No mataràs. d'un temps que ja s'ha acabat

...Per ací passava el camí (...) sempre ple de gent. Els veies tallant llenya. En burros se l'enduien a feixos, cap avall. Pujaven a treballar-ho. Collien guixes, llentilles, cigrons. Blat i oliveres n'hi havia pertot. Des de la figuera véiem les perdius menjant-se el blat. Vés ara i busca'n una. Ho han fet tot a banderes. Les guirres s'han acabat. Els ramats ací eren quasi tot d'ovelles guirres. (...)Les cabres blanques tampoc han pogut anar avant. Si te'n trobaven una dins un pinar, et feien pagar una multa que valia més que la cabra. Netejaven la muntanya. Les argelagues, les rosegaven i les feien redones com una pilota. Ara tenen ulls com si les regaren. Fan unes punxes llargues com el dit. No es pot passar per allí, és tot un argelagar. La muntanya ha tirat amunt com els esbarzers. Tot ho han malvat. Ni els sarvatxos poden viure ací. Una altra cosa que s'ha perdut. Ja no se'n veuen. N'hi havia de bonicos. No se que ha passat. Els focs no els han acabat. El foc no acaba res. Només la malea. Passa com les xonetes. Les portaves a grapats i ara no en trobes una, ni per medecina. Tot s'ha acabat. Volen acabar-ho i ho acaben.

Van estar un temps que arrancaven les oliveres i els garrofers. Plantaven ametlers i es veu que no donaven resultat. Arrancaven els ametlers i van provar les pruneres. Tampoc no van traure profit de les pruneres. Passa el temps, les arranquen i comencen a plantar-ho d'oliveres una altra vegada. Jo li deia al de la màquina, escolta, no estava be com estava a primera hora?. I ell què em respon? Si ho haguérem deixat com estava, jo no hauria guanyat diners. Veges tu.

Els vells mantenim el món. Què pot ensenyar un jove a un vell? No saben ni beure en botija.

I encara diuen que hi ha un Déu.

(Victor Labrado. No mataràs. p189-90)

Fred al poble

<<...D'ençà que ha arribat la tardor, fa mal de passejar aquí, a casa nostra, al vespre. És un poble ventós, aquest: el vant surt de la mar cada dia, bon punt el sol s'ha post; bufa d'una manera desesperada pels carrerons tortuosos, i per voler-lo resistir no resta sinò subjectar-se als passamans de ferro que la vella providència municipal va col·locar a les parets, en els punts de més risc. (...). El fred, en canvi, ara que ha arrepelgat a frec de roba amb els vestits lleugers, amb les mans nues, no deixa de semblar un intrús malèvol, al poble se'n parla amb aspror; con una cosa vinguda del nord, com un abús premeditat. (...) Ningú més no podrà sotir, crec, sense cridar l'atenció,talment corre el risc de semblar increïble cada pas sota una lluna tan enemiga. I fins i tot la terra ha sentit per un instant aturar-se el seu vell cor daurat. Les taronges maduren malament, romanen sense vendre i es marceixen, amb un color emmalaltit, dins les cistelles de vímet, atacades per l'agonia llefiscosa de les últimes mosques. Però els pagesos que cada dissabte tornen dels camps no creuen en el fred, ells consideren només un destorb l'aire, distret i passatger. Tenen unes manasses cansades i les alcen, mentre creuen a peu la plaça, murmurant el seu argot malenconiós i arcà. Demà tindran la seva festa: sempre hi ha un xarlatà, un fetiller, un venedor de roba confeccionada: amb ben poca cosa s'acontenten, sempre que puguin arrimar-se, estar calents, aixecant la cara trista i neta del diumenge cap als gestos enrevessats de l'orador, sentint con la roba nova els molesta el cos com quan de petits es feien grans.

(...) Imagineu-vos. doncs, si no hem d'enyorar l'estiu!. Aleshores els pobres dormien nus davant l'ajuntament, amb el cap recolzat damunt un roc, desvetllats a l'alba per les veus insolents i melodioses dels venedors de fruita; ens podíem perdre llavors pels veïnats aïllats, on els carrers són estrets i calents, mossegats per un sol inflexible; dones de llindar a llindar, amb una olor imperiosa de menjar, s'insultaven blanament amb mots inventats; en els patis, si una cara nova apareixia entre la roba estesa, era suficient per despertar totes les finestres.

Això fou l'estiu, per a nosaltres, ple de serenates, també. Són generalment els aprenents de barbers els qui formen les bandes: toquen instruments gentils, de senyor: el violí, l'oboè; se sentien sovint, des de mitjanit fins a les dues, els seus roncs i tendres esforços, veus d'una estrafolària desesperació. (...)

... en les octaves que ragen d'algun rondallaire. Són ells, els rondallaires, qui lliguen en una xarxa minúscula d'emocions i llàgrimes totes les províncies de l'illa: ronden per les fires, sempre a peu, com una espècie d'errant i domèstica crònica negra; a cada festa, si hi ha una multitud i se sent una veu, no et pots equivocar: és la seva veu que conta els fets dolorossíssims, les morts més importants del mes. Però en el seu llenguatge obstinat i fantasiós, quan romanen sols en un racó, el ven al seu voltant ja ha dispersat la plaça i els clava al mur com màscares lamentoses, hi ha alguna cosa més que una història de pietat: direm més aviat que s'hi adverteix el sentit obscur de la nit, el joc inútil de les estacions. Llavors més val tancar-se a casa i seguir darrere els vidres la cadència de la pluja, comptar les hores com una embriaguesa solitària. És el temps en què a l'horitzó la mort es converteix en un preciós i seductor paisatge, una nova i impacient pubertat: és el temps en què entre les cases s'alça una olor que podriem reconéixer entre mil. La vella olor fúnebre de Sicília quan té por. A la nit hi ha cent pobles de Sicília, i tots ells fan la mateixa olor de fred i de por: cent pobles com el meu, igualment perduts; cadascun amb el seu diluvi d'octubre, la seva follia dominical, el seu pobre desgraciat assassinat entre les figueres de moro, amb els ulls esbatanats. No cal enfadar-se amb ningú: tenim un cel difícil com destí...>>

Gesualdo Bufalino. La luce e il lutto. Oct 2013

El meu Marroc

...La febre va acabar per desaparèixer; estava salvat. En eixe moment es van obrir davant meu unes portes gegantines com les de la medina de Rabat. Hi havia jardins per tot arreu. I sobre tot l’olor d’eixos jardins, l’olor del paradís.

