Aigües lliures, mare Mar

Sóc un d'aquells que enyoren sempre la pluja i en sóc ben conscient que no pas l'únic que sent aquest enyor. De pluja i tro, d'algavessó i boira terrera, de neu i tormenta, de gotes que cauen suaus per les fulles lluentes quan plou.

Visc a un lloc quasi fronterer amb deserts i secarrals, terres àrides que crien espart i escobelles. Mediterrani pur prop de la mar, però no massa. I l'aigua ens és sempre benedicció, regal del cel, treva en la lluita... Aquí, on em viuen i visc, la joia als rostres quan plou amb coneixement és ben evident. Cada planta que alça les orelles en sentir la fresca pluja, cada teula vella que recupera el verd antic, cada canaló riuen quan plou, que no és massa sovint, convertint l'episodi en un goig per als sentits. En el meu cas, especialment per l'olfacte... La terra que fa bassals, l'herba prenyada d'aigua quan la trepitges, els terrossos argilencs badats i amerats, els plats que hi ha sota els testos florits en punt de sobreeixir...

I sóc jo d'aigües lliures, de sèquies, rius i rierols humils, de fonts pobretes i tolls de riu... No veig goig en els pantans, en les aigües plenes de llimacs de tan "aprofitades" per persones sense seny. Aigües lliures que saben on van, sempre ho saben, malgrat roques i xops partits, malgrat maleses i cudols gegants... sempre van on volen anar, a la mare mar.

Per a mi, el símptoma més clar del món de malalts, orats, folls en el qual venim vivint com bonament podem, és la diabòlica idea de convertir l'aigua, les aigües en PRIVADES... Gestió privada del be públic, privatització de l'accés, malbaratament de milers de milions de litres d'aigua, sobreexplotació dels aqüífers, rius morts impossibles de recuperar, taxes, tanques, corporacions transnacionals al front de la distribució i repartiment de l'aigua... No, no aprofundiré ací en cap d'aquestes qüestions, solament les nomene, les deixe caure com cauen els xops podrits al llit del riu... sembrant la mort de milions de persones omplint les butxaques d'uns quants malparits... els de sempre, ja sabeu els seus noms.

Ací, on jo visc, fan una festa de l'aigua... un poc trellat divertit. Per l'agost, els fadrins s'encaramiten dalt d'uns camions cisterna, obren tots els xorradors de la font del poble i durant una estoneta fem una lluita lúdica i festera amb poals. Un coet diu prou, fins el proper any... que aigua, per aquí, no hi ha de sobres... El carrer és un riu, els peus de la gent i les xancletes fent xop-xop per uns minuts, que fa costera i l'aigua sempre sap on vol anar... torna al riu, avall, sempre avall, prenya la terra i la fa somniar.

Ací, on jo visc, vam recuperar la gestió pública de l'aigua fa uns anys (aquells ecologistes idealistes que vam obrir un parèntesi en mig de la foscor infame per uns anys!), desprès d'haver-la privatitzat, com feien tots, poble rere poble van anar caient a la trampa... Ens cobraven car i en servien mal... i amb els nostres diners es pagaven un veler al port esportiu d'Altea, unes ratlletes de coca i una festota amb fulanes i gamba de la millor, mentre ens fotien d'aixerdor... Ara, abastits per fonts humils i pous profunds, ens la companegem millor, com bons germans, l'aigua que ens regala la muntanya. Ara, i esperem sempre i a tots els llocs, anem aprenent a viure amb l'aigua que tenim i no somniem amb colònies de xalets plens de piscines i fontanes de colors... Sabem que ens tornaran a assetjar, que tornaran a intentar foradar el terme buscant aigües per especular, per tornar al paradís que s'havien construït abans de que explotés la bombolla immobiliària... Si, no us enganyeu, volen tornar-nos a aquella follia... El món sencer brega per tornar a aquella follia... la follia de les aigües en mans d'uns pocs, per tenir-nos el gallet sec i els genolls a terra demanat una mica d'aigua

...

Ella plou, ens és regal dels núvols... aigües lliures, que saben sempre on volen anar... a la mare mar