2012/07/24

Tànger


Les lloses del terra badades, alçades, trencades...

El suc de taronja fred, i els dits plens de sucre
El somriure sempre preparat i les carícies properes
Una cua immensa espera un taxi blau entre en trontoll i els cops de tisora
Bescoll amunt i avall, galta afaitada amb aromes forts i durs
I els rams de flors i les gallines escalant muntanyes de melons.
Suc de peix d’argent, fulla de bleda pansida...abelles velles, mirades novelles...per la Medina plena de llaços de sucre i mel.

I de nou el somriure i la carícia matinera.
Fum de carn torrada i olor de fulles de te, aigües fredes i dits que reviscolen entre els fils de cotó, colors vells de robes velles i peus nus entre la multitud.
Sabors nous i alhora familiars
Murs blancs i cistelles plenes
Cel infinit i mar oberta cap al futur
I el somriure de nou i la carícia fugissera.

Les lloses del terra esmolades de tant trepitjar, pintades de calç i aigua perfumada

El suc de les olives pinta cercles negres en oli verge nou,
I els dits plens de sal marina.
Uns ulls cercats de vida miren amb mirar de vidre uns altres blaus.
Uns dits reblits de joia toquen uns altres que morien de fam.
I esclata la rialla del somriure blanc
I moren les carícies en llençols de grana.

De nou el fum envolta sardines, aladrocs...
De nou les gallines escalen carrerons
I els xiquets juguen amb les fulles de figuera
I les dones s’arromanguen els faldons
I els dits escalen les muntanyes de pell bruna,
 els llavis investiguen, els ossos reviscolen entre arrugues de fil i dunes de sorra blanca.

Gelat, salat, dolç, calent
Suau i fosc, aspre i roent
Lluminòs

Somriure sempre proper i carícies sempre noves caminen sobre un cavall de mar i no s’esfondren
Una cua immensa espera un vaixell roig entre el trontoll i els cops de vida
Bescoll amunt i avall amb espurnes de sal i vent del sud
Murs blaus i cistelles buides
Cel infinit i mar oberta cap al futur.
I els camins d’Abdou cercats de cuir i vida
I els pendons vermells batent
Mentre les hores passen prenyades
 sense més.

2012/07/22

L'home blau




Tot és blau...o millor, han fet que tot ho acabe sent...Portes i portons, portals, escales, brancals i finestrons, citares, vigues, motllades i boltons, reixes, fonts, pedres, façanes, rastells i murs...Tot blau, barreja de calç i tint, granera en remull i tot enviscat de blau. Costeres, carrers, places i ponts. Els ulls miren blau, els peus trepitjen blau, les mans toquen blau...
Un blau que puja i baixa, que s’esglaia o s’anima depèn d’on i com. Un blau intens o suau, però blau, sens dubte blau.

La mar no hi és llunyana, però les muntanyes que ténen els habitants d’aquell poble darrere del tos, la fan extranya, inaccessible, insòlita.
El cel està on cal, a dalt, però quasi sempre esblanqueït, de núvols o calor...massa clar per ser un cel.
El riu tampoc no és blau.
La mar perquè no està, el cel perquè s’amaga, el riu perquè s’omple de colors, de tints, de flassades, catifes, pells brunes, pètals de flors, somriures blancs, mocadors, peus descalços i sabó...
Res que hauria de ser-ho, ho és i tot és blau...
Les anelles de lligar els rucs, els testos i cossiols, les teules i els perols... les ceràmiques guarnides i els llençols, les camises dels homes i els brials, els calaixos i els coixins...Tot blau...
Desprès de parlar amb el pintor i de trescamallar pels vells carrerons de la medina, s’asseu a la porta blava del blau cafè...i demana té...VERD, sota l'ombra blava de la verda morera...
El verd de les fulles es veu prompte reblit d’abelles que moren submergides a la dolçor...no pensen més, la flaire del fum calent i el sucre pur les atreu i elles es deixen, submises, portar cap a la dolça mort.
Aquell verd sembla donar treva a tant de blau, com els mil colors de les catifes que penjen dels ferros que envolten la font, com les robes alegres dels xiquets que juguen fent correres per la plaça...
Però la frescor d’aquell cel, d’aquella mar, d’aquell riu pintats per on s’hi vol ha clavat fites al cor i s’ha establert a les pupil·les com exèrcit que envolta la ciutat per conquerir-la. I, malgrat tot... tot es torna blau.
Sota una morera, la pell fosca i suau d’un home prim, bell, esmunyit, aguaita la vida sota la blava camisa i el blau pantaló, que, sense ser-ho, ho són... els cabells foscos com la nit i la mirada perduda...recercant la mar darrere de les muntanyes, el cel darrere la calitjada, el riu davall de milers de peus bruts... Els ulls brillants i el somriure apagat...
Entre els seus dits llargs un bolígraf, blau...
Entre les mans un petit quadern, bleu cahier...
Entre les cames un nervi que les bat una contra l’altra fent colpejar els genolls fins marcar un ritme incessant...
La mirada perduda, els genolls nerviosos, les mans tacades de tinta...perquè pinta, i pinta i pinta...Una fulla darrere de l’altra fins que no reste cap pàgina en blanc, fins que tot es torne blau... fins que el cel, la mar i el riu brollen veritables dins la seva ànima esgotada...
És un foll, si...però no el tanquen...reposa sota l’arbre de la plaça mentre ho ratlla tot de blau...no fa mal ningú, se l’estimen de debó, perquè després de tot fa el que tots fan... canviar totes les coses perquè tot es torne blau.

Chefchaouen. Marroc. Juliol de 2012