la bici...

Va comprar uns guants de ciclista. D’aquells que deixen fora els dits i que sempre li recorden els guants del pobres que busquen l’escalfor del foc movent-se com si toquessin el piano.

Va començar a ordenar les fotos que, al llarg de tot aquest temps, havia fet de bicicletes. Cada vegada li semblen aparells més misteriosament bells. L’estètica de les seves formes causa una especial atracció que capta per l’objectiu de la seva càmera cada vegada que pot.

Com un col·leccionista de rodolins, va decidir posar-les per ordre segons li va semblar be. 

...I va passar... estranyament va passar... Com si la vida li retornes algun deute vell.

De menut havia perdut la seva bici blava. Havia baixat la costera que porta fins al riu. Desprès havia pujat a la part alta del poble i, més tard havia girat cap al bosquet que hi ha vora la carretera que porta a la ciutat. Però, a casa, va tornar a peu...

Va desfer tot el camí que havia fet amb ella, però ara sense ella. Va mirar de nou en tots els llocs on havia estat abans, on havia parat, on havia parlat amb aquest o aquella... Però la bici ja no estava... ni rastre, ni ombra, ni marca a la sorra dels camins...

I va passar, estanyament va passar... Allà hi havia una bici preciosa, vermella i daurada. No, no era la seva... No era seva, però va pensar que la vida li la regalava. Davant de casa, sense res que l’afermara, sense cadenes ni cap altre ferrús que mostrara que algú hi tenia la clau per deslliurar-la. Lliure i sola... abandonada?...

La va deixar allà... tindrà qui la cavalque aquesta... I, a la vesprada, allà seguia, ningú la reclamava. La nit, a la serena... Abans d’anar al llit la va mirar de nou des de dins de casa. I a l’altre dia immòbil, queta, preciosa...

Obrint la porta de casa va decidir guardar-la... sense ànim de posseir-la, sense ganes de fer-la seva per sempre... al menys per ara. Només volia mirar-la cada dia, cada vesprada... Mirar-la i pensar que la vida li l'havia regalada...

Ningú va preguntar. Ningú va dir-li res d’aquella bicicleta... I ell va començar a covar en el seu interior la idea de tenir-la seva, de passar els seus dits nus pels ferros i contemplar-la...

O tornar-la al carrer?... deixar-la de nou al mateix lloc on la va trobar?... Algú la tirarà a faltar, no?... algú haurà desfet el camí que havia fet amb ella per tractar de recordar on l’havia oblidada... no?...

I la bici calla... i ell la mira, i espera una paraula... Sempre li passa, li agrada massa l’aigua clara i les paraules nétes...Si,com l’aigua... però  ella no parla.

Ho deixarà tot enllestit per si s’ha d’acomiadar d’ella: discurs, gemec, sospir i apa, anem...de nou a peu sense esperar-la... I prepararà també tot per si arriba el moment de fer-la seva: ja són els guants i la malla, samarreta, casc... discurs inaugural i camí nou, escollit per a ella especialment: ni massa dur, ni massa brau...un camí tranquil, planer, suau...

I ja veurem que portarà la vida i què farà finalment... de moment: estimar-la.

Follia. Homenatge a Tereseta

 Jo ho havia sentit dir... I avui, en eixir de l’escola a migdia, ens ho hem trobat enllestit. Un grupet de veïnes i veïns de Xixona esperaven junt a les escales del pixador, a la Plaça. Un cobertor amagava l’escultura. Un raig de sol ens tornava la il·lusió d’una primavera que ja esperem amb ganes i farts de tant d’aire... Un aire xixonenc que fa bojos i torna folls... Amb FOLLIA ella cridava per aquell carrer ample que anomenen “plaça”. Amb la bogeria d’un cap desportellat per qui sap quins patiments, quines neurones fluixes o quins somnis trencats.

Avui hem fet un senzill HOMENATGE A TERESA... No, no estic de nou fent ressonar la cançó de l’Ovidi Montllor: que no és aquella Teresa sinó la Tereseta dels cabells pentinats amb dues pintetes d’oli net. La de l’abric verd i el cabasset. La que, en la seva bogeria, demanava a tots els qui es trobava plaça amunt i plaça avall: “VOLEU-ME”.

Ferran ha parlat be, senzill, amb la veu trencada quan ha repetit aquella frase de la Tereseta, la boja amable de la Xixona de fa uns anys, la dona que demanava amb les mans obertes i els braços desplegats que tots la volguerem a crits pel carrer, la que donava i demanava  besos en la seva passejada quotidiana pel carrer ample dels plataners, entre les parades del mercat.

Fou un dimarts, dia de mercat. Jo era un adolescent, no se fa quants anys... Des de l’altra banda de la vorera d’enfront, em mira i em va dir: “guai, quin xic més guapooo. Guapo, besa’m. I tots, voleu-me”. La meva mare em digué que no li fera cas, que era una dona que no estava massa be, que el terrat el tenia badat i que sempre repetia el mateix: que la volguéssim tots... I mai l’he oblidada a aquella Tereseta. La del cos ajupit, la de les calces grosses i la camisa de floretes menudes. Tornar-se boig i  cridar obsessivament: “VOLEU-ME”... no cal dir més. I sembla que el meu record és el de molts, el de tots, el de tota la gent que alguna vegada se la va trobar per aquells carrers de Xixona... El mateix record, la mateixa frase, la mateixa sensació d'haver-la estimat ni que fos nomès un poc.

I tenia un fill...avui estava. Pell bruna, ulls plens de pluja i content. S’havia criat a aquells llocs on es crien els infants que tenen mares malaltes, presoneres o absents de cos , de cap o de cor... Alguna dona del poble havia procurat que fos un home de be... I allà estava, donant les gràcies perquè s’havien recordat de la seva mare... La que no el va poder cuidar perquè els seus ulls miraven l’infinit i els seus llavis escridassaven demanant afecte, voler, estimança...

Era pobra, pobreta, pobrassa... Era dona, doneta, menuda i gran alhora... Qui no la recorda?... Qui pot oblidar aquell crit i aquell somriure desdentat: “voleu-me, xicots, voleu-me”.

Jo avui l’he volguda. I, amb ella, a tota la gent que “no està be del cap”... als qui veuen llums i senten veus, als qui viuen absents de tot i nomes somriuen quan ningú ho espera. A tots aquells que tenen necessitat de sentir-se estimats mentre se’ls diu bojos, folls, destarifats. Jo també he sentit avui ganes de cridar per aquella plaça en nom propi i en el de tants... Ja veus, però la gola anava massa seca, i els ulls massa cansats.

I si, els acords del valset que l’Ovidi va escriure per “una altra Teresa” han sonat dins el meu cap... “com un record d’infantesa, sempre et recordarè a tu, Teresa...” cridant: VOLEU-ME!!!; Perquè encara crec  (si no em roben aquesta fe feble) que el voler, l’afecte, l’amor, en qualsevol forma de totes les que pot prendre... és la salvació de la nostra follia, del nostre destrellat, de la nostra bogeria, la meva, la de tots, la del món.  

                Inauguració de l’escultura a “Tereseta”. Xixona. 14 de febrer de 2013

Ulls blaus. Ulls pintats...

He llegit amb el cor en un puny, amb un cor que anava fent-se menut, insignificant, com el cervell d’un ocell, com una llavoreta nua, minúscula... Amb el cor apretat. A mesura que les “gravacions” anaven avançant cap al fons d’un amor majúscul, atrapat per unes paraules plenes de veritat... Mirant-me en l’espill d’en David, guaitant de nou quina és l’única cosa que ens ha de salvar.

...”Emporti’s aquesta capseta, i si hi dóna algun valor, guardi-la. Faci’s la idea que a dins s’hi desa la memòria d’uns ulls pintats.

Uns ulls pintats... i cansats, Lluís. Si vol que li digui la veritat, uns ulls massa cansats... I no tant pels molts anys viscuts. Ni tan sols per totes les bajanades i devastacions que han hagut de veure i viure.

Tinc els ulls cansats de tant intentar que no se m’esborri de la retina la imatge servada durant tots aquests anys, dia a dia, minut a minut. La imatge del meu Amic Amat.”

Memòria d'uns ulls pintats. Lluís Llach. Empúries

OVIDI...des de dins

Un xiquet vestit de roig. Roig com l’ànima d’alguns espectadors silenciosos.

I al balcó de dalt, una dona amb bata verda. Verda com l’esperit i el fetge dels qui estan farts de ser els darrers, a la cua de tot i de tots.

Una caseta humil i ben construïda, com són les cases d’Alcoi: fermes i de bona pedra per fora, febles i de fustes corcades per dins. Canyissos i algeps, teules velles alçades i retornades una i cent voltes.

Des de dins d’aquella casa de perfecta simetria i façana de roses esglaiades, miren el carrer. Un carrer ple d’abrics negres, de sabates negres, de braços i colls ajupits. Tots de negre i gris i alguns cabells vermells. És hivern, fa fred i només les paraules sinceres desfaran la glaçada... però no totes ho són de ben sinceres, no totes...

Des d’aquells balcons paral·lels miren darrere dels vidres la muda manifestació de respecte, els cors en un puny, els punys en un cor. Els ulls oberts, els dits que recerquen a les butxaques una mica de caliu. Des de dalt cap avall miren encuriosits aquella gentada que escolta versos, que sent veus de vellut al barri de cases humils i costerut.

I el xiquet podria ser ell, anys enrere, i la dona podria ser la seva mare, perduda en la memòria de les dones feineres que moren pels seus. I la gentada podria ser menys muda, menys negra, més tova... 

Però tot és com és i no com podria ser.

Aquells nous habitants de casa seva no s’han sumat al seguici de cossos gelats. Amb el caliu d’aquelles cambres deliberen, pensen, miren... i la televisió els fa companyia, i alimenta els seus malsons.

Ja se’n van... ja baixen costera avall. Ja es posen a cobert. Amb els ulls impresos per  un senyal blau amb un homenet assegut a una cadira de rodes. Han escoltat els versos, han omplert el cor amb el pols tremolós de la guitarra sentida. I han escoltat el seu nom. Un nom pretensiós per a un fill de poble, obrer de paraules fondes i  cançons esgarrades com molles de bacallà, com branques de vinya vella que fa bon vi.

El seu nom: OVIDI

La seva casa, la seva gent, els seus veïns... seus?...però si "tot és de tots", diria ell, potser...

I un seguici de boques badades, de butxaques buides, de cabells blancs i bruns... Carrer amunt, carrer avall. Emocionats, després de recercar el frec d’un braç que ensuma amor (el seu braç bell, el seu amor novell), desprès de des-oblidar-lo i alçar de nou la veu als quatre vents.

Alcoi, 2 de febrer de 2013