Tot és blau...o
millor, han fet que tot ho acabe sent...Portes i portons, portals, escales,
brancals i finestrons, citares, vigues, motllades i boltons, reixes, fonts,
pedres, façanes, rastells i murs...Tot blau, barreja de calç i tint, granera en
remull i tot enviscat de blau. Costeres, carrers, places i ponts. Els ulls miren blau, els peus trepitjen blau, les mans toquen blau...
Un blau que puja
i baixa, que s’esglaia o s’anima depèn d’on i com. Un blau intens o suau, però
blau, sens dubte blau.
La mar no hi és
llunyana, però les muntanyes que ténen els habitants d’aquell poble darrere del
tos, la fan extranya, inaccessible, insòlita.
El cel està on
cal, a dalt, però quasi sempre esblanqueït, de núvols o calor...massa clar per
ser un cel.
El riu tampoc no
és blau.
La mar perquè no
està, el cel perquè s’amaga, el riu perquè s’omple de colors, de tints, de
flassades, catifes, pells brunes, pètals de flors, somriures blancs, mocadors,
peus descalços i sabó...
Res que hauria de
ser-ho, ho és i tot és blau...
Les anelles de
lligar els rucs, els testos i cossiols, les teules i els perols... les
ceràmiques guarnides i els llençols, les camises dels homes i els brials, els
calaixos i els coixins...Tot blau...
Desprès de parlar
amb el pintor i de trescamallar pels vells carrerons de la medina, s’asseu a la
porta blava del blau cafè...i demana té...VERD, sota l'ombra blava de la verda morera...
El verd de les
fulles es veu prompte reblit d’abelles que moren submergides a la dolçor...no
pensen més, la flaire del fum calent i el sucre pur les atreu i elles es deixen,
submises, portar cap a la dolça mort.
Aquell verd
sembla donar treva a tant de blau, com els mil colors de les catifes que penjen
dels ferros que envolten la font, com les robes alegres dels xiquets que juguen
fent correres per la plaça...
Però la frescor d’aquell
cel, d’aquella mar, d’aquell riu pintats per on s’hi vol ha clavat fites al cor
i s’ha establert a les pupil·les com exèrcit que envolta la ciutat per
conquerir-la. I, malgrat tot... tot es torna blau.
Sota una morera,
la pell fosca i suau d’un home prim, bell, esmunyit, aguaita la vida sota la
blava camisa i el blau pantaló, que, sense ser-ho, ho són... els cabells foscos com la nit i la mirada
perduda...recercant la mar darrere de les muntanyes, el cel darrere la
calitjada, el riu davall de milers de peus bruts... Els ulls brillants i el
somriure apagat...
Entre els seus
dits llargs un bolígraf, blau...
Entre les mans un
petit quadern, bleu cahier...
Entre les cames
un nervi que les bat una contra l’altra fent colpejar els genolls fins marcar
un ritme incessant...
La mirada
perduda, els genolls nerviosos, les mans tacades de tinta...perquè pinta, i
pinta i pinta...Una fulla darrere de l’altra fins que no reste cap pàgina en
blanc, fins que tot es torne blau... fins que el cel, la mar i el riu brollen
veritables dins la seva ànima esgotada...
És un foll, si...però
no el tanquen...reposa sota l’arbre de la plaça mentre ho ratlla tot de
blau...no fa mal ningú, se l’estimen de debó, perquè després de tot fa el que
tots fan... canviar totes les coses perquè tot es torne blau.
Chefchaouen.
Marroc. Juliol de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada