2013/07/30

Per si em desaparec...

El desig de desaparéixer... o millor, d’apareixer en un lloc secret, llunyà o proper, però ocult; ens envaeix algunes vegades, no?. Tal volta ens passa a tots de tant en tant. I aquell lloc ha de romandre amagat completament per impedir que res ni ningú pugui trencar l’ascètica i la mística de “l’ocultament del món” (que diria En Ramon Llull).

També serà cosa comuna que alguna persona, encara que sigui una només, ens podria tirar a faltar cas que la fugida es fera realment efectiva. Si, parle per mi, vull imaginar que almenys UNA persona estimada em tiraria a faltar, n’estic pràcticament segur...
Es preguntaria on collons has anat a parar, perquè merda no agafes el telèfon i sempre li ve la veu de mascle avorrit que fas al contestador que gravares una vegada i ara surt i surt una i deu voltes. Imaginaria alguns llocs “sagrats” per a tu dels quals, potser alguna vegada, li has parlat. Llocs on has estat feliç, ombrívoles gleves o assolellats balcons... Si, algú es calfarà el cap amb això una estoneta, perquè t’enyora, perquè t’estima, perquè falta li fas...

I si l’estima és mútua, que ha de ser-ho per força en aquest cas, hauries de compadir-te de l’estimada, l’amant, la mare o l’amic, la germana o el gosset que t’ha de tirar a faltar i donar-li pistes d’on t’hauria de buscar si has decidit, ni que sigui temporalment, esfumar-te. Però si dónes pistes massa clares t’acabarà trobant i això, inicialment, no voldries que passara... Però, digues la veritat!. En el fons t’en vas, t’amagues, t’allunyes, perquè vols ser buscat, trobat... Perquè t’encantaria una abraçada de pel·lícula, una retrobada espectacular, amb llàgrimes i tot... A que si?... Però bo, aquest no és el cas...

El cas és que almenys, si veritablement és persona volguda, estimada i saps que et voldrà buscar; ha de saber cert on NO T’HA DE BUSCAR... quins són els llocs, les situacions i els “events” que et semblen insuportables i que, per tant, no suportaràs (si no et porten lligat de mans i peus, clar).

Jo, avui, en faré una llista, provisional clar... però la deixaré començada i me n’aniré a nadar un poc... que baix l’aigua se sent una remor de “norrés-i-tot” que buida el cap i renovella prou.

Si em perd (lliure i voluntàriament, sense punt de coacció) NO EM BUSQUES, TU QUE DIUS ESTIMAR-ME, EN CAP D’AQUESTOS LLOCS:
- En una correguda de bous, en una competició de tir a guatlla ni res que se li semble i que necessite abillament de caçador. Tampoc em busques en un concert de Julio Iglesias ni de Madonna. No em busques tampoc al mercat del peix de Tànger, que la visió de tots aquells ulls de peix encara em fa patir alguna nit de malson. No estaré en un espectacle de masclots pegant-se vara ni en un de dones mamelludes rebolcant-se pel fang mentre s’estiren els cabells. Tampoc me n’hauré anat a vore dones davall d’un burka a l’Afganistan ni a una manifestació de feixistes russos contra els homosexuals. No estaré menjant paella al xalet d’un conegut d’un conegut que idolatra un dictador decrèpit i fill de puta. Tampoc estaré en un casino de las Vegas, ni en un paradís estúpid de Disney. No em busques entre la gentada davall d’un “capurutxo” per setmana santa, de processó enfervorit o foll (que s’assembla prou), que sóc de serra i sec per eixes coses. Segur i cert que no estic a Tailàndia de turisme sexual, ni fent fotos a infants que remenen descalços entre la brossa en algun país de l’Àfrica. Tampoc estaré segurament fent cua per a què em signe un llibre l’escriptora de moda o demanant autògrafs a ningú. No estic a la porta del “tall anglès”(com diu la meua mare) en dia de rebaixes esperant l’hora d’obrir per remenar muntons... Amb això, per via negativa, ja saps on POTS BUSCAR...

CREC QUE SAPS ON POTS TROBAR-ME, si es dona el cas, amb els braços disposats a una bona abraçada i potser amb ganes d’un culet de vi que podem compartir... No massa lluny, ni massa prop per no asfixiar la teva llibertat que tinc en un altar. Però em trobes cert. I ET DEIXARÈ UNA PISTA, vinga, va: POSSIBLEMENT PROP DE LA MAR MADITERRÀNIA, que és blava, gran i banya molts indrets...i que m'estime tant... Si, potser.   

2013/07/28

Els teus ulls...

Te n’has anat i em faràs falta encara... Encara m’has de mancar.
Te n’has anat i t’has deixat els ulls. 
No, no te’n vas sencer. Et deixes uns ulls blaus que encara he pogut mirar per darrera vegada vius, mirant a l’infinit, oberts, sense parpelles, plens d’aigua i bells.
Te’n vas i et deixes els ulls blaus per seguir mirant la vida. Els ulls de la iaia, els mateixos ulls de la mare, els de Pile, els de Vero, els meus... D’un blau de mar serena un poc encendregats, amb una llum tranquila. Uns ulls que s’han indignat mil voltes i que s’han pixat de riure molts dies, moltes nits...
Te’n vas i no te’n vas, així és la vida, i ens deixes assolats.
Veuré si sóc capaç de retenir dins el puny un poc d’eixa energia, d’eixa força de bou. Provaré de guardar dins una tela blanca eixa mirada.
No, no entenem el món en que vivim. Tu i jo no l’entenem i ens cremen brases dins la panxa i se’ns assequen els llagrimalls mentre tractem de fer que tot siga d’un altra manera, més justa, millor.
Te n’has anat i m’has deixat els ulls. I ens hem de retrobar sota el lledoner, allà a Agres, ja saps on. Sota l’ombra fresca, al castell. Allà ens retrobarem de tant en tant, Paco... per a mirar la vida novament amb els mateixos ulls, els de la mare i la iaia... ulls de dona valenta que miren l’infinit.


Al meu tio, el que sempre m'ha dit el nom que em diuen les persones que m'estimen be: PAUET. Juliol de 2013

2013/07/16

Ponts que travessem

He passat molts ponts, com tu, segurament. De ponent a llevant o de sud a nord, d’una banda a l’altra del barranc, o del rierol... Molts.
M’he criat en un lloc on cal passar un pont moltes vegades cada dia. I l’he passat i el passe encara. Un pont que travessa un riu sense aigua, un riuet tan humil que sols porta cabal quan el malecó de la font major vessa, o quan plou dies i dies... Això que en diuen “un corrent intermitent”. Un poble sense riu, com deia el poeta Estellés del seu Burjassot. Si, poble sense riu, com deia Bernarda Alba que era el seu, aquell poble on es vivia amb por de què enverinessin els aljubs.
Però el pont hi és i serà... El pont que molts no semblen haver passat mai de curt que és el seu món, de petites que són les paraules amb les que copsen tot i jutgen tots. Jo si l’he passat, milers de vegades...

Hi ha un pont de ferros vermells a Sestao. Un pont de 120 anys que vaig passar una vegada... o dos. Des de la vora d’una platja menuda plena de rates i roques renegrides fins una altra platja anomenada de “las arenas”, a Getxo. Li diuen pont Bizkaia i se’ls unfla el coll vermell quan parlen d’ell els seus veïns. És un pont que no passes, és un pont que et fa passar. En una cabina que sembla un vagó de tren sense rodes, suspès damunt l’aigua de la ria, el pont et fa passar a l’altra banda penjant d’uns grossos cables d’acer... És un pont majestuós, fort, tan fort que mana ell. Ell és qui et porta, qui et duu a l’altra banda. No manes tu, mana ell i sempre manarà...

Hi ha un pont a Besalú de pedres fortes i ben tallades. Un pont fortificat que és més aïna un castell, un braç de la muralla. Allà vaig sentir per primera vegada aquesta sensació, la sensació d’un pont que em vol per a ell, que pretén deixar-me al centre de l’ullal més gran mirant a l’infinit, bocabadat. Aquell pont tort em seduí, em feu badar... Els peus no sabien a quina banda del Fluvià s’havien d’adreçar, i finalment creuaren a banda i banda, feren i desferen el camí d’aquell vell pont. Pensava que seria aquell pont, però no, no ho fou, no va poder ser-ho, per més que jo hagués volgut que ho fos...

El món és ple de ponts. Un pont bellíssim amb estàtues sobre el riu de Praga. Un altre llarg i poderós que travessa amb grosses cadenes el Danubi, a Budapest. Un pont impressionant et saluda quan arribes a Lisboa. Un pont vell a Florència que és l’únic que va sobreviure als bombardeigs de la guerra. Ponts que no miren amb els seus ulls ja cap riu perquè han desviat el seu curs i han quedat dempeus solitaris enyorant les aigües que els banyaven les potes.

I hi ha un lloc tan ple de ponts que arriba a trencar les cames... Pontets i pontons que travessen canals a Venècia... El soroll de les rodes de les maletes des de l’estació del tren fins als hotels es converteix en el soroll d’aquella ciutat cada matí i cada vesprada... Un riu de turistes entren i surten de la ciutat cada dia i recorren els carrerons i les places arrossegant aquelles pesades maletes pontet amunt i pontet avall, vint, cinquanta, cent vegades...  

I va ser allà, a Venècia on estava el MEU PONT, una sensació de passar d’una banda a l’altra i no estar fent una cosa qualsevol. Un passar transcendental, com si aquell pont m’hagués estat esperant a mi des del mateix dia que el van alçar. No se el seu nom, és un pont de tants, que deixa enrere el Dorsoduro i et deixa als peus de l’església de la Salute. Un pont de pedres blanques i ferros negres. M’agrada parar-me al centre d’un pont si puc, quan el travesse... i mirar el curs de l’aigua i els rodolins que fan fulles, pedres o peixos. I aquell matí d’estiu ho vaig fer també. Al centre del pont mirava les aigües tèrboles del canal i deixava els colzes sobre les pedres fresques de la barana... I el pont em va fer seu o jo el vaig fer meu a ell... El vaig passar i mai més tornaré a l’altra banda, a la banda dels carrerons foscos i les cases a punt d’ensorrar-se. El vaig passar aquell dia i el sol tebi del matí acaronava les pedres de la plaça mullades d’aigües netes. Unes flors penjaven d’un balcó i volia mirar-les. Assegut als esglaons d’aquell pont les vaig gaudir. Els amics m’esperaven a l’altra banda del pont... però jo no volia tornar, i no ho vaig fer... El vaig passar aquell dia que em va fer seu i jo el vaig fer meu. Una sola vegada, només una i definitiva. Per sempre d’aquesta banda des d’on s’albira la mar més enllà de la llacuna.  
I ARA el PONT I JO SEREM EL MATEIX... de banda a banda, de llevant a ponent, de sud a nord, no a l'inrevès.

2013/07/11

El soroll de la resta

...De nit, la remor ressonava sobre la teulada. Bataller i Adrienne s’abraçaven sota la manta. L’aigua havia refrescat encara més l’ambient i ells es quedaven escoltant aquella remor i sentint els cossos fusionats en un batec unitari. A voltes la proximitat encenia el desig i feien l’amor i acabaven adormint-se units sota la manta. VOLEU SABER QUÈ ÉS LA INTIMITAT? Feu l’amor sota la teulada en una nit de pluja torrencial. Això és la intimitat. Quan la pluja va parar, el terme estava sembrat d’ensulsides, els bancals estaven embassats i les rieres havien esborrat els camins (...)

Vas pel carrer i entropesses amb una mirada. Veus algú que es queda mirant-te entre la gent atrafegada. Només un segon. Uns ulls, un rostre expectant, un cos bellíssim. Endevines un somriure de perplexitat ocult darrere d’aquells llavis. Res més. Després passen els dies, els mesos, els anys, i penses que potser la teua vida no ha valgut més que una preparació per a aquell intercanvi de mirades. El temps canvia aquell penses per un t’adones, i esborra aquell potser. T’adones que la teua vida ha sigut un camí cap a aquell encontre, i que ja no pots recuperar aquella mirada, que no hauries d’haver continuat caminant, que de sobte el campanar que tenies al davant ha desaparegut per la finestra de darrere, el campanar i el poble sencer, esvanit en la calitja del passat, i que per davant només hi ha la vesprada buida. (...)

Francesc Bodí. El soroll de la resta