2009/04/22

crònica del camí 3

Les fotos que ha fet Javi Guillén a ...
http://picasaweb.google.com/paunomada/Camino?feat=directlink

















A la serenitat del meu castell, ja a casa, amb centenars de quilòmetres deixats caure com pluja sobre nosaltres, em dispose a concloure, d'alguna manera, la crònica del CAMÍ, DEL CAMÍ DE LA VIDA I DE LA VIDA FETA CAMÍ. Aquesta enjogassada forma d'expressar-ho és l'única que se m'ocórre desprès de tot el viscut i desprès de retornar a la seguida de la meua vida plena de gent i d'afectes tan variats. Una sensació magnífica i la humildat de sentir-se beneït per la vida i per haver abastat profundament una experiència difícil de transmetre.





Deixava la crònica a Portomarín, en un bar on tot semblaven folls, anats, amb el "sunyo" d'ells i les cares de lluna d'elles... No hi ha albergs amb internet gratuit per a pelegrins en tot Galícia... si "antics" els trobavem a Castella i solemnes a Lleó, "atràs" i bellesa ens esperava a Galícia, però cap servei tecnològic a l'abast. He hagut d'esperar, doncs, a retornar per comptar algunes petjades i alguns sentiments i haurè d'acodir a la crònica de Javi (a l'arca plena de coses interessants del xixonenc que m'acompanya - o millor a qui jo acompanye- i n'és tan bon AMIC) per tractar de posar ordre a tant pensament solt i tanta pluja i tanta humanitat viscuda.




El primer que em ve al cap són els gemegs i la llagrimeta que em feu soltar el so de la gaita a la plaça de l'Obradoiro mentre un crist crucificat en processó (segurament postposada a segon diumenge de Pasqua per les pluges de divendres sant) se n'anava cap a la dreta entre el retró d'uns tambors foscos i aterridors... Algo se'n va per sempre més i algo nou i més joiós em brollava de dins... Però començar pel final no és trellat ni orde per a qui vol saber els passos i les petjades d'estos dos folls amics.





Entre Portomarin i Palas aprendrem una lliçó que ens ha fet riure la resta del camí: que cal matinar si no et vols mullar. Travessarem preciosos boscos i humits prats en una etapa revestida de flors grogues i morades i blanques i els "milladoiros" i "cruceiros" ens donaven la benvinguda "d'atràs en atràs"... Ara si, l'aigua que cada capvespre arremullava els carrers i reblia els rierols, ens cau damunt amb la força d'un algavessó immens... Arribem a Palas davant uns pelegrins de cama llarga i senyera penjada a mode de capa que la motxilla tapa. Entrem al bar fets un remull desprès de 25 km de caminada i un vi de bona bóta ens retorna la calor. Pensavem seguir fins el poble de Casanova per recercar tranquilitat i fugir dels escolapis de Castelló, però Javi s'ha adonat que aquesta nit es quedaràn a l'alberg juvenil del poliesportiu... a la càlida entrada d'una casa de pedra ens espera la "maestra Yoda", la nostra guia espiritual del camí que ens dona la clau per no tornar a patir més el "Xubasco brutal" sobre els nostres pobres cossos: "se non os queréis mollar, mais habéis de madrugar"... son-nueve-dias-llevamos-cinco e chove a eso de la una todos os dias..." Ella ens inspira tantes coses i tantes rialles que no caben en aquesta crònica... Ate-la, com un gerronet d'olives com si no diguera res...!. A l'alberg de Palas de Rei ens peguem la dutxa millor del camí i trobem el carinyo en persona: la Rosa... catalana ella, companya de l'Anna que fa el camí amb un càncer al cos i un somrís a la boca... elles dues i les seues companyes ens omplin l'habitació d'olors d'encéns i cremes reparadores de músculs malferits, i la Rosa ens estima sense més, sense presentacions ni necessitat de cartes de recomanació: ens besa, ens somriu, ens afalaga, ens dóna tot l'afecte perquè si i prou... tal volta la noia més especial del camí...





Al dia següent fem cas de la nostra guia espiritual i matinem més, i a Melide, un futbolista com un campanar ens dona d'esmorzar amb suc de taronja i raig de sol al rostre. Recordem amb delit el polp a la galega que ens empassarem anit a "nostra terra" un lloc amable amb gent serena. Caminem per terra de "Pazos" i cases de pedra llaurada. Creuem 9 rius i ponts i pujem i baixem com llebres durant 30 km... i el darrer "amunt" sen's fa ja massa dur: per al genol de Javi i per a la central elèctrica de la meua esquena. Asseguts damunt un pont fem descansada i ens animem, però la pluja, indefectiblement arriba "a això de la una"... Ens refugiem sota un pont de la nacional i cau la pedregada. Ho tornem a fer baix d'un toldo i sota els balcons de l'avinguda principal d'Arzúa... i arribem eixuts a l'alberg... Poble lleig. Un sambullo enorme verd i marró ens dona la benvinguda. Ens deixem el motxillot a l'alberg (preciós i acollidor) i anem a dinar esbalaïts... La versió Argentina d'Alfredo Kraus ens serveix un vi amb el que agafem un pet com un destral, ens acompanya el "Macizo Galaico i la Central Lechera Asturiana" i "Los indeseables Vascuences" que s'han agenciat dues xiconetes "do Pais Galego" pa torbar-se... d'Orujo en Orujo compliquem la situació etílica i ens riem com xiquets... La dutxa ens retorna i decidesc anar a l'església del poble... Una Murciana, un Eslovac solitari i bona gent i jo mateix rebem la benedicció del jove rector del poble i la gent ens mira amb compassió veient amb quines traces lentes caminem... A la nit, les xicones valentes ens conviden a compartir taula amb elles i decidim seguir-les... Allà ens reunim amb el "rejoneador" de Xiva, les Lesbianes de Sabadell, la germana malferida del torero i el poeta Pepe aborigen de la Galícia profunda... Sopem com a marquesos o comtes i mengem formatge amb codonyat i un Britànic com una columna salomònica em cau al damunt la llitera... gran esglai i pensaments tortuosos... (acabarè la meua vida esclafat per un fill de la Gran Bretanya...?). El so del mòbil confirma dues coses: són les 7'00 i no he mort esclafat... el guiri està viu i en calçotets i jo embolique el sac de dormir a tota pressa perquè huí tinc moltes ganes de caminar...





Caminem amb passes de passeig fins a Salceda. Esmorzem i m'emocione davant el senzill altaret que han alçat a un pelegrí que no pogué mai arribar a Santiago... unes botes de bronze el recorden i jo m'adone que tinc el dia molt sensible... els meus pensament, pastats amb pluja galega i fang del camí m'omplin els ulls d'un aigua catàrtica i serena... A Santa Irene, la visió d'un tractor a la porta de l'ermita ens recorda el llaurador que vegerem pegar patades a un llegó amb la ràbia més gran del món... i tornem a riure com infants amb l'acurat accent gallec que el Javi ja ha aconseguit escarnir com un aborigen de debò...




En arribar a Pedrouzo, "el Macizo Galaico y la Central Lechera Asturiana" ens reben davant un alberg encara tancat: ell amb un somriure, ella amb cara de magranetes agres. La hospitalera ens obri i ens dona llit (que no llitera) i agraïm profundament la seua veu tranquila i pausada... I els "escolapis" baix una manta de pluja, arriben a trencar la nostra pau... Sempre recordarem aquell xaval valent i amb esperit de ferro colat que suportà la injustícia del matxirulo amargat que el feu dinar sota la pluja... i la ràbia profètica que ens sobrevingué en veure aquella escena. El poble de Pedrouzo (com l'any passat el Puente Villarente) no té res de trellat, i en parar de ploure anem a menjar pastissos, i beure i anem a vore l'església més infame del món (on el nostre senyor semblava una vedette entre el cos de ball, envoltat de la petxina de més mal gust del planeta...) I faig riure a Javi a doll amb les històries martirològiques de la santa barbuda i la santa local (la Eulàlia màrtir i el salvatgisme dels seus martiritzadors)...




Dormim com beneïts, però un ànsia extranya ens fa alçar-nos a les 6'00. No plou, però la bòira ho ompli tot... en eixir del poblet, l'última fletxa groga visible ens endinsa en un eucaliptal immens i la nit és fosca, com gola de llop... Però Toni de Torrent, ens ix al camí. És un xicot grandot i bo com fogassa de pa. Baixa de la bici, i fa el camí amb nosaltres per il·luminar-lo amb la llumeneta de la seua cavalcadura... És la persona autèntica i generosa que ve amb nosaltres i ens tracta amb una humanitat desbordant... Javi no vol que diga que era el nostre senyor en forma de ciclista, però la sensació fou com si tal fos... Desprès el trobarem a l'Obradoiro, dutxat i feliç de veure la seua xiqueta a qui portava tot el solitari camí en una foto menuda al manillar. I de nou es repetí la sensació de goig d'haver-lo conegut ni que fos per unes hores...



La bòira ens evita les infàmies de la darrera etapa: les pistes d'aterratge de l'aeroport, les antenes de televisió, la devastada muntanya de Monxoi... i també la mítica visió de les torres de la catedral des del "Monte do Gozo"... Entrem a Santiago i ens fem una foto al mateix lloc on André i Sangmi se la feren l'any passat. I el sol travessa la "Porta Itineris Sacti Jacobi" en un espectacular dia luminós.


Darrer esmorzar del camí a la porta dels pelegrins... canvi de roba plena de fang i entrada serena, pacífica, sense colpejar ja amb els garrots les pedres velles de la ciutat joiosa...



I a l'obradoiro... ja saps... xanglot, raig de sol, so de gaita... Un bisbe belga, milers de persones de tot el món... les naus mil·lenàries de la catedral plenes de gent que espera... El so de la veu celestial que canta "kirie eleison" i l'abraçada a "Santi"... amb tota la força dels barços i les galtes...
Busquem un plàcid hotel on reballar la motxilla i ens llancem a l'homenatge final: vi blanc de la terra, marisc i ferramental per asclar cada closca amb delit, i pastís de postre... Esgotats i feliços com ànimes agraïdes, gaiudim la ciutat en diumenge de vesprada... Els nou dies de pluja han deixat un dia fantàstic i tot compostel·la està al carrer... retrobem gent benvolguda i també ens fem els "galegos" quan veiem qui no voldriem... gaudim de cada passa i cada passeig per la ciutat, especialment a la nit serena de Santiago, entre estudiants que retornen dels pobles, i pelegrins que apuren cada minut a l'ombra dels fanals que il·luminen tímida i romàntica la ciutat...






Dilluns 20 d'abril... de mar a mar, amb bus i cotxe hem de travessar tota la Península en diagonal... El retorn a Astorga es fa llarg, però les darreres sensacions d'afecte ens esperen a Rabanal... La joia de la Lluïsa en tornar-nos a veure, la pau que respira l'aldea i el cordó de pelegrins que, vora la carretera, veiem allunyar-se i endinçar-se a les rouredes...


De la panxada de cotxe no cal fer memòria, ni de les bromes del gasoliner, ni de com arribem a casa sense un euro, ni mig, ni cap...


Una paraula més nomès una i prou... QUÈ BON CAMÍ...! quant de bo...! i ja no serem mai els mateixos... Tan de bo ens haja fet millors...! El temps i el veritable camí (el de la vida) ja diràn...

2009/04/15

crònica del camí 2



Davant una infussió de poliol, amb el cos pastat de quilòmetres i en el soseg de les vesprades plujoses de Galícia, em dispose a fer collita de sentiments i experiències de nou.
Anem acusant el cansament, però estem sencers... fets uns "matxirulets" resseguint el camí amb fruïció i delit. L'oratge ens respecta i cada parada a esmorzar es torna tot un premi de la vida... un premi que devem meréixer per alguna raó desconeguda, perquè gaudim com xiquets de cada glop de cafè amb llet i de cada somriure, sobretot del somriure dels germans que ens atengueren ahir a Samos...
Les cremes relaxen els peus i les cames quan arribem, i la pluja enfanga el camí que ens espera demà. Un camí que, de vegades és riu, torrentera d'aigues clares amb pedres per no banyar-se. Altres voltes és fangar, altres dolça catifa de fulles velles. Els arbres coberts de verd i molses, les mítiques soques velles ens fan de companys a dreta i esquerra. I anem avant sense sentir cansament. Enguany les coses són més suaus. Les costeres no ho semblen, les praderies biudes de vaques semblen senzillament serenitat infinita. Els alts on ja veiem el nostre destí no mouen vents violents ni bufarades que fereixen les galtes... Tot és suau, serè, intens, pacífic... Serà açò l'angulària de la tranquilitat?...
Hui hi som a Portomarín, a la Ribeira Sacra do Miño, hem entrat al poble travessant el riu grandiòs i cristal·lí i hem buscat les aigues reparadores de la dutxa de seguida. Desprès dinar amb pop, empanada galega, i ous de la gallina loca que aquest matí ens rebolava a Morgade mentre esmorzavem.
Des de la darrera crònica hem sobrepassat ja el quilòmetre cent (i li ho hem dedicat a Joanet)... A Triacastela dormirem en l'alberg més fantàstic del món i, en alçar-nos, cafenot al Xacobeo i cama. La ruta fins a Samos ha estat indescriptiblement bella: el riu a ma esquerra i la seua remor i força, els castanyers i uns xops com a coets infinits que s'enlairen, les aldees, i el Monestir. Un monjo de vella saviesa ens ensenyà el que les seues cames li permeteren, la resta ho haviem de descobrir nosaltres: els frescos del claustre, la font de les nereides, la llum entre els vidres del sostre. Desprès de veure O Mosteiro, cap a Sarria. El camí entre les pastures i els marges de lloses cobertes de molses i falgueres es feia més i més bell a cada pas.

En arribar a Sarria, a l'alberg de la Xunta, ens retrobem am molta gent ja perduda: el xicot del Camp de Gibraltar, els Xinorros... I el Nostre Senyor (versió Deutscheland) que ha ressuscitat... Jo sent la necessitat de seguir caminant pel poble i comence a fer bondat amb el farmacèutic, un xicot ciclista d'Eibar amb qui riure és un plaer, i quede amb Jose i Melisa (aquestos són els de Taiwan que s'han batejat amb noms espanyols perquè els seus noms autèntics són impossibles de pronunciar). Sopem amb ells i descobrim que són tan burletes com nosaltres i ténen moltes ganes de fer amics pel camí, però ja no els tornarem a veure perquè han d'afanyar-se a tornar a Madrid per coses de treball. La pluja nostra de cada dia cau de nit i asserena un gos que dorm fora l'alberg. En alçar-nos... cafè, cama i matí esplendoròs. L'aigua de la nit ha deixat el paisatge més bell encara i el tram fins a Ferrerias es fa en un pet. Menjarem el besciut més bo del planeta i beurem cocacola per a no patir de sucre i avant... Cada vegada ens trobem menys gent de camí... Molt ciclista, molt "macizo galaico" i alguna catalana amb falta de fer-se el farmatint i de callar un poc, que són com a ràdios amb peus... I una colla de xiconets i xiconetes de "cole de pago" de Castelló que van pels albergs fent por amb les seues feromones primaverals d'eixida... Guiris, molts guiris, això si... i uns pardalets boniquets que fan girimbel·les i ens saluden en passant.
Demà ens espera un dia duret, però, amb sort, tot anirà be...
Fa tant de temps que caminem que ja tirem a faltar molt la nostra gent... I això fa necessària la tecnologia per contactar amb el més enllà, amb els lligams del cor i l'ànima...
Ara surt el sol i entra per les finestres d'aquest "cutre-ciber-galaic" des del que escric... i l'alegria dibuixa en el rostre del francès que a vora meu tafuleja amb l'ordinador... Ens veiem nòmades

2009/04/13

per fi crònica del camí



Primera Part:
Per fi hem trobat un alberg amb internet, desprès de quatre dies de camí i moltes sensacions. El Javi s'ho apunta tot a una llibreta que ha "xorissat" del cole de Xixona (és més organitzat que jo) i la seua crònica serà més exàcta... no hi ha dubte...
Ens hem trobat ja La Loba de Montroi, el Johan veritable i el seu pare veritable, el sunyo dels gallecs i les cares de lluna de les galegues, la colla de jubilats d'Aldaia i el Juan de Urgull, donostiarra i bona gent... Molta gent que ens ha passat davant i molta altra que ja se n'ha anat perquè han acabat les vacances... Però el Javi i jo seguim ací tots d'un tros... amb la sorprenent sensació d tenir el cos a l'altura de les circumstàncies i sense fatigues ni mals greus que ens dificulten el camí. Seguim les nostres pròpies tradicions, a saber:
- 1. Botella de vi en arribar a la fi de cada etapa.
- 2. Massatge amb totes les cremes que hi portem per a l'ocasió... peus, cames... com esportistes professionals.
-3. Una especial tendència a fer bondat amb assiatics i assiatiques en general: aquesta volta son dos de Taiwan que estudien espanyol a Madrid i no ens cal l'anglès per entendren's... els he batejat : "Els Xinorros" perquè no són els típics assiàtics esquefinyats i menudets... ell, tot un samurai, ella tota una emperadriu de la Xina... simpàtics i encuriosits pels nostres motius per fer el camí... com la Sangmi, la nostra Sangmi.
- 4. Seguir cegament el nostre "Gallec" que ens fa de guia sense fallar-li mai. Seguim les seues indicacions i tot funciona de meravella...
I les novetats d'enguany... No estem centrats... ens hem equivocat de camí dues voltes ja... i ens hem xuplat set o vuit quilòmetres de més... I tropessem cada dia amb coses invisibles... (un misteri que encara no hem pogut desvetllar).
La millor sorpresa és que en la crònica d'enguany no podem parlar de rossadures a les ingles, no bombolles als dits, ni tendiditis. Vell queda ja el record d'aquelles ales que semblaven eixir-nos l'any passat del pes de la motxilla... i solament ens queda un rampall d'electricitat que (solament alguna vegada) ens travessa l'equena i ens fa marmolar uns segons... De cos estem molt be... sembla que som bons professionals de les caminades... i d'ànima anem cadascú com pot... que lo de l'anima és més complicat...
Es tira molt a faltar la colla especial que formarem Javi, André, Sangmi i jo mateix l'any passat... però anem fent camí i fent bondat amb nova gent... Ahir soparem amb el Juan de Donosti... bon tipo i bona conversa i huí ens hem bufat amb els joves assiàtics que acabem de conéixer... I està el Javi, insubstituible company i amic que fa el camí més amable a cada passa.
Hem passat les muntanyes de Lleó nevant i els prats de Cebreiro ploent... hem pujat muntanyes i travessat valls. El camí enguany no és gens monnòton, ni molt menys... hi ha de tot... i estem encertant molt els llocs de prendre l'esmorzar, i els albergs...
Els fangars plens de merda de vaca es tornen moments de felicitat absoluta en entrar a un baret d'aldea... i la secor castellana antigua i rància deixa pas a un "atràs" galleg amb un encant especial...
Riem, callem, caminem, cantem, passem llargues estones de pau... i caminem, avant...
En el moment d'escriure aquesta primera plana del camí 2009, estem a Triacastela, a 130 quilòmetres de Compostel·la... hem tingut un matí esplèndid, les mutanyes barrejades de pastura verda i morat de flors, de groc i blanc, de quinze colors del verd ens han donat l'espectacle aquest matí... Ara plou... Chove en Galiza, sempre Chove , i ens sentim tan be, que les paraules no hi poden abastar-ho...
Vam començar dijous sant a Astorga... Catedral plena de gent i carrers plens de mudats que busquen la dolçor dels pastissos del poble... Nit a Rabanal del Camino i conversa amb la catalana amancebada amb un portuguès que ens tractaven amb carinyo de família... Al matí, desprès d'una nit gelada i de conéixer el vell menjaquilòmetres, travessarem les muntanyes fins la Creu de Ferro nevant-nos damunt... allà coneguérem Jack Sparrow la seua benvolguda i ens creuarem amb els indesitjables bascos tramposos que fan camí amb motxilles de "menjar-la mona"... Arribarem a Ponferrada desprès d'equivocar-nos de camí amb els peus com a centrals tèrmiques, però arribarem i allà jo vaig fer bondat amb un xicot del Camp de Gibraltar, que ja anava espatllat abans de començar... Sen's aparegué el nostre Senyor i veguerem una processó lamentable i retrobarem la Taberna de Ra a la Plaça de l'Alzina... i ens tornà a tractar com a marquesos... Al dia seguent, haviem d'anar fins Villafranca del Bierzo, i ens tornarem a enganyar de camí... Però fou tot un goig visitar les esglésies de Vilafranca, i contemplar la bellesa i viure un poble ben bonic. L'homo Roncatrix ens donà mala nit... però ho superarem amb bon vi del Bierzo.
Duimenge de Pasqua... ja no sabrem res de l'alemany a qui batejarem "el nostre senyor"... que arribà a Ponferrada mig mort... i estem contínuament creuant-nos amb una "Loba" valenciana que ens cau com el plom... (ja saps, la vida és com el camí i el camí com la vida... A qui voldries no vore més, el veus i a qui voldries tornar a veure, ja no el veus més...). Aquest dia ens toca l'etapa més xunga... però anem parant i ens ho planifiquem com a professionals i fem cas del galego i arribem a A Faba fets uns campions... la pujada a O Cebreiro i la vesprada-nit màgiques que allà vivim, sols la trenca un "Ricardito Bofill Xixonenc" que ens trobem...
Huí, dilluns de Pasqua, hem baixat de Cebreiro a Triacastela (22 km) passejant... el cos ens respon molt be i l'anima és animosa...
En trobar un altre alberg amb internet continuarà la crònica de esta experiència única que les paraules no poden abastar...
Ara, com que l'internet és de "pago" (a Castella-Lleó era gratis)... i s'acba el bono, ho deixarem ací...
Un abraçada per a tots els nòmades que ems llegiu i un beset pal' Roget... Salut.

2009/04/05

Campus Stellae ... fent via

Preambula Fidei




Ara fa poc més d'un any, el riu verd que travessa Lleó ens deia adéu a l'estació... en un buf desféiem un camí tan intens que forma ja part del nostre esperit com adhessiu, com agulla d'agafa, com dolç envisc. Quan tornara la primavera hi havíem de retornar, de reprendre el camí on el varem deixar... si Déu vol, si estem sans i bons, si no passa res...

Estimat Javi (el bon amic que fa pelegrinatge sense eixir del blau espígol del seu habitacle); de nou em dispose a fer crònica de cada passa, de cada etapa fins arribar a Compostel·la.






Avuí encara estic ací, sentint ploure sobre les teules de casa i amb el cap posat en els verds prats del Bierzo i Galícia... He posat música... un de Milladoiro per ambientar... Però ja fa molt de temps que hem començat el nostre camí, el de l'ànima i l'ànim, el de la recerca de la Veritat i el Be, i la Bellesa i el Ser...

Divendres 3 d'abril... en arribar de la feina de Xixona, em trobe a la paret de casa meva un taulell. Els homes de l'Ajuntament hi estaven posant-los pel camí que va de Sant Jaume de Benidorm a Sant Jaume de Relleu i, per la mateixa porta de ma casa, a Sant Jaume d'Ibi i Villena... i d'allà (amb prou feines) a Santiago de Compostela...



De davall d'eixe taulell sortirem, si Déu vol, si tenim salut i plens d'amistat i il·lusió adolescent; el proper dimecres... resseguint la fletxa groga, una passa darrere d'un altra... com NÒMADES QUE BUSQUEN ELS ÀNGULS DE LA TRANQUILITAT en les boires del nord, o als tumults civilitzats, entre els clars-foscos de la monotonia dels dies que passen... CAMINANT QUE VAS CERCANT LA PAU, AL CREPÚSCUL, LA TORBARÀS... a la fi del camí...

Quan erem infants posavem damunt del llit, poc a poc, dia rere dia, els regalets de la comunió damunt un llit... la roba, el baló de bàsquet, el llibre de signatures, els recordatoris, els jocs, els contes, la caixeta amb la creueta de la tia, les sabates lluentes que estrenariem...




Ara, al llit, vora la motxilla, hi són les coses preparades, la crema per a les bambolles, els embolics de caminant, el garrot nou que subsituí el que André portà l'any passat amb la Sangmi, el paperet dels segells i una pedreta torrudana per tirar-la a la creu de ferro com a senyal i símbol de tot el que deixem darrere per a sempre, de tot el que volem esborrar, fulminar, abandonar per caminar més lleugers la resta de la nostra vida...

La meua pedra simbolitzarà rancúnies, malrotllos, la cara de qui una volta abraça i l'endemà s'allunya, les ferides del cor i els pensaments infames, les injustícies viscudes, els paràsits i els somriures falsos, l'orgull i el desficaci, la mandra i la inoperància, la mediocritat i la desolació... ni més ni menys i tot això...


Està quasi tot preparat, sobretot el més important: la primavera en la seua esplendor que va oplint esta terra i este poble de la flaire del seu vestit millor i que estarà campant pel nord tan bella i diferent.

"a este lugar vienen los pueblos bárbaros y los que habitan en todos los climas del orbe... cumpliendo sus votos en acción de gracias..." (del Codex Callixtinus)
Ja saps, Roget... anirem fent crònica als albergs on trobem Internet... anirem contant-vos sensacions, personatges rebatejats per aquesta ment burleta, annècdotes i gastronomies entre botella i botella de vi... i ANIREM FENT CAMÍ...

"...Cal oblidar la teulada vermella i la finestra amb flors.
L’escala fosca i la imatge vella que s’amagava en un racó.
i el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada que ens desperta més vells.
Però no vull que els teus ulls ploren, digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada si el fred de fora et fa tremolar. Cal no escoltar aquest gos que ara borda lligat en un pal sec. I oblidar tot d’una la teua imatge i aquest petit indret. Però no vull que els teus ulls ploren digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris, remuntant la carena
em va dur fins aquí.
Les ones han d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors."
(J.M.Serrat)