Un conte vell. Qui té el poder?

(Primera part)

... fa molts, molts anys, un xiquet entremaliat i nerviós va dir al seu pare:

- Pare, deixa'm anar jo solet per la fira! Et promet que no em perdré!

- Be, fill... però, res faries a la fira sense diners... Pren!

I li donà dues monedes per a què se les gastara en allò que volguera.

El xiquet molt feliç es disposava a anar-se'n però abans va preguntar:

- Pare, qui és el més poderòs del món?

- Ai fill, això el pare no ho sap! Segur que és un que tinga molts diners...

El xiquet, sentint-se molt poderós amb les seues monedes a la butxaca va eixir corrents per davall l'arc que porta a la placeta de dalt on estan els venedors d'animals que a ell li agrada tant mirar...

En arribar, va veure una parada que tenia molts animalons menuts: caderneres, pericos, canaris, ratolins...

-Miraaaaa, ratolins blancs i de més colors!!! (va exclamar)... Si em compre un ratolí lleig i l'agafe per la cua, podré espantar tothom i tots eixiran corrents aporegats i cridant hehehe (es deia en sos pensaments)...

🐀 Aquella idea el feia sentir encara poderós, valent... Tots es matarien fugint en veure el seu ratolí!

I així va ser... en veure aquell animal penjant de la seua ma cap per avall cridaven i s'esgarrifaven i arrancaven a córrer però... Ai, làs! un gat 🐱 gros com un tudesco d'un bot li'l furta, l'arronsa i se l'emporta entre les dents...

I en això un gos 🐕 ple de puces que dormia lligat de la pota d'un tamboret es posa dret i planta les orelles i d'un lladruc espanta el gat i ni gos, ni gat ni ratolí... tot un enrenou...

- Mmmmm (es va quedar pensant 🤔💭) hauria d'haver-me comprat un gos! El gos si que és poderós!...

Estant en eixos pensaments assegut a les escales de l'ermita baix d'un lledoner veu passar un vell amb cara de puagre que contrariat per la lladradissa i l'aldarull fot un cop al pobre gos amb totes les seues forces (que, per sort, eren poques) i fa eixir gos i corda i tamboret carrer avant com si el mateix diable l'hagués espantat. I, com és la vida! El garrot d'aquell iaio males puces cau a terra just dins les brases d'una foguereta que allà tenien per passar millor el fred... i s'alcen espurnes i s'atia el foc i es crema el bastó...

I diu el xiquet:

- Ale, encara li passa poc! Per espantar el pobre gosset!

- Xiquet del dimoni! (respon el vell) ja et veuràs tu com ara em veig jo, coix i sense gaiato... Mecagu'en Judes, el xiquet de Satanàs!!!

_______________________

(Segona part)

... i després del succeït del ratolí, el gat, el gos i el bastó d'aquell vell que va acabar a la foguera, el xiquet més trist per no tenir diners ni haver aclarit del tot les seves preguntes sobre "el poder" va decidir baixar cap al carrer ample a vore si trobava son pare. En això... Aiguaaaa vaaaaa! 🌊 Una senyora, que en aquella placeta vivia, en veure que la casa se li omplia de fum, sense pensar-s'ho ni un moment, agafa un poal i el llança per la finestra i apaga el foc... Mascara i cendra i branques arremulla tot un riu negre de sutge costera avall... I crits i reclams, i vostè està boja i quina escampada i ves a mamar a un peçó de carro!...

El xiquet es quedà mut... i pensava: mira tu! L'aigua té tot el poder sobre el foc i el foc sobre la fusta i el garrot espanta el gos, que espanta el gat que mata el ratolí... i jo... sense diners, xè!...

- Feu lloc, feu lloc, que necessitem passar!...

I tant que tots els que en aquella plaça s'estaven van obrir pas apretant-se contra les façanes atemorits! Agafat de bona corda entre tres o quatre que eren, van embotir conforme podien entre parades i andròmines un bou carrer endins.

- On aneu, animalots! (va cridar un home)

- Aneu alèrta, que m'asclareu testos i olles! (va pregar el terrisser).

🐂 El bou manso i assedegat treu una llengua com l'estola d'un capellà i llepa el bassal d'aigua tèrbola que al terra havia quedat...

- Siiiii, diu el xiquet! Això si que fa un molt poderós! Si jo fora amo de bous! Els soltaria quan volguera i tots moririen de por, que jo he vist com corren i com s'espanten fins i tot els més valents!...

Aquell bou va desapareixer darrere d'un portó de bona fusta que hi havia en una casa gran que fa cantó.

- On el porten? Preguntà el xiquet...

- Al carnisser, xiquet...

Un home gros amb un davantal blanc ben tacat de sang i una destral penjada d'un costat va treure un fardell de bitllets, li'ls va donar a un d'aquells xicots que li havien portat el bou i va tancar els portons d'una bona forçada...

- Si ho haguera pensat be abans... Una destral m'hauria d'haver comprat amb els diners que m'ha donat mon pare! Això si que fa por que pots matar un bou i tot amb lo grandot que és un bou! (cavil·lava aquell xiquet)...

_______________________________

(Tercera part. Final)

...Quan el xiquet va trobar son pare a la porta del barber li va dir depressa que li faltava l'alè...

- Pare, pare... quan li conte tot lo que ha passat!!!

- Que ha passat, fill? Vine, entrem i vas dient-me. Què s'ha comprat el meu xic?

- Espera, pare! És que resulta que...

I amb la llengua feta draps d'apresseta que parlava li conta que si el ratolí, que el gat i el gos i el bastó i la foguera i l'aigua i "xoooop" i el bou que es beu l'aigua i el carnisser amb la destral...

- Xè, si que has vist coses i te n'han passat en un moment!. Va, pren un diner i porta un aigua de llimó per a tu i una altra per a mi... Espera i una altra per al senyor barber i ens refesquem tots!.

Ix de la barberia fent voltes als seus pensaments i compra l'aigua de llima i torna poc a poquet per no vessar-ne ni una miqueta ni gens... i escolta el campanar ⛪.

Glin-gleng, glin-gleng, glin... 🔔

- Pare, perquè toquen les campanes tan moixes? (va preguntar)... toquen a mort, fill...

... El barber ix un moment al carrer. No tarda massa, a fer un preguntat:

- Que qui s'ha mort?

- El carnisser! En un no-res, en un moment...

- Com és la vida!

- Que no som res!

- Ni som ningú! (va dir el pare)...

...

Després d'un llarg silenci anant de la ma del seu pare, quan estaven arribant a casa que ja era fosquet li diu al pare fet un homenet:

- Pare, ja se qui és el més poderós del món!

- Si fill? I qui és?

- És fàcil, pare!!! (espolsa somrient) El que està VIU! Eixe és!!!

_______

I conte contat ja s'ha acabat i ni ratolí, ni gat, ni gos, ni pal, ni foc, ni aigua, ni bou ni destral, ni campanar ni mort... El que està viu és el que pot!!! 🤔💭 

_________________________________________________________

Basat en la cançó "Alla Fiera dell'Est d'Angelo Branduardi

____tag

NO ADELANTEM RES...

EN TOTS ELS ANYS D’EDUCACIÓ, DE TREBALL AMB XIQUETES I XIQUETS, XICONES I XICONS, SEMBLA QUE NO HEM ADELANTAT RES...

L’educació per a la convivència pacífica, amb respecte per totes les persones, siguen les que siguen les seves opcions, formes de vida, conviccions... sembla no haver donat cap fruit. Tota la feina feta des de les escoles i instituts (públics i privats o concertats) ha quedat en res A LA VISTA DE LA “LOQUERA” I LA FALTA DE TRELLAT QUE HEM HAGUT DE VIURE AQUESTOS DARRERS DIES AL POBLE.

XICONS I XICONES DEL NOSTRE POBLE HAN PROTAGONITZAT UNS ACTES QUE DONEN VERGONYA NOMÈS DE SENTIR ELS VEÏNS I VEÏNES DE LA PLAÇA MAJOR QUE, DESVETLLATS A HORES TARDANES DE LA NIT, HAN ASSISTIT ATÒNITS A LA MÉS ESTÚPIDA CRIDÒRIA esvalotant uns altres xicots i xicotes que passaven uns dies al poble.

AQUESTES COSES SEMBLAVEN COSA DEL PASSAT, D’UNA JOVENTUT SENSE FORMACIÓ NI INFORMACIÓ, D’UN POBLE “ATRASAT” ON EL “FORASTER” I EL DIFERENT EREN EL PUNT DE MIRA, EL CENTRE DE LA CRÍTICA I L’OBJECTIU DE COLPS I NSULTS...

PERÒ AÇÒ ÉS MASSA...

COM A MESTRE D’ESCOLA I PROFESSIONAL DE L’EDUCACIÓ EM CAU L’ÀNIMA ALS PEUS EN VORE QUE EL SALVATGISME POT A LA CULTURA. Sempre ens tiren als mestres la culpa de les errades de la joventut maleducada, però dic, en nom propi i en nom de la gent amb la qual compartesc feina i vocació per l’ensenyament, QUE ÉS REPUGNANT ESCOLTAR CRITS D’HOMOFÒBIA, FEIXISTES I LAMENTABLES de xicots i xicotes del poble del qual sóc veí i en el qual pensava contribuir, amb humildat, a la seva millora i progrès cultural des de la meva feina.

LA ORIENTACIÓ SEXUAL, LA PROCEDÈNCIA, EL LLOC DEL QUAL UN ÉS O EN EL QUAL VIU, LES IDEES, LA RAÇA O LA LLENGUA QUE UN PARLA, pensàvem, JA NO ÉS CAP MOTIU DE CONFLICTE...

ELS FETS ENS DEMOSTREN QUE EN ALGUNES CASES D’AQUEST POBLE, LAMENTABLEMENT, ESTEM CRIANT HOMÒFOBS RACISTES I DESTRELLATATS QUE, CARREGATS DE QUI SAP QUINES SUBSTÀNCIES, AMENACEN I POSEN EN PERILL A D’ALTRES PERSONES...

JA N’HI HA PROU!!!

CONVÈ QUE ENS POSEM A PENSAR, QUÈ ESTEM FENT?, QUINA CLASSE DE VALORS ESTEM TRANSMETENT?, FINS QUAN HAUREM D’AGUANTAR AQUESTES AGRESSIONS? I QUINES SÓN LES RESPONSABILITATS DE CADASCÚ...

Per la part que ens toca als/les mestres...no pensem canviar de pas i continuarem educant en la tolerància, el respecte i la convivència...

I LAMENTANT PROFUNDAMENT EL POC QUE HEM ADELANTAT AMB AQUESTA COLLA DE SALVATGES QUE NO TÉNEN VERGONYA NI TRELLAT

Pau Francesc Torregrossa i Coloma

Mestre d’escola i veí de La Torre de les Maçanes

Poder

Diu que un xiquet menut pregunta el seu Pare:

- Pare, com es fa per ser poderós?.

El pare, bocabadat i tirant ma de la seva experiència de la vida, es rasca els cabells del bescoll i respon:

- Ai, fill... els més poderosos del món són, sens dubte, els qui tenen molts diners...i, saps?, els diners criden els diners, diuen tots.

El nen no havia comprès massa be la darrera frase de la resposta, però la primera part, la del poder dels rics l'havia compresa ben be... Marcel, el fill del comte tenia tot el que volia i tots trencaven l'esquena i miraven a terra quan el veien passar pel carrer major.

- Pren dues monedes, fill... amb aquests diners podràs començar a fer créixer la teva il·lusió. Si els gastes be podràs fer que creixin i creixin.

El nano va pegar un tomb per la fira i va gastar els seus diners comprant un ratolí...Si, un ratolí que el feia sentir-se poderós. El deixava córrer pel coll de la Marta i totes les xiquetes corrien carrer avall espantades, l'ensenyava penjant de la cua i tothom moria de fàstic i terror... I es sentia tan poderós!!!. El poder que dóna la por exercida amb orgull, amb ulls de pícar, amb genolls bruts i sabates plenes de fang.

Però...

De davall d'una parada de la fira surt un gat flac i amb els pèls a rodolins i... nyec! es menja el ratolí desprès d'aquetar-lo amb un bon mos al tos.

- Oi que si!!! que el gat és més poderós que el ratolí...!

I ve un gos tan gran com un ruc i espanta el gat, que de correres i marrameus s'estampa contra les escales de marbre de la catedral i quasi es mata, el pobràs.

I el vell Roderic, amb el seu bastó li atenta una garrotada al gos que gemega i fuig com un lladre per la costera del forn...

I el xiquet, repassa la seqüència i es diu a si mateix... vaja!... el més poderós del poble ha resultat ser En Roderic amb el seu garrot... Hauria d'haver comprat un garrot amb les dues monedes que m'ha donat el pare i, així, ni gos ni gat, ni home ni dona, serien més poderosos que jo...

Mentre el ferrer estacava uns llargs claus a les potes d'un cavall, en Roderic el vell ensopega i el seu potent garrot cau dins les flames que les brases atiades havien alçat... i es crema com un misto en un tres i no res...

i diu el xic: - iei, el pare no m'ha dit la veritat... el foc si que té gran poder. hauria d'haver-me comprat una capsa de mistos i anar calant foc per tot arreu matant de por el veïnat hehe!!!...

Quin bort el nano!... S'obri la finestra de l'Antònia, l'ama de l'hostal i amb una gran poalada apaga el foc, que els fums li estaven omplint la casa i n'estava farta d'això...

I s'obri la tanca del corral d'En Mateu i treu el bou i el bou beu de l'aigua que lluenteja entre les pedres de la plaça del Raval...

Siiii, és el bou qui més poder té, és ben sabut això, -es diu l'infant-... Quan sigui gran tindré molts bous i el meus bous no seran mansos com els de Mateu, seran braus i valents i faran molta por...

Però en Mateu portava el bou assedegat a l'escorxador i surt el carnisser amb la seva faca i les seves destrals... i un raig de sol il·lumina les eines de tall i diu el xiquet:

- Mecaguen' una bona faca m'hauria d'haver comprat amb les dues monedes que el pare m'havia donat!!!.

Amb aquestos pensaments es gità al seu llitet el dimoni del xiquet... i surt el sol, i ell ho té clar... El carnisser mata el bou i el bou beu l'aigua que apaga el foc, que crema el bastó, que espanta el gos, que lladra al gat, que el seu ratolí s'havia menjat...

I sonen les campanes

Què passarà?...

ding-dong... ding-din-dong...

I sona la trompeta del ban... "es fa saber, que anit ben tard, el pobre carnisser, ha faltat. I el soterrament, serà de vesprada, a l'ermita de la santa. Una oracioneta per la seva ànima".

Sembla doncs, que l'àngel de la mort hi estava ociós o volia demostrar que ell és el més poderós...

No, nan, no t'enganyis... el més poderós és qui viu està

perquè fa i desfà i s'alça i s'adorm, i puja i baixa i estima i vol...

Ni diners, ni força, ni crits ni por... Vida fill, vida això és poder i tú pots...

Conte basat a la cançó: Alla Fiera dell'Est, cançò popular italiana (al disc del mateix títol d'Angelo Branduardi)     

El premi...

Sóc conscient que quan us conte açò, pensareu que, una vegada més és producte o subproducte de la meva imaginació creadora de relats més o menys afortunats... M'agrada escriure, això no és cap secret i m'agrada la meua feina... massa, molt... Siga com vulga ho vull contar amb poca literatura i molta realitat.

Són les tres i pico de la vesprada. No és una hora bona per fer raonaments complexos, però cal contestar les inquietuds d'una alumna sobre allò

que en diem "l'altra vida", "l'altre barri", Una vida desprès d'aquesta vida. Un contesta com bonament pot, sap i creu... i pose tota la didàctica improvisada possible en una qüestió tan trencallosa... una de les grans preguntes de la humanitat en classe de sisè de primària... Uffff...!

El mestre comença a fer dibuixos a la pissarra per fer-se entendre i tria un paradigma a mode d'exemple tret del món que ells viuen amb intens deler: el món dels video-jocs. Dibuixe un moll rectilini de banda a banda de la pissarra que representa la trajectòria d'una vida humana. A l'inici un infant de bolquers, desprès un xiquet, més endavant un home i finalment un vell. Uns punts suspensius i un signe d'interrogació...

Imaginem la vida com un "anar passant móns i pantalles d'un joc de consola qualsevol"... Aventures, perills, monstres que destrossar i premis si va tot be. Personatges que aparéixen a cada "pantalla/etapa" i d'altres que se'n van quan s'ha superat un paisatge, un tram de trajecte... Amb tota mena de detalls i la participació dels xiquets i xiquetes inventem un joc imaginari de la vida i ens preguntem: en acabar la partida i superar totes les etapes surt un "Bonnus", un "game over"... ohhhh!!! el joc ha acabat...És la natura... Però ens hem quedat amb ganes de més i ara que? (a això la filosofia li diu capacitat humana de trascendentalitat). Podem fer altra partida o ja no s'hi pot?. Podem aconseguir algun premi si hem jugat ben be? una altra "vida" per jugar més i més i eternament?...

Cadascú pense el que vulga, el que bonament puga... Ja se sap; uns pensen que "game over" vol dir ja prou i res més... i que la vida no és joc. D'altres volen el premi, una nova partida, seguir jugant en un nou món més i millor... sense monstres verds que ecopinyen foc...

i diu Dani (respectuòs, alçant la ma fins que senta el seu nom i puga parlar): ... una cosa, però el premi no és la vida mateixa?... aquesta vida...!.

Ara salta Paquito: ¿qué ha dicho? yo no le he entendido...!. El mestre demana silenci i diu: Dani, ho pots repetir?.

- Si, que yo pienso que el premio, de momento, es vivir esta vida...

El silenci que s'ha fet desprès d'açò no el se descriure... sóc incapaç...

Els seus ulls clars, la mirada que el caracteritza, la seva forma de parlar... Aquell xiquet és especial... Sempre ho havia estat... Però en Dani Baldó hui m'ha deixat amb la veu badada... Hi costava seguir raonant...

Ara llegeixo açò que escric i se lo limitades que són les paraules per descriure moments així... No us ho he compartit amb la intensitat amb que ho he/hem viscut... Solament ho he intentat...

I ara, jo li pegarè voltes a la punyetera mania de veure la vida com una carrera d'obstacles, com un anar cremant etapes... i pensarè si el nano no té raó i serà ma de veure-ho tot com un premi que ens ha tocat i s'hauria de gaudir i prou...

Buscant contes...

Ilusiones de siempre
Jorge Arturo Flores (Chile)

Soñaba obsesivamente con ser pájaro, como tantos hombres que desdeñan la rutina de la tierra y sólo quieren evadirse, ir lejos, no trabajar, vivir en permanente jolgorio, sin obligaciones ni deberes.

Era un joven desgarbado, de ojos, cabello y tez oscura. En las noches, cuando el cansancio del día lo vence, el inconsciente abre los diques del absurdo. Y sueña, sueña con aves del cielo, de distintos colores y tamaños, emerge su quimera personificada en avecilla. Los sueños, hay que decirlo, contenían un brillo notable, con imágenes volátiles, en medio de flores bellísimas, cuyo néctar le sabía a manjar y lo energizaba para continuar volando por el cielo de sus ensoñaciones. No sabía cómo, pero se entendía perfectamente con las otras aves. Volaba por amplias extensiones de terreno, sobre los árboles, sobre alfombrados potreros, sobre lagos, ríos y océanos. No, sobre océanos no, era mucho espacio sin tierra y eso lo cansaba ostensiblemente. Y él soñaba con ser pájaro, justamente, porque nunca había contemplado a uno cansado. Siempre veloces, siempre con ganas, siempre piando. Lo que más agradábale era la facilidad con que se despegaba del suelo, como subía con cierta rapidez, cómo su casa se empequeñecía al igual que las figuras de sus padres, del perro, las gallinas, los animales. Su cuerpo desgarbado, sin ninguna gracia, la misma que anhelaba para conquistar a sus compañeras de curso, quienes poco interés en él prestaban, lo sentía liviano, etéreo, grácil, presto a cuanta pirueta aérea se le ocurría y entonces sonreía socarronamente, pensando que las compañeras de curso se perdían un gran espectáculo al no mirarlo, prefiriendo al imbécil de Andrés, rubio, con padres adinerados, auto en la puerta y mucho dinero en el bolsillo.

Pensaba en que el maldito no podía realizar ese zigzagueo que realizaba a través de los árboles. Acá su maldito auto, su maldito dinero, su maldita figura, no le servían de nada.

Un día despertó convertido en picaflor, tratando de romper los vidrios de su ventana. Al ruido de los picotazos, apareció su madre quien, siempre solícita, abrió de par en par la ventana, dejando al pajarillo perderse en la arboleda del frente...

Ulls de xiquet

Coses del Cole

De vegades pense que faig la feina més bonica del món... i damunt em paguen. Tinc la possibilitat de contemplar, de primera ma i amb tota la seva frescura, la careta d’il·lusió de tants xiquets i xiquetes.
El passat dia 6 de maig, a la classe d’Infantil de La Torre, que és tota una delícia, vam estar motivant-los per la festa major.
Elena, Llorenç, Edgar, Tim, Valk, Alberto, Paula, Alvaro... Pau i Llúcia...
I el resultat és un moment educatiu únic: el moment de vore els xiquets i xiquetes desitjar l’arribada de la festa sense cap dels comentaris estúpids que fem els majors, sense l’acritud dels nostres paisans que esperen la festa per jutjar i sentenciar els festers de cada any. Mira que són autèntics aquestos nanos...! Gaudeixen, obrin els ulls a la vida... i prou... amb una alegria tan autèntica que asombra. Ja podríem aprendre'n nosaltres, els majors, un poc d'ells... ens aniria molt millor, sens dubte...