El desig de
desaparéixer... o millor, d’apareixer en un lloc secret, llunyà o proper, però
ocult; ens envaeix algunes vegades, no?. Tal volta ens passa a tots de tant en
tant. I aquell lloc ha de romandre amagat completament per impedir que res ni
ningú pugui trencar l’ascètica i la mística de “l’ocultament del món” (que diria En Ramon Llull).
També serà cosa
comuna que alguna persona, encara que sigui una només, ens podria tirar a
faltar cas que la fugida es fera realment efectiva. Si, parle per mi, vull
imaginar que almenys UNA persona estimada em tiraria a faltar, n’estic
pràcticament segur...
Es preguntaria on
collons has anat a parar, perquè merda no agafes el telèfon i sempre li ve la
veu de mascle avorrit que fas al contestador que gravares una vegada i ara surt
i surt una i deu voltes. Imaginaria alguns llocs “sagrats” per a tu dels quals,
potser alguna vegada, li has parlat. Llocs on has estat feliç, ombrívoles
gleves o assolellats balcons... Si, algú es calfarà el cap amb això una estoneta,
perquè t’enyora, perquè t’estima, perquè falta li fas...
I si l’estima és
mútua, que ha de ser-ho per força en aquest cas, hauries de compadir-te de l’estimada,
l’amant, la mare o l’amic, la germana o el gosset que t’ha de tirar a faltar i
donar-li pistes d’on t’hauria de buscar si has decidit, ni que sigui
temporalment, esfumar-te. Però si dónes
pistes massa clares t’acabarà trobant i això, inicialment, no voldries que
passara... Però, digues la veritat!. En el fons t’en vas, t’amagues, t’allunyes,
perquè vols ser buscat, trobat... Perquè t’encantaria una abraçada de pel·lícula,
una retrobada espectacular, amb llàgrimes i tot... A que si?... Però bo, aquest
no és el cas...
El cas és que almenys, si veritablement és persona volguda, estimada i saps que et voldrà
buscar; ha de saber cert on NO T’HA DE BUSCAR... quins són els llocs, les
situacions i els “events” que et semblen insuportables i que, per tant, no
suportaràs (si no et porten lligat de mans i peus, clar).
Jo, avui, en faré
una llista, provisional clar... però la deixaré començada i me n’aniré a nadar
un poc... que baix l’aigua se sent una remor de “norrés-i-tot” que buida el cap
i renovella prou.
Si em perd
(lliure i voluntàriament, sense punt de coacció) NO EM BUSQUES, TU QUE DIUS
ESTIMAR-ME, EN CAP D’AQUESTOS LLOCS:
- En una correguda
de bous, en una competició de tir a guatlla ni res que se li semble i que
necessite abillament de caçador. Tampoc em busques en un concert de Julio
Iglesias ni de Madonna. No em busques tampoc al mercat del peix de Tànger, que
la visió de tots aquells ulls de peix encara em fa patir alguna nit de malson.
No estaré en un espectacle de masclots pegant-se vara ni en un de dones
mamelludes rebolcant-se pel fang mentre s’estiren els cabells. Tampoc me n’hauré
anat a vore dones davall d’un burka a l’Afganistan ni a una manifestació de
feixistes russos contra els homosexuals. No estaré menjant paella al xalet d’un
conegut d’un conegut que idolatra un dictador decrèpit i fill de puta. Tampoc
estaré en un casino de las Vegas, ni en un paradís estúpid de Disney. No em
busques entre la gentada davall d’un “capurutxo” per setmana santa, de processó
enfervorit o foll (que s’assembla prou), que sóc de serra i sec per eixes
coses. Segur i cert que no estic a Tailàndia de turisme sexual, ni fent fotos a
infants que remenen descalços entre la brossa en algun país de l’Àfrica. Tampoc
estaré segurament fent cua per a què em signe un llibre l’escriptora de moda o
demanant autògrafs a ningú. No estic a la porta del “tall anglès”(com diu la
meua mare) en dia de rebaixes esperant l’hora d’obrir per remenar muntons... Amb
això, per via negativa, ja saps on POTS BUSCAR...
CREC QUE SAPS ON
POTS TROBAR-ME, si es dona el cas, amb els braços disposats a una bona abraçada
i potser amb ganes d’un culet de vi que podem compartir... No massa lluny, ni
massa prop per no asfixiar la teva llibertat que tinc en un altar. Però em
trobes cert. I ET DEIXARÈ UNA PISTA, vinga, va: POSSIBLEMENT PROP DE LA MAR
MADITERRÀNIA, que és blava, gran i banya molts indrets...i que m'estime tant... Si, potser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada