amb les calcides no es juga

Hem desitjat tant la pluja que, ara que plou i plou de valent, comencem a sentir veus, comentaris, queixes... Ja plou massa, ja s'enfilen goteres pel sostre i regallen mur avall. Ja sembla que la terra no pot abastir més i que ja hi ha prou. I no és veritat, però (frase de les persones velles nº1) «de tot ens cansem».

Alguna cosa semblant haurà passat a Muro darrerament (dic jo), desprès d'anys i anys de menyspreu, mitges veritats o directament mentides al voltant de l'assumpte de la construcció del Col·legi Public «El Bracal». L'administració educativa dels diferents governs del PP al País Valencià, a Muro i a molts altres pobles i ciutats, s'ha dedicat amb cura i molta estratègia, a DESMANTELLAR EL SISTEMA PÚBLIC D'ENSENYAMENT amb les seves mentides, la seva incompetència i unes mans molt llargues que han SAQUEJAT el caixó dels diners dedicats a l'educació en general i a la construcció d'infraestructures educatives, en particular.

Si, no li lleve cap ferro al que acabe d'escriure mentre escolte caure la pluja i m'ocupe de plegar l'aigua d'una gotera que tinc al sostre i que apareix de nou cada vegada que entra el temps per llevant.

I pense en les manipulacions, mitges veritats, ocultació d'informació i manca de serietat que ha envoltat darrerament l'assumpte de la construcció del nou centre «El Bracal» a Muro. Són massa anys de «sequera», massa anys de demanar paciència a la comunitat educativa del Col·le murer, massa gentola al front de les coses importants...

Tiraré ma de la nostra música popular per tractar d'explicar-me:

Cançoneta nº1:

«Doloretes, filla meua,

la mare que t'ha deixat?.

- l'ombra d'una figuereta

i el cara-sol del terrat»

Pobra Doloretes, quina herència més minsa! Quin poc patrimoni: una ombra i un cara-sol...

Pobres xiquetes i xiquets de Muro! Després de prometre'ls una escola nova «en breve», passen anys i panys i mira: barraques i goteres «in saecula saeculorum». Clar, prometien en castellà i feia més efecte es veu que...

Si, l'herència del PP al nostre País és lamentable i, en el cas que tenim entre mans, és de vergonya. Milers de milions d'euros que haurien d'haver-se gastat en noves escoles i instituts, desapareguts, mal gestionats, en les butxaques de «los amiguitos del alma»... (ja sabeu, no cal que us ho explique jo això).

Però sortosament, per fi... el govern valencià ara està en altres mans i l'assumpte de les infraestructures educatives ha esdevingut PRIORITAT MÀXIMA per a les persones que han heretat calaixos plens de porquera, casos infinits de corrupció i dinàmiques de mala gestió que fan badar les pedres. El nou Govern Valencià ha d'enfrontar «amb valentia» el repte de redreçar una situació que ens té en unes condicions molt lamentables en molts aspectes, una tasca difícil que demana temps, paciència, finançament just i «el cabet ben claret» per recuperar la dignitat i la qualitat dels serveis públics valencians.

Cançoneta nº2

«sempre cull el llaurador

molt menys d'allò que confia.

Unes vegades per ploure

i altres voltes per «sequia»

Abans: «que si el PP és amunt, que si és avall», Ara «que si no saben arreglar-ho», que si «tots són iguals». Una vegada més assistim a la utilització interessada d'un problema social real per a interessos foscos. Sembla que el senyor ALCALDE DE MURO, en veure la LEGÍTIMA I JUSTA reivindicació de les seves veïnes i veïns afectats per la situació del Col·legi «El Bracal», ha vist una bona oportunitat per jugar al joc més brut al que juguen alguns: al joc de la manipulació: «I dic, però no dic i escolte però no conte i em diuen, però em faig el soca»... I mentre tant, les gestions que em consta que està fent la Conselleria d'Educació, la posada en marxa immediata de tota la maquinària administrativa per donar tots el passos per fer realitat el nou Col·le a Muro, les accions que portaran (no tingueu cap dubte) a superar aquesta fase de lladres i malfactors del passat proper dels governs del Partit Popular... Tot eixe treball que JA S'ESTÀ FENT i amb tots el mitjans a l'abast disponibles, tota la convicció, les telefonades, la recerca de recursos, el temps que estem ocupant des de Compromís i des de tots els nivells de gestió (local, comarcal, nacional) queden en unes quantes frases del tipus «a qui vulga saber, mentides amb ell»(frase de les persones velles nº2).

Abans perquè no plou i ara perquè s'amera... I a treure de polleguera la gent i marejar i tornar bojos uns i altres amb llenguatges críptics que la gent no entén massa be...

Em pregunte quin és l'objectiu d'aquesta manera d'actuar, la veritat (Frase de les persones velles nº3: «si t'amagues, és que estas culpat»).

Aquesta setmana que acabem de passar, en la qual hem mantingut unes i d'altres, reunions intenses per tractar d'agilitzar les coses, per posar remei el més aviat possible a la situació del col·le «El Bracal». Aquestes setmanes que la pluja ens han recordat a totes i tots (nosaltres no ho havíem oblidat) que els xiquets i les xiquetes han d'estudiar en col·legis dignes i ben fets, que ens mereixem bons serveis de manteniment dels centres educatius i que totes i tots treballem per una educació pública, de qualitat i en condicions... Dic que, aquestes setmanes de treball des de la Conselleria, amb els nostres regidors i regidores de Compromís a Muro, amb la nostra gent a la Seu Nacional i el suport de tota l'Assemblea Comarcal de Compromís al Comtat, l'Alcoià i les Foies de Castalla i Xixona... Tota eixa energia i tot el treball que neix de la convicció i del nostre Compromís amb Muro i amb el País Valencià, s'ha trobat de cara amb uns «socis de govern local» que semblen no tenir clar que «amb les calcides no es juga»... és a dir: que LA TRANSPARÈNCIA, LA FERMA VOLUNTAT PER SOLUCIONAR-HO, LES ENERGIES EN BE DELS XIQUETS I XIQUETES DE MURO SÓN UN SAGRAT...

Una cosa hem après amb tot açò:

Que «si balles les danses amb un diable

se't cremarà el brial»

i que «si no saps segar, deixa la corbella i vés a birbar»

...Ah, per cert, no tingueu cap dubte que estem damunt del tema del Col·legi el Bracal amb totes les energies i tota la il·lusió per fer realitat unes infraestructures educatives dignes per al Poble valencià (a Muro i a tot arreu)... i no us demanem paciència (ja n'heu tingut prou) us demanem que no us deixeu manipular per qui sembla estar més disposat a embolicar que a fer el que cal. Per nosaltres no ha de quedar.

Vaig a plegar una mica d'aigua de la gotera i a tancar l'ordinador. A descansar, que sóc mestre d'escola i demà hem d'anar a treballar amb tota l'energia i un bon somriure. Els xiquets i les xiquetes ens mereixen «a cent per cent»

Pau Francesc Torregrossa

Secretari Comarcal

Compromís L'Alcoià, El Comtat, Les Foies

Quatre coses importants

Tenia poca salut.

Tal vegada seria millor dir que la seva salut era feble, trencadissa, fràgil.

I la seva manca de bona salut el portava cada any a viure en aquestes muntanyes. De lloguer, en la planta baixa que ara ocupen un gos i un antiquari. Una planta baixa amb poca llum de sol i fresca per a l'estiu.

Dos, tres mesos... de vegades més. La humida calor del seu poble a la Ribera del Xúquer era massa dura de suportar per a aquells braços prims, aquells ulls sempre protegits d'ulleres fosques, aquelles cames allargassades i aquell cos esquemàtic, fi, serè.

«No és possible una veritable llibertat sense amor. Ni és possible un veritable amor sense llibertat... El camí d'una porta a l'altre perquè són un mateix camí». De Heidegger a Sartre, de Camus a Bergson, Maritain, Scheller, Ortega i tants altres.
Aquell home, al matí, desplegava lentament la cadireta plegable sota l'alzina vella i en l'ombrívola gleva gran que projectava sobre l'era, s'asseia a llegir. La seva diabetis era un perill de ceguesa constant. Els ulls li feien falta, els necessitava per fer allò primer més important que volia fer cada dia: llegir. Quan ja havia passat unes planes els tancava, com volent estalviar-los, salvar-los d'apagar-se per sempre més. I feia la segona cosa més important del dia que volia fer: pensar.

Encara li restaven dues coses importants més per a cada dia. No importava quin dia de la setmana fos. Cada dia havia de fer les seves quatres coses importants. Ara, en caure un poc el sol d'estiu, a la meravellosa fresca del carrer de la riera del poblet que l'acollia, jugava a dòmino amb qualsevol que tingues ganes de fer la partideta amb ell. Tots eren bons i cap era menystingut. Els ulls darrere dels vidres foscos de les seves ulleres massa grans i antiquades i els dits remenant les fitxes amb una pau envejada pels qui viuen ofegats per això i allò.

El primer toc. S'alça, s'acomiada educadament dels amics de partida i puja la costera de l'església. Parla amb amabilitat, acarona suaument la galta d'un infant, saluda la veïna del cantó i entra en l'església del poble. Es posa la casulla verda que té brodades roselles petites al centre del pit. És vella, fora de moda, però no pesa i el seu cosset no està per a suportar ornaments fastigosos ni rocalles. I ara, quan s'esperen paraules que encomanen la por, que capfiquen els fidels en el sentiment de culpa. Quan se li esperen rectes doctrines morals i garanties d'ordre establert i lliçons d'ètica catòlica, ell fa la darrera cosa important de cada dia: parla de llibertat.

Les pietoses dones del poble que tenen costum d'acudir-hi i senyar-se i pregar la santa Verge no entenen res, però s'està tan fresquet en aquell temple, mentre els pardals que viuen als oms de la placeta trenquen el silenci amb el seu parrupeig a capvespre. S'està «en la glòria» allà dins quan el dia ha estat fort per segar o collir ametles. I parla de llibertat cada dia i d'amor. Amb la seva veu tremolosa que els micròfons amplifiquen una mica. Una veu quasi trencada, uns ulls acostumats a mirar el rompre el dia, uns dits acostumats a la saliva que ajuda a passar les pàgines, un cos a penes sostingut per una bastida d'ossos que el mantenen dret... fins que Déu vulga, que va volent.

«voler i estimar són cosa semblant i voler és llibertat i lliure és qui estima de debò, només qui estima veritablement sap quina cosa tan bona és ser lliure»

I demà més, perquè cada dia és un dia important perquè ell fa coses importants: en un poble perdut, amb una gent que no l'entén massa be, llegint, pensant, jugant, explicant... fins que el sucre que li és verí de sang el deixe ceg i tot estiga ja sembrat.

A D. Manuel Camarasa Jover, una de les persones que em va ensenyar de petit quines coses són les veritablement importants... Quan jo l'escoltava parlar d'aquells filòsofs mentre els ocells cantaven i vivien lliures i bojos de joia sota les branques dels oms de la placeta de l'església del meu poble 

un día de verano en el cortijo de los melonares

 - Mientras el pozo de agua, seguiremos sembrando melones en esta tierra buena rodeada de desiertos y espartales.

Está todo preparado, Atanasio?

- Si, señor, todo preparado.

- Vamos pues que tenemos un trecho hasta Lorca.

El camino y la cadencia parsimoniosa de los caballos. Las piedras que nadie retira de la carretera y que parecen clavarse en los riñones a pesar de los cojines confortables de la calesa. Y el sol, el sol tibio de la amanecida por los caminos que llevan desde el cortijo hasta Cuevas del Almanzora y, desde allí, hasta la vecina cuidad de Lorca.

Las camisas de hilo, cosidas a medida y confeccionadas por manos expertas. El mejor sastre de la comarca. El sombrero ladeado sin impostura, sin afectación. Elegante, pero ¡nada de ostentaciones!.

Meñique, corazón, anular... uno tras otro y con la parsimonia de quien no tiene prisa va sacándose los guantes. Primero una mano, luego la otra. Atanasio sujeta las riendas con la izquierda, los guantes del señor con la derecha. Todo limpio, pulcro, segundo a segundo repetido como la última vez, como en el anterior viaje, le espera en la calle bajo la sombra de una acacia vieja.

Y de nuevo el camino. Tras frotar los dedos con fruición entre los tejidos y elegir bien sin discutir demasiado con el sastre, de nuevo a la hacienda. Ahora el sol aprieta, conviene aflojar el nudo de la corbata y tener el pañuelo a mano para ir secando el sudor de la frente a intervalos acompasados al sonido de la herradura y el cuero. Y el silencio de los polvazares. Un silencio rítmico que no escucha más que el grito de las espaldas calientes de las cigarras.

Al descender del carruaje, un jarro de cristal traslúcido con agua fresca y unos limones partidos en un platillo por si hay que romperle la sencillez a las gotas que resbalan y mojan las servilletas blancas.

-Traete un melón, Atanasio.

Y él camina hacia el huerto cercano, saca su pequeña navaja y corta uno hermoso, grande como un planeta, esfera cuasi perfecta. Cuando ya ha dado seis pasos hacia la casa, vuelve. Corta otro y otro más y elige algunos con la mirada. Los sopesa, acaricia la suavidad de su corteza y los deja flotar o hundirse en la balsica que hay junto al pozo. Que vayan refrescando...

Con cuchillo largo de empuñadura de plata lo abre el señor sobre el mantel de lino. Un cerco de roja sandía quedará para la refriega de manos y jabones que habrán de darle luego. Y se resquebraja dejando a la vista la constelación de pepitas con las que la lengua tendrá que mostrar su destreza.

- Dáselo al puerco. Tráete otro, Atanasio...

Así hasta tres o cuatro... La mesa del comedor llena de fragmentos hermosos de melón, de nubes rojas estampadas sobre el lino, de cortezas verdes con apenas una mordida.

Y los puercos encajando sus ocicos entre mitades de sandía en los corrales, mojando las durezas de sus pelos tiesos y mordiendo ansiosos entre gruñidos.

Entre los melones que Atanasio va cortando y poniendo a refresacar en la balsica ya se huele a jabón de casa y alguien lucha airadamente con los nudillos y la fuerza de los puños cerrados para sacar los medallones de jugo de sandía que pusieron el mantel perdido.

-A la tercera, la vencida. ¡Este si es dulce y jugoso como habrían de ser todos...! Ponlo al fresco y lo matamos del todo a la hora de la cena.

- Si, señor, como disponga.

Pintar l'oblit. De l'ORIOLA que em va acollir una vegada

A l'entrada de la ciutat d'Oriola hi ha un aqüeducte. És bonic, el recorde bonic, entre palmeres altes i orgulloses. Al barri de «San Antón» hi ha moltes de palmeres (o hi havia) fins arribar a la porta de la ciutat, una porta que dona a les façanes de l'antiga Universitat de «Santo Domingo». Un sol atemperat de tardor em ve ara al pensament i, sota el sol, un llarg passeig entre aquelles palmeres.

Algú havia decidit escriure damunt els arcs d'aquell aqüeducte una frase. Ho va fer amb sentiment, amb cura i degué costar-li (o costar-los, que semblava més feina de grup que d'un sol) gran esforç:

«ORIOLA, SI ABANS PARLAVES VALENCIÀ PERQUÈ ARA NO EL PARLES?», deia l'enorme pintada mural. I així va romandre per dies i dies, tal vegada mesos.

Els motius pels quals Oriola, a les acaballes del segle XX ja no parla valencià estan ben estudiats per aquella admirable gent que, amb sentiment i cura, investiguen la història. Els arxius de la ciutat estan ben guarnits de textos, llibres, documents en valencià i arribat un moment, tot es bescanvia al castellà: els documents i la parla de la gent. Un dels motius, sense dubte, és el caràcter eclesiàstic i episcopal de la ciutat, una ciutat reblida de sotanes i clergues, monestirs i convents com ninguna altra de les ciutats valencianes (proporcionalment). Una ciutat que vivia de i per a uns clergues que, a diferència d'altres ciutats semblants (Vic, Astorga, Segorbe, Calahorra) els seus purpurats habitadors han demostrat poca estima per la ciutat que els acollia i els feia de seu i per la seva gent majoritàriament humil. El clergat valencià, ben sabut és, no és gens valencià, gens arrelat a la llengua i la cultura pròpies i més aïna instrument castellanitzador del nostre sud (alguna excepció hi ha, però insignificant).

I Oriola, la Oriola que ha lluitat sempre contra eixe excés de poder eclesiàstic (que també ha existit sempre) ja ha esdevingut absolutament Orihuela, ha creat una nova identitat de cap de comarca de ciutat petita que voldria ser, seguir sent important malgrat les sotanes, els ciris i el mantell de la Mare de Déu de Monserrate i malgrat l'oblit d'uns i d'altres a casa nostra i a la meseta espanyola.

Quan el bisbe franquista Barrachina, fill de Xèrica i decidida i públicament defensor de la «croada de la dictadura» va decidir deixar la ciutat i marxar a viure a Alacant, va arreplegar quatre coses del Palau Episcopal i de nit se'n va anar per sempre més. Al dia següent algú va escriure als murs d'aquell edifici magnífic: «SE SIERRA LA CUADRA POR FALTA DE BURRO». Amb el temps, una riuada del Segura va inundar el Palau i va destrossar mobles, quadres, canelobres, cobertors, vaixelles i estovalles de fil... Tot amuntegat al mig del claustret enfangat, tot per a llençar-ho a la brossa per inservible.

Les històries i historietes d'Oriola van lligades sempre indefugiblement a Canonges, Beneficiaris, Bisbes, Marquesos, sagristans i seminaristes. També a hortes, sèquies, gesmils i pastissets dolços. I la història de la pèrdua de la llengua pròpia dels valencians i la seva substitució per la «apropiada» dels castellans, també té molt a veure amb Bisbes, Canonges, sèquies i «tetas de monja»...

La pintada del palau episcopal va ser esborrada de seguida i en morir-se, la capella ardent del Bisbe Barrachina a la ciutat que continua sent seu episcopal malgrat l'absència del bisbe, no va tenir seguici del poble, com era d'esperar per a un que tant els havia ofès...

Finalment algú va afegir a la pintada sobre l'aqüeducte unes paraules que l'arrodonien:

«ORIOLA, SI ABANS PARLAVES VALENCIÀ, PERQUÈ ARA NO EL PARLES?... PORQUE NO ME SALE LA GANA!!!...

A més, probablement el mateix autor de l'afegit va pintar de negre el cartell oficial que marcava l'inici del casc urbà de la ciutat, a pocs metres de la «Puerta de Santo Domingo» I així, on abans posava «ORIHUELA/ORIOLA» (que ho posava en les dues llengües nostres per igual) per sempre més posarà ORIHUELA solament. Per in saecula saeculorum, Amén.

Quan em sentien parlar en valencià en aquella Oriola de finals dels 80 em deien: "nene, i tu porqué hablas en sefardí"?... I m'ho deien amb afecte i ens pixàvem de riure mentre m'explicaven d'un  tal Cardenal Belluga que posava la gent de genolls a la riba del Segura i els deia: "ale, to' los que hablen valensiano les cortais la cabesa, los tirais al rio y andando"... Una explicació prou salvatge (evidentment poc fonamentada) de perquè ells ja no parlaven el meu "sefardí"... i de perquè els feia tanta gràcia escoltar-me'l i trobar tantes semblances amb la seva "habla de la huerta de Orihuela"...

a Carmen Armengol, que és bonica persona,com aquelles palmeres i que sempre em fa riure, sempre!

Quan al LÍDER se li'n va el punt i es torna boig

«...Quan les coses no són com jo vull (crec, pense, desitge, espere... molts verbs podrien valdre), NO SÓN, faré el possible per a què no siguen, ho rebentaré tot, parlaré per darrere, convidaré a sopar a algunes ànimes manipulables que m'ajudaran a enviar-ho tot a la merda... SÓC UN LÍDER i se be com he de fer les coses per a que tot vaja com JO VULL (crec, pense, desitge, espere...)

Quan algú comença a fer-me ombra, perquè desperta en la gent una nova il·lusió, té els minuts comptats. Se com destruir-li el bon nom, se com he de fer-ho per deseixir-me'n, per tornar a ser «la referència», L'NDISCUTIT LIDER de... (poseu ací el que vulgueu: La Societat Musical, El Partit Polític, L'Escola, L'Empresa, El Grup...)

Quan algú fa alguna cosa bona, decent, assenyada... sempre li veig un defecte: NO ESTIC JO AL FRONT i, per tant, està mal, és indecent i no té sentit... perquè no s'ha fet quan, com jo vull (crec, pense, desitge, espere...)»

És difícil trobar que algú s'expresse d'aquesta manera en la qual (figuradament) acabe d'expressar algunes idees... Aquesta claredat faria que «la colla de seguidors incondicionals del líder» pensara malament, se sentira instrumentalitzada, servil, malament... El «personatge inventat» mai diria les coses amb aquesta cruesa, d'aquesta manera quasi pornogràfica... Ell (o ella) és més llest: sedueix, parla educadament i de forma amable i suau, es vist de forma senzilla habitualment, no se les dona de res (no ho sembla)... però hi ha TOTA UNA VIDA DE TREBALL, una vida sencera de VOLER SER i «currar-s'ho» per a acabar sent...

Quan un pertany a ORGANITZACIONS DIVERSES (que podríem definir com a «coses fetes de persones que pretenen fer coses bones, belles o/i veritables per a les persones») en troba de tant en tant de PERSONATGES COM AQUESTOS, ANIMALS NOCIUS sota la capa de bona gent, líders d'opinió, gent valuosa...

Però la intel·ligència i la pràctica en això que se'n diu «habilitats socials» ens dóna algunes pistes per llevar-los la carassa... La pista que sol no fallar mai és: «fan poc, manen a fer molt i es fiquen en tot»...

Una altra pista indefugible sol ser que algú, en algun moment de la vida els ha dit «guapo!» (o guapa) i s'ho han cregut. Amb falsa humilitat solen dir: nooooo, no en sóc jo de guapo!, però el cul se'ls ha fet aigua-llimó quan els han afalagat i per sempre més seran GUAPO (o guapa).

Tot açò que explique seria una cosa sense cap importància, una aproximació a la personalitat d'alguna gent que m'he trobat per la vida i els «activismes» que no té més valor que el de la meva personal opinió... PERÒ...

Aquesta gent són com el virus... tu el veus?, jo no... però fot... I tant que fot i ens deixa escarxofats.

Aquesta mena de personatges solen lluitar dur pels seus propis i personals interessos, fagocitant les energies dels demés en benefici del seu EGO. No miren pèl i solen anomenar a molts «amics», perquè (diuen): «s'ha de tenir amics fins i tot a l'infern»...

Insistiré: no té cap importància, la gent és com és i avant (podríem dir)... PERÒ ESDEVENEN MOLT IMPORTANTS ARRIBATS A UN PUNT: al punt de desfer-ho tot, de trencar anys de treball i bona voluntat, de desprestigiar projectes nobles i bons. Quan arriben a eixe punt, SE'LS HA DE TREURE LA MÀSCARA ni que siga «a la força». Quan perden el cap en la seva embriaguesa, en la seva follia de frustrats de merda, SE'LS HA DE TREURE L'ESPASA I POSAR-LOS «EN GUÀRDIA»... I per què?...

-Perquè no hi ha dret que se'n vaja tot al barranc per «personalismes» i «egos».

-Perquè els projectes col·lectius o són col·lectius o no son, i no s'ha de permetre que ningú se n'apodere».

-Perquè ALGUNES COSES ESTAN PER DAMUNT DE TU i de mi, i d'aquella o aquell. Han de tirar avant amb o sense aquesta o aquella persona... I han de tirar avant perquè són VALUOSES PER SI MATEIXES i no s'ha de consentir que es perda la «PERSPECTIVA DE NÚVOLS»...

Si, «perspectiva de núvols»: és a dir, tenir clar que per damunt d'un hi ha coses molt importants que paga la pena preservar, cuidar i valorar. «Perspectiva de núvols» vol dir que el que importa és l'objectiu, l'horitzó, els fruits que done la terra desprès de la pluja... QUI PLOU SÓN ELS NÚVOLS... Tu, personatge nefast «no plous», per molt que t'entestes i molt que ens vulgues fer creure que «sense tu no anirem be», NO PLOUS, NI PLOURAS MAI...

APARTA'T i deixa'ns seguir als qui ANÒNIMAMENT si estem treballant per les coses de les que tu parles i parles i parles... des de la teva inacció tòxica, vírica i falsa...

Puja-te'n dalt d'un cim i despenya't... plorarem falsament el teu tràgic final i se'ns quedarà l'ànima en pau. (i no has de patir: tindràs homenatge i memorial adequat a la teva "categoria", que t'estàs treballant molt be un bon soterrar)

Retaules per a una societat malalta

1. Un díptic en blanc i negre

El que vull explicar, segurament, es podria comprendre millor amb dues imatges, dues fotografies de cadascuna de les situacions observades, viscudes. Però no en tinc de fotos d'aquestes dues situacions. No vaig voler prendre imatges d'una i d'altra escena per una mena de respecte a l'espècie humana que encara professe (malgrat que, de vegades, sembla no merèixer-se aquest respecte).

Imagineu un díptic. Obriu-lo amb veneració, com s'obre un llibre molt antic, amb la mirada neta, si us és possible. Sense prejudicis, sense tenir al cap res més que el sol d'estiu i les ganes de mirar la vida que ens passa per davant.

A l'esquerra veureu homes que estenen unes teles al terra. Una mena de llençols amb uns cordells a les quatre puntes. En obrir-les hi és la mercaderia: cinturons, perfums, sabatilles esportives, calçotets, bosses, gorres, samarretes de futbol, ventalls, ulleres de sol... tot «falsificat» (això diuen els que saben d'aquestes coses), de marques prestigiades per la societat consumista i capitalista però; burlant les lleis i fet en tallers amagats qui sap on i en quines condicions, han estat «copiats» (tots aquestos complements) fins a l'extrem que és difícil de distingir els originals de les clonacions il·legals.

Homes amb rostres cansats, apuntalats contra qualsevol cosa que els sostinga per les llargues plantonades al mig de la via pública. Són africans, no tinc cap dubte, i aquesta és la forma que tenen de guanyar-se la vida (de moment) en aquest lloc hostil i estrany per a ells. Parlen un castellà prou fluïd, suficient per fer-se entendre... i van fent...

Apareix la policia. Estem a la «Plaza Mayor de Madrid» fa un calor difícil de descriure en aquest juliol de sequera i vent de ponent. Ens hem assegut a l'ombra de les arcades a prendre un aigua rere una altra, amb glaçons. El cambrer (un senyor en el llindar de la jubilació) parla amb uns turistes i els explica amb un to quasi funerari, que té un fill emigrat a Alemanya... ací no hi ha res per a la joventut, han d'anar-se'n a l'Europa més rica a buscar-se els cacaus.

Jo calle, bec, mire... escodrinye pels cantons d'aquella enorme plaça porticada on són els polis ara mateix. S'amaguen i reapareixen aproximadament cada 15 minuts. Quan se'ls veu el bec els homes dels llençols plens de gènere estiren les cordes, fan un bolic que es pengen al muscle i fugen cap al cantó contrari de la plaça. En quinze minuts ho faran de nou i es passen el dia i part de la nit fent-ho. Fan una cosa IL·LEGAL... els comerciants que paguen els seus impostos i uns lloguers immoralment cars per a poder oferir les seves mercaderies estan suposadament dins la llei i exigeixen a les autoritats «erradicar a los manteros». I la Poli fa la seva feina: vigilen, emprenyen, juguen al gat i al ratolí amb aquells homes africans amb rostre esgotat i alts com campanars...

En un terrat de la plaça, un grup de gent, tots i totes vestits de blanc «rotllo Eivissenc» alcen les seves enormes copes de gintònic i miren la posta de sol en un «marco incomparable»... es distingeix alguna càmera. Serà que roden un anunci per a la TV... un d'aquells anuncis estiuencs que transmeten estats de felicitat transitoris i ens fan creure que aquestes situacions són corrents, comuns, normals...

Novament corren amb els bolics al muscle cap a un dels arcs grans per on hi ha les sortides de la plaça... els Polis no corren, el seu treball és intimidar, fer patir, destorbar... «hasta que se cansen y se vuelvan a su país» - diu un d'ells-.

A la dreta veureu una altra imatge. És semblant i podria ben be ser simètrica. Però ara són blancs, les seves camises i faldilles són blanques, els seus pantalonets curts de colors dolços i suaus, com les magdalenes de colorins que venen al passeig marítim de Calella de Palafrugell (Costa Brava, Catalunya). Són infants. Nens i nenes de poca edat. Estenen llençols al terra i «juegan a los manteros». Els seus papis i mamis els miren amb orgull de burgesia catalana d'alt «standing». Els ensenyen la importància de saber negociar, de guanyar-se els cacaus, d'enamorar turistes i treure'ls els calés... Els fan fotos des d'una distància de quatre o cinc metres. S'amaguen rere els pilars del passeig i les arcades i els observen fent molt be la seva feina. Als llençolets venen els cromos de futbol, els pelutxos que ja no volen, polseretes d'artesania, magdalenes de colors, pastissets amb gominoles, collarets de petxines i macarrons tenyits, les joguines que ja se'ls han quedat fora de moda... I venen tot a preus «populars». La llum del capvespre il·lumina els seus cabells majoritàriament rossos. Seuen a terra i esperen els «potencials clients». Parlen un castellà molt fi i saben com fer-s'ho per tornar a casa amb les butxaques plenes d'euros per tornar a invertir-los en «nous negocis» per a glòria de la família.

La Poli no hi és, no apareix, no destorba ni intimida.

Hi ha milers de persones en un lloc i en l'altre, turistes principalment.

A uns els «regategen» als altres els somriuen i els fan fotos...

vint-i-cinc o trenta «venedors ambulants» que fan el seu negoci als llocs on tots anem i passem els mateixos dies a les mateixes hores i amb els mateixos objectius: passejar i «comprar-nos alguna cosa»...

En una terrassa propera, un grup de joves vestits de blanc «rotllo eivissenc» brinden amb unes enormes copes amb gintònic i riuen «afectadament». I ens fan creure per un instant que TOT ESTÀ BE, que tot és com ha de ser: QUE HI HA CLASSES I CLASSES, CATEGORIES... i que qualsevol amenaça a la seva vida de gintònics i brials blancs està CONTROLADA per una Policia que aguaita a pocs metres i manté l'odre establert.

ARA TANQUEU EL DÍPTIC i feu el que vulgueu... Jo continuaré caminant sense comprar res. Seguiré mirant al·lucinat aquesta Europa malalta en la que hi visc. I miraré el capvespre sense brindar... no veig motius...

d'un país de lletres. DIFERENT

PRIMERA TROBADA «POBLES PER LA DIVERSITAT»

Tibi_juny de 2106. Guió de la «performance-conte» al Pla de la Font de la Glorieta.

d'un País de lletres

Hola sóc Pau. Sóc Mestre d'Escola i us presente les meves «armes de destrucció massiva» (de prejudicis)...

Un clarió

I una pissarra...

Que entre la pissarra nº1

1.LLETRA: D (Gilberto)

MÚSICA: Som tots uns desgraciats. Estanislau Verdet.

Hola, sóc D

i he vingut a presentar-vos la meva actual família...

Ens hem anat trobant per ací i per allà i estem a gust juntes.

Si, JUNTES, perquè les lletres som totes xiques, com les persones (femení i plural)... Encara que això té igual. Som el que volem ser i au.

Jo vivia en una paraula horrible. De menuda es van adonar que no m'hi veia prou i em van obligar a portar unes horribles ulleres de pasta amb vidres de cul de got, perquè ja se sap, els xiquets tot ho trenquen i paga la pena comprar unes ulleres resistents. Jo era molt cuidadòs, la veritat, però com que TOTS ELS XIQUETS SÓN DELS CABELLS DEL DIMONI, havia de portar aquelles ullerotes i suportar la cançoneta «gafitas cuatro ojos, capitan de los piojos» nya-nya-nya-nya...

BRRRRRR... «lo que tenim passat», xè.

Bo, amb el temps vaig poder fugir de la paraula en la què vivia:

DEFICIENT

I vaig caminar sola durant prou dies fins que vaig conèixer «F». Em va convidar a tramussos i el forat de la panxa se'm va calmar un poc. No se si sabeu que les «D» patim molta fam sempre per tenir un forat tan gran a la panxa.

El cas és que estava farta de que em digueren deficient perquè no m'hi veig prou. Si, no m'hi veig massa però això no té la més mínima importància quan SÓN TANTES I TANTS ELS QUI TENEN ULLS I NO VEUEN... «que no hi ha més ceg que el que no vol mirar», que deia aquella.

Les coses estan, però no les volen veure, ni miren ni volen saber...

«i si no t'hi veus prou, obri el cul»... Doncs això, que la gent no mira ni vol mirar amb ulls nets... Una pena

2.LLETRA: F (Isa Sancho)

Música: Ennio Morricone. BSO «el padrino»

- Eres «F» de Jos-efa, no?

- Hahahaha... Bo cadascú es diu com vol, no? Jo sóc efa.

- Et veus molt guapa amb la panxolina. Felicitats, Salut per criar-lo.

- o per criar-la.

- això, o per criar-la... Que encara no sabem què serà?.

- Serà... això és el que importa...

Efa, va conèixer a D quan fugia afamegada de casa, desprès dels tramussos i de dos o tres cervessetes es van caure be. Són d'aquelles lletres que encaixen be...

Efa vivia en una paraula bonica.

Quan li preguntes a la gent en una enquesta quina és la cosa més important per a tu en la vida, solen contestar per golejada «la família»... però és mentida, són els diners, moniatos!!!...

Efa va decidir ser mare i portar endavant la seva criatura ella sola. No ho té difícil, per sort té feina, però necessitarà ajuda per ocupar-se com cal del bebè... i mira, la família li ha donat l'esquena... que si està loca, que si aixina no són les coses, que si això, que si allò... El cas és que ara mateix la família està passant d'ella... Bo, efa, ets valenta...

- Valenta? Nooooo, hehehehe... jo diria més be decidida. Anirem fent i avant...

3. LLETRES: E i R (Mercè i JoanLlu)

Música:

«de Xixona vaig a Tibi...

I a mi m'agraden els rotllos...

-Hola templada...

- Iep.

- còmodes les espardenyes?

- ei mira...

- autèntic el barret.

- ah ,si, si...

- de poques paraules?

- Nooooooo... xarre més que alene... però visc al camp i m'he fet a parlar amb els animals, Són més agraïts que les persones de vegades. La gallina més bonica que tinc, Conxeta, i jo fem unes converses que se'ns fa mal a la bancada de tant xarrar.

Quan fa una calor que bada les penyes, m'assec davall d'una olivera i mire les gallines picotejar el panís... lliures i contentes a l'ombra. I em bec un fresquet i em faig aire en un ventall i mira... més feliç que el món. I el gosset, ai el meu xiqui, tan espaviladet... xarrem pels colzes ell i jo, de la vida, de tot...

Fins que el moniato del meu «R» mou amb la bateria... aiiiii... comença a tocar i no queda un pardalet en tot el terme... Bo, li agrada molt la música al meu fardatxet... i en caure el sol li arrea de valent... Ell és més de capital, quan li pega el punt se'n baixa a la ciutat i assaja amb els dimonis emplomats aquells heavies que asclen guitarres en una cotxera... I mira, és feliç també... Se'n va vindre amb mi al poble i diu que li inspira tot açò, que ací estem «in the heaven»...

Pel poble diuen que estem un poc «pa nugar», que vivim com els antics, que si un home amb arracades, que si això i allò... Xica, m'agraden més les gallines, que no critiquen, xe!!!... Ai la meua «felissieta» és una lloca preciosa, i el pollastre «Bartomeu» tan polit, i tan xulet...

4.LLETRA: T (Dani)

MÚSICA: Billy Caffaro. Marcianita

Us presente a «T»... és una mica tímida, i no té massa ganes de contar la seva història. És una història trista, de patir. De fet encara no està massa be. És vulnerable (TOTS HO SOM, HO HAVIEU PENSAT ALGUNA VOLTA?), no té encara massa bona salut però està fent un esforç preciós. D'ençà que va conèixer D i F i les altres va sentint-se millor. Volia ser «una chica diez» «divina de la muerte»... i es va anar creient les mentides d'una societat malalta...

No cal que us ho explique massa... ja veieu que està flaqueta com un bacallaret...

Ja ha passat la part pitjor. Va refent-se...

Un món foll, de models imposats d'estètiques i modes, d'estereotips que deixen fora tanta gent...

Gastava un dineral en coses i més coses per estar «suposadament» fantàstica... i es gastava la personeta que s'esmunyia com l'aigua en el palmell de la ma.

No, no vol inspirar llàstima... s'ha vist tan apurada que ja sap que el que té més valor és ella mateixa... I s'ho curra, eixirà, ja voreu.

Ah, no us he dit en quina paraula vivia abans... estava en la paraula «TALLA»...

i pensava que mai donava la talla, sempre competint, sempre volent ser qui no s'és, sempre patint...

s'ha acabat, per fi...

Primer intent de formar una paraula:

- xicones, poseu-vos a vore quina paraula pot eixir de vosaltres:

- TEDRF

- FRTED

...

5.LLETRA: N i E (Julio i Jordi)

Música: Mari Trini.Yo no soy esa

Hola us presente a N

Ella estava en la paraula «INVERTIDA»... dissimulant, fen com qui no fa, no fent com qui fa, amunt i avall... Un dia, va i diu: Prou!... i se'n va voluntària a un camp de refugiats. Allà va conèixer a «E», que vivia en la paraula més horrible de la vida: «GUERRA».

- Tia, li deien les «amigues» estas amb «E» perquè et dona pena, veritat?. La veus tan feble, tan maltractada...

- Aneu a pastar fang «amigues»!!!... Tan difícil és comprendre que estem juntes perquè ens estimem?. És simple... la vull i em vol, la mire i em mira, no hi ha molt més que explicar...

Ja fa molt de temps que estan juntes, molt. I fe enveja de veure-les tan boniques i tan romanceretes i tanta alegria...

6.LLETRA: I (Pere)

Voilà: «I»

Guapot i alt com un campanar. I negre, tan negre que si tanca els ulls i la boca en la foscor no el trobes... Negre, si... No li agrada gens que li diguen «de color» perquè ell és «black-boy», «Black-Power»...

Fa 12 anys que viu entre nosaltres, ha fet l'esforç d'aprendre la nostra llengua, de mirar-se els nostres costums, però no fa mai prou perquè per a la gent CURTA és «el negre»... Ni el seu nom han volgut aprendre. Està com si no estiguera, és com si no fora, va i ve com si no anara ni vinguera... així és la cosa.

Una vagada el van buscar per a fer de Baltasar a la cavalcada de reis... Li va fer il·lusió, pensava que era bonic que comptaren amb ell... però sempre el color, el color és l'únic que veuen, solament això... com si res més comptara...

Ningú sap que té bona ma tractant els xiquets, a ningú li interessa massa la seva vida.

Els «modernillos» li fan una mica de cas perquè dóna «color» a la colla (de nou el color) i el conviden a les seves reunions multiètniques i multiculturals i multiavorrides i multigastronòmiques...

És tan fort com un arbre vell, tan espavilat que reviscola de totes les que li passen... Tan gran com un campanar i mai, mai es deixarà vèncer...

FINAL

«No hi ha més ceg que qui no vol veure», veritat «D»?...

Jo veig lletres, lletres que formen paraules i frases i llibres i més paraules i més llibres... serà això... que els llibres s'han omplert de pols i les paraules s'han tornat punxes d'esbarzer...

Serà això...

- Mestre, -diu la F-, podem jugar? Ens hem portat molt be...

vaaaaa, deixa'ns jugar un poquet...

- Clar, feu el que vulgueu lliurement, és quan més boniques esteu, quan sou lliures...

- Primera: D

- segona: E

- Mestreeeee, s'ha colat... diu I

- vaaaaa... respecte... (diu el mestre)

- Tornem a començar:

- Primera: D

- Segona: I

- Tercera: F

- Quarta: E

- Cinquena: R

- Sis: E

- Set: N

- Vuitena: T

DIFERENT

Música: Franco Batiatto. El animal

QUATRETONDETA... o les arrels

Ni en se ni el que vull és fer ací «crítica cinematogràfica». Seria un atreviment per la meva part perquè si d'alguna cosa se, no és precisament de cinema. Contarè alguns sentiments que m'han sorgit com bonament puga que tampoc és fàcil, però és el que vull fer ara...

Abocarè sobre aquest full blanc el manoll d'emocions viscudes hui a Cocentaina veient l'estrena de QUATRETONDETA, de Pol Rodriguez.

Quan un aprèn com són les arrels d'una olivera, comprèn perquè collons és com és la gent d'aquesta terra meva. Entre Aitana, Benicadell i Mariola, els qui ens hem criat en un poblet o un altre d'aquestes contornades, tenim una flaire a terra blanca o vermella, un parar particular. Si, ja se... això ho diu tothom de la seva comarca, poble o País, tots parlen «d'allò especial de la seva gent i la seva terra». No és això el que vull dir. Eixa flaire o eixe parar dels qui som i estem en aquest clot entre muntanyes m'ha fet emocionar-me veient aquesta pel·li... concretament quan la protagonista despenja un quadre de ca la seva mare que representa una preciosa olivera vella amb una xiqueta (ella mateixa) al davall, sota les branques.

He vist la sensació d'obrir els braços mirant el cel quan tothom et mira al centre del carrer en festa i he vist tanta de la meva gent que tasta per uns segons allò que imaginem que seria la glòria. He vist els ulls dels nostres vells perduts en la visió de la vall, arrecerats a les penyes, reposant una mica el cos cansat sobre les roques grises que portem damunt els muscles com la roba de mudar.

He vist com s'ha de prendre la vida quan el bon humor és el que ens salva, ens remulla el cor i gaudim d'estar junts.

El vell cementiri de Benimassot, el campanar de Bocairent, el carrer de Benimarfull on els xicots templats juguen a pilota. La finestra oberta que ensenya el castell i la mar mediterrània en esclat de vida. Les camises blanques dels músics i la casa tancada de Quatretondeta... sobretot aquella casa que sempre romandrà esperant que tornen els qui se n'anaren.

Aquestos pobles «en perill d'extinció», com les floretes boniques. Aquesta gent i aquesta manera de veure i viure la vida.

Tot això m'ha fet gaudir amb bons amics. Tot això que no és poc.

Per a mi Quatretondeta ja era (abans de veure la pel·lícula) un símbol de llibertat i independència, de voluntat de ser poble contra totes les circumstàncies adverses. És un poble molt menut al qual costa molt arribar. Apartat, senzill, aclaparat per la grandesa de Serrella i la fascinació de les agulles dels Frares. Tan menut que hauria d'haver estat «aldea» d'un altre... Però no ho és ni ho estat mai...

«Ares és de Benasau,

Beniafé d'Alcoleja.

Catamarruch és de Planes.

DE NINGÚ QUATRETONDETA»

A un cantó de La Vall de Seta, al Comtat, al País Valencià... Tan de bo la VIDA PERDURE I RETORNE FETA ARREL D'OLIVERA I ESCLAT DE LLUM...

Entre Berlanga i Estellès, entre còmics que treballen molt acuradament i gent dels pobles actuant i participant orgullosos d'un projecte cinematogràfic-poètic ben bonic... em quede amb el xicon de Penella que baixa del cavall i li diu a cau d'orella molt suaument: QUATRETONDETA

Essència del que som: ARREL D'OLIVERA

Menys "arguir" i més treballar. CONGRÉS DEL PARTIT A LA VISTA.

És molt curiós (com a mínim) que darrerament em pregunten tan sovint: I tu de qui ets?...

Si, com els avis de poble cara a un xiquet que els ha fet gràcia i que no reconeixen... -de qui ets tu, xiquet?. -Jo, el nét que Quico Bos... - Ah, mira tu!.

De cara al CONGRÈS DEL BLOC, el projecte polític al que he dedicat, dedique i dedicaré una part important del meu temps i de la meva il·lusió (encara no absolutament malmesa de manera que «encara tinc força, i no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang») prou gent em pregunta això: de qui eres?...

Ja hi ha qui ha respost per mi amunt i avall a tort i dret sense haver parlat amb mi ni una sola paraula de l'assumpte, però, malgrat això, NO ACABE DE COMPRENDRE QUIN INTERÈS POT ARRIBAR A TENIR de qui sóc o a qui pense recolzar arribat el cas...

Sóc secretari local d'un col·lectiu menut de poble petit, del SUD, d'aquell sud valencià que tantes i tants expliquen amb prejudicis i percepcions falses des de les àrees metropolitanes i des dels seus curts mapes cognitius. He estat Alcalde del meu poble en el passat i regidor (tot això durant vuit anys) però ja no ho sóc i els qui demanen «pedigree» per a tot, ja no crec vulguen saludar-me efusivament com ho feien en el passat (ja sabeu com és la política de les cadiretes... quan estàs, ets i quan no estàs ja no ets ningú). Però com que no tinc problemes psico-afectius (com tants i tantes que es dediquen a açò de la polis) i estic prou be del cap, no m'importa ni gens ni menys.

Al meu poble fa ja molts anys que treballem de valent tractant de fer créixer el col·lectiu, el compromís «real» de la gent en les coses que ens importen col·lectivament. Ara tenim il·lusió en veure un grupet de xicones ben joves que s'hi volen incorporar. Tinc per costum acudir a les reunions de Comarca i estar sempre disponible per a la gent de manera cordial i convençuda. Qui em busca em troba i qui vol fer caminet amb mi per portar avant el projecte del BLOC-COMPROMÍS sol trobar-me ben dispost, si la salut i l'alegria no em manquen... Però no pose tot en «el grupet de Compromís». Sóc d'aquells «moniatos» que troben imprescindible no deixar la lluita social (en el meu cas, en «coses d'ecologistes» i «altres lluites de poble» que m'interessen i que trobe fonamentals). Si, eixes "lluites" que es fan debades, sense cobrar i sense esperar res més en canvi que la satisfacció de contribuir a fer un món millor (coses de moniatos beneits, com havía dit).

I PREGUNTEN I PREGUNTEN i jo dic sempre el mateix: - Jo sóc el nét de Quico Bos, Pau, Pauet per als amics estimats, de La Torre de les Maçanes, al nord del sud del País Valencià i SÓC, ESTIC AMB, QUI TREBALLA DE VALENT PER AQUEST PROJECTE DE CONSTRUCCIÓ D'UN «PAÍS QUE MAI NO HEM FET» (que deia ja sabeu qui).

Dels gossos malfaeners, NO. Dels qui es desapareixen fins que troben l'oportunitat de agafar-se una poltroneta per a ells o per als qui ells troben NO, dels qui s'acosten a COMPROMÍS ARA QUE TENIM RESSÓ I GESTIONEM pobles, poblassos, governs i desgoverns, TAMPOC (oportunistes se'ls ha dit tota la vida). DELS QUI, com deia sant Pau «no fan res però es fiquen en tot», tampoc. Com ell (el sant) els diria allò tan famós de: - qui no treballe, que no menge!. I afegiria: - o almenys, que no marege.

Tampoc sóc de la gent que va de «guai» i no té ni idea del que porta entre mans: la il·lusió de milers i milers de persones que han treballat des de la societat, l'associacionisme, els grups locals, els pobles, la cultura, l'educació, la terra i la sang. Tot això és un SAGRAT i no es juga en jocs d'ambicions personals i lluites pel poder, és molt INDIGNE AIXÒ i desprès fer plorets per Miquel Grau, o Guillem Agulló o la IMMENSA GENTADA QUE HA TREBALLAT I TREBALLA per un País Valencià més just, més igualitari, més arrelat, més culte, més i millor per a la gent que l'habitem i l'estimem.

LA MEVA POSTURA ÉS CRÍTICA, ho se, però crítica des d'una opció clara pel treball, per la construcció, pel recolzament a totes i tots els qui fan feminisme, treballen per la igualtat en la diversitat, per la recuperació de l'agricultura pròpia, la llengua pròpia, per la justícia social i el respecte reverencial a les persones i els seus patiments. Des d'eixa postura CRÍTICA I MILITANT (quina paraula més infame, xè), AMB EL «PEDIGREE» QUE DONA (o no) ESTAR PRESENT I ACTUANT COM BONAMENT PUC EN BE D'AQUEST PROJECTE POLÍTIC...

DIRÈ:

NO SÓC NINGÚ, «un entre tants», però si tant pregunteu és perquè resposta espereu.

LA RESPOSTA: ENS TROBEM EN EL TALL, EN LA FEINA, PELS NOSTRES POBLES I LA NOSTRA GENT... Ací segur que ens trobem... MAQUINANT PER DARRERE EN FOSQUES CAMBRES OCULTES I MENTINT, NO ENS TROBEM... Lluitant per la Terra i per la gent, si no em fallen les forces i no ens toquen massa els nassos «els guais» del partit, TAMBÉ.

SALUT I TRELLAT... i si algú és capaç de tirar per terra tot amb la sola intenció de FER-SE EL CUL GROS i PEL PUR PODER, des d'aquest full (que és meu i pose el que vull) els envie «a pastar fang».

Hi ha «morts» que ressusciten sempre quan ve «congrés» o quan «hi ha algun bocí d'alguna cosa per fer-se la part»... M'AGRADEN MÉS ELS VIUS (encara que de vegades s'equivoquen), ja veus.

Ah, i també m'agrada molt la diversitat que integra... Molt més que la gent que va de "JO SE TOT, DEIXEU-ME FER" i "tots a una" (una versió de "y cierra España" però de la terreta).

(per cert, la gent que ha dit públicament que hi ha una candidatura "dels maricons" i una altra dels "de trellat" hauríem de enviar-los a que s'afilien a Ciudadanos... no?)

Com Gulliver. Envoltats de nans mentals

Si, com Gulliver. A la vora de la mar, atordit, al terra... Despertar i trobar-se envoltat de nans, de gent amb cervells i caps diminuts, amb idees curtes, mans i mentalitats petites. Sembla feble, però no és més que un miratge de feblesa. Sembla vençut...

Mira aquella gent que l'envolta: gent que no llegeix res o solament coses d'una corda, la seva corda. Gent que no escolta res perquè és més còmode situar-se en el discurs d'un altre i pegar cabotades. Gent que vol ser capità, president, coordinador o prohom i no fan res més que bastir cordes, puntals i estaques per mantenir immòbils els gegants, els qui puguen fer-los ombra, els qui puguen aclarir, debatre, discutir, obrir ments i encarar camins.

I qui està al terra, com Gulliver, no se sent superior, ni millor, ni intel·lectualment en un estadi més polit i obert, millor bastit i apuntalat, NO. Se sent sol, diferent, al bell mig d'una colla d'infames que solament saben que repetir arguments d'altres, que solament saben i volen mantenir els seus privilegis i el seu personal i particular interès... i no pensar, que això costa i de vegades fa una mica de mal.

Gulliver els mira, somriu, fa un petit gest d'incomoditat per la postura estesa que l'estan obligant a mantenir al terra.

Són bons soldats, s'acomboien be per treballar la corda i mantenir-lo sota control. Són obedients a un lideratge buit, que sap arreplegar malcontents i prometre coses que no pensa complir, però l'obeeixen sense pensar. És captivador, possiblement bell, parla suau i no sembla autoritari... I repeteixen les seves consignes i estiren la corda cap a la dreta o l'esquerra segons convinga, tots alhora, com un exercit ben ensinistrat en casernes fosques.

I ell els mira i somriu, reflexiona... és gran i ho sap, la grandària del seu cervell és proporcional a la seva curiositat, entrega, ganes d'explicar-se, de dir: LLIBERTAT. Sap de coses que a ningú interessen però de les quals tothom parla sense saber. No mira els programes de moda a la tele, ni segueix els periodistes que «creen opinió», perquè se la fa ell mateix, se la escruta, se la conclou ell sol desprès d'escoltar i recercar. No llegeix els best-sellers que dicten les grans editorials, ni mira els diaris que paguen els poderosos per a què tots parlen del que ells volen que se'n parle. Remena a les llibreries, furga en el pensament de la gent intel·ligent, còpia la gent compromesa en les causes justes i aspira en la profunditat del seu cor enorme, a bastir un nou món, una nova societat, LLIURE i pacífica, respectuosa i diversa...

Si, és gran i tots els altres són nans... i no és una qüestió de mesura o alçada biològica, física. Són nans perquè es conformen, perquè s'assimilen a allò que s'estila o està ben mirat per la majoria. Perquè amb poques paraules i ben repetides, amb poques imatges i ben difoses els sembla que tot està com ha d'estar. I el líder els dona la seva dosi de POR diàriament per a que el creguen imprescindible, per a que pensen que sense ell no pot ser res com ha de ser... I avant, estirant les cordes a dreta o esquerra tots alhora, com es formen els dibuixos i figures als estadis: amb obediència i bona coordinació.

I Gulliver els mira i gemega, que la postura li està adormint les cames i el coll li fa una mica de mal. No són res, no són ningú, però voten, compren, acudeixen a les propostes d'oci, fan palmes quan toca i ploren quan els diuen que s'ha de plorar... Compren i voten i surten i entren i no pensen gaire, que la por és un anestèsic potent.

I el gegant se sap i se sent diferent, per molts motius i per moltes raons... i sap que no poden lligar-li el pensament amb cordes grosses com a punys. Els farà creure per un moment que poden amb ell, que la seva perfecta coreografia de moviments és poderosa, que les hores d'ensinistrament els han fet grans... Però serà solament un moment... s'alçarà i caminarà per la platja pacíficament, i els deixarà en la seva mediocritat, bocabadats i panxacontents allunyant-se per la riba a cercar un nou País on totes i tots, sense intermediaris, ni fills del diable, ni feixistes, ni gent que et treu l'ànima i se't beu la sang i la energia... I si eixe País no està, no hi és, el farà ell, amb la sola força de la seva ànima gran i convidarà a cafè calent a qui es vulga sumar a construir i dialogar, a pensar i debatre críticament, a llegir i raonar... A alçar una casa nova que es diga LLIBERTAT.

Boys don't Cry. Activisme i reflexió compartida

Un grupet reduït de persones ens reuníem al Club d'Amics de l'UNESCO d'Alcoi per compartir una pel·li. Ens convocava el col·lectiu LGTBIMARIola. Feia una vesprada preciosa de primavera i, desprès de la feina i de moltes coses que ens ocupen a cadascú, allà estàvem. Era la primera d'una sèrie de pel·lícules que es projectaran el darrer dijous de cada mes per compartir punts de vista, opinions, reflexions al voltant de la temàtica de la diversitat sexual i afectiva, a l'entorn de les persones gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, etc.

Tot això en el marc geogràfic i sociològic d'unes comarques poc acostumades encara a tractar aquestos temes amb naturalitat. Si, és tot un esdeveniment que a Alcoi, un grupet (encara petit, però esperem en creixement) de persones ens hagem reunit per reflexionar al voltant d'una pel·li que tots varem coincidir, al diàleg final, que és TREMENDA. Basada en fets reals, l'assassinat brutal, la crueltat, la duresa de la història ens va colpir. No vull fer cap tipus de comentari des del punt de vista tècnic sobre la pel·lícula perquè no era una reunió de cinèfils allò. Els comentaris giraven a l'entorn del patiment infringit a les persones, en aquest cas, per tractar-se d'una història d'amor «diferent».

Un dels objectius d'aquestes reunions que acabem d'encetar, és engrescar en la lluita per la igualtat, pels drets i les llibertats de les persones LGTBI, MOTIVAR la gent per passar a l'activisme humil d'un grup que acaba de néixer entre aquestes muntanyes de Mariola, Aitana, Benicadell, al nord del sud valencià. I si aquest era l'objectiu, la història de «Brandon» ens va unir encara més al voltant d'un objectiu comú: visibilitzar i normalitzar a tots els nivells la nostra preciosa diversitat.

A la propera, us esperem... el darrer dijous de mes ens trobem

... a Raület. Els homes també plorem

Les companyes i companys em demanen que pronuncie unes paraules en un dia trist, molt trist.

No he buscat versos de poetes admirats, ni fragments de paraules assenyades. No he volgut recolzar-me en la bellesa, ni mirar-me en les clares aigües de cap riu.

Diré el que sentim, senzillament...

I direm

Que és mentida que el món no pot ser més just ni millor pera totes i tots.

Que és mentida que les persones que es comprometen pel be, la llibertat, la igualtat en la diversitat i pels demès perden el seu temps. És mentida que no paga la pena treballar per construir una societat millor.

És mentida que cada llavor que sembrem en la nostra terra és inútil. És mentida que estimar-se i treballar pel poble, per la gent, per les coses que creiem importants no fa saó.

I la única manera que tenim de despullar les mentides és amb el nostre compromís personal, sent gotes d'aigua neta que ameren la terra... Moltes gotes, sumant una pluja per canviar la sequera d'aquest món en bondat, justícia, llibertat, igualtat...

Tot això ens has ensenyat.

Gràcies per ser i estar sempre compromès.

Els homes també plorem i sabem estimar.

i les nostres llàgrimes faran créixer les llavors que has plantat.

I un poema que he trobat al teu blog

T'ESTIME, RAÜLET

Prec

Ni criptes ni sepulcres
ni lilàs ni baladres ni calzes.
Porteu-me al més infinit horitzó,
a tocar del cel, a la vora del paradís,
on escumeja el so,
els xiquets fan castells de sorra
i les parelles exhibeixen el seu amor
entre sirenes.
On els homes espolsen les culpes,
ni que siga efímerament.

Vesseu-me, floc a floc, a l'estany
de marees espeneroses
i alabatre de gavina.

On les closques dels caragols
es fan eco de les celebracions,
dels descansos sempiterns, de paus
veres i no simulades.

(Hèctor Serra)

a tu

...i no vull estimar-te d'una altra manera que com t'estim.
Com m'estim les floretes humils i com m'emociona veure-les esclatar.
Com m'estime les cadires velles que prepare per a què pugin seure els bons amics.
Així t'estime, sense pressa ni angúnies de futurs incerts. Sense alçar monuments a cap que guanyés una batalla, sense tela i sense pintura que cobreixi nostra nuesa.
No, no vull estimar-te més que com t'estime: així, a cada passa i cada hora.
Agraït, això si. T'ESTIME, T'ESTIMO, T'ESTIM

Assumint la veu d'un poble

Conten les velles cròniques que, passada la crisi enorme que va suposar la plaga de llagostes que, de poc més, acaba amb la vida d'aquest poble nostre; els seus habitants d'aleshores es van comprometre a repetir sense fi i pels segles un ritual d'agraïment; el ritual d'acció de gràcies a sant Gregori, el Pa Beneït.

Conten les noves cròniques que aquest poble nostre, ara mateix, en poc s'assembla a aquella antiga aldea de Xixona. I també conten que avui dia, els torrudans i torrudanes han «actualitzat» la vella promesa de repetir el ritual sense perdre ni la forma, ni el fons, ni l'essència d'allò que significa l'ofrena dels pans beneïts.

Cada cap de casa i família del poble, elegit després de la processó i proclamat públicament com a «Llumener» es continua comprometent a «assumir la veu del seu poble», a «ser poble» perpetuant el vell ritual. Ara be, hem aconseguit nosaltres, per la força de la nostra santa voluntat com a poble, superar velles barreres sobre el «qui» de la festa major. M'explique:

Qui podia i havia de fer la festa ?(des del punt de vista de l'antiga tradició) Havia de ser home, masculí i singular, pare i patriarca de família. Eixe semblava ser l'únic que podia ser considerat i escollit com a llumener en temps passats. Casat a l'església i garant d'una descendència que pogués perpetuar la tradició i el poble mateix. I si exigents haguérem estat amb aquest model majoritari i ancestral, no tinc cap dubte que la nostra festa hagués anat morint o seria una horrible pantomima de «quatre que es cregueren privilegiats».

Venim d'un terme ple de masos, famílies, gent. D'un poble habitat i una terra treballada, un paisatge ple de vida agrícola i ramadera. Molts anys fa que això ja no és així, dissortadament?

Si ens haguéssim entestat a mantenir la tradició i la festa amb aquells models de família i societat tancant els ulls a la realitat, la nostra festa seria (com ha passat amb tantes altres manifestacions culturals, religioses, populars, etc.) un record, una cosa ja morta, passada, recordada solament pels més vells i ensenyada en algun museu.

Però som aquí a 2016 amb la festa major al maig, amb els pans vestits i la tradició viva i reconeguda per les institucions. Estem vius encara i el nostre moment de major esplendor com a poble ens torna a fer moure per dins amb emocions difícils d'explicar si no es viuen.

Hem anat donant passos, poc a poc, un rere l'altre... I ens trobem en una nova societat on LA DIVERSITAT (totes les diversitats) ja comença a ser reconeguda i estimada com un be. I ja hem obert la possibilitat de ser llumeners i llumeneres (ja fa prou anys). I hem assumit la veu del poble com a persones, com a GENT D'AQUEST POBLE que vol seguir assumint la seva veu i el seu futur.

I hem normalitzat que homes i dones, fadrins o casats, separats o divorciats, amb parelles o sense elles, d'una raça o de l'altra, d'ètnies, procedències, parlars i sentirs diferents som EN IGUALTAT de goig i treball, LLUMENERS de sant Gregori. La preciosa diversitat de la feble humanitat és present a la nostra festa ja d'una forma plena: Hem vist i hem de seguir veient que models familiars diferents, diversitats afectives, estats «civils» de tota mena hi són ja ben representats. Fins i tot la suposada «incapacitat» o «discapacitat» (que és, més aïna, també simple diversitat) ha estat bellament superada definitivament. Totes i tots podem i volem ser llumeneres i llumeners. Per a ser clavàries no cal anar primer al gimnàs, que ja inventem maneres que el pa puga desfilar sense posar-nos límits. HEM OBERT LA FESTA I L'HEM MANTINGUDA VIVA i, segurament, molt més esplendorosa (des del punt de vista estètic i humà) que en temps antics on solament el «Mascle-Patriarca», amb diners i considerat capacitat podia portar avant la nostra ancestral tradició.

Cap suposada «autoritat» ens ha impedit renovar, obrir, diversificar i perpetuar la nostra particular manera de ser i celebrar-nos com a poble.

Cap tradicionalisme ranci ens ha sigut obstacle.

Cap intent de marginar, arraconar, distingir uns «sobre o contra» altres ha tingut èxit finalment. I els ha hagut i els hem superat. Perquè el tradicionalisme no és tradició, és traïció. Perquè entestar-se en no veure la meravella de la diversitat d'un poble és estar ceg i sord de cor.

I així totes i tots, nadius i renascuts, d'ací «de tota la vida – amb ocho apellidos torruanos» o que s'estimen açò (vinguen d'on vulguen i porten ací uns mesos o un cabàs d'anys).

Solament hem mantingut una condició: ASSUMIR LA VEU DEL POBLE, I RENOVAR EL RITUAL AMB ELS SEUS VALORS PERMANENTS: Compartir amb tots el nostre pa, sentir-nos lligats a la terra que estimem i renovar l'aigua que ens dona vida... I totes les demés coses DIVERSES I OBERTES a un futur, el futur de la nostra festa i del nostre poble... que solament serà futur SI SOM TOTES I TOTS veu del nostre Poble:

«Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

(...)

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s'és poble. (...)

(fragment de LES PROPIETATS DE LA PENA. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS)

Pau Francesc Torregrossa i Coloma

La Torre de les Maçanes. Preparant la festa de primavera a l'hivern de 2016