(una història
vertadera com tantes que n'han passat per la Serra dels Plans)
Quedava ben poca
aigua a l'aljub de la casa nº3. Tan poca com a les altres cases de
les Colònies dels Plans. En aquell País de pedres, coscolles i
treball desagraït, l'aigua sempre estava més avall. Les fonts que
rajaven eren llunyanes i tenien «amo»...
- Pare, si l'aigua
plou no pot tenir amo!
- No se què vols
dir, filleta...
La menuda tenia pocs
anys, però aquell cabet enraonava perfectament.
- Si l'aigua ve de
la neu que es desfà, del que plou, del cel... no té amo, és de qui
té sed!
- Si que serà,
filla!... Però en aquest món tot té amo i ja saps el que sempre
s'ha dit: el qui s'avança, és l'amo; així que s'ha d'estar bon
matí, quan abans millor.
- Ja, ja se, bon
matí...
Corria l'estiu de
1941, a la casa nº3 l'aigua de l'aljub que s'omplia de roll a roll
desprès de les nevades, començava a escassejar. Des del Mas dels
Plans o Les Florències, per la drecera del Mas de la Pastora, el camí
baixava cap a La Font del Regadiu. Una d'aquelles fonts que mai no
falla, per sec que haja estat l'hivern. De la canonada bota riallera
a un canaló i, des d'una sequieta al bassó, a la bassa i a les
hortes.
Enviaven els menuts
de la Colònia cada dia a per aigua. El matxo aparellat, les
albardes, bons cànters i camí avall, a La Font del Regadiu, vora la carretera que porta a Benifallim.
- Gita't, descansa,
que demà tots haurem de matinar.
- Bona nit, pare.
- Bona nit filleta.
Saps si aniràs acompanyada demà? Crec que el xiquet de «Vergilio»
està de la panxa i sa mare vol que es quede i que es bega les tasses
i que s'estiga al llit...
- Ah, pare, no
patisca! Sempre ens trobem al camí i ens ajudem a carrejar l'aigua
uns i d'altres... Si no ve ell, en venen més...
És tan bo matinar a
l'estiu! Eixa frescoreta tan bona davall les carrasques grans! I les
primeres ullades de sol...
Damunt el matxo, un
cànter gran a cada costat i el canteret que la seua iaia li va donar
per a què no patira, ni s'esbudellara fent forçades amb aquells
canterots tan grandots. Avall, sempre avall. Que desprès serà
amunt, sempre amunt...
A qui se li deguera ocórrer fer aquella
colònia agrícola en un lloc tan impossible?. La pregunta té
resposta: a uns, en uns despatxos a Madrid. Uns que mai havien xafat
la serra dels Plans. Uns que havien mirat uns documents, uns mapes,
de zones ermes on mai s'hi havia cultivat cap cosa i van discórrer
que Espanya havia de ser cultivada tota sencera i que uns bons braços
i la necessitat i la pobresa de tants farien la resta per convertir
els erms en bancals, els coscollars en sembrats i vinyes. Aquells
«uns» tenen noms, i aquestos altres (els pobres que res tenien per
posar-se a la boca) també.
Ella, la xiqueta té
nom... però jo no el diré, perquè ella som un poc tots. I els fets
que us contaré són veritables i certs com el sol de migdia. Allà
la teniu: estranyada que cap altre xiquet de la Colònia se li
aparega pel camí de la font del regadiu. Hui va soleta. No, no té
por. Anar a per aigua no fa por. El camí és ben sabut i l'animal li
té confiança i no la fa patir gens, de bencregut i bon animal que
és... Allà està, tesseta damunt del matxo, costera avall.
I l'aigua fresca
raja. I ella beu, i es renta la careta i es banya un poc els cabells.
Amb una pinteta que sembla de nacre es pentina. S'arromanga, es posa
be el davantalet i comença a pouar un, dos, deu, quinze canterets. I
del xicotet al gran i tornem a començar. Cinc, sis, vuit, deu. Fins
que l'aigua regolfa pel coll dels cànters grans. Una part es perdrà
pel camí. No massa, que el matxo va poc a poc i no fa espercoïdes. I en arribar a casa, els xicons que aboquen els cànters a l'aljub, i
al cossi, que està tot per escurar.
- Ie, tu!. Es pot
saber què fas en ma casa?. Si, tu, morta de fam!. Ix immediatament
de la meua propietat!. Fora!... i no tornes més per ací, me cague'n
Judes, aquesta pollosa del dimoni!. Què estàs sorda?. Me cague'n la
mar!. Fora de ma casa!.
L'amo de La Font del
Regadiu no hi vivia. No estava mai (segons deien). De tant en tant es
deixava caure per allà, però no massa... I el Mas, i la font i el
dret eren d'ell. Feia d'advocat a la ciutat i sabia les lleis. I si
no les sabia, les inventava i si no les inventava, les retorcia. Era
un home «de carrera», li parlaven de vostè i «lo d'ell era d'ell»
i prou...
- Que no m'has
sentit? Que te'n vages!. I amb les paraules, els fets. I amb els fets
les garrotades.
Sona sec un cànter
quan es trenca. Sona com un ascla quan s'esbadoca al foc, com el
calbot que mata un conill, com la destral del carnisser quan talla
carn contra el piló, com quan bades el gel en un bassal. Així, més
o menys... Però això passa quan es trenca d'un cop, accidentalment,
en el silenci de les coses que es trenquen sense voler... Ara sonen
aquells cànters esquarterats com trets d'escopeta, com animals que
bramen abans de ser degollats, com un puntal que es parteix pel pes
de la neu...
