Te n’has anat i
em faràs falta encara... Encara m’has de mancar.
Te n’has anat i t’has
deixat els ulls.
No, no te’n vas sencer. Et deixes uns ulls blaus que encara he
pogut mirar per darrera vegada vius, mirant a l’infinit, oberts, sense
parpelles, plens d’aigua i bells.
Te’n vas i et
deixes els ulls blaus per seguir mirant la vida. Els ulls de la iaia, els
mateixos ulls de la mare, els de Pile, els de Vero, els meus... D’un blau de mar
serena un poc encendregats, amb una llum tranquila. Uns ulls que s’han indignat
mil voltes i que s’han pixat de riure molts dies, moltes nits...
Te’n vas i no te’n
vas, així és la vida, i ens deixes assolats.
Veuré si sóc
capaç de retenir dins el puny un poc d’eixa energia, d’eixa força de bou. Provaré
de guardar dins una tela blanca eixa mirada.
No, no entenem el
món en que vivim. Tu i jo no l’entenem i ens cremen brases dins la panxa i se’ns
assequen els llagrimalls mentre tractem de fer que tot siga d’un altra manera,
més justa, millor.
Te n’has anat i m’has
deixat els ulls. I ens hem de retrobar sota el lledoner, allà a Agres, ja saps
on. Sota l’ombra fresca, al castell. Allà ens retrobarem de tant en tant,
Paco... per a mirar la vida novament amb els mateixos ulls, els de la mare i la
iaia... ulls de dona valenta que miren l’infinit.
Al meu tio, el que sempre m'ha dit el nom que em diuen les persones que m'estimen be: PAUET. Juliol
de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada