Un conte vell. Qui té el poder?

(Primera part)

... fa molts, molts anys, un xiquet entremaliat i nerviós va dir al seu pare:

- Pare, deixa'm anar jo solet per la fira! Et promet que no em perdré!

- Be, fill... però, res faries a la fira sense diners... Pren!

I li donà dues monedes per a què se les gastara en allò que volguera.

El xiquet molt feliç es disposava a anar-se'n però abans va preguntar:

- Pare, qui és el més poderòs del món?

- Ai fill, això el pare no ho sap! Segur que és un que tinga molts diners...

El xiquet, sentint-se molt poderós amb les seues monedes a la butxaca va eixir corrents per davall l'arc que porta a la placeta de dalt on estan els venedors d'animals que a ell li agrada tant mirar...

En arribar, va veure una parada que tenia molts animalons menuts: caderneres, pericos, canaris, ratolins...

-Miraaaaa, ratolins blancs i de més colors!!! (va exclamar)... Si em compre un ratolí lleig i l'agafe per la cua, podré espantar tothom i tots eixiran corrents aporegats i cridant hehehe (es deia en sos pensaments)...

🐀 Aquella idea el feia sentir encara poderós, valent... Tots es matarien fugint en veure el seu ratolí!

I així va ser... en veure aquell animal penjant de la seua ma cap per avall cridaven i s'esgarrifaven i arrancaven a córrer però... Ai, làs! un gat 🐱 gros com un tudesco d'un bot li'l furta, l'arronsa i se l'emporta entre les dents...

I en això un gos 🐕 ple de puces que dormia lligat de la pota d'un tamboret es posa dret i planta les orelles i d'un lladruc espanta el gat i ni gos, ni gat ni ratolí... tot un enrenou...

- Mmmmm (es va quedar pensant 🤔💭) hauria d'haver-me comprat un gos! El gos si que és poderós!...

Estant en eixos pensaments assegut a les escales de l'ermita baix d'un lledoner veu passar un vell amb cara de puagre que contrariat per la lladradissa i l'aldarull fot un cop al pobre gos amb totes les seues forces (que, per sort, eren poques) i fa eixir gos i corda i tamboret carrer avant com si el mateix diable l'hagués espantat. I, com és la vida! El garrot d'aquell iaio males puces cau a terra just dins les brases d'una foguereta que allà tenien per passar millor el fred... i s'alcen espurnes i s'atia el foc i es crema el bastó...

I diu el xiquet:

- Ale, encara li passa poc! Per espantar el pobre gosset!

- Xiquet del dimoni! (respon el vell) ja et veuràs tu com ara em veig jo, coix i sense gaiato... Mecagu'en Judes, el xiquet de Satanàs!!!

_______________________

(Segona part)

... i després del succeït del ratolí, el gat, el gos i el bastó d'aquell vell que va acabar a la foguera, el xiquet més trist per no tenir diners ni haver aclarit del tot les seves preguntes sobre "el poder" va decidir baixar cap al carrer ample a vore si trobava son pare. En això... Aiguaaaa vaaaaa! 🌊 Una senyora, que en aquella placeta vivia, en veure que la casa se li omplia de fum, sense pensar-s'ho ni un moment, agafa un poal i el llança per la finestra i apaga el foc... Mascara i cendra i branques arremulla tot un riu negre de sutge costera avall... I crits i reclams, i vostè està boja i quina escampada i ves a mamar a un peçó de carro!...

El xiquet es quedà mut... i pensava: mira tu! L'aigua té tot el poder sobre el foc i el foc sobre la fusta i el garrot espanta el gos, que espanta el gat que mata el ratolí... i jo... sense diners, xè!...

- Feu lloc, feu lloc, que necessitem passar!...

I tant que tots els que en aquella plaça s'estaven van obrir pas apretant-se contra les façanes atemorits! Agafat de bona corda entre tres o quatre que eren, van embotir conforme podien entre parades i andròmines un bou carrer endins.

- On aneu, animalots! (va cridar un home)

- Aneu alèrta, que m'asclareu testos i olles! (va pregar el terrisser).

🐂 El bou manso i assedegat treu una llengua com l'estola d'un capellà i llepa el bassal d'aigua tèrbola que al terra havia quedat...

- Siiiii, diu el xiquet! Això si que fa un molt poderós! Si jo fora amo de bous! Els soltaria quan volguera i tots moririen de por, que jo he vist com corren i com s'espanten fins i tot els més valents!...

Aquell bou va desapareixer darrere d'un portó de bona fusta que hi havia en una casa gran que fa cantó.

- On el porten? Preguntà el xiquet...

- Al carnisser, xiquet...

Un home gros amb un davantal blanc ben tacat de sang i una destral penjada d'un costat va treure un fardell de bitllets, li'ls va donar a un d'aquells xicots que li havien portat el bou i va tancar els portons d'una bona forçada...

- Si ho haguera pensat be abans... Una destral m'hauria d'haver comprat amb els diners que m'ha donat mon pare! Això si que fa por que pots matar un bou i tot amb lo grandot que és un bou! (cavil·lava aquell xiquet)...

_______________________________

(Tercera part. Final)

...Quan el xiquet va trobar son pare a la porta del barber li va dir depressa que li faltava l'alè...

- Pare, pare... quan li conte tot lo que ha passat!!!

- Que ha passat, fill? Vine, entrem i vas dient-me. Què s'ha comprat el meu xic?

- Espera, pare! És que resulta que...

I amb la llengua feta draps d'apresseta que parlava li conta que si el ratolí, que el gat i el gos i el bastó i la foguera i l'aigua i "xoooop" i el bou que es beu l'aigua i el carnisser amb la destral...

- Xè, si que has vist coses i te n'han passat en un moment!. Va, pren un diner i porta un aigua de llimó per a tu i una altra per a mi... Espera i una altra per al senyor barber i ens refesquem tots!.

Ix de la barberia fent voltes als seus pensaments i compra l'aigua de llima i torna poc a poquet per no vessar-ne ni una miqueta ni gens... i escolta el campanar ⛪.

Glin-gleng, glin-gleng, glin... 🔔

- Pare, perquè toquen les campanes tan moixes? (va preguntar)... toquen a mort, fill...

... El barber ix un moment al carrer. No tarda massa, a fer un preguntat:

- Que qui s'ha mort?

- El carnisser! En un no-res, en un moment...

- Com és la vida!

- Que no som res!

- Ni som ningú! (va dir el pare)...

...

Després d'un llarg silenci anant de la ma del seu pare, quan estaven arribant a casa que ja era fosquet li diu al pare fet un homenet:

- Pare, ja se qui és el més poderós del món!

- Si fill? I qui és?

- És fàcil, pare!!! (espolsa somrient) El que està VIU! Eixe és!!!

_______

I conte contat ja s'ha acabat i ni ratolí, ni gat, ni gos, ni pal, ni foc, ni aigua, ni bou ni destral, ni campanar ni mort... El que està viu és el que pot!!! 🤔💭 

_________________________________________________________

Basat en la cançó "Alla Fiera dell'Est d'Angelo Branduardi

____tag

L'adelantat de Banyeres i l'espavilat de Xixona

Descarregaven ametla a la porta del molí. Ametla torrada i fregida. I rància!. Tota la partida d'ametla s'havia fet malbé.

Qui no coneix els xixonencs (millor dit, qui no sap com s'han fet rics alguns xixonencs) ha de saber aquesta història. Una història veritable, com és de veritable el bon home que me l'ha contada, si senyor!. Qui no sap el significat de la expressió «ací no es perd res», ara ha de parar l'orella i escoltar be aquesta història que, si no fos contada per boca d'un home de trellat, seria de no creure. Però ell diu la veritat i la veritat és aquesta:

Tota aquella barbaritat d'ametles torrades i fregides s'havien de llançar a la brossa o al cabés de tant gust de ranci que feien. I el xixonenc no vol perdre les pessetes que li han costat, ni vol que se sàpiga el tuacte. Per això les porta al moliner i li demana que faça mòlta i, barrejant la farina d'ametles amb segó, ho vendrà per a menjar de porcs. Ja ho té parlat amb un que cria porcs i així es farà.

I es fa la mòlta i la pedra solera i la corredera i tot s'envisca amb aquella oliassa i cal desmuntar el molí de bones pedres catalanes nosequantes vegades per netejar-lo. Mare quin tarquim i quin desastre de tot plegat!. Quan el moliner se n'ha desfet d'aquella farina d'ametles ràncies i se n'ha deseixit d'aquell fracàs, vol saber com quedarà allò dels porcs i be que se n'entera de les noves que va portant el succeït.

Els sacs d'aquella menja de porcs arriben a son destí. I els porcs mengen. I fa goig de veure'ls com es crien de polits. I ara entra en acció un «adelantat» de Banyeres que fa tractes i se'n compra un, el primer, el més gros de tots aquells porcs criats amb pinso de luxe.

En una casa del poble comença el ritual de la matança del porc. I és mort, i esquarterat. I quan l'han partit no donen crèdit: gens ni miqueta de magre... tot greix, tot cansalada. L'efecte d'aquella descoberta posa en quimera l'adelantat de Banyeres i, mentre continuen les dones fent i desfent amb el porc se'n va i busca el veterinari. I ve, i mira i no sap com respondre a la pregunta senzilla que li fan: - açò es podrà menjar o què?. Ell troba que si. Que la cansalada, fins on ell sap, és i serà sempre bona de menjar, però aquella absència de magre i la seva professionalitat el mou a enviar una mostra a Saragossa. I així és com el porc (bo, una de les seves relíquies) viatja lluny per a què qui sap més diga el que s'ha de dir i responga si serà ma de menjar-se aquella carn o serà millor reballar-la al riu.

Mentre van i venen de Saragossa les despulles mortals del porc, les dones han arguït de fer el que es fa amb el greix dels porcs en matèria d'embotits: botifarres «d'andola». Si, aqueix és el nom popular que s'usa per aquestes comarques per a eixe embotit que és pur greix i corna de porc; ja se sap, per a aprofitat tot i tot el que l'animal dona, que del porc no es tira res (sempre s'ha dit).

I quan venen els papers d'allà avant de l'Aragó ja no cal llegir-los, que a la primera calor que ve (que ve sempre cara a l'estiu), aquells rastres de botifarres d'estrany color comencen un degotim i s'esmunyen i s'esmunyen fins que no queda d'elles més que la pellorfa i els filets...

I el terra ple de greix, i les pedres del molí, d'oliassa, i el molí i la casa i tot d'olor de ranci...

I el xixonenc afrontat (-que ningú sàpiga el succeït, «estamos»?, diu a tots els que puguen donar testimoni de l'assumpte) i el de Banyeres maleïnt d'haver dit a tort i dret com menjarien amics i parents d'aquell porc tan polit que havia comprat... I ara... no res, que la vida té aquestes coses i un bolet és una lliçó.

Al dipòsit de les velles històries posem aquesta també perquè, com diu qui me l'ha contada: - me cague'n Ceuta cotxina!, quin bolet amb aquell «adelantat» de Banyeres!

d'un país de lletres. DIFERENT

PRIMERA TROBADA «POBLES PER LA DIVERSITAT»

Tibi_juny de 2106. Guió de la «performance-conte» al Pla de la Font de la Glorieta.

d'un País de lletres

Hola sóc Pau. Sóc Mestre d'Escola i us presente les meves «armes de destrucció massiva» (de prejudicis)...

Un clarió

I una pissarra...

Que entre la pissarra nº1

1.LLETRA: D (Gilberto)

MÚSICA: Som tots uns desgraciats. Estanislau Verdet.

Hola, sóc D

i he vingut a presentar-vos la meva actual família...

Ens hem anat trobant per ací i per allà i estem a gust juntes.

Si, JUNTES, perquè les lletres som totes xiques, com les persones (femení i plural)... Encara que això té igual. Som el que volem ser i au.

Jo vivia en una paraula horrible. De menuda es van adonar que no m'hi veia prou i em van obligar a portar unes horribles ulleres de pasta amb vidres de cul de got, perquè ja se sap, els xiquets tot ho trenquen i paga la pena comprar unes ulleres resistents. Jo era molt cuidadòs, la veritat, però com que TOTS ELS XIQUETS SÓN DELS CABELLS DEL DIMONI, havia de portar aquelles ullerotes i suportar la cançoneta «gafitas cuatro ojos, capitan de los piojos» nya-nya-nya-nya...

BRRRRRR... «lo que tenim passat», xè.

Bo, amb el temps vaig poder fugir de la paraula en la què vivia:

DEFICIENT

I vaig caminar sola durant prou dies fins que vaig conèixer «F». Em va convidar a tramussos i el forat de la panxa se'm va calmar un poc. No se si sabeu que les «D» patim molta fam sempre per tenir un forat tan gran a la panxa.

El cas és que estava farta de que em digueren deficient perquè no m'hi veig prou. Si, no m'hi veig massa però això no té la més mínima importància quan SÓN TANTES I TANTS ELS QUI TENEN ULLS I NO VEUEN... «que no hi ha més ceg que el que no vol mirar», que deia aquella.

Les coses estan, però no les volen veure, ni miren ni volen saber...

«i si no t'hi veus prou, obri el cul»... Doncs això, que la gent no mira ni vol mirar amb ulls nets... Una pena

2.LLETRA: F (Isa Sancho)

Música: Ennio Morricone. BSO «el padrino»

- Eres «F» de Jos-efa, no?

- Hahahaha... Bo cadascú es diu com vol, no? Jo sóc efa.

- Et veus molt guapa amb la panxolina. Felicitats, Salut per criar-lo.

- o per criar-la.

- això, o per criar-la... Que encara no sabem què serà?.

- Serà... això és el que importa...

Efa, va conèixer a D quan fugia afamegada de casa, desprès dels tramussos i de dos o tres cervessetes es van caure be. Són d'aquelles lletres que encaixen be...

Efa vivia en una paraula bonica.

Quan li preguntes a la gent en una enquesta quina és la cosa més important per a tu en la vida, solen contestar per golejada «la família»... però és mentida, són els diners, moniatos!!!...

Efa va decidir ser mare i portar endavant la seva criatura ella sola. No ho té difícil, per sort té feina, però necessitarà ajuda per ocupar-se com cal del bebè... i mira, la família li ha donat l'esquena... que si està loca, que si aixina no són les coses, que si això, que si allò... El cas és que ara mateix la família està passant d'ella... Bo, efa, ets valenta...

- Valenta? Nooooo, hehehehe... jo diria més be decidida. Anirem fent i avant...

3. LLETRES: E i R (Mercè i JoanLlu)

Música:

«de Xixona vaig a Tibi...

I a mi m'agraden els rotllos...

-Hola templada...

- Iep.

- còmodes les espardenyes?

- ei mira...

- autèntic el barret.

- ah ,si, si...

- de poques paraules?

- Nooooooo... xarre més que alene... però visc al camp i m'he fet a parlar amb els animals, Són més agraïts que les persones de vegades. La gallina més bonica que tinc, Conxeta, i jo fem unes converses que se'ns fa mal a la bancada de tant xarrar.

Quan fa una calor que bada les penyes, m'assec davall d'una olivera i mire les gallines picotejar el panís... lliures i contentes a l'ombra. I em bec un fresquet i em faig aire en un ventall i mira... més feliç que el món. I el gosset, ai el meu xiqui, tan espaviladet... xarrem pels colzes ell i jo, de la vida, de tot...

Fins que el moniato del meu «R» mou amb la bateria... aiiiii... comença a tocar i no queda un pardalet en tot el terme... Bo, li agrada molt la música al meu fardatxet... i en caure el sol li arrea de valent... Ell és més de capital, quan li pega el punt se'n baixa a la ciutat i assaja amb els dimonis emplomats aquells heavies que asclen guitarres en una cotxera... I mira, és feliç també... Se'n va vindre amb mi al poble i diu que li inspira tot açò, que ací estem «in the heaven»...

Pel poble diuen que estem un poc «pa nugar», que vivim com els antics, que si un home amb arracades, que si això i allò... Xica, m'agraden més les gallines, que no critiquen, xe!!!... Ai la meua «felissieta» és una lloca preciosa, i el pollastre «Bartomeu» tan polit, i tan xulet...

4.LLETRA: T (Dani)

MÚSICA: Billy Caffaro. Marcianita

Us presente a «T»... és una mica tímida, i no té massa ganes de contar la seva història. És una història trista, de patir. De fet encara no està massa be. És vulnerable (TOTS HO SOM, HO HAVIEU PENSAT ALGUNA VOLTA?), no té encara massa bona salut però està fent un esforç preciós. D'ençà que va conèixer D i F i les altres va sentint-se millor. Volia ser «una chica diez» «divina de la muerte»... i es va anar creient les mentides d'una societat malalta...

No cal que us ho explique massa... ja veieu que està flaqueta com un bacallaret...

Ja ha passat la part pitjor. Va refent-se...

Un món foll, de models imposats d'estètiques i modes, d'estereotips que deixen fora tanta gent...

Gastava un dineral en coses i més coses per estar «suposadament» fantàstica... i es gastava la personeta que s'esmunyia com l'aigua en el palmell de la ma.

No, no vol inspirar llàstima... s'ha vist tan apurada que ja sap que el que té més valor és ella mateixa... I s'ho curra, eixirà, ja voreu.

Ah, no us he dit en quina paraula vivia abans... estava en la paraula «TALLA»...

i pensava que mai donava la talla, sempre competint, sempre volent ser qui no s'és, sempre patint...

s'ha acabat, per fi...

Primer intent de formar una paraula:

- xicones, poseu-vos a vore quina paraula pot eixir de vosaltres:

- TEDRF

- FRTED

...

5.LLETRA: N i E (Julio i Jordi)

Música: Mari Trini.Yo no soy esa

Hola us presente a N

Ella estava en la paraula «INVERTIDA»... dissimulant, fen com qui no fa, no fent com qui fa, amunt i avall... Un dia, va i diu: Prou!... i se'n va voluntària a un camp de refugiats. Allà va conèixer a «E», que vivia en la paraula més horrible de la vida: «GUERRA».

- Tia, li deien les «amigues» estas amb «E» perquè et dona pena, veritat?. La veus tan feble, tan maltractada...

- Aneu a pastar fang «amigues»!!!... Tan difícil és comprendre que estem juntes perquè ens estimem?. És simple... la vull i em vol, la mire i em mira, no hi ha molt més que explicar...

Ja fa molt de temps que estan juntes, molt. I fe enveja de veure-les tan boniques i tan romanceretes i tanta alegria...

6.LLETRA: I (Pere)

Voilà: «I»

Guapot i alt com un campanar. I negre, tan negre que si tanca els ulls i la boca en la foscor no el trobes... Negre, si... No li agrada gens que li diguen «de color» perquè ell és «black-boy», «Black-Power»...

Fa 12 anys que viu entre nosaltres, ha fet l'esforç d'aprendre la nostra llengua, de mirar-se els nostres costums, però no fa mai prou perquè per a la gent CURTA és «el negre»... Ni el seu nom han volgut aprendre. Està com si no estiguera, és com si no fora, va i ve com si no anara ni vinguera... així és la cosa.

Una vagada el van buscar per a fer de Baltasar a la cavalcada de reis... Li va fer il·lusió, pensava que era bonic que comptaren amb ell... però sempre el color, el color és l'únic que veuen, solament això... com si res més comptara...

Ningú sap que té bona ma tractant els xiquets, a ningú li interessa massa la seva vida.

Els «modernillos» li fan una mica de cas perquè dóna «color» a la colla (de nou el color) i el conviden a les seves reunions multiètniques i multiculturals i multiavorrides i multigastronòmiques...

És tan fort com un arbre vell, tan espavilat que reviscola de totes les que li passen... Tan gran com un campanar i mai, mai es deixarà vèncer...

FINAL

«No hi ha més ceg que qui no vol veure», veritat «D»?...

Jo veig lletres, lletres que formen paraules i frases i llibres i més paraules i més llibres... serà això... que els llibres s'han omplert de pols i les paraules s'han tornat punxes d'esbarzer...

Serà això...

- Mestre, -diu la F-, podem jugar? Ens hem portat molt be...

vaaaaa, deixa'ns jugar un poquet...

- Clar, feu el que vulgueu lliurement, és quan més boniques esteu, quan sou lliures...

- Primera: D

- segona: E

- Mestreeeee, s'ha colat... diu I

- vaaaaa... respecte... (diu el mestre)

- Tornem a començar:

- Primera: D

- Segona: I

- Tercera: F

- Quarta: E

- Cinquena: R

- Sis: E

- Set: N

- Vuitena: T

DIFERENT

Música: Franco Batiatto. El animal

DOMINUS MERDAE

El sermó feia son, molta son.

I passava fam, més que un lladre.

Assegut a una vella cadira de boga a les darreres fileres, prop de l'altar de sant Josep feia com que escoltava, però no escoltava més que els crits dels seus budells.

Fam i gana, molta gana.

Un colom s'ha enfilat sota les voltes per un vidre trencat.

No hi ha diners per a posar bastides i arreglar els finestrals. La guerra ho ha esbadocat tot.

El colomet parrupeja i camina per damunt les cornises.

I ell el mira i no pensa altra cosa: -avui dinarem arrós amb colom.

S'enfila escales amunt pel campanar i entra en el cor. Ningú el veu.

Se'n puja dalt la cornisa i s'arronsa poc a poc. Perill de mort.

I el colomet pega botets. Ara, ara s'aquieta.

La veu del rector, senyor capellà, es posa greu i ara crida. El colom s'allunya.

Més risc, cornisa avant. Com una serp, com un soldat, com un foll allà dalt, sota les voltes de l'església.

Acaba el sermó.

El colom queda quiet, completament quiet.

Arrós amb colom...

un silenci absolut. -Reflexioneu, ànimes pecadores.

Fam, molta fam. La guerra, ja se sap.

Pols, guerra, fam, silenci, pecats.

Arrós amb colom.

-Dominus vobiiiiiiiiscum!...

Ho ha dit matant el silenci sagrat. Ho ha dit tan fort que el colominet s'ha espantat i ha revolat a l'altra banda del temple.

-DOMINUS MERDAE... desgraciat del rector... que si no és per vostè, l'agafe el colom, mecaguenjudes!!!

Arrós amb ceba. Aigua, pa dur, llàgrimes amb pols.

-Et cum spiritu tuo. Què difícil és viure, collons!

Senyor de les Marietes, empareu-nos!...

Plovia.

En aquella vesprada d’hivern a La Font de la Figuera, plovia... Ni a cànters, ni a “saltamarge”, suaument. Amb aquell ploure que fa sonar els canalons de llauna com un pausat càntic serè. Aquell ploure que fa goig quan es desitjaven temps de pluja per assaonar una mica la terra farta de gelades i gebre.

Li agrada caminar despentinat. El cap damunt els muscles com un fanal. Així es diverteix mirant amb ironia la tardor sense colors ni plomes dels seus veïns.

Mira el que ningú mira, veu el que ningú no veu, escolta sons que no semblen escoltar els altres i gaudeix de la seva particular forma de mirar i viure. És com tots, i és com ningú.

Plou i les gotes d’aigua et fan baixar el tos. Amb els ulls mirant a terra i capficat en els propis pensaments, camina amb bon ritme cap al bar. Un cafè calentet, una mica de conversa, un escridassar afectuós i una mica de calor de persones.

I plou i ella s’ofega dins un bassonet d’androna, una mica d’aigua bruta que ha fet toll. I la veu patir en el llindar entre la vida i la mort. Ofegada, pobra... sense defensa ni opció de continuar feliç entre les tiges, rosegant el fullam tendre. Ha caigut, o l’aigua l’ha feta caure i s’ofega. S’aclama als déus dels insectes, al Senyor de les aigües tèrboles, a la verge de les marietes... i veu la faç de la mort prop, ben a prop.

Ell l’ha vista i ha sentit un pessiguet al seu cor. Amb els dits, amb un bastonet, com pot i sap tracta de treure-la de l’oceà de les infectes aigües on la mort la vol prendre per portar-la al paradís promès de les marietes bones, de les que s’han portat be i han estat solidàries amb les que són del seu gènere, espècie i  classe... Però es jove i bonica. El vermell de la seva crosta i els negres puntets que la guarneixen encara són lluents i poden fer-la gaudir un temps més entre les fulles, les flors, les branquetes tendres de la xara.

-“Sóc el teu heroi, pobreta meva. Que si no ens cuidem unes a les altres, qui ens ho farà?. Ens tenim l’un a l’altre i no moriràs avui, marieta, menuda, bonica...”

La veïna el mira. Les gotes d’aigua neta li omplen els cabells de lluentors. El veu com agafa la marieta i com li parla, com la porta al palmell de la ma.

-          - Però dona, que s’ha de fer el be, xica, si...!!!. Pobreta, no?.

Ara redreça el camí cap al parc. El veritable paradís de les marietes vives. El lloc feliç de verds llits i amagatalls. El continent sense frontera ni llei. El lloc on pot estar i ser com vulga. La deixa al parc i somriu.

Heroi de les marietes, déu gran, gegant per un ésser tan fràgil... salvador de les pudentes aigües. Amb els braços forts i els ulls plens de llum.

I para la pluja. I el sol dibuixa un petit arc de sant Martí a la bassa, al toll, a la tapa de l’androna.

I ell..., mira el que ningú mira, escolta músiques que els altres no coneixen. És com tots, i és com ningú... Senyor de les Marietes, el de les mans belles i aspres... Que passa redemptor sota la pluja.

Un quadre al mig la plaça

Al petit poblet hi havia un pintor, un home solitari poc amic de tertúlies i jocs de cartes al bar de la plaça... Els artistes, ja se sap...

Un dia va pintar un quadre.

Volia que fos de grans dimensions, de colors atractius i vius

Un quadre que tingués el poder de fer, per si sol, que tots s’aproparen a ell

Un quadre que poguera causar l’admiració de les veïnes i de tothom en aquell poblet menut on vivia el pintor.

Si es vol aconseguir això, res com pintar el campanar del poble, la torre alta i esvelta del campanar.

Quan el tenia enllestit el va deixar al mig la plaça major. Va sortir de casa seva al silenci de la nit i el va deixar vora la font on tot passava, on totes les notícies es difonien, on totes les veus s’aclarien el gallet.

Vora el llenç uns pinzells, i vora els pinzells, la seva paleta de pintor amb colorins, que la rosada de la nit mantindria frescos fins l’endemà.

I arriba el sol i el poble desperta...

I passa el rector i pinta un núvol blanc, perquè li sembla que a aquell quadre li mancava alguna cosa en la buidor d’aquell cel blau.

I passa el correu i pinta un ocell damunt el núvol, perquè mancava vida en aquella volta celestial.

I passa Marieta que va pel pa, i pinta una floreta sota el campanar.

I entra al forn i diu a la fornera que el quadre és bonic i polit... I surt la fornera i li agrada el que veu i pensa: -També jo hi pintaré... I pinta dues flors més, que altra cosa no sap si sabrà pintar... una de vermella i un altra de color carabassa.

I passa, i passa la gent i diu: li manca açò, li sobra allò, i jo li afegiria...

I Jaume pinta un altre núvol, gris i gran, que li agrada la pluja al xicot. I Pere, que mai no ha agafat un pinzell en tota la seva vida, vol pintar les teuletes del campanar de blau, que li agrada a ell el blau... i fa un pastissot amb el blau... Però ve la mestra, que obrirà l’escola en uns minuts, i tracta d’arreglar la merdegada blava i ho empesta més encara... que va sempre a pixa-corrents la mestreta jove i manifessera.

I ve Ramon i pinta un meló...Un melò?. Què?, No hi puc posar un meló?...qui mana amb mi?...

I arriba Dolors i pinta una bicicleta, dalt del núvol, si, ben amunt... Ai, Dolors quin poc trellat, amb raó diuen pel poble que  no estàs bona del cap!...

I torna el rector i esborra el meló. I torna la fornera i pinta orelles a les campanes. I ve el de l’estanc i fuma observant com s’arrauleixen davant el quadre, com perdiuetes, les veïnes i les mares, amb les seves xiquetes... I riuen i pinten i fan el que volen... I passen les hores.

Però arriba la regidora, i posa una llei: “ningú tocarà més el quadre, que el cagareu”... I torna el Ramon i posa dotzena i mitja de melons, que a ell no li posen lleis ni li toquen els collons. I ve l’agutzil i posa una tanca per fer complir la llei, què us creieu?!.  I venen els fadrins i pinten rodolins i mamelles i reballen la tanca al riu.

Com s’ha acabat el verd, arriba Rosa amb un nou pot i pinta herba i més herba; i a l’herba roselles que tapen les mamelles.

I torna el rector i pinta un santet enmig dels melons. I torna la regidora i posa un altra llei... “ni verd, ni blau, ni roig, ni marró. Que ja no pinte més ningú, que ací mano jo, colló!”.

I venen els fadrins i pinten futbolistes entre les herbes i els melons i li posen mamelles al sant i orelles de ruc.

I arriba l’alcalde i agafa la paleta. Aparten a la gent i pinta l’alcalde...Què pinta?. Es pinta a sí mateix...!!! Però com te poca traça, es pinta amb cara de mona. I la gent riu i el rector els fa callar, que la dona de l’alcalde el convida molt a dinar.

Cau la nit... i el quadre no és més que un munt de taques de colors, barrejats  i llanfarnades... I la rosada ho acaba d’amanir... revé la pintura, la fa regalimar...

 Ni campanes, ni mamelles, ni melons, ni flors... Regalls, només regalls que deixen el seu degotim sobre les pedres velles del terra, a la plaça, vora la font.

Tard, ben tard, l’alcalde i el rector aprofiten la foscor... trepitgen el quadre i li calen foc...

Arreglat!!!. Així no queda ni rastre de la lliure expressió. Que facin el que vulguin?, això mai, això no!!!.