Entrava una llum
dolça pel balcó. Com la llum que travessa el pot de la mel, o un
got amb infusió de poliol. Llum que besa les vores d'una platera
blanca, de metall, neta, tan neta com els seus dits mentre trosseja
bolets asseguda en una cadireta baixa, deixant que el sol li acarone
les cames crues. Si, encara no és temps d'abrigar-les tant les
cames. El sol de primeries d'octubre encara fa el que ha de fer:
escalfar i donar ganes de viure.
- Vés, tira cap
a fora, lleva't del mig, mare de Déu, Reina Santa, quin calvari de
xiqueta. Vés, agrana cabells una mica i deixa'm estar que em poses
negra de veure't bambant!.
I la nena surt de
la sala i va cap a fora, a l'entrada de la casa, on és la barberia.
Un espai menut
però suficient. Dos grans sillons blancs, elegants. Un espill i un
rebanc de marbre per deixar els atuells d'afaitar. Unes plantes de
cintes a vora i vora de la porta i una filera de cadires senzilles i
de bona fusta. Al fons una cortina i al darrere la granera i la pala
d'arreplegar cabells.
Cabells blancs i
negres, grisos, alguns rogencs o esgrogueïts. Cabells d'home per
sobre les llosetes rosades del terra. Confosos de vegades amb el
dibuix d'aigües de moaré que fa el paviment. Cabells de qui sap
qui. D'aquest o aquell, de jove, de vell.
I allà està ell, el client que espera... El tos ple de
rinxols caragolats barrejats de blanc i negre i ronya i pols. La testa
calba amb unes corfes que repugnen i taques blanquinoses. El coll ple
de solcs i penjolls, de pèls durs i clarícies.
- Ja li toca,
passe per ací faça el favor. (diu el barber).
Seu, s'espatarra
panxa en amunt. Li resulta difícil pujar a aquella trona, però
encara li resulta més difícil mirar-se a l'espill. S'ha fet vell,
un home com un campanar i ja no val res. Acostumat a que el miren
amb por, amb respecte diu ell, ara ja no alça pols ni remolí... Amb
el que ha sigut abans. Heroi del bàndol vencedor, home de confiança
del Governador Civil. Per casa seva han passat membres destacats del
«Movimiento», gent important, tios amb collons, diu ell. Ara per
casa seva passen encara uns i d'altres a demanar favors, però ja no
és igual. S'ha fet vell, porta la mort pintada al front. I com que
saben que no durarà massa, ja no li tenen aquella por o respecte,
que diu ell...
- Ara, Pare, ara
que el té agafat del coll... Ara és el moment, talle-li el gallet.
D'un «sense voler», ara que té la navalla en la ma. Va, talle-li
el coll, ara que el té gitat panxa en amunt com un escarabat...
- Xiqueta del
dimoni!. Entra-te'n dins, veges la mare quina feina et mana.
Mecagu'en Judes, falta de vara que tens! Dir eixos destrellats davant
els homes. Au, entra, no siga que t'atente amb la granera...
Aquella olor a
sabó d'afaitar... aquell cabdell de cabells d'home. La navalla sobre
el marbre, les fulles, la pedra d'afilar, les brotxes i el clau de la
ma ple de colònia forta, d'home... Li passa les mans suaument per
les galtes. Li fa menudes palmellades perquè la colònia pique una
mica i amb l'alcohol es tanquen les petites ferides que la navalla ha
fet per les arrugues del pap. Colpeja l'os de la barbeta... Què
coses, un home com un xiprer i ara, mireu-lo, quasi sense dents, amb
les galtes fredes i el nas arrufat. Amb el llavi inferior despenjat i
els ulls sense lluïssor.
- Aprofite, Pare,
ara que el té davant. D'un tall sec. Talle-li el coll!!!. (Crida la
filla des de dins, mentre la mare s'alça d'un bot per fer-la callar
d'una mullada, d'una espardenyada, d'un calbot)
Amb el peu, el
barber fa baixar el silló prement el pedal i amb la ma apreta
fort el mecanisme que incorpora el respatller.
- Ja ho tenim
açò. Disculpe vostè la xicona. No faça cas. Està com un cabàs
de gossos de loca, què farem?.
L'home calla, es
cala el barret negre. Deixa amb gest orgullós unes monedes sobre el
banc de marbre i se'n va. Carrer avant, quasi trontollant refermat
amb el gaiato. Ningú diu res. Parlen de la collita propera d'olives.
Ve un any roí, poc i cucat ve enguany. L'oli farà gust de cucs, diu
aquell. Bo, què farem?, anys hi ha de moltes classes...
Ningú no diu res
però el Barber té cada tres dies assegut el qui va signar la seva
sentència de mort, el malparit que va inventar les mentides que el
van portar a la presó, al tifus, a la depressió, a beure, a
jugar-se els diners... El barber havia estat perseguit desprès de
la guerra, per Republicà fou empresonat, indultat desprès. Ara
patia el menyspreu dels vencedors, el silenci dels veïns, la fam i
els malsons.
Cada dos o tres
dies el té davant, a tall de navalla... Cada dos o tres dies espera
el seu torn en silenci, seu, es deixa toquejar i surt ben afaitat. I
abaixa el ulls per no mirar-se a l'enorme espill de la barberia. S'ha
fet vell, li tremolen les mans, quasi no s'hi veu... Què coses! Un
home com un baluard... I ara, ja no fa por, ja no el respecten, com
ell diu a la por.
I el cabdell de
cabells d'home, blancs, negres, rogencs, esgrogueïts, cau de la pala
al poal del fem i del poal al corral i del corral a les soques de les
oliveres barrejat tot amb cendres fredes i pells de taronja o bledes
o fulles de col...
- Ajuda-li a la
mare dins, que treure el fem no és cosa teva, filla.
- Vaig, pare.
Vol que avui anem al riu a per bolets en tancar la barberia? Ens
agraden tant a vostè i a mi els bolets!.
- Au, filla,
anirem...
