El trencadís 2. El centre de l'univers és blanc, com la pasta de dents

Encara es veurien un altra vegada més...

Però aquell dia és el definitiu. El punt que ho explica tot i fa que tot tingui sentit.

El trencadís que decora la vella estació és lluent, blanc i net. Transmet sensacions d’aigua i sabó, de mans d’obrer savi i vell, de polsim d’algeps apegat als pelets del nas.

Un dia d’agost a l’Estació del Nord.

Darrere, al pàrquing, han quedat la brutícia i la foscor enganxades a les parets i els mosquits

morts als vidres del cotxe...

Ara tot és net, clar... La calor no se sent entre les flairades de perfum, encara que és agost... Un d’aquells dies d’agost que no semblen d’agost, perquè bufa el vent, i xiula la brisa...

“mais j’entends siffler le train...

Que c’est triste un train qui siffle dans le soir!”

Estira la pesada bossa d’esport que va portar dies enrere. Ha deixat el desodorant damunt el banc del bany, al poble... però tot el demés hi està. No volia deixar rastre però ha deixat una petjada als seus ronyons que, passa un tren i un altre i un altre més i no s’esborra... i cau l’aigua d’una dutxa i un altra i una més i no s’esgola cames avall... No passa, no... perquè algunes coses romanen amb una força brutal... per desgràcia o per sort!.

Vaja! Falten unes monedes per al bitllet... Tot el que passi sigui com això, perquè amb diners, carxofes...!.

I al bell mig d’aquell sòl lluent, que sembla el centre de l’univers... D’un univers tant de temps desconegut, llunyà, estrany, ofegat sobre sí mateix... Al mig d’aquell paviment pol·limentat com vidre transparent, EL BES.

-He d’anar-me’n, marxar... adéu, au revoir!

I la frase que segueix no hi es pot posar... perquè algunes coses són intransefribles, difícils d’explicar i pròpies, patrimoni de la seva humanitat particular... perquè un altra cosa no serà però, li sobra humanitat...

Tan bells, tan ben rebolcats... com pastissos de glòria de sucre blanc... Tan petits i tan grans.

I no importa res més que aquell bes...

Un xiquet mira sorprès... li agrada el que veu, perquè quan es besen – pensa- tindran fillets... Així va la vida, no?...: s’ajunten, es besen i venen els nens.

Una vegada més es veurien i en desitjaran mil o cent... però la vida ja no ho permet. No, no és ella, vostè perdoni. És ell qui ja no ho permet... i s’excusa i se sent malament i se’n va i ja no torna més.

Però li deixa aquell bes. No més un... només.

I, pot un bes durar per tota una vida?... futur enllà, present permanent?. Així sembla ser... mentre hi hagi memòria, mentre s’entesti en col·leccionar “els seus grans moments” i mentre passi dies i olles, hores i mores rebolcant-se com pastisset en sucre fi, en els seus propis records i pensaments...

Tot blanc, tot net...

I surt el tren. Segons abans ha recorregut tota l’andana amb el cap girat sense deixar de mirar els llavis que acaba de besar. I alça la ma, la beneïda ma que no va deixar ni un pam sense carícia, ni un pèl sense rentar, ni un dia, ni una nit...

El dia que va desaparèixer portava samarreta de ratlles blaves i blanques i pantaló curt... era estiu, a l’agost... un agost que no ho semblava, perquè no feia calor...

“…j'ai failli courir vers toi

j'ai failli crier vers toi

c'est à peine si j'ai pu me retenir

que c'est loin où tu t'en vas

que c'est loin où tu t'en vas

auras tu jamais le temps de revenir

J'ai pensé qu'il valait mieux

nous quitter sans un adieu

mais je sens que maintenant tout est fini

j'entendrai siffler ce train toute ma vie.”

Treu-lo a ballar!

Ja sembla que hem arribat a la punta... Si, això sembla.

La fagocitosi per a la qual s’han ensinistrat els polítics que ens desgovernen en aquesta pseudo-democràcia en la que vivim, ja s’ho ha berenat tot... Si, tot allò ja sembla digerit i escopinyat desprès.

Anys arrere, temps era temps... Algunes i alguns vam fer una aposta decidida per dedicar-nos en cos i ànima a la recuperació i difusió de la nostra cultura popular “ab-origen valenciana”... Cantàvem, ballàvem i retrobàvem rondalles, dites, peces de roba, costums i versos perduts... I semblàvem feliços en aquella tasca. Més d’un se sentia important damunt l’escenari o a peu de plaça. No se qui pagava la gasolina, però vam fer quilòmetres i més quilòmetres de poble en poble i de festa en festa. I jo cantava i ell ballava, i ella tocava el llaüt, i ells remenaven faldons buscant l’agulleta i tots gaudíem. PERQUÈ ALLÒ ERA I ÉS GRAN, MOLT GRAN...

Entre romanços, jotes, fandangos i rascar de guitarres hi havia la memòria col·lectiva, la identitat, la llengua i el País... “Ai País que ara recorde, son de llàgrimes vermelles!”.

Però allò no podia ser... no es podia suportar que aquells grups que sortien per tot arreu tractaren de ressuscitar els morts. Perquè n’eren molts els qui els volien morts i ben morts els nostres romanços i cançons, la nostra llengua i la nostra cultura. I ELLS ES REPRODUIEXEN MÉS... COM LES PANDEROLES... i nosaltres i la nostra dignitat, no tant...

Prompte començà la fagocitosi...

Si volies sentir-te com “La Piquer” arrossegant faldons i bosses i saragüells i espartdenyots, si volies “anar de gira” per pobles de dos-cents o de dos-mil, si volies fer intercanvis amb grups semblants a l’estranger i, de pas, ensenyar la teua cultura per on s’hi vol... HAVIES DE DEIXAR-TE FAGOCITAR... Com la “nina de sal” que s’endinsà a la mar per fondre’s amb ella i deixar de ser “si mateixa”, per ser “lo més gran”.

I així vingueren les coses... les serps de la “Di-Puta-Ció Provincial”, de la Conselleria de Cultura que sempre viu “per ofrenar nuevas glorias a España”, els fardatxos de la política... Animals de sang freda que, quan comença a calfar el sol, es tornen perillosos, et xuclen la sang, mosseguen i es rebolquen per la pols que tan be coneixen...

I ens xuclaren l’energia jove i les il·lusions... subvencionaven, organitzaven, donaven i llevaven oportunitats, concedien o vetaven, prohibien o promocionaven...

Alguns vam fugir “com el dimoni a la creu”. I se’ns omplien els ulls d’aigua (i encara ens passa) quan sentíem de nou aquell retrò de guitarres i les cançons que teníem. Però vam fugir perquè es van fer amb tot, ens ho van manipular fins al punt que “si eres de los míos, actúas... si no...” desert, silenci, por.

Ja se, ja se... també es pot fer cultura sense diners, sense plegar-se a les exigències de la cultureta oficial i sense fer genuflexió en cas de dubte... però ells poden amb tots. I ara, de nou, sembla que ens han guanyat el pols... O no?...

Si alguna cosa té bona una catarsi és que queden dempeus els més autèntics els millors... O no?...

I ara s’ha acabat la festa... no hi ha diners, se suspenen els circuits de “música popular”, les escoles de dolçaina, les subvencions a colles i danses. No donen “actuacions”, no organitzen festivals, ara miren “l’era vertadera” i “pim-pam-fuera!”.

La gent del grup Sant Jordi, amb la què em trobe de tant en tant, em diu que ja quasi no poden seguir, que no els hi donen cap actuació més que “a ni vell local”... Sembla la fi de les Trobades de Gegants, dels Aplecs de Dansa i de l’intercanvi cultural, les trobades de música de la Mediterrània, el Festival de la Corona d’Aragó, les dansades populars, les obertes de Fira i (el millor de tot) les autèntiques danses a peu de plaça als poblets de la muntanya amb TOT EL POBLE com testimoni, gaudint amb nosaltres i ressuscitant... O no?...

“Ja s’ha mort Miquel de l’Àngel,

ja s’ha acabat l’alegria:

aquell retruc de guitarres

i les cançons que ell tenia.”

“Si mon pare fora alcalde

I mon tio regidor,

jo portaria la vara

i als fadrins a la presó”.

“I en l’any de les barrancades,

se m’emportà la barraca.

No plores més, Maravilla,

que en quatre bastons hi ha un altra”.

...Si, treu-lo a ballar, a ell, a mi a tots. TOTS A BALLAR... “macarena” “asi vosé me mataaaa” o “el tractor amarillo”... que això si que és bona cultura OFICIAL subvencionada, patrocinada i recolzada perquè l’estupidesa no mori mai...

I...

“Allà va la despedida,

amb arròs i carabassa.

I que no diga ningú

que no sóc l’amo la plaça.”

El trencadís 1. Una cosa feta de gent

Desprès del treball... amb les espatlles carregades de tensió, amb l’anima cansada i les cames plenes de petites corfes per haver-se rascat massa fort... massa nervis, massa...

Són les cinc i quart. La clau del cotxe no apareix... han agafat cassoles velles i cullerots per fer rebumbori pels carrers de la ciutat... cal fer-se sentir, cal muntar-ne una de bona, que aquesta vegada ja n'hi ha prou.

La manifestació s’espera multitudinària...

Per al seus ulls acostumats a les postes de sol i a mirar les menudes floretes i les formes de les pedres, tant estímul és massa... braços, mans, cuixes i caps... ulls, faldons, dits i peus... fragments de gent anònima i somriures llunyans de vells i coneguts companys. Perquè avuí semblem estar totes i tots. El trontoll de la gentada, les consignes i pancartes... amb el pit i les esquenes convertits en aparador de reivindicacions i somnis malferits per desgraciats que desgovernen i malbaraten tot.

Per fi apareix la clau del cotxe. Sona Pergolessi, però cal baixar el volum molt per poder parlar mentre enfilem cap a la ciutat... i parlem fins que se’ns asseca la gola, i maleïm i cerquem arguments per enlairar-nos l’esperit... Si, serem molts i tenim molta raó...

El pare deia dinant: -ai fill, no traureu res amb això... mai han fet cas de res. -No, pare, aquesta vegada ens sentiran i els afrontarem...

Som un camí que camina...No hem buscat un lloc, senzillament ens hi hem amollat... “farts i cansats”, “mala broca us traga un ull”, “mecaguentot”, “mala pedra aplane la vostra miserable vida”... així diuen les pancartes, així ens surt la ràbia com un esclat de dins... I som un riu, però els ulls no miren el riu... miren gotes de desig, miren fragmentàries postures i plecs de roba, parpelles i ulls clars. S’escolten clams i crits i el retró dels instruments i l’aldarull del casso vell, del peròl i els sonalls...

Som una cosa feta de gent...

Carrer avall, avinguda avant...

I deixant pas, els cabells néts i els botons de la camisa mig oberts... els braços oberts i el somriure blanc, pur, net...

Del mig del riu, del camí del munt de cossos i trossos, de dins del trencadís surt i tot es torna violent i bell... perquè és bell això d’envoltar-se de braços forts i valents.

I hi ha qui té enveja... perquè mai viurà això... Perquè, per uns segons se sap feliç, fugaçment feliç. Només per un segon així tot té sentit...

La calidesa d’aquells dits plens de petites ferides, la força d’aquella veu.

De nou no apareixen les claus del cotxe i cal remenar de nou al cul de la motxilla... i quan les mans s’amaguen dins per escarbar, se senten alleugerides, refugiades desprès d’haver tocat, salvades de la timidesa que les paralitza per tirar un poc més endavant...

I el desig va fent el seu camí...

I el riu de gent s’esmicola pels carrers dels voltants...

I tots busquen les claus del cotxe amb els ulls capficats dins les bosses...

Si, se sent únic enmig de la gentada... perquè ningú més ha sentit aquells bàtecs. Ningú com ell dins el toll, ningú amb aquell perfum, ningú...

I al llit una massa retrona contra la pell del tabal...

Res com un home a cavall, a cavall de la vida... encara que el cavall sigui de ferro!!!.