He llegit amb el
cor en un puny, amb un cor que anava fent-se menut, insignificant, com el cervell
d’un ocell, com una llavoreta nua, minúscula... Amb el cor apretat. A mesura
que les “gravacions” anaven avançant cap al fons d’un amor majúscul, atrapat per
unes paraules plenes de veritat... Mirant-me en l’espill d’en David, guaitant de nou
quina és l’única cosa que ens ha de salvar.
...”Emporti’s
aquesta capseta, i si hi dóna algun valor, guardi-la. Faci’s la idea que a dins
s’hi desa la memòria d’uns ulls pintats.
Uns ulls
pintats... i cansats, Lluís. Si vol que li digui la veritat, uns ulls massa
cansats... I no tant pels molts anys viscuts. Ni tan sols per totes les
bajanades i devastacions que han hagut de veure i viure.
Tinc els ulls
cansats de tant intentar que no se m’esborri de la retina la imatge servada
durant tots aquests anys, dia a dia, minut a minut. La imatge del meu Amic Amat.”
Memòria d'uns ulls pintats. Lluís Llach. Empúries
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada