Ni en se ni el que
vull és fer ací «crítica cinematogràfica». Seria un atreviment
per la meva part perquè si d'alguna cosa se, no és precisament de
cinema. Contarè alguns sentiments que m'han sorgit com bonament puga que tampoc és fàcil, però és el que vull fer ara...
Abocarè
sobre aquest full blanc el manoll d'emocions viscudes hui a
Cocentaina veient l'estrena de QUATRETONDETA, de Pol Rodriguez.
Quan un aprèn com
són les arrels d'una olivera, comprèn perquè collons és com és
la gent d'aquesta terra meva. Entre Aitana, Benicadell i Mariola, els
qui ens hem criat en un poblet o un altre d'aquestes contornades,
tenim una flaire a terra blanca o vermella, un parar particular. Si,
ja se... això ho diu tothom de la seva comarca, poble o País, tots
parlen «d'allò especial de la seva gent i la seva terra». No és
això el que vull dir. Eixa flaire o eixe parar dels qui som i estem
en aquest clot entre muntanyes m'ha fet emocionar-me veient aquesta
pel·li... concretament quan la protagonista despenja un quadre de ca
la seva mare que representa una preciosa olivera vella amb una
xiqueta (ella mateixa) al davall, sota les branques.
He vist la sensació
d'obrir els braços mirant el cel quan tothom et mira al centre del
carrer en festa i he vist tanta de la meva gent que tasta per uns
segons allò que imaginem que seria la glòria. He vist els ulls dels
nostres vells perduts en la visió de la vall, arrecerats a les
penyes, reposant una mica el cos cansat sobre les roques grises que
portem damunt els muscles com la roba de mudar.
He vist com s'ha de
prendre la vida quan el bon humor és el que ens salva, ens remulla
el cor i gaudim d'estar junts.
El vell cementiri de
Benimassot, el campanar de Bocairent, el carrer de Benimarfull on els
xicots templats juguen a pilota. La finestra oberta que ensenya el
castell i la mar mediterrània en esclat de vida. Les camises
blanques dels músics i la casa tancada de Quatretondeta... sobretot
aquella casa que sempre romandrà esperant que tornen els qui se n'anaren.
Aquestos pobles «en
perill d'extinció», com les floretes boniques. Aquesta gent i
aquesta manera de veure i viure la vida.
Tot això m'ha fet
gaudir amb bons amics. Tot això que no és poc.
Per a mi
Quatretondeta ja era (abans de veure la pel·lícula) un símbol de
llibertat i independència, de voluntat de ser poble contra totes les
circumstàncies adverses. És un poble molt menut al qual costa molt
arribar. Apartat, senzill, aclaparat per la grandesa de Serrella i la
fascinació de les agulles dels Frares. Tan menut que hauria d'haver
estat «aldea» d'un altre... Però no ho és ni ho estat mai...
«Ares és de
Benasau,
Beniafé d'Alcoleja.
Catamarruch és de
Planes.
DE NINGÚ
QUATRETONDETA»
A un cantó de La
Vall de Seta, al Comtat, al País Valencià... Tan de bo la VIDA
PERDURE I RETORNE FETA ARREL D'OLIVERA I ESCLAT DE LLUM...
Entre Berlanga i
Estellès, entre còmics que treballen molt acuradament i gent dels
pobles actuant i participant orgullosos d'un projecte cinematogràfic-poètic ben
bonic... em quede amb el xicon de Penella que baixa del cavall i li diu a cau
d'orella molt suaument: QUATRETONDETA
Essència del que som: ARREL D'OLIVERA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada