2017/08/14

quan la Glòria et cau damunt

No se si saps que el cel té una porta. Que es tanca i s'obri. Una porta sense pastell ni gronses.
Tal vegada no saps que la glòria pot caure't damunt, a sobre teu en forma de pluja. Una pluja que no banya ni amera sols acarona i és brillant.
Podria ser que no tingueres idea que dalt del cel habiten uns homes i algunes dones que fan girar mecanismes i agafen amb força cordes i sogalls. Uns éssers que han de vetllar perquè una palma daurada puga descendir digna, recta, amb son lleuger tremolor solemne.
I així és també com sota la terra, altres incògnits humans acullen l'infant coronat que acaba d'apagar el ciri que és la vida i, en cloure el seu cant de lenta respiració, s'ha de tornar fusta, imatge sagrada. Li besaran els peus i cauran de genolls davant d'ella en ressorgir de sota la terra al món dels vius acalorats. Un món fet de ventalls, silencis, ulls oberts i mirades amerades d'aigua de joia.
Això és com és, com ha estat sempre: un cel i una terra amb els seus habitants. Allà, un fuma d'amagat, ací un altre escalfa la veu mentre es demana silenci. Per l'altra banda unes mans cuiden que el mantell caiga com ha de caure: amb perfecció de plecs, mentre a la banda contrària un etern llaç blau fa voltes i voltes tapant la rústica textura dels cordells.
I et diuen que és llarg i fa calor i no és fàcil de veure-ho tot amb claredat. Diuen que té tot un misteri desvetllat cada any cinc o sis voltes. Diuen que res és com això i que tot el que existeix és resumit en aquells dos actes: la vida, la mort, la glòria, el poder, la misèria i el perquè de tot plegat.
Diuen que el cel i la terra tenen els seus ritmes, cadències, sons i veus. Unes veus que es posen a prova dies abans. Uns ritmes que se senten en el respirar, el callar, el breu comentari a cau d'orella, la magnitud del bategar ara serè, ara emocionat. Un ritme únic que s'acumula en un patrimoni d'humanitat. Patrimoni que es guarda en una caixa de fusta vella; fet d'abraçades, somriures, besos d'amigues, alegria sincera de retrobar rostres i mans conegudes, apreciades, estimades.
No se si saps que la terra té baranes per no caure, per preservar el passos pausats que s'encaminen a l'homenatge. Probablement tampoc sàpigues que la protagonista és una dona que alhora és un home, un infant. Que l'infant té una perleta de suor entre els llavis i el nas i que canta. Ha de cantar sense que la vergonya i la temperatura li baden les cordes vocals. Amb ferma convicció i amor, mentre s'acomiada de la vida. Que l'infant és la Verge i la Verge és tres: nineta, imatge sagrada i careta d'infant.
Plomes, núvols, un arpa i el rascar d'una guitarra. El poder del metall d'un orgue i la humilitat d'una corriola. Uns barbuts i unes galtes colorades, uns braços elevats al cel coberts de nervis i rentats amb sabó de casa.

I tot està be, tot és com sempre ha sigut... tot està on ha d'estar desprès d'haver-ho trasbalsat tot i d'haver canviat les coses de dalt per les de baix i les de baix per boires blanques i sandàlies daurades.

Estàvem allà. Ho hem vist tot i en donem testimoni. No hi ha misteri, hi ha Festa, que els ulls ho han vist amb claredat i les mans han tocat la palma preciosa. I ella ens ha parlat amb son daurat vestit, és cert que ens ha parlat com ho fa ella: quan callem.








Elx_Agost de 2017
La Festa. El Misteri d'Elx
A Raül Seguí, que estava amb nosaltres allí, dins el meu pit.
I els nostres patrimonis d'afecte humà, d'humanitat

2017/08/01

De dignitat i desmemòria

Venien per la punta del carrer. Assegudeta en la seva cadira de rodes. Des de lluny vaig saber, però no se si volia saber. Havia escoltat que... però ara estava allà, prop, amb els seus cabells completament blancs i els braços una mica elevats sobre aquella mena d'artefacte amb rodes que permet a la seua filla (la meva cosina) treure-la de casa de tant en tant per a que li pegue el sol, l'aire...
Estava ací, velleta i pansida com una flor que ja ha fet el que ha de fer: ser bella. Estava com si no estigués... Ja fa temps que no està. Si està, però no està... No coneix, no fixa la mirada, no sap ni recorda.
Sense dir absolutament res la vaig besar. - Rosalia... i la seva pell suau va rebre el meu bes. És com si m'hagués besat jo mateix perquè l'afecte que porten els besos aparellat va sortir de mi i a mi va tornar intacte, subtil, simple, profund.

Venien pel mig del mercat.
- Josep, vaaaa, adelanta! - li va dir el xicon-.
Ell mirava tot, somreia. Amb la seva camisa blanca i neta i les mans creuades a l'esquena, a l'alçada del crepó. Lleugerament corbat cap avant.
- Josenet, com anem? - li vaig dir. Amb un somriure, com sempre, com cada vegada que ens havíem trobat abans, em va respondre:
- Anem!... que ja és!!!.
- Vinga, Josep, anem fins a la punta a vore si encara comprem alguna cosa – va insistir el xicon-.
Però just en eixe moment, un altre home vell, d'una edat aproximada a la de Josep, el fa girar-se, li toca el muscle delicadament i li diu: - Em coneixes?, Saps qui sóc?... - Clar, -li diu- tu eres tu, home (rialla)...
No, ja no coneix. No reconeix. No cal fer proves per veure si encara pot saber qui és qui. Ja no cal. Els seus ullets vius, de «pillet» són els mateixos de sempre. Mira, repassa, contempla i cada segon que ho fa és present. Perquè ja no hi ha passat ni probablement massa futur.

Ja fa temps que diuen pel poble que estan perduts. Que eixos caps ja no estan per a res. Que per a què viure tant si s'arriba així a la vellesa, que per a què...



Ella li va col·locar els cabells a sa mare. D'una palmellada li'ls va redreçar cap arrere. El vent els havia desordenat un poc... I va seguir el seu camí parlant de gossos i de coses que tenia entre mans. La vaig veure seguir carrer avant amb els llavis lleugerament caiguts, amb les cametes eixutes. Amb la digna humilitat de qui està acabant la vida com bonament sabem, esperant sota la brisa.

Ell li va estirar la ma. La seva ma d'home que treballa la terra. La brillantor de l'anell li dona un cert prestigi a aquella ma del xicon. Eixa ma (ell no se'n recorda) em va agafar fortament una vegada que quasi em mate baixant per un ribàs. Érem joves, adolescents. Baixàvem a banyar-nos al riu en colla. Jo davant, ell immediatament darrere de mi. En veure que relliscava i el cos se me n'anava barranc avall es va tirar a salvar-me. En el punt just d'agafar-me la ma i estirar per a que el tos no em colpejara contra una pedra gran. Sempre he recordat aquell moment i sempre li he guardat, malgrat tot el que porta la vida, un afecte especial. Però ell no ho recorda això. Quan li ho vaig contar una vegada vaig comprovar que aquell record tan important per a mi no estava en el seu catàleg de records.
Ara eixa ma, la mateixa d'aquella volta, s'estira cap a la del seu pare desmemoriat. L'agafa amb tendresa l'estira suaument i l'atreu per a que continue carrer avant... - va, Josep, anem que és tard.

El treu dels ulls curiosos, de les misericòrdies sinceres i de la impostura dels qui pregunten «per quedar be». Se'n van agafats de les mans, com els xiquets que són amiguets, com els qui s'estimen... I es perden en direcció al pont: dignes, mudats, que és diumenge. Amb la digna humilitat de qui accepta el que ve sense més... esperant.



"Per això tenim tietes en cadira de rodes per atacs d'apoplegia sobrevinguts. Bavejen educadament i miren la televisió. En canvi, en les famílies d'eixa gent, avis amb vestits tallats a mida estan suspesos tràgicament de bigues de les quals es penjaren per sobrevinguts desastres financers. De la mateixa manera pot ocórrer que un dia troben al cosí amb el cap obert per un cop ben pegat, caigut de daltabaix a la cornisa d'un apartament florentí - l'arma homicida: una estatueta helenística que representa la temperança. Nosaltres, en canvi, tenim avis que viuen eternament: s'encaminen tots els diumenges, fins i tot el darrer abans de morir, a la mateixa pastisseria, a la mateixa hora, per comprar les mateixes pastes..."
(Emaús. Alessandro Baricco. Fragment)