2016/04/29

QUATRETONDETA... o les arrels

Ni en se ni el que vull és fer ací «crítica cinematogràfica». Seria un atreviment per la meva part perquè si d'alguna cosa se, no és precisament de cinema. Contarè alguns sentiments que m'han sorgit com bonament puga que tampoc és fàcil, però és el que vull fer ara...
Abocarè sobre aquest full blanc el manoll d'emocions viscudes hui a Cocentaina veient l'estrena de QUATRETONDETA, de Pol Rodriguez.

Quan un aprèn com són les arrels d'una olivera, comprèn perquè collons és com és la gent d'aquesta terra meva. Entre Aitana, Benicadell i Mariola, els qui ens hem criat en un poblet o un altre d'aquestes contornades, tenim una flaire a terra blanca o vermella, un parar particular. Si, ja se... això ho diu tothom de la seva comarca, poble o País, tots parlen «d'allò especial de la seva gent i la seva terra». No és això el que vull dir. Eixa flaire o eixe parar dels qui som i estem en aquest clot entre muntanyes m'ha fet emocionar-me veient aquesta pel·li... concretament quan la protagonista despenja un quadre de ca la seva mare que representa una preciosa olivera vella amb una xiqueta (ella mateixa) al davall, sota les branques.
He vist la sensació d'obrir els braços mirant el cel quan tothom et mira al centre del carrer en festa i he vist tanta de la meva gent que tasta per uns segons allò que imaginem que seria la glòria. He vist els ulls dels nostres vells perduts en la visió de la vall, arrecerats a les penyes, reposant una mica el cos cansat sobre les roques grises que portem damunt els muscles com la roba de mudar.
He vist com s'ha de prendre la vida quan el bon humor és el que ens salva, ens remulla el cor i gaudim d'estar junts.
El vell cementiri de Benimassot, el campanar de Bocairent, el carrer de Benimarfull on els xicots templats juguen a pilota. La finestra oberta que ensenya el castell i la mar mediterrània en esclat de vida. Les camises blanques dels músics i la casa tancada de Quatretondeta... sobretot aquella casa que sempre romandrà esperant que tornen els qui se n'anaren.
Aquestos pobles «en perill d'extinció», com les floretes boniques. Aquesta gent i aquesta manera de veure i viure la vida.
Tot això m'ha fet gaudir amb bons amics. Tot això que no és poc.
Per a mi Quatretondeta ja era (abans de veure la pel·lícula) un símbol de llibertat i independència, de voluntat de ser poble contra totes les circumstàncies adverses. És un poble molt menut al qual costa molt arribar. Apartat, senzill, aclaparat per la grandesa de Serrella i la fascinació de les agulles dels Frares. Tan menut que hauria d'haver estat «aldea» d'un altre... Però no ho és ni ho estat mai...
«Ares és de Benasau,
Beniafé d'Alcoleja.
Catamarruch és de Planes.
DE NINGÚ QUATRETONDETA»
A un cantó de La Vall de Seta, al Comtat, al País Valencià... Tan de bo la VIDA PERDURE I RETORNE FETA ARREL D'OLIVERA I ESCLAT DE LLUM...

Entre Berlanga i Estellès, entre còmics que treballen molt acuradament i gent dels pobles actuant i participant orgullosos d'un projecte cinematogràfic-poètic ben bonic... em quede amb el xicon de Penella que baixa del cavall i li diu a cau d'orella molt suaument: QUATRETONDETA
Essència del que som: ARREL D'OLIVERA