I plora, i es torca
les mans enfangades al davantalet blanc, i s'embruta la careta sense
adonar-se. Puja al matxo d'un bot i arrea, se'n va depressa costera
amunt entre crits. El «senyoret» l'ha insultada, li ha trencat els
cànters grans i el canteret de la iaia. Plora, plora i alena fons...
- Pare!
- Filla! Què són
eixos plors? I els cànters? I l'aigua? Que has hagut d'anar soleta?
Qui t'ha fet mal? Mira com vens, pobreta. Vine amb el pare, no
plores!
La xiqueta, quan
pot, conta el succeït. I gemega i torna a moure el plor...
- Lo que més mal em
sap és el meu canteret. Amb el paper tan bo que ens feia!.
Ajuntament de
Penàguila. Davant el jutge de pau i del senyor secretari, presenta
denúncia pels fets. Perquè el que no pot ser no pot ser, i això no
es pot quedar d'aquella manera i lo que no és de raó no és de raó
i si no hi ha justícia n'ha d'haver...
- A vorà, senyor.
Si jo no dic que no tinga raó, però la Font del Regadiu és terme
d'Alcoi, nosaltres no podem fer gran cosa. A més, el senyoret és
advocat, té totes les de perdre...
Ajuntament d'Alcoi.
Davant l'autoritat presenta denúncia pels fets. Perquè lo que no té
trellat no té trellat i si no està bonico no està bonico i una
xiqueta és una criatura i eixes coses un home fet i dret no pot
fer-les si no és que està mal del cap i si m'ho ha trencat, que m'ho pague i si no
puc pouar aigua, doncs, res, beurem pixum, però lo que no és no és
i justícia n'ha d'haver!
No hi ha resposta.
Té tot a perdre i res a guanyar.
Madrid. Instituto
Nacional de Colonización Agraria.
"Que lo que no puede
ser, no puede ser y lo que está mal está mal y no hay derecho esos
modos y ese despotismo. Y lo que pido no es descabellado y ya está
bien que los pobres tengamos que sufrir estos abusos..."
I ho signa quan li
ho llegeixen, i li sembla be com ho han explicat i sabent que té les
de predre, presenta l'escrit i se'n torna a la Serra del Plans. Mai
havia eixit de la seua comarca. El seu país eren quatre o cinc
pobles... o sis. En tornar del viatge, compta i no acaba totes les
coses que ha vist i les que s'ha menjat amb els pocs diners que
portava i el que li han dit i que ja li contestaran...
La xiqueta dorm. De
vegades, quan tanca els ulls, veu l'aigua caure entre els espartets de les albardes,
els canters a trossos i el bastó gros de l'amo colpejant-ho tot. Veu
els ulls del matxo inquiet i les taques de fang al davantal... Però
ja no plora.
Ha tornat a per
aigua, no cregueu... Això si, ja mai més soleta. I a la fira de
Cocentaina la mare ha comprat un altre canteret menut per poder pouar
l'aigua i omplir els recipients més grans i no haver de fer tant
viatge costera avall i costera amunt.
I les dones han anat
sempre que ha calgut a rentar la roba al bassó de La Font del
Regadiu. Juntes, sense abaixar el cap.
Un dia que el
senyoret les va vore fent la bugada, va cridar la Guàrdia Civil. Les
van detindre a totes i van passar la nit al calabós a Alcoi. Cinc
dones com a cinc campanars allà, esperant a veure què passava de
tot allò.
Hores desprès es
presentava el pare de la xiqueta i explicava el sergent la necessitat
que passaven aquelles famílies i que no feien cap mal, i que lo que
no és just no és just i que lo que no pot ser, no pot ser. I que si
no tenien dret, doncs be, no el tenien, però res de mal hi havia de
llavar en un bassó i no fer cap mal ni robar res, que l'aigua és
del cel i allà es perd... i vostè tinga en compte...
Les dones foren
alliberades i el sergent va trobar que allò era de coneixement i que
no podia tornar a passar i que no estava be que l'amo tinguera
aquelles maneres i aquell flato i aquell despotisme...
Més prompte del que
esperava arribà la resposta des de Madrid. Ell no n'esperava de
resposta, ni trobava que aquell viatge que havia fet tinguera cap
conseqüència. Perquè l'amo és l'amo i té carrera i amics i
influències i lo que és menester és que per culpa seua no acaben
donant-li la raó al senyoret i ja no puguen pouar aigua mai més...
ni ells, ni ningú.
Però l'escrit diu
clarament que s'ha notificat el senyor propietari de La Font del
Regadiu que ha de comprar els cànters que ha trencat i omplir-los
ell personalment davant els pares de la xiqueta i la xiqueta mateixa
i carregar-los i demanar disculpes. Res més que això i tot això.
I així va ser i
així es va fer davant l'autoritat...
«mai de la vida
m'haguera pensat jo com a advocat que m'haguera pogut guanyar un plet
un esclafaterrossos com aquest»
- Pare, no m'agrada
matinar. Bo, no m'agrada més que en estiu, que m'agrada molt... Eixa
frescoreta davall les carrasques grans i les primeres ullades de sol.
Eixa fresca del matí se't clava en la persona i desprès, per calor
que faça per tot el dia, és com si en tingueres menys, com si
t'aguantara el cos fresquet tot el dia i no es pateix tant...
- Si filla, com els
cànters, les persones. I cànter nou, aigua fresca i lo què és
deveres és deveres i lo que està be, sempre està be
«encà» que diguen una altra cosa, aixina és!
______________________________________
Pau Torregrossa i
Coloma
Hivern de 2019
Font documental: La Colònia Agroforestal dels Plans (1910-1945)
Jordi Borrell Gosalbez. Ajuntament d'Alcoi. Arxiu Municipal. 2018
