Estimat meu.
Alguns amics insisteixen a maleïr la meva decissió de venir a aquest indret senzill, menut, amagat, mig adormit. Em pregunten i es pregunten què faig jo aquí?, quines nafres m'han esbadocat el cor per sortir-me'n de tot i de tots?, quin malparit m'ha tret de la circulació?...
Si, ho se... els hi semble un vaixell a la vora d'un canal o d'un sequiot. Una bicicleta penjada d'un clau gros dins el corral, enteranyinada, oblidada per qui tant ha gaudit d'ella però s'ha fet ja gran. Els sembla rar que, als meus anys i amb les meves energies, em dedique a deixar petjades noves sobre vells bancals, a escriure coses sentides sense sentir-les de debó, a menjar i dormir a beure i gemegar tot sol.
No entenen res.
Al menys, no m'entenen a mi. Tal vegada tu, estimat, amb el temps i les confiances que anirem agafant podras entendre el perquè de tot plegat.
Avui he llegit versos. He caminat per la serra, com és el meu costum, i he tornat sobre els mateixos versos.
Marina diu que si fos un home madur, un prolífic poeta envellit i ferit, un home de lletres reconegudes, publicades i rellegides, m'escauria be aquesta mena de retirada de la vida pública. Seria un periode comprensible de la meva trajectòria literària. Però, als meus anys (pocs encara, segons diu ella), és massa prompte per portar aquesta vida "eremitana". Em fa riure la Marina. No és gaire vida d'aquella la que jo porte. Busque per cantons i costeres el tracte amb la gent del poble. Parle més que alene i m'agrada parlar de versos amb els paisans. Se que em ténen per foll o per destrellatat i supose que hauran inventat alguna raó per explicar-se que fa un noi jove i espavilat fent vida de jubilat, de retir espiritual, de naturalista botànic que trenca les espatlles i s'acluca davant de cada floreta, de nous brotets, d'insectes i cries de perdiu.
Si, hauran inventat alguna història i pensaran que estic malalt dels pulmons i el metge m'ha ordenat aire de serra. O inventaran que alguna dona m'ha ferit el cor i m'ha deixat cul per amunt. Tal vegada imaginen coses més interessants: que m'amague de la justícia per algun crim comès o que tinc un fosc passat que solament se'n va riu avall si un troba un bon riu amb tolls i salts...
I serà com serà però, pel moment, faré versos que ningú llegirà. Escriuré històries que no tindran una portada suggeridora a les prestatgeries de la llibreria. No m'interessa ser llegit, sinó ser viscut i estimat. I açò darrer, creu-me, no és tan fàcil. He estimat molt jo, però he rebut tant silenci per resposta que ho deixaré per més tard això de tornar a estimar. He viscut poc encara, si, potser ho he d'acceptar, però amb una intensitat esfereidora, amb un rtime trencallós.
De moment seguiré aquest camí de citrons i albiraré roselles. Avuí i demà i despús demà... de moment.
Entre les coses que he portat de l'atra casa (que no són moltes, però havíen de venir-se'n amb mi a aquesta nova llum) hi ha un disc i un llibre que vaig comprar el mateix dia. Era al novembre de fa tres anys.
Com que a tu el que més t'agrada és la quotidiana dansa del meu cos, et contaré quines coses he fet avuí: He posat el disc: Mediterráneo, de Serrat (el coneixes el Serrat, diari meu?. Sóc babau fen-te aquestos preguntats... Tú no coneixes res que no sigui jo mateix i allò que de mi et vulgui explicar). Quan el disc ha acabat, mentre agranava una mica el pati de darrere, l'he tornat a posar... així fins a tres vegades. Després m'he assegut sota la parra. Encara dona gust seure i prendre el sol suau de les acaballes de l'hivern i els inicis de la primavera. I allà, sota els sarments nus, he llegit aquell llibre: El Llibre de Meravelles d'Estellés (a aquest tampoc el coneixes ignorant i estimat diari, meu). Dos poemes. solament dos...
Desprès he anat al poble a per aigua de la font, he comprat un poc de formatge i he parlat amb Roseta, la que em porta el bon vi, del segon poema... Quasi he estat capaç de recitar-lo de memòria per a ella. Els seus ulls foscos em miraven amb una atenció com de mussol. I m'ha dit que li agraden eixos poemes que faig en català, que s'entenen millor i que li arriben al cor. S'ha pensat que el poema era meu, que jo mateix l'havia enllestit sota les branques secalloses de la meva parra... I l'he deixada amb aquesta idea, sense llevar-li-la del cap... Què més dóna qui l'ha fet, si és bell?.
Roseta anirà demà a la ciutat a vore unes teles per fer-se un vestit per la comunió del Lluís. Em portarà vi i jo li donarè les primeres roses grogues del meu roser... quan florirà... perquè el roser florirà, n'estic ben segur d'això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada