Un quadre al mig la plaça

Al petit poblet hi havia un pintor, un home solitari poc amic de tertúlies i jocs de cartes al bar de la plaça... Els artistes, ja se sap...

Un dia va pintar un quadre.

Volia que fos de grans dimensions, de colors atractius i vius

Un quadre que tingués el poder de fer, per si sol, que tots s’aproparen a ell

Un quadre que poguera causar l’admiració de les veïnes i de tothom en aquell poblet menut on vivia el pintor.

Si es vol aconseguir això, res com pintar el campanar del poble, la torre alta i esvelta del campanar.

Quan el tenia enllestit el va deixar al mig la plaça major. Va sortir de casa seva al silenci de la nit i el va deixar vora la font on tot passava, on totes les notícies es difonien, on totes les veus s’aclarien el gallet.

Vora el llenç uns pinzells, i vora els pinzells, la seva paleta de pintor amb colorins, que la rosada de la nit mantindria frescos fins l’endemà.

I arriba el sol i el poble desperta...

I passa el rector i pinta un núvol blanc, perquè li sembla que a aquell quadre li mancava alguna cosa en la buidor d’aquell cel blau.

I passa el correu i pinta un ocell damunt el núvol, perquè mancava vida en aquella volta celestial.

I passa Marieta que va pel pa, i pinta una floreta sota el campanar.

I entra al forn i diu a la fornera que el quadre és bonic i polit... I surt la fornera i li agrada el que veu i pensa: -També jo hi pintaré... I pinta dues flors més, que altra cosa no sap si sabrà pintar... una de vermella i un altra de color carabassa.

I passa, i passa la gent i diu: li manca açò, li sobra allò, i jo li afegiria...

I Jaume pinta un altre núvol, gris i gran, que li agrada la pluja al xicot. I Pere, que mai no ha agafat un pinzell en tota la seva vida, vol pintar les teuletes del campanar de blau, que li agrada a ell el blau... i fa un pastissot amb el blau... Però ve la mestra, que obrirà l’escola en uns minuts, i tracta d’arreglar la merdegada blava i ho empesta més encara... que va sempre a pixa-corrents la mestreta jove i manifessera.

I ve Ramon i pinta un meló...Un melò?. Què?, No hi puc posar un meló?...qui mana amb mi?...

I arriba Dolors i pinta una bicicleta, dalt del núvol, si, ben amunt... Ai, Dolors quin poc trellat, amb raó diuen pel poble que  no estàs bona del cap!...

I torna el rector i esborra el meló. I torna la fornera i pinta orelles a les campanes. I ve el de l’estanc i fuma observant com s’arrauleixen davant el quadre, com perdiuetes, les veïnes i les mares, amb les seves xiquetes... I riuen i pinten i fan el que volen... I passen les hores.

Però arriba la regidora, i posa una llei: “ningú tocarà més el quadre, que el cagareu”... I torna el Ramon i posa dotzena i mitja de melons, que a ell no li posen lleis ni li toquen els collons. I ve l’agutzil i posa una tanca per fer complir la llei, què us creieu?!.  I venen els fadrins i pinten rodolins i mamelles i reballen la tanca al riu.

Com s’ha acabat el verd, arriba Rosa amb un nou pot i pinta herba i més herba; i a l’herba roselles que tapen les mamelles.

I torna el rector i pinta un santet enmig dels melons. I torna la regidora i posa un altra llei... “ni verd, ni blau, ni roig, ni marró. Que ja no pinte més ningú, que ací mano jo, colló!”.

I venen els fadrins i pinten futbolistes entre les herbes i els melons i li posen mamelles al sant i orelles de ruc.

I arriba l’alcalde i agafa la paleta. Aparten a la gent i pinta l’alcalde...Què pinta?. Es pinta a sí mateix...!!! Però com te poca traça, es pinta amb cara de mona. I la gent riu i el rector els fa callar, que la dona de l’alcalde el convida molt a dinar.

Cau la nit... i el quadre no és més que un munt de taques de colors, barrejats  i llanfarnades... I la rosada ho acaba d’amanir... revé la pintura, la fa regalimar...

 Ni campanes, ni mamelles, ni melons, ni flors... Regalls, només regalls que deixen el seu degotim sobre les pedres velles del terra, a la plaça, vora la font.

Tard, ben tard, l’alcalde i el rector aprofiten la foscor... trepitgen el quadre i li calen foc...

Arreglat!!!. Així no queda ni rastre de la lliure expressió. Que facin el que vulguin?, això mai, això no!!!.