Només Diumenge

Sempre li passa...

Cada setmana.

Sense falta.

Diumenge, millor dit, la nit que traça un pont entre diumenge i dilluns. Des que escoltà aquella cançò italiana “...dopo domenica é lunedi”.

Acabava d’entrar la primavera quan començà a passar-li. Desprès de tallar sense estridències una relació que fou com una mascletada: curta, intensa, fugaç i plena de fum i olor de pòlvora.

Ja se sap... els primers matins de dilluns de primavera una mandra especialment espessa deixa poc lloc a la reflexió sobre el perquè de tot plegat... Passa sempre, ho diuen al telediari: al·lèrgies primaverals, astènies, gossera sobirana que es fa ama i senyora del cos d’un sense demanar permís...

I costa alçar-se...

La primera volta no va fer ni cas i ho va atribuir tot a eixes coses que fan de la primavera el pretext ideal per posar excuses a la gent que reclama activitats i acomboiamentes amb la frase feta del típic: va, anima’t, que ja ve el bon temps!!!... anem, eixim, tornem, pugem...

Pep diu: xè, em sap greu però crec que m’ha entrat l’al·lèrgia o l’astènia, o la mandra, o la tensió baixa... ja se sap, les coses de la primavera... res greu però “cola”.

I es queda a casa cada diumenge, i planxa i neteja, i llegeix i beca, i lluita contra unes oronetes que s’han entestat a fer un niu a la volada de la seva teulada. S’estima ell els animalets de nostresenyor... però no està disposat a que li caguen a la porta de casa... Faran el seu niu, però no on elles vulguen... Oronetes si, però no ací... com els molins de vent, o com les antenes de telefonia mòbil, o com l’autovia que pretén travessar la valleta de banda a banda destrossant-ho tot...

I ocupa el temps, Pep... i amb coses “de trellat”... però arriba la nit i no dorm, ni gens ni miqueta, ni un xic, ni un pam...

Es rebolca i regira. Prova totes les fórmules conegudes pel que fa a postures correctes de bendormir (que igual era un moro sabut en aquestes coses)...

Valeriana, infusió, llençols nets i cos dutxat... ni res ni poc, ni gens, ni massa, ni un glop... No dorm...

Hui ha passat vora un jardí. Tirava fotos a les coses que veia el Pep i que li cridaven l’atenció... Les ha organitzades i ha esborrat les que no valien res. La imatge d’una d’elles s’ha fixat a la seua ment insomne de diumenge a la nit... i l’acompanya una

tonada obsessiva de “star wars” fent martell i boix al seu front...

Un mosaic primaveral de ronya, pètals i vida contaminada és el “fons de pantalla” de la seva memòria fixa i la música en “repetició incessant” el banyen en un toll de suor.

Un altra dutxa i el pensament constant de que demà, dilluns, és dia feiner i no estarà per a res... No podrà rendir a la feina, no podrà posar-hi atenció.

Diran tots: xè Pep, menut cap de setmana t’has pegat, no?... vens arronsan-te com un serpot a la feina, home... Posa’t una cremeta per al contorn dels ulls que fas cara de cadàver, home...

Pensaran que està turmentat, que no porta be la ruptura, que no menja i s’està ficant en un carreró perillós... Pensaran que els caps de setmana s’entrega a perdicions i vicis inconfessables...

Senzillament no pot dormir els diumenges a la nit, i solament diumenges, i sols a la nit...

La Núria, confident amiga i dotora compulsiva de vides i hisendes alienes (la típica que sap tot de tots i ningú saps res d’ella)... ja li ha recomanat una vident que li solvente la qüestió... El misteri s’ha de resoldre per mans de professionals...

Per què diumenge, cada diumenge, només diumenge...???

S’alça... no ha apagat l’ordinador aquesta matinada de diumenge a dilluns... mira de nou la foto, la retoca, fa proves amb el “photo-shop”... les quatre, les cinc... finalment es disfressa de corredor de fons i pega un tomb per la ciutat fet un tocacampanes. Córre, córre... com pot tenir eixa energia sense haver dormit gens?... Ningú el veu, és massa d’hora... solament el veuen els xicons del camió que airruixa les voreres i canvia la ronya dels carrers de banda a banda, deixant les flors de pensament de les jardileres com si un maremot les hagués arrabassat pel damunt... Desprès el sol les cremarà i transmutarà el seu color natural... Les pobres flors de ciutat que han vingut a aquest món a patir... a mal viure i malmorir...

Hora d’anar al treball... un dilluns més sense haver dormit, ni poc, ni molt, ni gens, ni encara...

Solament el tranquilitza la seua pròpia sonrisa a l’espill mentre es diu: Pep, no passa res... hui, demà, despús-demà i l’altre si dormiràs, home... dilluns, dimarts, dimecres, dijous...

Com diu el refrany: “diumenge, tot m’ho menge”... però no dormirà... la lluna se’l menjarà a ell el proper diumenge... si és que està...

Recorre als vells trucs,

compta ovelles, respiraprofund i poc a poc, no penses

en els assumptes del diaque s'aproxima

i no acaba d'arribar.La nit és una oficina,

un telèfon que sona,un home que dictamina

en veu alta sobre totesles qüestions de la vida.

La nit és una pesadalliçó de filosofia.

Al lluny, passen trens,i en la finestra s'afina

una remor de terraplens sacsejats, de cornises

afilades pel vent,de motors que s'eternitzen

la seva fugida cap a l'infinit.Mira el rellotge i resigna't a deixar córrer les hores que et queden. Encara no ha passat el pitjor: quan aquesta llum malaltissa que precedeix al dia acoloreixi les cortines, el somni t'haurà rendit.

I començarà un altre dia...

Fragments de vida passada...

Un pitxer penjat d’un clau, les marques del desgast en uns texans, unes pedres caigudes accidentalment o bellament col·locades en una pila a la vora del camí... En eixes coses em fixe... Què hi farem?... sóc més "micro" que "macro"... o què se jo?...

Mire fragments, bocins de la realitat, trossos i mossos de la vida, o millor, de les experiències que la vida m’ofereix... Un amic em digué un dia quan el convidava a pegar-se una volteta pel blog, que trobava que aquest lloc era una bona manera de compartir les meues coses, les meues activitats i experiències... Tal volta tenia raó... Vaig començar a escriure per ací amb l’única intenció d’expressar-me, en un moment de la meua vida en el qual la necessitat de dir el que vulc, d’escriure era una necessitat vital irrenunciable per a mi...

Ara m’adone que solament pose fragments, explique fotografies d’una realitat més complexa i més rica del que s’ensenya o es pot deduïr...

Des que vam fer la ruta del BARRANC DE MALAFÍ AL PLA DE PETRACOS (Tollos-Castells de Serrella) fa un parell de dissabtes, aquesta imatge m’acompanya, em pega voltes al cabet... “Semblen dos amics de festa”, diu Marquets... Robert encara riu, Joan i el Roget esclaten en rialla... i jo, seriòs, la mire i la remire...

¿Què sabem de qui volguera que pintès aquesta imatge sobre una roca fa milers d’anys?... Què en podem dir?... solament el que en sembla, el que ens ha colpit, o extranyat, o cirdat l’atenció... perquè així som: éssers encuriosits pel que ens envolta... Això ens fa “nòmades del sentiment”... mai en tenim prou, sempre busquem sensacions noves i novelles... Però hi ha algo que sempre resta, sempre ha de quedar de manera permanent, encara que siga un fragment: un morro d’olla, un test de plat, un bocinet de cor ferit, una escorfeta de pa compartit...

No se què et diu a tu aquesta imatge “macroesquemàtica” de les coves prehistòriques... però a mi em diu tant!!!... si, ja se, que sóc un “moniatet” de cor sensible i cos retort jejeje... que no és per a tant, que són unes ratlles vermelles sobre un penyot ocre i prou... que hauria de desfer-me’n del vici de sobredimensionar les coses senzilles... si, ja ho se, m’ho has dit moltes vegades, amic...

Però eixa alegria festiva en l’abraçada dels dos personatges, eixos braços (són braços...?) amb els dits mirant el cel... eixe esclat de vida fora de tot temps i espai, m’ha rebordonit l’ànima i m’ha reactivat més, si cal, les ganes de viure més i més fragments de vida... Convidat estàs...Ho saps.