cau la nit més matinera (és el primer dia del ditxòs canvi d'hora d'hivern). Un aire xixonenc arrastra unes fulles com a palmells de ma per la plaça i fem temps a l'entrada del teatre pelats de fred... No hi ha massa gent i l'entrada és debades.
Mudats com margallons (som xics de poble, què hi farem?) fumem un cigarret i ens disposem a tenir una experiència de les bones, de les que fan pensar...
L'obra ens sembla ben bona, i això sembla tambè a la seixantena de persones que acudeixen fugint de nanos disfressats de diables i bruixots que vaguen per les voreres demanant gominoles... alguns són alumnes nostres i ens saluden amb afecte...
Comença l'obra entre negres, grisos i blancs... Sembla la successió d'escenes inconnexes que sempre acaben amb una sobtada mort. I ens colpeix especialment la dona borratxa i el seu monòleg (Elena Candela, és l'actriu). Unes dones que seuen vora nostre al galliner sospiren i diuen: xica, somniarem
amb morts aquesta nit!...
Quan tot sembla enfosquir la història es capgira i els colors omplin l'escena. Tot torna arrere i es repeteixen fragments, ara amb sentit ple... I la mort nomès sorprèn qui no és escoltat, qui viu amb una persona que no l'escolta, que és com si no hi fos... Els braons d'aquell jove s'estiren i s'agafa el cor amb força mentre mira el buit...
Ens havien dit que l'autor és bo, que l'obra s'ho mereix...
I eixim d'aquell cinema (al qual hem anat tantes vegades entre crits de xiquetes i xiquets) amb la sensació d'haver assistit a un retall de la vida apedassat a força de patir i gojar... Amb les dues cares de la moneda ben paleses.
Una gran cosa a la porta de casa. No sempre passa i quan passa aprofitem...

2010/10/23

Maria


De vegades a un li diuen tants noms...!. Eixe és el seu, malgrat que pel transcurs de la seva vida va ser nomenada de tantes maneres diferents... Darrerament li deien Victòria. Significa la que guanya, la que arriba en primer lloc, la que pateix i, finalment rep les llaors.
Fou un dia de tardor dels que costa d'oblidar. I ara, encara més... Un dia de vespra de festa i, a l'hora feiner. Els núvols eren tan grans i blancs sobre la mar que semblaven gegants de sucre.
No em coneix, ja fa temps que no coneix ningú. La memòria esborrada i solament ancorada en un passat llunyà de vida austera i parets de pedra i fang. No menja, sembla que li fa fàstic o, senzillament ja no recorda que s'ha de menjar si es vol viure... i si no ho recorda, què hi farem?...
Nomès s'havien de signar quatre papers... però queda tan lluny el poble que fa esguard de la mar!!!. Poble on s'ajunta l'aigua dolça i el salobre, una llengua i la veïna i tantes llengües del món. Un lloc tranquil i serè a voramar on el blanc dels murs omple de llum els espais.
Trajectòries... cadascú la seva. Amb l'extranya sensació de que s'ha viscut, de vegades intensament i d'altres la vida li ha passat a un com un tsunami per damunt sense més ni més...
Mai m'han agradat els panegirics, ni les frases fetes post-mortem... Quí sap res de la vida de ningú, de les intencions amb les que hem fet o deixat de fer!!!... Una cosa si crec saber... que l'únic que resta i dóna sentit a tot és l'afecte... una gota rere un altra fan un riu, i del riu a la mar.
Un nom: Maria. Un sobrenom: "Tendra"... i ara que pense en el seu "apodo" (heretat de la iaia) trobe més gran la tendresa, allò que fa estovar-se la vida... una abraçada, un bes... o dos o cent... El camí fou dur i la tendresa el feu una mica més lleuger.
Això volia dir i això he dit, recordant aquell dilluns d'octubre en el qual buscava ocells a una llacuna propera a la mar i inventava històries...

2010/10/12

La llacuna de les aus

Quan va engegar el motor de la furgoneta, una llàgrima es va esvarar pel seu rostre cremat del sol i solcat de vivències.

Ella havia deixat una carteta breu al banc de la pica del lavabo, al càmping. Tres frases que es resumeixen en un adéu i un cuida-la be...

Des d’aleshores, Martí i la seva filla, com aus migratòries, seguiran el seu camí sempre cap al sud, d’alberg en alberg, de refugi en refugi.

Ell decidí guanyar-se la vida fent escultures de sorra a les platges (va decidir o la vida decidí per ell... ¿quí sap?). Per divertiment de banyistes i passejants, Martí recorre les platges i els passejos marítims durant la temporada de calors i gelats amb la seva filla.

Ella va néixer sense llar, perquè els nòmades no n’hi tenen d’això... i només goja en parlar d’ocells i plomes, de pics i becs, d’ous i nius.

-Pare, m’havies promès que aniríem a la llacuna a veure les garses i els flamencs...

- si, amor... hi anirem... però ara mateix he d’acabar aquest elefant de fang...

- no m’agrada l’elefant... vull vore

pardals. M’ho havies promès...

Abans d’eixir de la platja de Dénia, sempre al sud... Martí li parlava de les aus belles i grans que s’hi poden veure a les llacunes de La Mata i Torrevella i per la Torrella de Santa Pola. Aquelles aus, com ells mateixos, fugen del fred. En moure els primers vents que anuncien neus, tempestes, gel i gebrades; volen sense descans cap al sud, a terres càlides i amables. Migratòries les anomenen.

Ella remena dins el furgó fins que troba els prismàtics. Se’ls amolla al coll i baixa a la platja:

- Pare, ja n’estic preparada...

- Però hui no anirem a la llacuna, filla.

A més, les aus no vénen quan tu vols, vénen quan vénen, quan és l’hora, quan és temps.

Unes boires precioses, enormes, gegantines, s’atansen sobre la mar en aquell matí de tardor. És octubre, i hi ha pont. Els turistes passegen pel la vora de l’aigua i seuen amb aparent felicitat a les terrasses dels restaurants. En acabar el pont baixarà Martí i la xica a Màlaga. Per allà baix encara por ser hi haja algun banyista disposat a deixar alguna moneda al seu barret mexicà mentre ell dona forma al fang. Farà castells i palaus, éssers mitològics, sirenes, cavalls, goril·les i gats... fins que el fred els retire a l'únic lloc que poden dir seu: la casa del poble; aquella casa vella que els espera amb un munt de cimals i branques per passar l’hivern.

- Dis-me el camí de la llacuna i anirè jo sola... ja m’he fartat de veure’t amollat damunt aquest elefant...!

- Mira, farè un munt de pardalets de sorra damunt la trompa... em quedarà bonic, tot guarnit d’ocellets – diu Martí, per llevar-li la idea obsessiva amb la llacuna-.

- Pare, una promesa s’ha de complir...

Aquelles paraules li colpiren el cor. Marta havia promès que sempre estarien junts... fins que va aparèixer un home com espectre sedentari amb camisa blanca i bellesa insultant i va decidir deixar de volar sempre al sud, sempre cap avall... I Marta va arrelar.

Si, ho havia promès i havia de fer-se avant...

Aquell elefant de fang i aigua resta mut sobre la platja, mig desterrossat de les ventades fortes d’aquell aire batent de tormenta propera.

En arribar a la llacuna, la furgona resta sota un raig de sol vora el petit cementiri. El cel està indescriptiblement bell i relluenteja amb negres i blaus sobre els pins retorçuts que van a banda i banda del caminal.

Els peus trepitgen fustes i pugen escaletes fins arribar al mirador. La sal posa blancors a les vores de la llacuna i els ulls es claven a l’horitzó com estaques de fusta verge.

Ni un, ni gens, ni cap...

- On són els pardals, pare?...

- T’ho deia... ells no hi són quan tu vols. Vénen quan és hora, quan toca, quan el fred les obliga a emigrar...

- I no és hora?...

Martí tracta de fer memòria dels seus coneixements sobre les aus migratòries i no sap ben be que contestar... La que sabia d’aquestes coses és la Marta. Ella és la que va donar a la nena un xic de la seva passió per les aus. Ella és la que parlava sempre de volar i anar sempre d’ací cap allà, de llibertat i de no comprometre’s amb res ni ningú. -Els arbres arrelen, les aus no... vull ser com elles; deia sovint.

El cas és que, siga hora o no; toque o no toque, solament un pardalot negre revola sobre la llacuna. Només un...

- No patesques, filla... vindran, sempre venen, no fallen mai... només és qüestió d’esperar, amb paciència...

- Si, esperarem pacientment, pare... vindran... Tornem a la platja. Vull que faces un conillet com aquell sobre el llom de l’elefant. Segur que agrada molt als xiquets i deixen moltes monedes al barret... I jo faré ocellets de fang mentre arriben els de deveres...val?...

La tormenta descarrega sobre la llacuna. L’aigua no fa malbé l’escultura a la platja i es posen a la feina nomès parar de ploure... mentre esperen que tornen les aus... que tornen, sempre tornen... és qüestió de saber esperar... que no hi ha pressa, que sempre és temps...

2010/10/10

Banda Sonora Original

El Javi, superamic xixonenc, ve penjant al seu blog cançons que ténen una història darrere, amb aportacions d'amics i seguidors de les coses que ens comparteix...
I vull copiar-li un poc la idea... Però no posarè cançons amb històries d'altres.
Ara posarè, de tant en tant i quan vinga de gust, aquelles cançons que formen part sustancial d'allò que la vida i el temps han anat fent de mi mateix... Una espècie de Banda Sonora Original d'alló que un és.
Compartir-les pot ser de profit per algú... Qui sap?... El cas és que les vull ací, als quatre vents, a la tramuntana freda dels moments gèlids, al llevant amable de les estimances, al ponent esfereidor i embafòs de les angúnies i al vent que bufa per migjorn i alça l'enteniment i l'energia vital. I en posarè unes quantes, al menys algunes d'elles... perquè són tantes...!.
I a l'hora de triar la primera no tinc cap dubte: Nomadi del Franco Battiato. en versió original i traducció simultània... ahí va doncs:

Nomadi che cercano gli Nòmades que busquen els
angoli della tranquillità
anguls de la tranquilitat
nelle nebbie del nord e nei
en les boires del nord i en els
tumulti delle civiltà
tumults de la civilització
tra i chiari scuri e la monotonia
entre les clarors i fosques de la monotonia
dei giorni che passano
dels dies que passen.
camminatore che vai
Caminant que vas
cercando la pace al crepuscolo
cercant la pau al crepúscul
la troverai
la trobaràs
alla fine della strada.
al final del camí
Lungo il transito dell'apparente dualità
Llarg el trànsit de l'aparent dualitat
la pioggia di settembre
la plutja de setembre
risveglia i vuoti della mia stanza
desvetlla els buits de la meva habitació
ed i lamenti della solitudine i els laments de la solitud
si prolungano
es prolonguen.
come uno straniero non sento
Com un extranger no sent
legami di sentimento.
lligams del sentiment.
E me ne andrò
I me n'anirè
dalle città
de la ciutat
nell'attesa del risveglio.
en rompre el dia i desvetllar-me.
I viandanti vanno in cerca di ospitalità
Els vianants van buscant hospitalitat
nei villaggi assolati
a pobles asolellats,
e nei bassifondi dell'immensità
als rerefons de la immensitat.
e si addormentano sopra i
i desprès dormen sobre
guanciali della terra
els coixins de la terra.
forestiero che cerchi la
Foraster que busques
dimensione insondabile.
la dimensió insondable
La troverai, fuori città
la trobaràs, fora de la ciutat
alla fine della strada.
al final del camí

2010/10/09

Anarem a Sant Miquel


Hi ha una cançò popular eivissenca que comença així... "Anàrem a Sant Miquel, una colla de gent bona xim-pum dali-dali-dali, rum-rum; i una colla de gent bona...". Com que un té el costum de fer "banda sonora original" de les coses que va fent, aquesta era la cançó que em rondinava el cap durant tota la caminada d'aquest gloriòs matí de 9 d'octubre, dia del País Valencià.
I si, una COLLA DE GENT BONA que s'ajupía a les nou del matí sota l'olivera de la plaça de La Torre per moure la caminada. Des que la Colla El Rentonar hi és al món, el 9 d'octubre cal fer algun cim o baixar algun barranc o senzillament caminar... I enguany, també. És la nostra forma de celebrar que som arbres arrelats... els nostres fruits podem reglar-los per on s'hi vol, al món sencer si cal... però som d'ací, d'aquesta terra plantats...
El Joan escolta la proposta de Pauet, uns quants mails i missatges al mòbil un poc d'animació col·lectiva i fet...!. Ens ha eixit redó...
La boira terrera que ompli sovint la valleta a l'altra banda del port; entre la Serreta d'Alcoi, Alfaro, Serrella, Penàguila i els Plans. Ella ens ha donat la benvinguda desprès de travessar el pinar de la Foia Boix en la fresca del matí. Hem parlat de literatura, del Sanatori i els esperits, d'il·lusions per un futur un poc més amable i de coses velles i noves. De política i actualitat, de pets i culs, de tontera i de trellat... i hem fet silenci quan la natura es posa front a nosaltres en tota la seva resplendor.
Baixant hem trobat el naixement de les aigües que compartim amb el nostre poble veí, més menut, bell i arregladet, autèntic i solitari. I la talaia del castellet era amable i riallera.
Esmorzar, riure i acomboiar-se, tot una...
Les xiquetes i els jovençols escales amunt de la talaia i els més entrellatats amb cura de que ningú no caigués... i caiga "el retrato" i un dia esplendoròs de tardor bona i admirable...
En arribar al llavador "El Trò de Ponent" es llança a l'aigua i es rebolca de gust. La gosseta Lola beu de mans del Quimet i les cabres del Rentonar llepen i rellepen la canonada de la font...
Al pati de la Casa del Poble, Sant Miquel ens mira envejòs de les cervesses i cacaus, de les rialles i el bon humor...
Al baret ens serveixen encantats de veure animació. Els rossegons i les carícies per als animals... els gots nets i els plats plens per a les persones i personetes que hi fan rogle.
Cal retornar
L'any que ve parlen de fer camí cap a Bugaia i Xixona... si tenim salut, clar... que encara hi ha temps i tot el millor està per venir... això diu el cor, mentre al cap es passeja un nom, una il·lusió, algú que creue el camí de la seva vida amb el nostre, amb el meu...
Si, caminarem... amb "colla de gent bona"...

2010/09/22

Cabeçoneros...


Quan ens expliquen la història, l’anomenada “història de les civilitzacions”, solen contar-nos que els pobles s’han anat forjant i entrant en la dinàmica del progrés gràcies a onades de soldats i monjos... Per la força de les armes i amb el poder de la transmissió de la cultura, la gent burda, bèstia, assalvatgida i inculta entra en el món de la saviesa, la ciència, les lleis i les arts... Tal volta simplifique massa, però podria valdre com argument inicial... Això ens diuen i això ens hem cregut...

Els pobles colonitzats, aculturats, envaïts, sotmesos o descoberts – insisteixen- haurien de reconèixer els colonitzadors, imperis i metròpolis difusores de cultura que, gràcies a uns i d’altres, han eixit de l’aïllament i la barbàrie... La creu (o la mitja lluna, que igual és) i l’espasa (o el trabuc que igual dona) han portat el benestar i la civilització a llocs esquerps com “culs del món”... Això ens conten i això venim creient...

A les espatlles de la Serra del Cabeçó, en la seua vessant d’ombria... en un territori apartat entre els termes de La Torre, Xixona i Relleu hi ha un lloc on la creu i l’espasa semblaven no arribar mai... En arribar el mercat de diumenge o la festa major, el poble tem l’arribada dels “cabeçoneros”... Al fons de l’església, amb el barret subjecte a les mans i la mirada perduda; entre “gori-goris” en llatí i olor de sàlvia i encens, els habitants de la partida de Cabeçó fan témer la gent “civilitzada”, els pobletans... contesten asprament i més que parlar fan una mena de lladradissa. La faca a la faixa i les barbes sense afaitar. La pell recremada i solcada de les dones i els peus nus dels xiquets de Cabeçó...

Viuen de pasturar cabres i fer collita d’herbes. De destil·lar “herberos” i rossegar turmes. Semblen llebres plantades i eixutes. Vénen de la serra, de llocs amb noms com Tisora o el Pindongo... L’única ermita de la partida només durarà uns anys, la tombaren per fer més gran la pallissa; que més de profit servirà. Uns quants crims que corren a cau d’orella acaben de crear “el mite dels cabeçoners”... Salvatges que a cop de mànec de llegó assassinen qui s’acosta per allà... Cordes penjades d’una biga, pedres amuntegades a la porta del mas, un tió encès sempre preparat per pegar foc a les coscolles i cremar viu a un si es presenta... Històries que em contava el pare mentre arrepleguem l’ametla, perquè sap que m’agraden les històries velles...

Mite de gent sense companyia, solitaris i estranys. Entre les boires que s’enganxen de les espatlles de la serralada...

Mentides de la història... o mitges veritats...

Com si fos una d’aquelles cases fetes de canyes i paper d’arròs dels contes del Japó (això em recorda a mi quan mire cap allà), hi és a la Partida del Cabeçó, el Mas de la Música. Una casa apuntalada en un turó que mira la marassa de roca com desitjant-la, com volent-la vigilar perquè ningú la toque o li faça malbé. Allà, al mas de La Música, els “cabeçoneros” es reunien a fer ball, pujaven els músics armats de llaüts i guitarres, els cantaires i els xics i xiques de la partida. Ballar, riure, conversar. Hi anava també el mestre itinerant que ensenyava lletra i les quatre regles als infants de caps plens de polls i peus ferrats. Mestre i barber i engafador de cossis. El vi de la serra, el formatge i les garrapinyades feien la resta...

Una gent forta i aïllada que surt de les seues soledats, de les casetes pobres de pedra que habiten, de coves i sesters a força de cançons, de notes, de música i ball. Ni pregàries ni batalles... ni déus ni capitans... músics que porten el so de la joia de viure i de trobar-se a l’era per gaudir i celebrar la collita o la mort del porc... Solidaris amb qui porta sarna o rasca escorfes fetes de tant pujar penyes i baixar barrancs...

Des de la “terra dels cabeçoners” es veu la mar... quan la calitja deixa, les hortes d’Alacant i les planes de Busot. La serra de Fontcalent i el pic del Maigmó... Poden mirar el món mentre ballen i beuen i festejen i canten. Mentre la música sona, roda el món.

Ja no queden “cabeçoneros”... però queda el Cabeçó i la música i la sang calenta d’aquella gent que sabia de lletra i de patir... Roca i ferro, fusta i fang. I una flaire d’aquella música enganxada a les espatlles de la serra que se sent en les nits d’estiu mentre les llums de la ciutat il·luminen la plana al capdavall.

2010/09/14

i si un fos un arbre...?


Huí, a l'escola, ens hem preguntat: - si tu fores un arbre... quin arbre series?... A principi de curs, mentre arriba el dia que podem començar amb normalitat, superada la síndrome post-vacacional (ai, senyor... amb els nassos plens d'aromes de Venècia, Malta, Verona i Milà... quin estiu més genial, tu... jejejje) cal fer propostes d'activitats interessants mentre arriben tots els llibres, quaderns i ferramentes d'aprendre i ensenyar.
I la proposta era "calfar-se un poc el cap"... Els xicons i xicones n'han gaudit molt i s'han destrellatat amb l'exercici d'imaginació... Un que és menudet ha respost sense pensar: jo?... un bonsai!!! i ens hem pixat de riure, la veritat...
Amb l'ajut de les preguntes assenyades i amb bona intenció... hem tret profit de tot això... Ha eixit a converça la desastrosa imatge de les muntanyes nostres en flames encara fa pocs dies... La Valldigna, Barxeta, Bocairent, Ontinyent... El calvari de Bocairent en flames, a mi personalment, em féu bategar l'ànima... i he recordat un pensament de Joanet: "mira-ho be, amic... que tal vegada ja no ho veuràs igual"... (referint-se als boscos de la Valldigna la primavera passada)...
I quin arbre seria jo?... Encara no he respost aquesta pregunta... Em pega voltes al cap... com els helicòpters dels serveis d'extinció la setmana passada...
Ho preguntarè als bons amics... igual m'ajuden a respondre... però no hi ha pressa. Segur que algun dia puc saber si fos un arbre... ¿quin arbre seria?...
De moment sé que sóc viu, que em córre sàvia bona i nova, que paga la pena arrelar i anar creixent, conéixer i descobrir... Ja li posarem nom a aquest arbre...
...roure, xiprer, olivera, gal·ler, sabina, xop, álber, lledoner...

2010/08/03

diuen que som simbòlics...


Convertim qualsevol cosa en símbol. Un color, una paraula, un drap, un objecte, un paper, un plat de menjar o un animal... Éssers simbolitzadors i simbòlics.
Signe, senyal i misteri de la vida. Tambè diuen que és això precisament el que ens fa diferents a la resta dels animals... Quí sap?... el cas és que ho fem sempre, i en cada dia que passa néix un símbol nou, o deu, o mil... i per tot el planeta... Simbols per a mi nomès, per als meus, per a la humanitat... Perdurables i forts o febles i efímers... CAP D'ELLS AMB TANTA FORÇA COM L'AIGUA...
símbol universal (entre d'altres coses) de la VERITAT. De la claredat, de la transparència. Aigües netes i juganeres, aigua clara de font dolça. Aigua que brolla sols quan cap cosa la destorba. Millor que brolle sola que fer-la eixir d'amagatalls.
Juagar amb els xorrets... tornar a l'aigua primordial. I prou d'aigües tèrboles infectes. Prou de mentides i mitges veritats. Que l'aigua pot fer mal, però sempre és millor que el fang i els llimacs...

2010/07/11

abraçada de la vida a les Illes Malteses



Quatre cavallers es disposen a fer volar un falcó: resseguint els ossos de les costelles i amb marques de ferides fetes per un foc vell. I el falcó maltès vola i vola i clava les urpes en la fusta i la carn. La Valletta retrona amb els trons de coets i es defensa de nou de les invassions bàrbares i de les canonades. La Verge d'espatlles suporta el calor del capvespre mentre els músics fumen i beuen i besen infants ben criats i cau una pluja daurada sobre el tarquim del carrer costerut. Un home-granota sorgeix de les aigües blaves i nétes... i el sol fa daurats els cabells i el vi omple la cúpula immensa dels somnis.
Mai més fàcil ni amb més afecte cau la nit sobre la badia de Sliema.
I la festa de l'amistat calla amb respecte i celebra la vida i la sang que corre de nou per les venes.
Banderes de cent nacions i pobles i pells de glòria i color bru. El bus del diable em porta en un llàmpeg a la fi d'una illa inhòspita i bella i la flaire de la mar m'abraça de nou.
No hi ha brisa més neta...
No hi ha com estar al centre d'un univers nou, l'univers de les mans destres i els llavis tremolosos. I el dit de Sant Pau assenyala la mar blava i no l'infern...
Els cavalls ja no porten cavallers en aquella illa. Ara porten per carrers empedrats turistes amb ventalls i parasols de filigrana. I reguen les flors i porten taxis luxosos i beuen a glops la vida...
El paladar flairant de formatge de cabra i espresso de glopet.
Els ulls plens i el cor bategant de pressa per costeres i vora l'aigua.
I la dona grossa s'ha begut l'home i dorm tranquila... ha fet allò que mana el matriarcat de la seva illa de sargantanes i peixos que ballen flamenc: se l'ha begut i dorm... slow...!

2010/06/26

Illa


Quan el món semblava ser un plat ple d'aigües que sobreeixien per les vores. Quan els mapes situaven la Mediterrània al centre del món conegut... Tres illes menudes hi estaven al mig... i continuen ahí: Gozo, Comino i Malta... un altre país.
La gent feia parada en aquelles illes a mitjàn camí: comerciants, corsaris, navegants i viatgers. Aquella gent arreplegava pedres per aquelles illes i se les emportava perquè creien que estaven carregades d'una energia singular. Els cavallers portaven aquelles pedres a les donzelles i amants per atreure l'energia del centre de la Terra.
Ara anirem a buscar aquella energia. Un home tan descregut d'essoterismes con jo mateix en sap ben poc d'aquestes coses. I de centres, ja n'hi ha prou amb saber si hi ha el centre d'un mateix i si es pot trobar en una ocasió qualsevol de la vida.
Anem i tornem i esperem que siga bo... senzillament això s'espera del viatge al centre de la Mediterrània. Al nord Itàlia, al sud l'Àfrica, cap ací la Península Ibèrica i cap allà Xipre i Palestina... i al mig tres i dos i qui sap què més... Un altre pais: mig italià, mig moro, mig britànic. Altra llengua, música, clima, carrers, platges i gent... I vore gent torba tant!.
El Javi m'ha passat un llibre per ambientar: "Corsarios de Levante" (Arturo Pérez-Reverte), Capítol VI: La Isla de los Caballeros. Veurem que ens porta l'experiència... De moment ja hem "signat".

Capítulo 7. Letra incógnita


Después de lavarse la cara de nuevo, se decidió a abrir las cartas. Rasgaba los sobres con parsimonia y no ponía demasiada atención en el contenido. Todas eran formalidades, facturas, avisos e informaciones. Nada personal. Sólo Christian enviaba cartas verdaderas, en tinta azul y con retazos de alma impresos entre líneas.

En la factura del teléfono se puso a escribir nombres y más nombres. Esto le serviría para revisar a fondo su colección y para saber cuantos contactos telefónicos se habían perdido bajo los pilares del viaducto. Iba apuntando nombres propios y subrayando los que creía que formaban parte de su agenda telefónica. Se dio cuenta, al cabo de un rato, de que algunos contactos serían irrecuperables. La desazón le provocó una leve taquicardia. Tendría que contestar al teléfono sin saber quién llamaba, iría recuperando nombres y números progresivamente con una especie de tenue pánico: el miedo de coger el teléfono sin saber a quién encontraría al otro lado. Esta sensación le ponía nervioso, pero la pérdida del móvil traería esta y otras complicaciones.

Había iniciales para todos los cajones, menos para uno… Había un centenar de nombres subrayados, un buen número de contactos perdidos quién sabe si definitivamente, en algún caso. Gente del trabajo, amigos, familiares, personas, personajes y personalidades… Pero nadie, absolutamente nadie cuyo nombre comenzase por aquella letra. Conoce gente de muchos países. Nombres extranjeros y grafías imposibles. Pero nadie comenzaba por …

- ¡Qué extraño! – se dijo… A ver, un pequeño esfuerzo… seguro que hay alguien…

Rebuscó en su memoria e hizo todas las cosas que solía hacer en un día como aquel pensando solamente en nombres y más nombres. Trazó un mapa imaginario en su mente y fue recorriendo pueblos, países, calles y avenidas con la imaginación. En cada uno de esos lugares recordados surgían nombres y más nombres más o menos significativos. Y no hubo suerte… no salía nadie cuyo nombre comenzase por aquella letra. Anita, Bernardo, Carlo, Damián, Ernesto, Federica, Germán, Herminia, Ives, Joan, Karl… Persiguió el abecedario y llenó montones de papeles de nombres… y no hubo suerte…

En estos casos hay que hacer como cuando se pierde un objeto cotidiano: distraer el pensamiento, no obsesionarse y dejar pasar un buen rato. Pasado ese intervalo de tiempo, el objeto perdido aparece sin más, sin buscar, sin ponerse nervioso… Siempre le funcionaba eso y se convenció que esta vez también funcionaría. Dejaría el asunto en manos de la nada y seguro que surgiría en su memoria aquel nombre buscado que completaría la colección.

Seguía aturdido por la escapada con Christian, por el viento recio, la impresión de inmensidad y las horas de coche. Habrá que sumar el dolor de cabeza intenso que provocó la catarata de nombres que alumbró en su mente durante todo el día.

Volvió a sonar el teléfono… calmó la inquietud de Anita que ya estaba imaginando los pormenores de su entierro – siempre se ponía en lo peor, la pobre- y salió a comprar un nuevo teléfono. Se puso su uniforme de marqués, como un pincel… caminaba por las aceras como si acabase de bajar de un hermoso caballo… con altivez y poderío. Llegó a la tienda y, sin escudriñar demasiado, compró un móvil carísimo, lo activó y llamó a Christian. Era uno de los pocos números de teléfono que sabía de memoria.

- Hola, tío… soy yo… graba este número en tu agenda. Si, es mi nuevo número. Acabo de comprar un terminal nuevo.

Al otro lado Christian moría de la risa al escuchar el término “terminal” para referirse a ese trasto que todo el mundo llama “el móvil”…

- Mira que eres capullo, rumano – dijo él- No te burles de mi, hombre.

Las risas le agudizaron la presión que sentía en la cara, en las sienes.

Tomó un calmante y decidió salir a caminar. Era noche cerrada. Muchas veces salía por el parque de noche. Rondaba los álamos y cipreses. Fumaba un único cigarro en el mismo banco de siempre y acariciaba al mismo perro callejero que tenía la costumbre de pedirle un poco de cariño con su hocico entre las piernas.

Ya en la cama, la imagen de la muerta reapareció entre la multitud de nombres que caían como piezas de “tetris” sobre la pantalla negra de su mente. Se desplazaban a velocidad media de arriba abajo… Luis, Leandro, Lidia. M, N, Ñ, Oscar, Olatz, Ofelia. X, Y, Z… El abecedario seguía incompleto.

La oreja de la muerta hacía de “fondo de escritorio”, de imagen difusa bajo los nombres que no paraban de caer y diluirse al llegar abajo. Una oreja sin pendiente, Un pendiente sin oreja.

Iba a llamar a su médico, pero nadie toma bien una llamada de madrugada si no es por algo realmente importante. Y su fuerte dolor de cabeza no era tan grave como la guerra de Afganistan.

- déjalo ya, tio…-se dijo- . Mañana será otro día… seguro que hay alguien…

Lo cierto es que esta letra imposible era una letra común y corriente. Nada difícil, nada extraña. Pero resultaba increíble que hubiera conocido a un nórdico cuyo nombre empezaba por ese signo gráfico que parece el del conjunto vacío y que no conociese a nadie con la inicial de una simple…

Jeje… Le entró la risa recordando cómo le conoció y en qué circunstancias. Fueron los tiempos locos de garitos, cócteles y ropas estrafalarias. Nunca más supo de aquel vikingo borracho, pero si existe la felicidad sólo puede tener dos rostros: de colorado nórdico beodo o el de mujer alemana tumbada panza arriba sobre un enorme tiesto de flores rojas…

La muerta otra vez, las hélices de un helicóptero, la viga de hierro suspendida en el aire, el golpe de viento que le lanzó sobre un bloque de hormigón en el espigón del puerto, el “crack” de su muñeca cuando cayó de la bici, el olor de cebollas podridas del garaje del pueblo, los golpes del camión de la basura en la madrugada, una grapa clavada en el pulgar, un hilillo de sangre en las narices de José en la escuela infantil… imágenes superpuestas, entre tinieblas, recuperadas involuntariamente en la memoria.

Y vino la fiebre. Cuando venía todo alrededor se volvía redondo, grueso, circular…

El puro agotamiento y los sudores le hicieron perder la consciencia por un tiempo, unas horas llenas de relojes enormes, redondos, gruesos…

“el meu xiquet té soneta,

sa mare li cantarà

una copla de fandango

i desprès s’adormirà…”

2010/06/24

Capítulo 6. Herrumbre y Viaducto


Christian había pasado unos meses en una cárcel en su país. Nadie lo sabía. Nadie excepto él. Andaba por este país desde hacía unos años y jamás quiso revelar “su gran secreto”. Él lo descubrió casi sin querer y le dio la misma importancia que se le da a perder el mechero en una tertulia de amigos…

Esto había hecho indestructible su amistad. Compartían confidencias como se comparte una bolsa de “gusanitos”.

- Nunca nadie había reaccionado así ante la revelación de mi pasado… No le cuento nunca a nadie, pero la gente acaba enterándose…

Hay una cascada junto a los molinos del río. Si hay suerte, se puede dar uno un baño sin que nadie moleste. Y hubo suerte. Aquel sábado de julio nadie bajó al río salvo ellos dos. Cruzaron el pontón y las piedras que permiten vadearlo y llegaron, siguiendo la intuición del sonido hasta la pequeña catarata de agua cristalina.

A pocos pasos de allí escucharon risas y un par de tiros… Cazadores, seguramente. Allí descubrió él el tatuaje que Christian escondía en la cadera derecha. Una pequeña estrella de cinco puntas. No preguntó, pero Christian habló: -me lo hice en la cárcel.- dijo-. Aha! – respondió él.

- No dices nada?... – sobre qué ?- dijo él.

Regresaron al pueblo por otra senda. Un recuerdo infantil le quiso llevar hasta un cerezo mítico que siempre era asaltado por aquella manada de niños gamberros al terminar el cole en las tardes de junio. El cerezo ya no estaba. En su lugar un montón de escombros y las ruinas de una furgoneta. Como un chaval se puso a investigar por dentro del coche abandonado. Encontró un llavero roto, un guante agujereado y un pendiente de plata. Se lo llevó en el bolsillo trasero.

En el mueble de las letras no sabía dónde colocar aquel pendiente. Si hacía caso del diario que daba cuenta del macabro hallazgo: “las fuerzas de seguridad han encontrado el cadáver de una joven de unos 25 años semienterrado bajo unos chopos en la localidad de ….. Según algunas fuentes podría tratarse de los restos de la desaparecida J.M.S….”

Por el pueblo corría el rumor de que se trataba de una extranjera borracha que apareció en las fiestas y nunca más se supo. Una tal Helga o Hilda o… Entonces, ¿en la J o en la H?. Ningún dato más, nada de nada.

Ellos vieron aquel cadáver semienterrado cerca de los escombros y la furgoneta. No se dijeron nada uno a otro. Él sintió una fuerte punzada en la boca del estómago y se retiró tres o cuatro pasos. El silencio les acompañó al menos dos o tres días. Pintaba en silencio, estudiaba en silencio, fumaban en silencio… Hasta que lo rompió Carmen, la vecina con sus gritos. Les llevó empanada y vino casero. Le dieron un beso de agradecimiento y comieron. – Oye, igual deberíamos decir algo a alguien (dijo Christian). – Algo de qué? (contestó él). – de la muerta

- No tengo costumbre de responder preguntas que nadie me ha hecho, ¿comprendes?. Uno, a veces ve cosas… y ya.

- Está bien, hombre. No me hagas caso… - dijo el rumano.

- Además mejor callarse. Lo digo por lo de la cárcel y eso.

- ¿Y eso qué tiene que ver?...

- No se… igual no conviene… ¡Bah! A la mierda con la muerta!.

Aquel incidente le venía acompañando hasta hoy. Salió algún pedazo de aquella visión en algún sueño de invierno. Incluso le había inclinado a levantar la cabeza y estirar el cuello cuando andaba por el campo, el bosque, los parques… para no mirar al suelo, para no reinventar aquella

putrefacción entre la hierba y los hierros oxidados.

Sin duda aquella muerta tenía que estar en su colección de nombres. Finalmente el pendiente fue a parar al cajón de la M, para hacer compañía a Milagros (la tía soltera), Manuel, Montxo, Miguel, María (con este nombre había seis personas distintas) y Marc. -¿La muerta con Marc?.- se dijo-. No le gustaba la idea… pero así son las cosas del alfabeto: inexorables y ordenadas, sin excepciones.

****

Pegados a la impresionante columna de hormigón, en el fondo de aquel barranco, se sintieron como pretendían: como dos pajarillos indefensos, como seres insignificantes, como una hoja que arrastra la corriente en la acequia. Y Christian le aportaba la dosis de confianza y seguridad que contrarrestaba aquella sensación de finitud y vulnerabilidad. Miraba hacia arriba con ojos de espanto. Una enorme pieza de hierro colgaba sobre sus cabezas suspendida de un artefacto de cadenas y ganchos. El viento soplaba intenso encañonado entre aquellas rocas sobre las que aferraban sus pies. Y todo se balanceaba: roca, hierro, hormigón...

La cabellera se mete en los ojos y suena el móvil rompiendo todo en mil pedazos.

– ¡Esta tía! – se dijo- parece que está en el mundo para joderme…

No contestó la llamada y, tratando de poner el móvil en silencio, se le escurrió entre las costuras del pantalón y fue a parar al fondo oscuro. – Mierda!. – Siempre tan vulgar y malhablado cuando andas conmigo – dijo Christian-. – ¡Joder!, Christian, tío. Acabo de perder el móvil.

Salieron de allí al cabo de una hora. Consiguieron ver cómo colocaban aquella viga de hierro en su sitio mientras el viento hacía sus cortes en los labios del amigo. Un poco de crema. – ¿Conduces tu ahora?... No, hombre. Mejor tu – contestó Christian. Giró la llave y no escuchó el motor. El cambio de presión de había dejado medio sordo.

Hablaron y hablaron durante todo el trayecto. Habló más él que el rumano, como de costumbre y llegaron a la ciudad de madrugada.

Christian se quedó en el andén de la estación del norte, como siempre. Y fumaron un par de cigarros hasta que salió el tren. Nada de despedidas y ninguna frase que sonara a la posibilidad de próximos encuentros.

- Ha sido alucinante, ¿no tío?... aquellos gigantes encima de nuestras cabezas.

- Cuando levanten la última planta del Gran Hotel, nos colamos de noche en la obra y subimos hasta lo más alto del andamio. ¿de acuerdo, amigo? – dijo Christian-

- ¡Hecho!. Estamos pendientes de eso y quedamos.

Hicieron el gesto inconfundible y olieron juntos a gasóleo junto a las vías. Le dio una canica a Christian. Él las ponía juntas en una bolsa y las colgaba de una de las barras de madera de su cama. Ya debía haber 12 o 13 de aquellas bolitas de vidrio. Tantas como encuentros con su amigo.

Esa noche durmió plácidamente, pero al despertar le vino a la memoria la imagen de la muerta. Entró en el vestidor y se puso una camiseta blanca de tirantes. Miró su mueble de niña repleto ya de muchos nombres y pequeños objetos. La mancha que hizo la leche ardiendo había adquirido el color de la herrumbre. Se frotó los ojos y volvió a verla. Como cera, llena de tierra negra y verdín. Ni el agua de la ducha limpió aquella sensación y creyó verse junto a las caderas manchas azuladas de cadáver. Volvió a la cama. Sin móvil nadie le molestaría en aquella mañana.... Sonó el fijo. Saltó el contestador. Anita, con su voz angelical, pedía perdón si es que le había despertado... - como no me coges el móvil, me preocupé - dijo en el mensaje-...

En su imaginación, el rostro de la muerta y la voz de Anita se fundieron como si se tratase de la misma persona. En las yemas de sus dedos, el roce con una piel limpia - su propia piel- que ahora le asqueaba sin motivo alguno. En la galería del edificio la voz de la vecina de arriba que entona un cántico religioso - al menos eso le parece a él-... "yo pequé... Jesús, perdón... yo pequéeee"...

2010/06/23

Capítulo 5. Aquel verano tiempo atrás...


Desde que su madre le avisó para que la llevara a las fiestas del pueblo, le rondaba la idea de marcharse y pasar allí, en la casa familiar, los tres meses que necesitaba para encerrarse en sí mismo y preparar el examen. 60 temas complejos de lenguaje enrevesado que requerían la ordenada vida de un monje en claustro de alabastro. Madrugar, desayunar con profusión y lentitud para digerir bien, ducha y al tema… comida, café y al tema… y así sucesivamente…

La casa del pueblo llevaba años cerrada. Habían decidido traer a la madre a la ciudad, por la edad y por no hacer tantos kilómetros cada vez que la vesícula biliar le retorcía los intestinos y le borraba el color de la cara a la señora. Al contrario de lo que se podía esperar, mamá se instaló en su piso de barrio en una de esas calles de buen vecindario. Pronto hizo amigas, infusiones en el bar de la esquina, partidas de cartas y mucha, mucha conversación… Al pueblo solo era absolutamente necesario volver para el Cristo. Él la llevaba gustoso. Ella se ponía su mantilla de blonda y compraba sus velas azuladas para buscar la protección y el consuelo de la fe. Él subía al cerro y fumaba todo lo que se puede fumar mientras escuchaba a lo lejos el redoble del tambor y el volteo de campanas… los cigarrillos se consumían casi tan rápido como las cerillas. Siempre hacía lo mismo: fumar compulsivamente en la pequeña montaña que abrazaba su pueblo mientras la gente seguía paso a paso la cadencia de la marcha de procesión. Al escuchar el toque final de campanas se metía en el coche y esperaba a su madre en casa estirado en el sofá…

-¿Nos vamos ya o quieres pasar a saludar a alguien más?... Cuando quieras, entonces…

En el cerro observó los cabellos dorados de aquel tipo que le daba la espalda. No era del pueblo, porque en el pueblo todo está controlado, todos están registrados, nadie es extrañado hasta que no “falta”… CHRISTIAN, así se llama el rumano que pasea a su perro mientras todos los pies del pueblo se acompasan en la procesión… casi todos…

- Mamá, te dejaré en el piso y me vuelvo mañana mismo al pueblo, está decidido… Necesito concentrarme…

Recogió algunas cosas del piso: los apuntes, el bañador, el portátil… Creo que no se le olvidó nada. Bueno, en las tiendas del pueblo habrá lo imprescindible.

Al llegar, de nuevo, tres días después, los banderines de las fiestas habían sido ametrallados por un pedrisco tremendo. Cuando se invoca a los santos pidiendo lluvia, a veces, pasan estas cosas. Entró en la casa en la que había pasado toda su infancia. Se tiró en la cama de cuerpo y medio con dosel en la que había nacido. Se miró en el espejo polvoriento de la alcoba del primer piso y se vio atractivo, aunque las canas comenzaban a pintarle ya en las patillas.

Llegó Christian. Un mono blanco lleno de manchas azules y los auriculares puestos. Se los quita, saluda, le habla de “usted”. Despliega la escalera y pincha con un destornillador el bote de pintura hasta destrozarle los morros de latón. Remueve con un sarmiento la densa nata y moja la brocha nueva. No silba, no canturrea… Su lacia melena se mueve al compás de las pinceladas. Él no puede creerlo… venía a estar solo, a estudiar como loco, a encerrarse en la recámara de sus pensamientos. Mamá ha decidido pintar la casa este verano. Toda la casa, estancia por estancia. Y no me dijo nada en el coche ni a la ida ni a la vuelta… ¡esa mujer!...

Lleguemos a acuerdos razonables, Christian… Nada de música mientras pintas. Nada de hablar de usted, y paramos juntos a fumar. -No problema!..., contesta el rumano… -Pero yo no fumo tanto como tu!.

Desde ese mismo día Christian se convirtió en una de las personas más especiales que jamás conoció. Un hombre inteligente que decidió marcharse de Rumanía y que se gana la vida trabajando en cientos de oficios diferentes. Todo lo hace bien… pero su virtud más destacada es que no pretende nada nunca… sólo vive y deja vivir. Aquel verano se convirtió, por obra y gracia de Christian, en “el verano”. El olor de pared recién pintada, el cloro de la piscina, los montones de ollas, cazuelas y sartenes en la pila; los cigarros en el huerto, las risas. Amigos por dos meses. Todas aquellas sensaciones se grabaron de tal modo en él que, cada vez que siente punzadas en el pecho, trata de recuperar alguna de aquellas cosas: olores, sabores, colores...

Christian terminó su trabajo y se marchó con una cuadrilla de encofradores a Portugal. Estuvieron un año sin verse… sólo algún telefonazo de vez en cuando y muchas, muchas cartas… de las de toda la vida: de tinta y sudor.

Sacó la oposición con buena nota y esto le llevó a la posición económica en la que ahora se encuentra. Toda la familia vio seguridad y seriedad en su rostro desde aquel verano. Y nadie, absolutamente nadie de “su entorno” conoció jamás a Christian.

Suena el teléfono… casi nunca lo coge. Pero hoy hubo suerte:

- Hey, Cristian, tio… en dónde te metes, vampiro!!!... Tengo un plan… Te vienes a visitar conmigo las obras del viaducto del tren de alta velocidad?... Una pasada…! 19 kilómetros de viaducto… Impresionante. El sábado a eso de las 10… donde siempre… ok?.

Christian era ese amigo fiel con el que siempre se cuenta. Amigo solamente suyo (al menos eso le gustaba creer). Con él hacía los planes más pintorescos: visitaron el cementerio judío de Praga juntos. Fueron a ver cómo las gaviotas rebuscan entre toneladas de basura en la planta de tratamiento de residuos. Comieron mazorcas asadas de maíz después de recorrer a pie un enorme campo y de dejar el coche en el arcén de la autovía con las luces de avería puestas durante horas. Le llevó a ver zarzuela a Madrid (algo que nunca confesaría a nadie) y contemplaron cómo ardía un edificio de 12 plantas desde la terraza de otro contiguo mientras se comían una sandía.

Con él podía plantear las cosas más absurdas y los planes más extraños sin sentirse raro o extraño. Con su amigo todo discurría con la naturalidad con la que uno abre la tapa de un yogurt. Sólo con Christian.... él era el único con el que no necesitaba hacer ninguna pose, ni pensar lo que iba a decir o hacer.

Christian es azul. En un papel de seda de los que tiran por el campanario abajo cuando entra el Cristo en la iglesia. Un papelillo de “aleluyas” tiene ahora el nombre del amigo particular, del rumano que acompañó su vida retirada aquel verano, que le devolvió los buenos sentimientos hacia su pueblo. Nunca más volvió a subir al cerro a fumar. No podría sin emocionarse. Y un hombre como él no se emociona, y menos en público… sólo Christian le podría ver llorar, sólo a él se lo permitiría.

Pero Christian nunca está. Siempre anda en otro lugar, a muchos kilómetros. Se encuentran cuando se puede: o sea, casi nunca. Nunca anda haciendo lo mismo. Es un nómada cuyo único objeto en la vida parece ser que vientos diferentes levanten su melena y enreden esos cabellos…

Christian siempre se va. Pero siempre está ahí: en el cajón de la CH. En casa hay una lata de cerveza vacía en un armario de la cocina. La única vez que estuvo en su piso fue para tomar una cerveza, una sola. Y jamás tiró la lata… Ahora una pila de platos de postre que nunca usa arrinconan esa lata al fondo.

“santo Cristo del Calvario

desde el cerro, faro vigía.

Acompañadnos en la muerte

y guiadnos en la vida”.

-Este cigarro en tu honor… Christian.

Un humo denso desdibujó la imagen del amigo… No podía creerlo. Después de 9 meses reencuentro… junto a la estación del norte. De allí a las obras del tren unas horas de conversación y risas en el coche. Cena en carretera y hasta la próxima… Así era siempre, o casi siempre.