No vaig reconèixer res, tot estava verd, tot era nou (...). Hi havia gent joiosa, no massa, gent d’aquesta que no existeix a la terra. Hi havia un guardià bell, magnífic, nu, que es deia Rajan. Em va preguntar: “Respectes el ramadà, amb totes les seves regles?”. Anava a respondre-li, a mentir. I va afegir: “No menteixis, me n’adonaré”. M’inspirava confiança: “Sóc jove, sols tinc divuit anys, no aconsegueixo dejunar fins a la fi, no sóc fort”. Aleshores em va aconsellar: “si vols trobar-te un dia entre les persones joioses a les quals veus jugar i participar de la felicitat, hauràs de respectar el ramadà: jo sóc el qui guia els bons dejunadors vers el paradís”.

I em vaig despertar. Era de dia. La meva M’Barka havia preparat sèmola. Em va mirar, em va tocar i desprès va obrir la finestra  va donar gràcies a Déu. Els ocells cantaven. Aleshores li vaig contar el meu somni. M’escoltava religiosament. Em va entendre.

Abdellah Taïa

El meu Marroc. Pp.99

Vuire per contar-ho

He sentit tantes vegades allò de “encara no ho hem vist tot”... o això altre de “no tinc jo passat ni res”...

Si, certeses de vells i velles que "paren les orelles", que diuen les veritats viscudes com sàvies paraules apropiades per tot i per a tots en qualsevol situació.

Algunes coses viscudes en albirar la meitat de la vida que un espera viure i... "el que ens queda encara per passar", diuen. I no totes les experiències són iguals. Algunes d’aquelles coses viscudes obrin solcs que només un sap com en són de profunds i quines llavors hi has plantat.

ENCARA N’HEM DE VORE MOLTES I PASSAR-NE UNES QUANTES MÉS, així és i així ha de ser. Però si es viuen i passen i el fruit és la DIGNITAT, haurà pagat la pena, cert!.

De les coses que he llegit darrerament, a les bones i llargues vesprades de l’estiu. Bones com olor de jacint, llargues com unes cames que millor no recordar, per no ferir-se o nodrir desigs. Allà va:

... Creo que el colmo de la desesperación de mi madre fue mandarme con una carta para un hombre que tenía fama de ser el más rico y a la vez el filántropo más generoso de la ciudad. Las noticias de su buen corazón se publicaban con tanto despliegue como sus triunfos financieros. Mi madre le escribió una carta de angustia sin ambages para solicitar una ayuda económica urgente no en su nombre, pues ella era capaz de soportar cualquier cosa, sino por el amor de sus hijos.

Hay que haberla conocido para comprender lo que aquella humillación significaba en su vida, pero la ocasión lo exigía. Me advirtió que el secreto debía quedar entre nosotros dos, y así fue, hasta el momento en que lo escribo.

Toqué el portón de la casa, que tenía algo de iglesia, y casi al instante se abrió un ventanuco por donde asomó una mujer de la que sólo recuerdo el hielo de sus ojos. Recibió la carta sin decir una palabra y volvió a cerrar. Debían ser las once de la mañana, y esperé sentado en el quicio hasta las tres de la tarde, cuando decidí tocar otra vez en busca de una respuesta. La misma mujer volvió a abrir, me reconoció sorprendida, y me pidió esperar un momento. La respuesta fue que volviera el martes de la semana siguiente a la misma hora. Así lo hice, pero la única respuesta fue que no habría ninguna antes de una semana. Debí volver tres veces más, siempre para la misma respuesta, hasta un mes y medio después, cuando una mijer más áspera que la anterior me contestó, de parte del señor, que aquella no era una casa de caridad.

Di vueltas por las calles ardientes tratando de encontrar el coraje para llevarle a mi madre una respuesta que la pusiera a salvo de sus ilusiones. Ya en plena noche, con el corazón adolorido, me enfrenté a ella con la noticia seca de que el buen filántropo había muerto desde hacía varios meses. Lo que más me dolió fue el rosario que rezó mi madre por el eterno descanso de su alma.

Cuatro o cinco años después, cuando escuchamos por radio la noticia verdadera de que el filántropo había muerto el día anterior, me quedé petrificado a la espera de la reacción de mi madre. Sin embargo, nunca podré entender cómo fue que la oyó con una atención conmovida, y suspiró con el alma: - ¡Dios lo guarde en su Santo Reino!.

(Gabriel García Márquez. Vivir para contarla. P. 161) 

El soroll de la resta

...De nit, la remor ressonava sobre la teulada. Bataller i Adrienne s’abraçaven sota la manta. L’aigua havia refrescat encara més l’ambient i ells es quedaven escoltant aquella remor i sentint els cossos fusionats en un batec unitari. A voltes la proximitat encenia el desig i feien l’amor i acabaven adormint-se units sota la manta. VOLEU SABER QUÈ ÉS LA INTIMITAT? Feu l’amor sota la teulada en una nit de pluja torrencial. Això és la intimitat. Quan la pluja va parar, el terme estava sembrat d’ensulsides, els bancals estaven embassats i les rieres havien esborrat els camins (...)

Vas pel carrer i entropesses amb una mirada. Veus algú que es queda mirant-te entre la gent atrafegada. Només un segon. Uns ulls, un rostre expectant, un cos bellíssim. Endevines un somriure de perplexitat ocult darrere d’aquells llavis. Res més. Després passen els dies, els mesos, els anys, i penses que potser la teua vida no ha valgut més que una preparació per a aquell intercanvi de mirades. El temps canvia aquell penses per un t’adones, i esborra aquell potser. T’adones que la teua vida ha sigut un camí cap a aquell encontre, i que ja no pots recuperar aquella mirada, que no hauries d’haver continuat caminant, que de sobte el campanar que tenies al davant ha desaparegut per la finestra de darrere, el campanar i el poble sencer, esvanit en la calitja del passat, i que per davant només hi ha la vesprada buida. (...)

Francesc Bodí. El soroll de la resta 

Ulls blaus. Ulls pintats...

He llegit amb el cor en un puny, amb un cor que anava fent-se menut, insignificant, com el cervell d’un ocell, com una llavoreta nua, minúscula... Amb el cor apretat. A mesura que les “gravacions” anaven avançant cap al fons d’un amor majúscul, atrapat per unes paraules plenes de veritat... Mirant-me en l’espill d’en David, guaitant de nou quina és l’única cosa que ens ha de salvar.

...”Emporti’s aquesta capseta, i si hi dóna algun valor, guardi-la. Faci’s la idea que a dins s’hi desa la memòria d’uns ulls pintats.

Uns ulls pintats... i cansats, Lluís. Si vol que li digui la veritat, uns ulls massa cansats... I no tant pels molts anys viscuts. Ni tan sols per totes les bajanades i devastacions que han hagut de veure i viure.

Tinc els ulls cansats de tant intentar que no se m’esborri de la retina la imatge servada durant tots aquests anys, dia a dia, minut a minut. La imatge del meu Amic Amat.”

Memòria d'uns ulls pintats. Lluís Llach. Empúries

Les nits del desert...

... Les últimes hores de la tarda acostumen a ser molt agradables, però el veritable encís es reserva per manifestar-se amb tots els seus enigmes a les nits del desert. Les paraules se m’escapen, rodolen quan les enfilo per descriure aquelles nits. Intento trenar-les amb tendresa i em brollen emocions desbocades que les confonen i les buiden de significat. Desisteixo, tanco els ulls i veig la foscor que avança tímidament. Reclama la seva nit amb rostre ruboritzat i el cel li demana compartir-la. Li parla amb dolçor. La segueix, s’abracen i es fonen l’un en l’altra. S’estenen sobre la terra agafats de la mà i conviden els desvetllats a celebrar junts la seva passió. Les estrelles es treuen el vel una rere l’altra i els seus alegres semblants platejats es congreguen com lletres lluents. Parpellegen, dansen, s’ajunten i se separen tot dibuixant els mots d’un poema resplendent. Unes quantes tracen ratlles fugaces mentre s’apressen a ocupar-ne el lloc. El cel i la foscor esdevenen poesia. L’aire xiuxiueja la rima, i la sorra i jo guardem silenci per escoltar-lo. La màgia se m’enduu i floto, anhelant convertir-me en una lletra entre les estrelles.

Pius Alibek. Arrels Nòmades . p295.

passa algunes vegades...

...Sense tú, cada cosa continuarà en el seu lloc. La mar en el lloc de la mar, la roca on és la roca, la taula ben ordenada, el teu quadern obert i esponjòs: el Senyor Alt i Bafaner declamant versícles, fent-se gran en les fotografies; la Senyora Amable Dos marmulant un salm sense convicció, desgarrada pel queixal de la culpa; l'Home del Carni Enroscat captiu a la granja, renegat per la Dona amb Cara de Nina cada vegada que oblida prendre una de les seves píndoles; la Dona del Vestit Recatat, invisíble i dòcil, pintant pastorets de guix, blau per als ulls, groc per als cabells; la mare de Magui, abraçada al tronc de baobab que el torrent no desgarra; Magui i Lecu, bells i tèrbols, immòvils en la parada de l'autobús radial, l'olor a detritus arrufant els seus nassos; i en el banc de plàstic, amb un gat damunt els genolls, tota vida, ulls, maor, mans, alegria, canta i juga una nena, una nena que, de vegades es desperta i sent por i baixa del seu llitet i camina a les palpentes i arriba a l'habitació on els braços (els d'ella) s'enrosquen en els dits (els d'ell), i en la corba del coll (el d'ella) busca un lloc un nas (el d'ell), i els dos s'estimen i respiren i gemeguen, i la nena s'arrauleix al cistell, i el gat dorm fora de casa.

(trad. Fragment "Nada es Crucial". Pablo Gutiérrez)

Algunes vegades se sent una mena de tristor fonda barrejada amb una joia igual de fonda quan un acaba la darrera pàgina d'un bon llibre i veu (i llegeix inclùs) en quina ciutat i en quina data s'ha escrit aquell recull de pàgines plenes d'oxígen...

Algunes vegades se sent la conversa d'uns veïns que prenen el fresc de la boca-nit, el rodar d'una clau vella o la flaire d'un brou que fa xup-xup en una cuina propera; algunes d'aquestes coses i d'altres, mentre busca un lloc de bon repòs per un llibre que ja has acabat de llegir...A la prestatgeria dels millors, dels que han arribat més adintre o han obert més els forats del nas...

I lladra un gosset.

I un missatge de mòbil retorna el cor al seu millor bateg.

I el fumet d'una cigarreta mentre el sol s'amaga darrere les muntanyes...

Res no és prou i prou ho és tot.

"...Amb tú, cada cosa continuarà en el seu lloc".

   

De los árboles pintados no caen hojas

...Me faltan las palabras. Efectivamente, nos faltan las palabras. Se dice que en una de las lenguas habladas por los idígenas de América del sur, tal vez en la Amazonía, existen más de veinte expresiones, unas vientisiete, creo recordar, para designar el color verde. Comparado con la pobreza de nuestro vocabulario en esta materia, parecerá que sería fácil para ellos describir los bosques en los que viven, en medio de todos esos verdes minuciosos y diferenciados, apenas separados por sutiles y casi inaprensibles matices. No sabemos si alguna vez lo intentaron y si se quedaron satisfechos con el resultado. Lo que sí sabemos es que un monocromatismo cualquiera, por ejemplo, para no ir más lejos, el aparente blanco absoluto de estas montañas, tampoco decide la cuestión, quizá porque haya más de veinte matices de blanco que el ojo no puede percibir, pero cuya existencia presiente. La verdad, si queremos aceptarla con toda su crudeza, es que, simplemente, no es posible describir un paisaje con palabras. O mejor, posible sí que es, pero no merece la pena. Me pregunto si merece la pena escribir la palabra montaña cuando no sabemos qué nombre se da a la montaña a sí misma. Ya con la pintura es otra cosa, es muy capaz de crear sobre la paleta veintisiete tonos de verde que escaparon de la naturaleza, y algunos más que no lo parecen, y a eso, como compete, le llamamos arte. De los árboles pintados no caen hojas. (...) Sin nieve es mucho más bonito. Es más bonito, cómo, preguntó el compañero curioso. No se puede describir. Realmente, la mayor falta de respeto para con la realidad, sea ella, la realidad, lo que quiera que sea, que se puede cometer cuando nos dedicamos al inútil trabajo de describir un paisaje, es tener que hacerlo con palabras que no son nuestras, que nunca fueron nuestras, vean, palabras que ya recorrieron millones de páginas y de bocas antes de que llegara nuestro turno de utilizarlas, palabras cansadas, exhaustas de tanto pasar de mano en mano y dejar en cada una parte de su sustancia vital.

José Saramago. El viaje del elefante. fragmento p.253

"siempre acabamos llegando a donde nos esperan"

Un relat trencat com ametles pel torró

Nadal de 1967

A l’obrador de la fàbrica de torró, Anna embolica barres i més barres. Ahir eren polvorons, i despús ahir pastissos... Hui toca torró blanet. L’olor de la torradora d’ametles ompli tot aquell immens i gelat lloc. Els vidres plens d’envisc d’anys, fan sonar aguts xiulits per l’aire que s’emporta els dimonis. Sabut és que a Xixona l’aire destrellata la gent i la fa riure i bafanejar sense més ni més. És un aire violent i torna violentes les paraules i els gestos dels braços...
Les xicotes s’afanyen per arribar al nombre exacte de barretes embolicades que corresponen a cadascuna abans del control i de l’hora d’esmorzar.
La tontera d’avuí és enviar missatges dins les pastilles de torró... missatges de tota classe: hi ha de romàntics, poemes i oracions, elevats i destarifats. Maruja ha tingut la idea i escridassa les companyes perquè s’afanyen a posar els missatges dins les capses abans que torne Teresa, l’ama més ama de totes les ames.
Anna solament ha posat el seu nom i la seva adreça, per seguir-los l’embolic a les companyes, per no fer-se de notar; perquè troba que no te cas tota aquella tontera que els fa la feina menys monòtona. La setmana passada, la Maruja, que és la que ho mou tot , va fer treure les mamelles a totes les xicotes que s´hi pixaven de riure mentre tovejaven aquella carnada. Cada dia arguïen alguna mantrànfula per passar l’estona una mica millor, per fer que la feina no fos un rosari de moviments repetits eternament: a dreta, plec, a esquerra, plec i plec, volta amunt i pessiguet... a dreta, plec...
Anna va ficar el paperet marró dins una caixeta i va anar a llavar-se les mans. Per més que li preguntaren que havia escrit, ella mut... -Us quedareu amb gana de saber-ho, xicotes. -Mare, quin misteri, xica!...

A l’aeroport de València, com un poll torbat, hi és Horacio. El soroll del tràfeg dels passatgers no el sent, només sent els bàtecs del seu cor. Ha decidit fer-ho i ho farà ben fet. És un home educat i fort. Passe el que passe sabrà acceptar-ho.
Mesos abans, a la Presó, havia demanat ser ajudant de ciuna per veure de reduïr la seua llarga condemna. Havia fet mil feines als magatzems, al rebost, a l’infermeria. Ara ajudaria els cuiners que havien de treballar de valent per alimentar centenars d’ànimes malferides.
Horacio prepara ous bullits trencant-los les closques amb l’ungla que té més llarga. La va deixar créixer quan aprenia a tocar la guitarra i ara li fa paper per fer-ne trencadís amb les tèbies partícules de closca d’ou. – “Deja eso, chico, y ven a echar una mano con los dulces."!. Al penal preparen un menjar una mica millor perquè és dia de cap d’any. L’aromàtic torró ompli d’oliassa els dits d’Horacio.
A la soledat de la cel·la imagina Anna. Res no sap del seu aspecte ni de la seua necessitat de fer la temporada del torró per pagar-se els estudis de mestra que va traient per lliure a l’escola de Magisteri d’Alacant. Amb la llapissera a la ma escriu una carta en la qual agraeix l’Anna haver posat la seva adreça dins la caixa. L’oli d’ametla ha amerat el paperet, però ell l’ha posat dins la capsa dels cigars per a què ningú pregunte. Ara escriu i parla d’ell... Amaga la raó de la seua estança en la presó, això ho desvetllarà en una propera carta. El pensament se li ennuvola quan és conscient que la seua carta tal volta no la responga ningú.
Anna fica una oració dins un sobre, una estampa de Sant Sebastià i unes sinzeres paraules d’amistat en un paperet verd. Tot plegat vola cap a Cuba. Al penal dues llàgrimes llauren el rostre solcat de mil turments de l’Horaci. És fort, un home de ferro colat. La vida l’ha fet fort com els murs de la presó. Un gemeg i un afilador de llapissos.
Com gavines, les cartes creuen l’oceà de banda a banda...
Un poema, una oració, una anècdota, el relat d’un berenar de Pasqua amb les amigues. Una frase, uns versos, un conte popular cubà amb missatge...
Ara ja està ací... no pot tornar-se’n arrere. Pica la porta i s’adreça la corbata...
És fort, com les muntanyes, com la mar quan brama... Podrà acceptar qualsevol cosa.
Anna l’agafa del braç i el porta a passejar pels carrers del poble. S’agenollen davant l’altar mentre els xiquets assagen cançons de Nadal al cor de l’església. Ell està disposat, per ella, a creure en mil déus, perquè els dimonis ja els coneix ben be.
L’olor de les torradores d’ametles flaireja pels carrers estrets i repenjats.

Anys desprès, al Monestir de les Carmelites, en eixes nits que la ventada xiscla pels badallets de les velles finestres, Anna recorda aquell moment d’obrir la porta de casa i veure’l plantat com un xiprer. I quan bufa fort l’aire i fa moure les branques de les palmeres, Horacio dona gràcies a la vida per haver-la vist. Una sola vegada, unes hores, un instant.
Quan l’avió s’enlaira per tornar a casa, estranyament, tot fa olor de tou torró... Les hostesses reparteixen entre el passatge unes barretes per endolcir el viatge. Horacio s’acosta els dits als llavis i apreta el puny contra el cor...

MALA BROCA...

Darrerament he hagut de fer immersió en el món de la poesia per raons que no venen al cas... I res com els clàssics (que clàssica és la frase). Remenant i escarbant, furgant i gemegant... M'he trobat aquesta que ací pose... que m'ha deixat espatarrat com una panderola panxa en amunt... Senzillament "Bestial"

MALA BROCA US TRAGA L’ULL

No em façau eixes ullades,
cavaller, puix io no us vull:
Mala broca us traga l’ull.

No em façau més eixes voltes,
ni menys eixes correnderes,
perquè em pareixen revoltes
falses i molt falagueres;
vostres burles no són veres
sinó d’enganyós orgull:
Mala broca us traga l’ull.

No em façau eixes ullades,
que, si no us vull, és per cert
vent que són desconcertades,
que en si porten desconcert:
vòstron servir descobert
en mi ningun favor cull:
Mala broca us traga l’ull.

Soplic-vos que no em mireu
així com acostumau,
ni que jamai festegeu
del modo que festejau:
si en mirar perseverau
i en amor vòstron cor bull,
Mala broca us traga l’ull.
Joan Timoneda (segle XVI)

Klaus i Lucas

Una mirada al món amb ulls de xiquet...
Entrar en una llibreria a cegues, sense tenir clar quina cosa vols,què desitges... L'últim llibre ha estat fascinant (El mut de la Campana) i m'ha fet passar uns moments inoblidables... El següent serà millor?...Pregunta estúpida... Ja se sap: "una cosa no és com un altra"... Gran veritat.
Era dimarts, un dimarts de juliol. Desprès de la caminada amb Juli, he d'anar a Alcoi... L'òptica (per encarregar les ulleres), la tenda de roba, i la llibreria...
Per a mi, un lloc d'experiències úniques... Hi ha qui gaudeix al circuit de velocitat i a mi em costa d'entendre que se sent... Jo sóc molt més jo dins la llibreria... Una bona llibreria, de poble gran, de ciutat, Què més dona?... Un espai gran o menut, però ple de llibres, de mil classes, de mil colors, de mil temes, de mil autors...
Esta volta, desprès del ritual de mirar i remirar, llegir sinopsis i més sinopsis, repassar les prestatgeries i els aparadors...; (pren-te el teu temps, Pauet... que no hi ha pressa...). Ha caigut a les meues mans, com per miracle, una cosa gran... "Klaus i Lukas" o Claus y Lucas (que hi era en castellà).
Una autora hongaresa Agota Kristof, de la que no en sabia res... Un titol gens suggeridor (res a veure amb els superventes que s'estilen del tipus "la botifarra de los templarios" o "el misterio de la sotana maldita" i tota aquella brossa).
El cas és que, a les vesprades ombrívoles de la meva Toscana particular, o als matins calorosos amb olor de crema protectora per al sol, estic gaudint profundament d'una història de pobres desgraciats de la vida, d'estimar-se per donar-li sentit a l'infern de la guerra i la postguerra, de crueldat i "espavil"... Una literatura impressionant.
Donarè les gràcies a la gràcia que vaig tenir aquell dia en triar llibres d'estiu... i a la vida, de pas...
Dels altres dos que vaig comprar, ja en parlarem...

Fer llibres

L’HIPO-CRITÓ
Aventura literària per capítols


PRIMER CAPÍTOL:
Medi Ocre

Desprès de la tormenta que acaba de caure, estimat Aquila, el cel ha quedat paralitzat en el seu propi espectacle. Al mig del pinar surt una columna de boira que s’eleva volent recobrar-se de la força que l’ha espentat a endinçar-se.
Mentre contemplava la força brutal de la natura m’he decidit a enviar-te aquest missatge que escric en les meues habitacions privades, fora de les indiscretes mirades de la meua esclava Lídia. És una dona que em turmenta i em recorda constantment que visc com un llop amagat al cau. M’he fartat de donar-li explicacions i ara solament rep ordres molt concretes sobre el seu quefer.
Ahir se’n va anar, per fi, l’artista que havia contractat per decorar les estàncies de la part baixa de la vila. Per fi tinc el cos assossegat i l’ànima recobra la quietud. El maleït m’ha retornat molts sentiments que havia aconseguit acallar, amb gran esforç, seguint els consells del bon Filòsof del qual em deixares sàvies paraules per dominar-me i sotmetre les meues vanitats a l’imperi de la raó.
He practicat molt l’autodomini del meu esperit rebel, i havia aconseguit que els meus instints més baixos romanguessin estables en la mediocritat d’una vida com la que porte. Anar fent llargues passejades pels boscos, caminar entre xiprers reflexionant sobre la mort corporal, jaure sobre el marbre fred al migdia, evitar els banys públics, llegir els proverbis dels estilites del desert... Totes aquelles coses havien fet que el meu cor estigués lluminós, o millor, il·luminat per una nova saviesa pràctica que retorna la pau als mortals; o al menys a aquest mortal.
El meu aspecte físic és immillorable, i la salut del meu esperit va per sendes de perfeccionament. Supose que te n’alegraràs en saber-ho i seguiràs contribuint a la meua lliure decisió d’apartar-me’n de tot definitivament amb el teu silenci. No saps com agraeixo que no contestes mai cap de les meues epístoles. No saps com m’ompli de goig rebre per resposta una fulla d’olivera del teu jardí. Així se que has llegit i respectes el meu retir d’ermità.
Amb les fulles que m’envies , l’artista ha coronat un atleta que ha pintat sobre el sostre del menjador. És un esplèndid Apol·lo corrent entre flors de gessamí i amb la corona de glòria d’haver ja guanyat la seva cursa. L’envolten uns estranys animals salvatges amb pells fosques. Com que ets un ser perfecte i sensible a les meravelles de l’art, podràs gaudir-ne quan et decideixis a visitar-me de nou en la meua vila. El pintor ha volgut expressar, així, el triomf de les meues glòries passades al si del Senat, els memorables discursos que solia fer al Foro davant de tanta gent entregada, els aplaudiments que arrancava dels pobres als quals donava abundant almoina... Totes les vanitats dels temps passats resumides en un bell fresc que podré contemplar mentre menje les poques coses que el meu cos ja tolera.
L’ascètica a què l’he sotmès ja em fa poder passar tot un jorn en dejú. Lídia escudella i prepara coses substancioses i de bon flaire que no mire, i ompli la taula de plats i més plats, safates abundoses i reblides, vins i licors... Diu que un gran senyor, com jo, ha de tindre la millor taula parada i no li ha de faltar de res. Per no discutir amb ella i bregar amb la seva curtor, la deixe estar... No comprèn de cap forma que solament el sotmetre el cos a privacions severes allibera l’ànima dels perfectes. Desprès reparteix tot el menjar que prepara entre els esclaus que em serveixen i plega les molles que cauen de la taula per a donar-li’n a Pròcul, l’únic amic que m’assossega en moments com aquest en els quals, una ximple tronada, em ressuscita l’animal que porte dins i que no m’ha deixat mai ser feliç. Entre animals hi ha enteniment i compassió quan la pau es perd momentàniament. Ell llepa les ferides que em faig amb les punxes i la malesa quan explore els llocs més foscos del bosc, ell m’acompanya al cementeri i m’observa silenciós quan em pose a besar les fredes tombes; ell està amb mi i no parla... si digués una sola paraula seria ben capaç de matar-lo, oblidant tots els anys que m’ha estat company...
M’arriben notícies de Roma que em dessassoseguen i que venen d’alguns malparits que encapçalen les seues cartes amb salutacions de falsa amistat. Pretenen que els meus ulls vells i cansats regalimen llàgrimes de debilitat en veure el desastre de la República; es creuen amb el dret de treure’m de la meua anestèsia amb vanitats i assumptes procaços, amb històries de traïcions i llit, amb preocupacions de desocupats estèrils que parlen i parlen i deixen Roma en mans d’infectes i colèrics tirans. He decidit cremar-les totes abans de llegir una sola lletra i, en el meu camí ascètic, aquest episodi de fulls abrasits és el que més em costa. La lluita entre el meu jo perfecte i les imperfeccions del demès, l’orgull de saber-me moralment més i millor, i la necessària humilitat . Per superar-ho sense esgotar-me, faig banys d’aigua freda, carregue llenya i la porte a casa i faig feines d’esclau. La humiliació voluntària fa dòcil el meu orgull rebel i em retorna a la llunyania dels assumptes del govern.
Ja no m’importa el desgovern de la ciutat, o millor, he aconseguit que no m’afecte amb senzills exercicis d’humiliació i ascètica. Ja no pateixo com abans, com en els temps en els quals ens alçàvem del llit i ens vestíem amb les nostres vestidures blanques com la neu per anar al Senat. Anàvem junts però una immensitat com l’abisme ens separava per la via de l’abundància. Mai no podré expressar en una carta el que sentia en mirar-te tan decidit enfilant la vorera de pedres polimentades. Mirava els teus peus ferms i grans i un turment m’encenia en flames els braços i les dents... Tot això ja ha passat per sempre, beneïts siguin els déus, i aquell foc, les pústules, les nafres que m’eixien espontàniament, la suor que em xopava les mans... ja no ni queda ni rastre...!
Tu romandràs en silenci mortuori i jo buscaré la mort allà on es trobe, la meua mort, la del meu destí. I en ésser mort en vida posaràs una fulla més a la meua tomba, la darrera, la més autèntica... Estimat Aquila, el moment s’apropa; el gen moment en que abraçaré la meua pròpia anihilació, l’instant en el qual seré fem en mig del fem del meu jardí. I espere que en aquest moment proper plores per mi, amic...

Octavi


L’OCRE dels murs de la casa s’il·lumina amb l’entrada dels darrers rajos de sol. Les fulles de la parra que guarda la façana comencen a fer-se també d’un ocre intens. Els testos, les gerres, el reflex de la lluna en un gibrell d’aigua freda, el brancal de la porta, els camps erms i les pomeres...; fins i tot Pròcul, el gosset, és ocre, un ocre immens, un ocre que crema a les pupil·les i cega l’enteniment. Tot, absolutament tot, excepte els cabells del senador... cabells grisos, d’argent. I el seu rostre de marbre que no reflexa cap color més que el de la mort. I, quin és eixe color de la mort?... Blau cel?, Morat mort?, color de roses esclatades?... No se com és aquell color. Lídia diu que és un “color trencat”, el color d’una vella safata amb un portell, el color del coll de la senyora, que els déus s’emportaren un vespre de primavera... Ella tracta d’ajudar-me a definir eixe rostre, però tot el que proposa em sembla ocre també... I, no, no és ocre... És radicalment diferent. Terrorífic i bell a l’hora, sense cap arruga, sense cap taca ni defecte, com expressió del seu ànim pur. Però sense cap color conegut, sense tonalitat alguna, sense vida.
Ell pensa que les seues cartes van a Roma. M’imagina al Senat, a casa de Placídia, a les tavernes de la ciutat, als arxius, o filosofant amb Suetoni o Aureli. Si sabés la veritat...! El menjar que ell no tasta sacia la meua fam, les fruites saboroses que ell no vol me les porta Lídia cada nit. No sospita res. No pot imaginar que estic a quatre passes d’ell, vigilant cada moviment des de la distància, disfressat de pagès, amb els cabells afaitats i sense acostar-m’hi mai massa. Creu que pot confiar en mi, que cap de les seues cartes es farà pública mai, que els seus plans de llevar-se la vida no els coneix ningú. Troba imprescindible la meua presència distant i el meu silenci.
Jo se que mentre escriga no es matarà... que mentre em crega a la ciutat lluitant per les coses en les quals creia no farà servir la faca que sempre acarona prop del pit. Se que em creu embolicat al bell mig de la vida ciutadana amb el fervor de quan érem més joves, amb la passió que ens feia discutir mentre buidàvem gots i gots de vi. Però jo no puc ni vull deixar-lo sol, en la teranyina que ell ha creat per a mi, per a tots dos. No me n’aniré mai d’aquestos camps, d’aquesta casa ocre, d’aquesta terra ocre, d’aquesta talaia des d’on el vigile. És massa valuós per a mi i per a la República. És massa potent el solc que han obert els estoics en el seu cervell i no puc deixar-lo sol enfront la seua autodestrucció.
Avuí he decidit escriure la meua dona per descobrir-li la veritat que ignora. Pensa que estic a la Toscana amb la meua amant. Això ho comportaria, s’ho prendria be... Abans de les noces ja ho havíem pactat. Ella podria continuar amb el seu carnisser i jo podria gitar-me amb qui volgués..., això si, discretament. Però ara sabrà la veritat. Sabrà que des que ens casarem sóc pur. I la meua puresa corporal l’he consagrada a l’Octavi i a la República. Ara sabrà de la meua ma que la meua virginitat no té ulls més que per a vigilar, aguaitar, escoltar darrere les portes, llegir mil i una voltes les seues cartes que em porta Lídia d’amagat. Ara participarà de la meua follia, del meu destrellat, de la meua obssessió per treure l’Octavi de les urpes d’una mort que l’assetja.
No se com ho he de fer encara, però amb el temps vaig trobant més urgent la missió que m’he imposat: l’he de ressuscitar...!, haurà de comprendre que junts hem de buscar la veritat.
I, quin és el color de la Veritat?. En té?...












Capítol II:
Gal·la



Hi ha qui es fa vell,
I afloren tants records..., tan llunyans...!
Com si fora ahir.
Em veig com als braços de la meua mare
I sento encara els tendres comentaris del meu pare.
Dinant en festa, en família.
Les ganes d’un desig irracional,
Primeres petjades, rient, patint.
La primera gota blanca, com impressiona!
I quin plaer estrany.
I un enamorament sense sentit,
Per llei natural a aquella edat.
Primers acords d’instrument, a la sala de música,
I un dogmàtic respecte cap a les institucions.
Quina cosa restarà de mi, del trànsit terrenal?
De totes les impressions que tinc en aquesta vida?.
M’agrada el pensament radical,
La mort ben conscient que es va imposar Sòcrates,
I la desaparició misteriosa i única de l’Octavi
La vida cínica i interessant d’Aquila,
Oposats, però ben a prop d’un monjo llunyà
O la misantropia celeste .
Jo també mirant-me, viu des de mil·lenis,
I vinc recte de l’alta cultura dels Etruscs,
De l’art cuneïforme de l’escrivà.
I dormo sempre damunt d’un sac
Perquè no vull perdre el contacte amb la terra.
Una vall entre els rius de la Mesopotàmia
Que va veure en les seves riberes la glòria i el desastre de Nínive.
Quina cosa restarà de mi, del trànsit terrenal?
De totes les impressions que tinc en aquesta vida?...


No puc oblidar els peus de l’Octavi el fatídic dia de l’assasinat de la seua esposa, estimada com cap altra, solitària com un animal bell i ombrívol, excel·lent per a les festes a la vila, misteriosa amb les seues coses, sola amb els seus pensaments.
El dia que va morir, que la mataren, els peus de l’Octavi eren bells, més bells que la més preciosa joia... Eren els peus d’un atleta al podi, eren els peus beneïts dels pelegrins i els peus d’un crucificat. Estàvem ajaguts a l’ombra de les columnes de l’estany. Un estany que havia manat fer a posta per a nosaltres dos, i l’anomenà “l’estany de les confidències”. Allà ens espatarravem com soldats desprès de la batalla i parlavem, parlavem i callavem... Preniem els banys ajudats per un eixam d’esclaves quasi invisibles... I jo gaudia de mirar-li secretament els peus, uns peus d’una bellesa inconfessable. Ell no s’adonava i seguia raonant, repassant les dissertacions, els arguments... I jo contemplava uns peus que algun déu va voler donar-li al si de la seua mare com a penyora de la glòria que l’esperava al futur.
El dia de la mort de la seua esposa, aquells peus es van assemblar als sarments, es van retòrcer fins a posar-se d’un morat intens... Tota la ràbia de veure la víctima immolada del seu triomf, tota la força que clamava venjança... no li sortia del gatzell, ni dels ulls, ni dels punys... tot aquell immens dolor es va concentrar als seus peus, fent degolla dels seus turmells, ensanguinant la pell esblanqueïda, llançant un crit sord a l’univers.
Vam córrer, i córrer cap a les escales del jardí. Va apagar els crits de Lídia amb una tendra abraçada. No mirava els cabells daurats amerats ens sang de Gal·la, ni els llençols grana ennegrits de tenebra, no mirava la llum enverinada que tintava els vidres de la cambra... mirava el sostre amb els ulls d’un brau ferit, amb la mirada més trista del món, amb les parpelles banyades i les galtes blaves de desolació.
Prompte es va fer de nit a aquella cambra i Octavi va romandre assegut al terra una bona estona. No plorava, només un humit aigualòs li banyava la mirada. No cridava, solament gemegava com un gosset malalt. No deia res, el silenci va prendre possessió de la seua gola com senyor del seu pit, del seu neguit...
Quan vaig cobrir el cos sense vida de Gal·la, la vaig mirar per darrera vegada. I vaig veure de nou el rictus imperial de la seua boca. Imperial, si... perquè era com una emperadriu llegendària: freda i dolça a l’hora, odiada i estimada al mateix temps, simultàniament grandiosa i rastrera, porca i neta, aigua i gel, nit i dia, sense capvespre... Era una dona insubstituïble, impossible de descriure en tota la fondària ni la amplària del seu ser... Imperial, digna d’un emperador. I l’Octavi mai estigué a la seua altura... Ell és gran, però ella més... la insaciable Gal·la bevia de totes les fonts, mamava de tots els pits, furgava totes les coves, i mai en tenia prou. El “seu” Octavi no podia ni volia dominar la seua intel·ligència i voluntat; la contemplava com una deessa, com el millor premi i agraïa al destí que la hagués posat al seu llit. Se sentia ditxós només mirant-la dormir a vora seu.

Les ganes d’un desig irracional,
Primeres petjades, rient, patint.
La primera gota blanca, com impressiona!
I quin plaer estrany.
I un enamorament sense sentit,
Per llei natural a aquella edat.
Primers acords d’instrument, a la sala de música,
I un dogmàtic respecte cap a les institucions.

Ella havia estat la primera dona de l’Octavi des de la tendresa més infantil. I tambè va ser l’última... mai més va jaure amb cap dona, ni home, ni va provar ja el delit de la carn. Era, com se’n diu: “home d’una sola dona”... Condemnat a besar una tomba eternament, a collir les flors que ella havia plantat al cementiri familiar i amuntegar-les totes sobre el fúnebre túmul de la Gal·la. Les segava, més que collir-les i, desprès d’apretar-les contra el seu pit, farcia el marbre de pètals esclafats, de sospirs. Ràpidament prenia el camí dels rosers i, calant-se aquell ridícul i rústic barret canviava el rostre, somreia mirant el sol i caminava de pressa, molt de pressa, com una oca atemorida.
Gal·la va morir a mans d’un esclau traïdor que l’Octavi havia rebut com a regal de mans del senador Marcus Ivici. L’esclau donava plaer a la Gal·la perfumant-li els pits amb un estrany ungüent que omplia tota la casa amb una flaire com de gessamí. També va rebre algun altre plaer d’ell; era ben plantat i espigat, i ella gaudia de provar qualsevol licor en presència d’un esclau nu. Marcus li havia regalat l’esclau, un cavall ros, la caixa amb licors exòtics portats de Síria, l’ungüent de gessamí, joells cars per la senyora i la traïció “in pectore”, en forma d’ampolleta de verí. Però el salvatge de l’esclau va preferir degollar-la sobre el terra i posar el cap sobre el seu llit amerant-ho tot amb la sang, espoltint les parets i el sostre amb el suc del seu crim.
Octavi ho esperava tot de Marcus, s’esperava qualsevol insult als grafits dels murs del temple, qualsevol desatenció, desaires, gestos de rebuig al Senat... Però no el veia ni tan capaç ni tan ambiciós com per a ferir-lo d’una forma tan cruel.
Marcus va morir de mala mort la mateixa setmana que la Gal·la. Va ser assasinat a les portes d‘un prostíbul de Pompeia, a mans del seu amant Antoni. Ofegat com un gallinot sobre les pedres de la calçada. Uns borratxos feien festa damunt les seues despulles vomitant i, en eixir el sol, va ser retirat de la via pública com un cabàs de fem més... i portat al mateix lloc on posaven els desgraciats que morien sense fama ni família. Mesos desprès el seu fill Màxim va reclamar el cadàver i va ser soterrat com un heroi qui havia estat el més gran fill de gossa que havia conegut Roma des dels temps de la seua fundació. Octavi va fer la cosa més procaç que li he vist fer en la meua vida com amic seu: va regar amb pixum del seu cavall el llorer que adornava el seu monument funerari i va escopinyar el seu bust davant de més de trenta senadors que havia convocat en aquell lloc per fer-li l’homenatge d’aniversari al seu “estimat” company d’escó.
Jo hi estava present en cadascuna d’aquestes coses, sempre present en cada moment important del meu benvolgut amic, com un espectador sofrent, com un testimoni que ha d’alçar acta de cada cosa que fa. Com ho he vist, ho poso per escrit; i ho escric per a què vosaltres en tingueu notícia; i no menteixo, ni menteixen els meus dits en consignar-ho. I ho poso tot per ordre per a que us assabenteu del meu testimoni pel que fa referència a les coses de l’Octavi; i el meu testimoniatge és veritable i així l’heu de tenir. Perquè jo, i no cap altre, sóc l’amic.


II.
Pròcul lladra massa, i ho fa a la porta amb insistència. Lídia tracta de fer-lo callar abeurant-lo amb un cossiol d’aigua fresca. Però no calla, lladra i lladra i raspa la porta...
Octavi s’ha arrecerat al finestral de la seua cambra i el crida, però ell no fa cas. Deu tenir un poc de l’esperit de caça dels seus avantpassats i la sospita d’una presa – que sóc jo mateix- darrere de la fusta esblanqueïda en la que m’amague, el fa motivar-se a relladregar i bavejar al portal.
La veu d’Octavi és encara potent. Cridant el gos sembla que cride la centúria o que renegue el secretari que l’assistia. No ha perdut fermesa, ni autoritat. Però prompte deixa l’atenció pel gos i crida la Lídia. Ella ha d’anar a servir el seu senyor i curar-li les nafres que li van sortint a les parts més febles de la seva pell. Els colzes, l’entrecuix, el coll, la pell que envolta els seus ulls, els turmells... Amb olis i ungüents tracta de curar les malúries que deixen les sedes i fils de les seves robes i el seu llit. Es nega a cridar ningú. Sols es deixa curar per la Lídia a qui ompli el cap amb raonaments absurds sobre la mort mentre ella passa suaument els dits per cada retall rogenc de la seva decrèpita salut.
Mentre gira les gemmes per cada plec de la seva pell; ell parla de tombes, de mortalla i de com s’haurà de preparar el seu solemne soterrar. Ella gemega com un conill malalt i treu sons impossibles de descriure per mi, que els sento a travès de l’entaulat del sostre. He descobert una forma d’estar amb ell sense ser descobert. Des de la casa de les eines on visc com un pobràs, hi ha un pas que dona a l’escala de servei. Allà hi ha l’escala que puja a les cambres altes i, per una portassa, dona al sostre de la cambra principal. L’entaulat que separa el canyís de l’embigat és estret i està ple de misèria, però hi puc cabre si m’hi atanso adequadament. Des de la meua improvisada talaia horitzontal sento les coses que diu a Lídia i les trobe horriblement belles i assenyades. I, tinc tant de temps de soledat per poder-ne aprofundir...!.
“Quan el temps córre no hem de tractar de perseguir-lo, hem d’estar quiets i sentir-nos beneïts per la pluja de segons que s’escapen i marquen l’esdevenir de l’univers. No som més que un d’ells, un segon en el diluvi del temps. Un diluvi que ens cau a sobre i ens redimeix”.
La Lídia remuga en sentir-lo i demana silenci...
–Temps...?. No tinc temps per ser testimoni de la seva bogeria, senyor... Ni tinc temps ni vull sentir-lo... Vostè que ha estat i encara podria estar el més bell dels senadors de Roma. Té el cos ple de nafres per l’empeny que fa de no voler menjar com cal. S’està esmicolant com la sorra de les platges entre els dits d’un infant. Se’n anirà fet un esgarrany... I tot per no creure’m...!
Creure?... Solament creu en mi. Els déus no li han estat propicis. Els abundosos sacrificis que solia oferir en temps antics de res li han valgut. Jo sóc ara el seu déu, l’únic en qui confia. Les meues cartes el mantenen viu. Tard o d’hora haure d’aparéixer, haure de revelar-li la veritat i salvar-lo. Haure de fer-li de redemptor, de pare i de guiatge espiritual per retornar-lo a la ciutat. No puc permetre que la seua carn estiga rossegant-se, que la lluentor de la seua paraula s’apague, que la llum dels seus ulls es torne lluna.
La poca llum que entra en aquest fals sostre i l’humitat; la postura que he d’adoptar per estar quiet i sentir-ho tot. Semble un mort al seu nínxol, amb els braços plegats sobre el pit, amb els ulls oberts d’espant per poder veure alguna ombra, algun moviment entre els badalls. I el veig... Com una ombra, com l’esperit del turment que se’l menja, com una espiga de blat resseca de sol d’agost. Se’m clava a la cama esquerra l’esgarda d’una biga torta que m’esclafa el cos. Sent l’escalfor de la petita ferida a la cama. Sent enxopar-se la túnica de sang i no em moc per tal de no fer cruixir els canyissos ni descantellar el guix que els cobreix. Però la sang enfila el seu camí. No la veig, però se que busca una senda entre els minúsculs badallets. Busca el seu destí i el troba. M’aprete la cuixa com puc i les mans se m’envisquen de sang. No dec moure’m, ni respirar, però el mal cos que em deixa la visió de la meua pròpia sang em mareja, m’ofega crits i planys...
...I en veure tres gotes de sang sobre la puresa immaculada del seu llit, Octavi crida horroritzat. Són meues, han regalimat per les escletxes del sostre com una petita pluja. Però ell crida, es confon, es reballa pel terra i crida...!
Lídia tracta d’aquietar-lo, d’ofegar els crits amb besos maternals. El seu cos malferit i nu es rebolca arrastrant els llençols i fent caure llànties, mobles, robes... Però crida, crida fort... No, no busca la mort; diu que busca l’anihilació de la seva carn, però sols busca l’alliberament del seu esperit. La visió de la sang, d’una sang que pensa seva, l’ha fet bramar, cridar com un foll... És viu, encara és viu, encara es pot salvar... Ara és el temps, ara és l’hora de la salvació, del final del poder de les tenebres que han assolat l’Octavi com un palau en ruïna.
Lídia ha pogut fer-se amb ell, el carrega com un costal de llenya i el treu fora... Jo m’aprete la ferida amb el revet del mantell i plore... Per què plore?... que hi ha en aquells crits que em torna l’esperança...? Si, plore d’esperança...! Plore perquè se que avui podré “manifestar-me” davant d’ell. Avui podré presentar-me net i clar davant el meu amic ferit. La meva sang m’ha precedit. Tres gotes de la meva sang l’han fet cridar per la vida. Tres només. I meva...