No se si saps que el
cel té una porta. Que es tanca i s'obri. Una porta sense pastell ni
gronses.
Tal vegada no saps
que la glòria pot caure't damunt, a sobre teu en forma de pluja. Una
pluja que no banya ni amera sols acarona i és brillant.
Podria ser que no
tingueres idea que dalt del cel habiten uns homes i algunes dones que
fan girar mecanismes i agafen amb força cordes i sogalls. Uns éssers
que han de vetllar perquè una palma daurada puga descendir digna,
recta, amb son lleuger tremolor solemne.
I així és també
com sota la terra, altres incògnits humans acullen l'infant coronat
que acaba d'apagar el ciri que és la vida i, en cloure el seu cant
de lenta respiració, s'ha de tornar fusta, imatge sagrada. Li
besaran els peus i cauran de genolls davant d'ella en ressorgir de
sota la terra al món dels vius acalorats. Un món fet de ventalls,
silencis, ulls oberts i mirades amerades d'aigua de joia.
Això és com és,
com ha estat sempre: un cel i una terra amb els seus habitants. Allà, un fuma d'amagat, ací un altre escalfa la veu mentre es demana
silenci. Per l'altra banda unes mans cuiden que el mantell caiga com
ha de caure: amb perfecció de plecs, mentre a la banda contrària un
etern llaç blau fa voltes i voltes tapant la rústica textura dels
cordells.
I et diuen que és
llarg i fa calor i no és fàcil de veure-ho tot amb claredat. Diuen que
té tot un misteri desvetllat cada any cinc o sis voltes. Diuen que
res és com això i que tot el que existeix és resumit en aquells dos actes: la
vida, la mort, la glòria, el poder, la misèria i el perquè de tot
plegat.
Diuen que el cel i
la terra tenen els seus ritmes, cadències, sons i veus. Unes veus
que es posen a prova dies abans. Uns ritmes que se senten en el
respirar, el callar, el breu comentari a cau d'orella, la magnitud
del bategar ara serè, ara emocionat. Un ritme únic que s'acumula en
un patrimoni d'humanitat. Patrimoni que es guarda en una caixa de
fusta vella; fet d'abraçades, somriures, besos d'amigues, alegria
sincera de retrobar rostres i mans conegudes, apreciades, estimades.
No se si saps que la
terra té baranes per no caure, per preservar el passos pausats que
s'encaminen a l'homenatge. Probablement tampoc sàpigues que la
protagonista és una dona que alhora és un home, un infant. Que
l'infant té una perleta de suor entre els llavis i el nas i que
canta. Ha de cantar sense que la vergonya i la temperatura li baden
les cordes vocals. Amb ferma convicció i amor, mentre s'acomiada de
la vida. Que l'infant és la Verge i la Verge és tres: nineta,
imatge sagrada i careta d'infant.
Plomes, núvols, un
arpa i el rascar d'una guitarra. El poder del metall d'un orgue i la
humilitat d'una corriola. Uns barbuts i unes galtes colorades, uns
braços elevats al cel coberts de nervis i rentats amb sabó de casa.
I tot està be, tot
és com sempre ha sigut... tot està on ha d'estar desprès
d'haver-ho trasbalsat tot i d'haver canviat les coses de dalt per les
de baix i les de baix per boires blanques i sandàlies daurades.
Estàvem allà. Ho
hem vist tot i en donem testimoni. No hi ha misteri, hi ha Festa, que els ulls ho
han vist amb claredat i les mans han tocat la palma preciosa. I ella
ens ha parlat amb son daurat vestit, és cert que ens ha parlat com
ho fa ella: quan callem.
Elx_Agost de 2017
La Festa. El Misteri
d'Elx
A Raül Seguí, que estava amb nosaltres allí, dins el meu pit.
I els nostres
patrimonis d'afecte humà, d'humanitat
