Sóc un d'aquells
que enyoren sempre la pluja i en sóc ben conscient que no pas l'únic que sent aquest enyor. De pluja i tro, d'algavessó i boira
terrera, de neu i tormenta, de gotes que cauen suaus per les fulles
lluentes quan plou.
Visc a un lloc quasi
fronterer amb deserts i secarrals, terres àrides que crien espart i
escobelles. Mediterrani pur prop de la mar, però no massa. I l'aigua
ens és sempre benedicció, regal del cel, treva en la lluita...
Aquí, on em viuen i visc, la joia als rostres quan plou amb
coneixement és ben evident. Cada planta que alça les orelles en
sentir la fresca pluja, cada teula vella que recupera el verd antic,
cada canaló riuen quan plou, que no és massa sovint, convertint l'episodi en un goig per als sentits. En el meu cas, especialment
per l'olfacte... La terra que fa bassals, l'herba prenyada d'aigua
quan la trepitges, els terrossos argilencs badats i amerats, els
plats que hi ha sota els testos florits en punt de sobreeixir...
I sóc jo d'aigües
lliures, de sèquies, rius i rierols humils, de fonts pobretes i
tolls de riu... No veig goig en els pantans, en les aigües plenes de
llimacs de tan "aprofitades" per persones sense seny. Aigües lliures
que saben on van, sempre ho saben, malgrat roques i xops partits,
malgrat maleses i cudols gegants... sempre van on volen anar, a la
mare mar.
Per a mi, el
símptoma més clar del món de malalts, orats, folls en el qual
venim vivint com bonament podem, és la diabòlica idea de convertir
l'aigua, les aigües en PRIVADES... Gestió privada del be públic,
privatització de l'accés, malbaratament de milers de milions de
litres d'aigua, sobreexplotació dels aqüífers, rius morts
impossibles de recuperar, taxes, tanques, corporacions transnacionals
al front de la distribució i repartiment de l'aigua... No, no
aprofundiré ací en cap d'aquestes qüestions, solament les nomene,
les deixe caure com cauen els xops podrits al llit del riu... sembrant
la mort de milions de persones omplint les butxaques d'uns quants
malparits... els de sempre, ja sabeu els seus noms.
Ací, on jo visc, fan
una festa de l'aigua... un poc trellat divertit. Per l'agost, els
fadrins s'encaramiten dalt d'uns camions cisterna, obren tots els
xorradors de la font del poble i durant una estoneta fem una lluita
lúdica i festera amb poals. Un coet diu prou, fins el proper any...
que aigua, per aquí, no hi ha de sobres... El carrer és un riu, els
peus de la gent i les xancletes fent xop-xop per uns minuts, que fa
costera i l'aigua sempre sap on vol anar... torna al riu, avall,
sempre avall, prenya la terra i la fa somniar.
Ací, on jo visc,
vam recuperar la gestió pública de l'aigua fa uns anys (aquells
ecologistes idealistes que vam obrir un parèntesi en mig de la
foscor infame per uns anys!), desprès d'haver-la privatitzat, com
feien tots, poble rere poble van anar caient a la trampa... Ens
cobraven car i en servien mal... i amb els nostres diners es pagaven
un veler al port esportiu d'Altea, unes ratlletes de coca i una
festota amb fulanes i gamba de la millor, mentre ens fotien d'aixerdor... Ara, abastits per fonts
humils i pous profunds, ens la companegem millor, com bons germans,
l'aigua que ens regala la muntanya. Ara, i esperem sempre i a tots
els llocs, anem aprenent a viure amb l'aigua que tenim i no somniem
amb colònies de xalets plens de piscines i fontanes de colors...
Sabem que ens tornaran a assetjar, que tornaran a intentar foradar el
terme buscant aigües per especular, per tornar al paradís que
s'havien construït abans de que explotés la bombolla
immobiliària... Si, no us enganyeu, volen tornar-nos a aquella
follia... El món sencer brega per tornar a aquella follia... la
follia de les aigües en mans d'uns pocs, per tenir-nos el gallet sec
i els genolls a terra demanat una mica d'aigua
...
Ella plou, ens és
regal dels núvols... aigües lliures, que saben sempre on volen
anar... a la mare mar