Quan s’engenrdra
una criatura mai no saps com eixirà. Això no cal que jo ho diga, clar. Quan
arriba això que en diuen “la criança”, comencen les sorpreses...,algunes gens
agradables per als seus progenitors. La genètica i la seva herència ajuden a
explicar algunes coses: que si camina com el pare, que si té els ulls de la
cosina... Però de moment, el xiquet deixa caure la ma “nosecom” i... Ai!: - carinyo,
crec que ens ha eixit..., ja saps el que vull dir.
De sobte el
patrimoni d’ancestral ignorància s’actualitza als caps dels pares i comecen a
observar el fill com si es tractés d’un “specimen rara avis”, és a dir: un ésser
digne d’estudi. Miraran amb atenció gestos, aficions, moviments, amistats... i
tiraran ma dels prejudicis heretats per concloure motius, raons i pautes de
comportament (i segurament ho faran sense malícia, això vaja per davant). És possible que s’enganyen, però així va això...
I l’infant creix
i tot sembla confirmar les sospites... I ho prenen fort i gemeguen i ploren i
parlen amb el rector del poble o amb els metges... i comença la rapsòdia del
fill homosexual: - Ai, el que ens queda patir amb aquest fill nostre!. Però
igual també s’enganyen, possiblement.
Però arriba la
VERITAT VERITABLE i resulta que al “corpus dogmàtic” de la ignorància
col·lectiva li importa més que res L’ECONOMIA FAMILIAR. Si, sense construir un
discurs raonablement coherent sobre la qüestió, els progenitors actuen sovint
amb MOTIVACIONS ECONÒMIQUES, perquè ja se sap que l’economia és “la llei de la
casa” (això diu l’etimologia). Ben casar la filla és veure com s’ha aparellat
amb un xicot de butxaques plenes i negoci muntat. Col·locar el xicon (que és un
poc gos malfeiner) és cercar influències i regalar pastissos al ric del poble
que té una empresa potent. I amb el “xicon” de gustos femenins, què hi farem?...
La pregunta resta en els núvols de les què no se sap contestar, de moment... fins
que arriba la resposta: GAI SOSTENIBLE I ECONÒMICAMENT EFICIENT...
DUES ANÈCDOTES:
-
RARESA
Nº 1: La mongeta. Em contaren que un matrimoni de fortes conviccions religioses
i sense fills, va treure de “l’inclusa” una xiqueta bonica i forta per tenir
família. La introduïren en el seu món d’oracions i missa diària i se li
despertà vocació religiosa de consagració al nostre Senyor. Feliços estan els
pares i ho diuen a tots els parents. Però... Taxan-taxan!; la xicona vol ser
monja de claustre sever i no d’aquelles que sols porten toca i bossa gran i van
al “carrefour”. I damunt se’n va a un convent ben llunyà, al cor de Castella la
vella, en un lloc ben apartat... I diuen plens de neguit i disgustats: - l’havíem
treta de la casa d’orfes per criar-la i que ens cuidara quan fórem vells, i
mira, la desagraïda, ens deixa vells i desemparats i se’n va al convent. L’economia familiar es veurà ben espatllada:
tot allò que han acumulat durant anys s’ho menjaran a la residència caríssima
on hauran de cuidar-los i canviar-los el panyal. Ara l’estratègia: amargar-li
la vida i la vocació a la filla per fer-li xantatge emocional de destrucció neuronal
massiva per a què deixe el monestir convençuda que la voluntat divina és que
estiga dempeus a casa treballant pel benestar de la família fins que arribe l’hora
dels comiats... Aleshores, que faça el que vulga i que siga ben feliç...però no
abans.
-
RARESA
Nº2: El fill homosexual. Una nit d’estiu, d’aquelles que un surt de casa per
pegar un passeig a la fresca de la nit, vaig sentir un fragment d’una conversa
sense voler. Les finestres i portes romanen obertes perquè passe el ventet i
tot se sent... Dues dones d’una edat difícil conversen darrere la cortina de la
casa. Dones amb “nores” que veuen com els seus ossos acabaran a l’asil perquè
els fills (mascles) es deixaran portar per les decisions de les seves malvades
mullers i no s’hi podran aclamar a ells quan arribe l’hora que es vegen inútils
i sense servei geriàtric familiar.
I diu una d’elles (de la qual no dire nom ni senyal): - Ai, filla... la que
ha tingut sort és “X”, com és la vida!.
- -Sort?,
i això?. Contesta l’altra.
- -La té
com una reina. Cuina, planxa, posa la rentadora... xica, com si fora una dona!.
- -Clar,
és que eixa “classe” d’homes saben fer tot lo de les dones.
- - Una
gràcia: la pentina com una nina, la passeja, li compra roba. Què bon gust té el
xic!. Com una princesa, vaja.
- - Clar,
com eixos no es casen, mira, els tens quan et veus inútil, xica.
- -Ai,
això era abans!, que ara el "Sapatero eixe" els deixa que es casen si volen amb
un altre home. On anirem a parar, Senyor!.
No cal fer-ne
anàlisi de les dues anècdotes: coses que un sent pels carrers del poble. D’aquest
i d’altres pobles, n’estic segur.
Amb les novetats
dels temps moderns de rapidesa i canvis grans, resultarà que tindre un fill (o
filla) homosexual és una sort des del punt de vista de L’ECONOMIA SOSTENIBLE.
Gasten poc i estalvien moltes despeses. No porten a casa una tribu sencera de
xiquets que acaben amb les gerres de l’oli i el pernil i solament duen alguna
vegada a “eixe amic” amb qui van de viatge de tant en tant. Agranen, escuren,
fan els llits i compren plantes boniques amb flors, decoren la casa i sempre
els tens quan els necessites. Una gràcia, vaja. I si no se’ls nota la ploma
encara millor, que així no donen massa que parlar.
Ja hi haurà
algunes que preguen a la Verge perquè els done un fill d’aquells, que si es fan
frares o monges ja no resulta be. Així la vellesa està assegurada. El xantatge
emocional sempre funciona be amb qui s’ha matxacat en la seva tendra
adolescència fent-lo sentir mal per ser diferent i, amb eixa arma, els tens al
teu servei, per a glòria de l’economia familiar. Si és feliç o no això ja no
importa tant, que es conforme amb el seu “destí” (cosa poc católica, més aïna
ancestral mediterrània) que si ha vingut amb aquesta “tara” no s’ha de queixar.
Que per això estan el pare i la mare, per a què no li falte un bitllet a la
butxaca per pagar-se els vicis.
Si,
definitivament el que hem de canviar és el sistema econòmic... i les demès coses
aniran canviant de franc. O no, qui ho sap?. En un món de matriarques
econòmiques gregues un no s’aclareix mai. I en el món dels patriarques
econòmics romans tampoc. Que no és igual cuidar-los perquè els vols i perquè vols, que perquè el destí t'ho ha ben marcat.
Nomès queda un
crit que em ve de gust pegar: VISCA LA RARA LLIBERTAT!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada