Algeps

T’has adormit entre els meus dits,

com l’algeps s’adorm dins un cabàs de goma.

Negra, fosca, nit de goma, rodona nit.

Havia pastat el nostre amor d’algeps i d'aigua.

Aigua neta de les meves llàgrimes, 

algeps blanc dels ossos teus.

Només jo semblava haver pastat aquell amor.

Amor era per a mi i un vent que fa volar plomes i paperets semblava que bufava per a tu.

T’has adormit i no despertes. 
No miren els teus ulls la blava llum dels meus.

No puc tocar la pell ni desitjar els llavis.  

Tu t’has adormit:

Algeps pastat i dur, abans més tendre i fresc mentre l’acaronava.

Jo reste ben despert.

I mire el cel ras de blanques voltes que em fa d’empara mentre la lluna brama.

No, no vull mirar-la la lluna. Per tu l’havia somniada i em digueren que ja en té d’amo la lluna, que no és meva, 
que ja no puc donar-te-la.

No puc desllapissar-me de tu, ni vull.

No vull ni puc treure’m el guix sota les ungles.

No se.

No sóc sens tu res més que un aigua blanca,
d'algeps esllavissada.

estiu 27/6/013

Diari de Joaquim. 15 d'abril de 1974

Estimat meu.

Alguns amics insisteixen a maleïr la meva decissió de venir a aquest indret senzill, menut, amagat, mig adormit. Em pregunten i es pregunten què faig jo aquí?, quines nafres m'han esbadocat el cor per sortir-me'n de tot i de tots?, quin malparit m'ha tret de la circulació?...

Si, ho se... els hi semble un vaixell a la vora d'un canal o d'un sequiot. Una bicicleta penjada d'un clau gros dins el corral, enteranyinada, oblidada per qui tant ha gaudit d'ella però s'ha fet ja gran. Els sembla rar que, als meus anys i amb les meves energies, em dedique a deixar petjades noves sobre vells bancals, a escriure coses sentides sense sentir-les de debó, a menjar i dormir a beure i gemegar tot sol.

No entenen res.

Al menys, no m'entenen a mi. Tal vegada tu, estimat, amb el temps i les confiances que anirem agafant podras entendre el perquè de tot plegat.

Avui he llegit versos. He caminat per la serra, com és el meu costum, i he tornat sobre els mateixos versos.

Marina diu que si fos un home madur, un prolífic poeta envellit i ferit, un home de lletres reconegudes, publicades i rellegides, m'escauria be aquesta mena de retirada de la vida pública. Seria un periode comprensible de la meva trajectòria literària. Però, als meus anys (pocs encara, segons diu ella), és massa prompte per portar aquesta vida "eremitana". Em fa riure la Marina. No és gaire vida d'aquella la que jo porte. Busque per cantons i costeres el tracte amb la gent del poble. Parle més que alene i m'agrada parlar de versos amb els paisans. Se que em ténen per foll o per destrellatat i supose que hauran inventat alguna raó per explicar-se que fa un noi jove i espavilat fent vida de jubilat, de retir espiritual, de naturalista botànic que trenca les espatlles i s'acluca davant de cada floreta, de nous brotets, d'insectes i cries de perdiu.

Si, hauran inventat alguna història i pensaran que estic malalt dels pulmons i el metge m'ha ordenat aire de serra. O inventaran que alguna dona m'ha ferit el cor i m'ha deixat cul per amunt. Tal vegada imaginen coses més interessants: que m'amague de la justícia per algun crim comès o que tinc un fosc passat que solament se'n va riu avall si un troba un bon riu amb tolls i salts...

I serà com serà però, pel moment, faré versos que ningú llegirà. Escriuré històries que no tindran una portada suggeridora a les prestatgeries de la llibreria. No m'interessa ser llegit, sinó ser viscut i estimat. I açò darrer, creu-me, no és tan fàcil. He estimat molt jo, però he rebut tant silenci per resposta que ho deixaré per més tard això de tornar a estimar. He viscut poc encara, si, potser ho he d'acceptar, però amb una intensitat esfereidora, amb un rtime trencallós.

De moment seguiré aquest camí de citrons i albiraré roselles. Avuí i demà i despús demà... de moment.

Entre les coses que he portat de l'atra casa (que no són moltes, però havíen de venir-se'n amb mi a aquesta nova llum) hi ha un disc i un llibre que vaig comprar el mateix dia. Era al novembre de fa tres anys. 

Com que a tu el que més t'agrada és la quotidiana dansa del meu cos, et contaré quines coses he fet avuí: He posat el disc: Mediterráneo, de Serrat (el coneixes el Serrat, diari meu?. Sóc babau fen-te aquestos preguntats... Tú no coneixes res que no sigui jo mateix i allò que de mi et vulgui explicar). Quan el disc ha acabat, mentre agranava una mica el pati de darrere, l'he tornat a posar... així fins a tres vegades. Després m'he assegut sota la parra. Encara dona gust seure i prendre el sol suau de les acaballes de l'hivern i els inicis de la primavera. I allà, sota els sarments nus, he llegit aquell llibre: El Llibre de Meravelles d'Estellés (a aquest tampoc el coneixes ignorant i estimat diari, meu). Dos poemes. solament dos...

Desprès he anat al poble a per aigua de la font, he comprat un poc de formatge i he parlat amb Roseta, la que em porta el bon vi, del segon poema... Quasi he estat capaç de recitar-lo de memòria per a ella. Els seus ulls foscos em miraven amb una atenció com de mussol. I m'ha dit que li agraden eixos poemes que faig en català, que s'entenen millor i que li arriben al cor. S'ha pensat que el poema era meu, que jo mateix l'havia enllestit sota les branques secalloses de la meva parra... I l'he deixada amb aquesta idea, sense llevar-li-la del cap... Què més dóna qui l'ha fet, si és bell?.

Roseta anirà demà a la ciutat a vore unes teles per fer-se un vestit per la comunió del Lluís. Em portarà vi i jo li donarè les primeres roses grogues del meu roser... quan florirà... perquè el roser florirà, n'estic ben segur d'això.

Dones... les meves dones

Em vaig criar en una casa i un carrer plens de dones...
Un carrer tallat, sense eixida. Un alacantí (ni borratxo, ni fi) va comprar el solar del fons en aquells temps en els quals ni sabien ni en volien saber de plans d’ordenació urbana. I va tancar el carrer fent-se un xalet “a l’inrevés” de la resta de cases. 
Però no imagines un carrer fosc i tancat, un carreró o un atzucac... El meu carrer és i era lluminós, obert, ple de flors i plantes, amb bones ombres de pins, ametlers i una prunera gegant que ja no hi és. I la parra... millor dit, el parral. Un gran parral que va plantar el pare al davant de casa i que era una plaça pública per a tot el veïnat... Una parra com la mar mediterrània: centre del món, d’aquell món.

Un carrer i una casa plens de dones. Dones redones i grans, amb somriures preciosos i sarcasmes infinits. Amb un humor històric i salvífic, un humor inesgotable que era capaç d’escarnir-se a sí mateix. Dones mediterrànies, generoses, fortes, intel•ligents...
Així recorde aquelles dones, mestres de la meva infantesa i custòdies del bon humor que m’ajuda a viure i dona sentit a tantes coses que revolen per aquest cos i aquella ànima meves.
Dones redones, sense cantons punxeguts i sense engany... Matilde, Leonor, Cecília, Teresa, Àgueda i Maria, de vegades també Rosalia i Obdúlia... Quasi sempre les cosines alcoianes de la meva mare: Ángeles, Mª Luisa. Les xicones: Patri, Pile... I Josefina o Mariu... Tantes i més dones... però sempre dones. Perquè casa meva és una casa de dones i, creu-me, això fa saó...
Matilde (la meva àvia) amb les seves “armes de destrucció massiva” asseguda en cadira encordada a la mateixa porta de casa. A les mans, l’agulla per fer punt de ganxo. I ben a prop, un pot amb gasoli i una pala per matar mosques i formigues. Formigueta que ensenya el cap pel formiguer del portal: xep!, xorritó de gasoli!!!. Mosca que destorba i s’acosta als llavis: nyec!, mort súbita d’una palada ben estudiada... La desinfecció era el primer pas: carrer net i arruixat, refrescat amb aigua clara i neta. I comença el seguici, la processó de joies i exageracions... 
Si, moltes dones exagerades, grans i rialleres, prudentes de vegades i mig boges desprès. Riuen, criden, tallen vestits a mida i desplomen coloms. Cecília broda mocadorets o canta. Patri punt de creu. Maria arriba i diu: - m’ofegue, teta!!!... Sempre arriba ofegada desprès de passar el pont. Leonor desembossa les narius a força d’aussar i recita les seues llangors i angúnies, mentre totes les altres riuen en veure com pot ser tant i tant de negativa. Àgueda, en cadira imperial, com la verge d’Elx, lluitant vanament contra les “misiuaues” de les seves filles en lluita colossal. Veu tremenda i tremolosa ja pels anys, cabells onejats i bells... suaus... M’agradava mirar-la a mi a aquella donassa, tanta personalitat, tanta energia, tan poca paciència amb les beateries i pietoses reflexions de les dues filles...   Mentre cauen les plomes en una bossa o s’esporguen les plantes de cigrons o guixes, cauen imperis, tòpics, homes i frares, cauen pells i es fan forts els lligams d’aquelles dones. Són una de sola i ningú n’ha de parlar una sola paraula fosca d’elles ni de cap dels seus... Són muralla i castell de la seva xicalla, són jutge i sentència de qui volgués tocar-ne un dels seus...

Nosaltres juguem com els gitanets... feliços, lliures, mig despullats per aquell carrer net i ple de flors. I jo escolte... elles saben que escolte i esdevenen mestresses de vida i mort, de fulls plens de saviesa. 
Maria, la tieta fadrina (és divorciada, va sortir de nit de casa l’home fugint de cops i crits... però diuen “fadrina” i tapen el passat amb pilots d’algeps i au...). Leonor, la veïna que és “com de casa” perquè ens ha ajudat a criar d’infants. Àgueda la vídua patinada de finors alcoianes que estiueja al poblet i posa un xorret de cassalla a la botija per alegrar-se les amargors. Les filles que volen ser santes i es barallen per un portell a un plat o per un punt mal pegat a un llençol refet. Cecília i el seu somriure tan autèntic i aquell sarcasme tan fi. Té carrera la xicona i, fins i tot per burlar-se’n, es nota que ve cultivada. I Maria Reina... amb el seu regnat de Carcaixent i el seu parlar de la Ribera del Xúquer fent conserves de tomaca amb canya i pot de vidre transparent. 

I ve el pare de l’horta amb unes roses dins un pot de llauna lligat amb un filferro. 
I diuen: - xica, quin home tens!!! Que no hi ha d’homes com el teu!.
És l’ofrena a la marassa. La meva, el centre d’aquelles reunions. En una cadira, com totes, completa la filera. I neteja xampinyons o cus les vores dels meus pantalons. Sempre les fa riure, sempre les posa a tall de trellat, i reparteix... Sempre reparteix: figues, albercocs, cireres, peres o creïlles novelles. Hi ha per a totes... les hortes i els arbres han donat el seu fruit a l’estiu i s’ha de donar als teus d’allò que en tens... Així era i així ha de ser... 
I elles diuen: - no xica, deixa-ho estar!. Però obrin les bosses i carreguen i tresponen carrer avant movent aquelles anques redones, caminant convençudes que l’amor és una cistella plena d’allò que un té i dona als qui són seus. Aquesta és la seva religió: unes per a les altres i totes com un castell fort i gran arrecerant pollets i perdiuetes a l’ombra dels seus murs.

I tot allò no s’ha acabat, no... Continue vivint en aquell castell fet de dones fortes i valentes, dones amb els ulls ja plens de petits solcs, amb les mans cansades de tant i tant lluitar... però custodiat... Si algú s’atreveix a tocar-me un pèl, allà surten de les seves mecedores i cadires i mosseguen i posen els braços en posició de cànter. Si algú pensa en haver trobat una escletxa per on ficar les puntes de la seva llança i tractar de fer mal, elles, totes elles, les que viuen i les que ja són mortes, TOTES, ixen com una sola a abraçar i besar, a omplir neveres i cabassos, a refugiar del vent fred o del foc ardent...

Sóc, tal volta, un cavaller feble, un pobre que demana almoines d’afecte... com tots... Però he estat i estic criat per dones bones, grosses i fortes. Per dones autèntiques i belles... Per una bastida de dones disposades a  redreçar-me a força d’afecte... dones a les que no has de demanar res. Elles saben quan i com un necessita que els seus braços et serren. Sóc encara aquell “gitanet” desconillat que juga al carrer i escolta i mira tot amb ullots blavots. Mire totes les dones de la meva vida i em descobreixo a mi mateix capaç de donar-ho tot pels meus, sols pels meus, per aquells que m’he triat i m’he trobat i he fet meus: figues, cireres, creïlles i tot... Amb un sentit de l’humor ben arrelat per viure i salvar-se de tot... El que d’elles he heretat, el meu tresor.

A la meva mare i germanes i a les dones de la meva vida que ja no hi són, però estan i estaran