Un xiquet vestit de roig. Roig com l’ànima d’alguns espectadors silenciosos.
I al balcó de dalt, una dona amb bata
verda. Verda com l’esperit i el fetge dels qui estan farts de ser els darrers,
a la cua de tot i de tots.
Una caseta humil
i ben construïda, com són les cases d’Alcoi: fermes i de bona pedra per fora,
febles i de fustes corcades per dins. Canyissos i algeps, teules velles alçades
i retornades una i cent voltes.
Des de dins d’aquella
casa de perfecta simetria i façana de roses esglaiades, miren el carrer. Un
carrer ple d’abrics negres, de sabates negres, de braços i colls ajupits. Tots
de negre i gris i alguns cabells vermells. És hivern, fa fred i només les
paraules sinceres desfaran la glaçada... però no totes ho són de ben sinceres,
no totes...
Des d’aquells
balcons paral·lels miren darrere dels vidres la muda manifestació de respecte,
els cors en un puny, els punys en un cor. Els ulls oberts, els dits que recerquen
a les butxaques una mica de caliu. Des de dalt cap avall miren encuriosits aquella
gentada que escolta versos, que sent veus de vellut al barri de cases humils i
costerut.
I el xiquet
podria ser ell, anys enrere, i la dona podria ser la seva mare, perduda en la
memòria de les dones feineres que moren pels seus. I la gentada podria ser
menys muda, menys negra, més tova...
Però tot és com és i no com podria ser.
Aquells nous
habitants de casa seva no s’han sumat al seguici de cossos gelats. Amb el caliu
d’aquelles cambres deliberen, pensen, miren... i la televisió els fa companyia,
i alimenta els seus malsons.
Ja se’n van... ja
baixen costera avall. Ja es posen a cobert. Amb els ulls impresos per un senyal blau amb un homenet assegut a una
cadira de rodes. Han escoltat els versos, han omplert el cor amb el pols
tremolós de la guitarra sentida. I han escoltat el seu nom. Un nom pretensiós per
a un fill de poble, obrer de paraules fondes i cançons esgarrades com molles de bacallà, com
branques de vinya vella que fa bon vi.
El seu nom: OVIDI
La seva casa, la
seva gent, els seus veïns... seus?...però si "tot és de tots", diria ell, potser...
I un seguici de
boques badades, de butxaques buides, de cabells blancs i bruns... Carrer amunt,
carrer avall. Emocionats, després de recercar el frec d’un braç que ensuma amor (el seu braç bell, el seu amor novell),
desprès de des-oblidar-lo i alçar de
nou la veu als quatre vents.
Alcoi, 2 de febrer de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada