Un pitxer penjat d’un clau, les marques del desgast en uns texans, unes pedres caigudes accidentalment o bellament col·locades en una pila a la vora del camí... En eixes coses em fixe... Què hi farem?... sóc més "micro" que "macro"... o què se jo?...
Mire fragments, bocins de la realitat, trossos i mossos de la vida, o millor, de les experiències que la vida m’ofereix... Un amic em digué un dia quan el convidava a pegar-se una volteta pel blog, que trobava que aquest lloc era una bona manera de compartir les meues coses, les meues activitats i experiències... Tal volta tenia raó... Vaig començar a escriure per ací amb l’única intenció d’expressar-me, en un moment de la meua vida en el qual la necessitat de dir el que vulc, d’escriure era una necessitat vital irrenunciable per a mi...
Ara m’adone que solament pose fragments, explique fotografies d’una realitat més complexa i més rica del que s’ensenya o es pot deduïr...
Des que vam fer la ruta del BARRANC DE MALAFÍ AL PLA DE PETRACOS (Tollos-Castells de Serrella) fa un parell de dissabtes, aquesta imatge m’acompanya, em pega voltes al cabet... “Semblen dos amics de festa”, diu Marquets... Robert encara riu, Joan i el Roget esclaten en rialla... i jo, seriòs, la mire i la remire...
¿Què sabem de qui volguera que pintès aquesta imatge sobre una roca fa milers d’anys?... Què en podem dir?... solament el que en sembla, el que ens ha colpit, o extranyat, o cirdat l’atenció... perquè així som: éssers encuriosits pel que ens envolta... Això ens fa “nòmades del sentiment”... mai en tenim prou, sempre busquem sensacions noves i novelles... Però hi ha algo que sempre resta, sempre ha de quedar de manera permanent, encara que siga un fragment: un morro d’olla, un test de plat, un bocinet de cor ferit, una escorfeta de pa compartit...
No se què et diu a tu aquesta imatge “macroesquemàtica” de les coves prehistòriques... però a mi em diu tant!!!... si, ja se, que sóc un “moniatet” de cor sensible i cos retort jejeje... que no és per a tant, que són unes ratlles vermelles sobre un penyot ocre i prou... que hauria de desfer-me’n del vici de sobredimensionar les coses senzilles... si, ja ho se, m’ho has dit moltes vegades, amic...
Però eixa alegria festiva en l’abraçada dels dos personatges, eixos braços (són braços...?) amb els dits mirant el cel... eixe esclat de vida fora de tot temps i espai, m’ha rebordonit l’ànima i m’ha reactivat més, si cal, les ganes de viure més i més fragments de vida... Convidat estàs...Ho saps.
1 comentari:
A mi també em dóna molt que pensar aquesta imatge... així com quasi tot el que m'envolta o ha envoltat en la meua vida.
Robert.
Publica un comentari a l'entrada