la bici...

Va comprar uns guants de ciclista. D’aquells que deixen fora els dits i que sempre li recorden els guants del pobres que busquen l’escalfor del foc movent-se com si toquessin el piano.

Va començar a ordenar les fotos que, al llarg de tot aquest temps, havia fet de bicicletes. Cada vegada li semblen aparells més misteriosament bells. L’estètica de les seves formes causa una especial atracció que capta per l’objectiu de la seva càmera cada vegada que pot.

Com un col·leccionista de rodolins, va decidir posar-les per ordre segons li va semblar be. 

...I va passar... estranyament va passar... Com si la vida li retornes algun deute vell.

De menut havia perdut la seva bici blava. Havia baixat la costera que porta fins al riu. Desprès havia pujat a la part alta del poble i, més tard havia girat cap al bosquet que hi ha vora la carretera que porta a la ciutat. Però, a casa, va tornar a peu...

Va desfer tot el camí que havia fet amb ella, però ara sense ella. Va mirar de nou en tots els llocs on havia estat abans, on havia parat, on havia parlat amb aquest o aquella... Però la bici ja no estava... ni rastre, ni ombra, ni marca a la sorra dels camins...

I va passar, estanyament va passar... Allà hi havia una bici preciosa, vermella i daurada. No, no era la seva... No era seva, però va pensar que la vida li la regalava. Davant de casa, sense res que l’afermara, sense cadenes ni cap altre ferrús que mostrara que algú hi tenia la clau per deslliurar-la. Lliure i sola... abandonada?...

La va deixar allà... tindrà qui la cavalque aquesta... I, a la vesprada, allà seguia, ningú la reclamava. La nit, a la serena... Abans d’anar al llit la va mirar de nou des de dins de casa. I a l’altre dia immòbil, queta, preciosa...

Obrint la porta de casa va decidir guardar-la... sense ànim de posseir-la, sense ganes de fer-la seva per sempre... al menys per ara. Només volia mirar-la cada dia, cada vesprada... Mirar-la i pensar que la vida li l'havia regalada...

Ningú va preguntar. Ningú va dir-li res d’aquella bicicleta... I ell va començar a covar en el seu interior la idea de tenir-la seva, de passar els seus dits nus pels ferros i contemplar-la...

O tornar-la al carrer?... deixar-la de nou al mateix lloc on la va trobar?... Algú la tirarà a faltar, no?... algú haurà desfet el camí que havia fet amb ella per tractar de recordar on l’havia oblidada... no?...

I la bici calla... i ell la mira, i espera una paraula... Sempre li passa, li agrada massa l’aigua clara i les paraules nétes...Si,com l’aigua... però  ella no parla.

Ho deixarà tot enllestit per si s’ha d’acomiadar d’ella: discurs, gemec, sospir i apa, anem...de nou a peu sense esperar-la... I prepararà també tot per si arriba el moment de fer-la seva: ja són els guants i la malla, samarreta, casc... discurs inaugural i camí nou, escollit per a ella especialment: ni massa dur, ni massa brau...un camí tranquil, planer, suau...

I ja veurem que portarà la vida i què farà finalment... de moment: estimar-la.