Desprès del treball... amb les espatlles carregades de tensió, amb l’anima cansada i les cames plenes de petites corfes per haver-se rascat massa fort... massa nervis, massa...
Són les cinc i quart. La clau del cotxe no apareix... han agafat cassoles velles i cullerots per fer rebumbori pels carrers de la ciutat... cal fer-se sentir, cal muntar-ne una de bona, que aquesta vegada ja n'hi ha prou.
La manifestació s’espera multitudinària...
Per al seus ulls acostumats a les postes de sol i a mirar les menudes floretes i les formes de les pedres, tant estímul és massa... braços, mans, cuixes i caps... ulls, faldons, dits i peus... fragments de gent anònima i somriures llunyans de vells i coneguts companys. Perquè avuí semblem estar totes i tots. El trontoll de la gentada, les consignes i pancartes... amb el pit i les esquenes convertits en aparador de reivindicacions i somnis malferits per desgraciats que desgovernen i malbaraten tot.
Per fi apareix la clau del cotxe. Sona Pergolessi, però cal baixar el volum molt per poder parlar mentre enfilem cap a la ciutat... i parlem fins que se’ns asseca la gola, i maleïm i cerquem arguments per enlairar-nos l’esperit... Si, serem molts i tenim molta raó...
El pare deia dinant: -ai fill, no traureu res amb això... mai han fet cas de res. -No, pare, aquesta vegada ens sentiran i els afrontarem...
Som un camí que camina...No hem buscat un lloc, senzillament ens hi hem amollat... “farts i cansats”, “mala broca us traga un ull”, “mecaguentot”, “mala pedra aplane la vostra miserable vida”... així diuen les pancartes, així ens surt la ràbia com un esclat de dins... I som un riu, però els ulls no miren el riu... miren gotes de desig, miren fragmentàries postures i plecs de roba, parpelles i ulls clars. S’escolten clams i crits i el retró dels instruments i l’aldarull del casso vell, del peròl i els sonalls...
Som una cosa feta de gent...
Carrer avall, avinguda avant...
I deixant pas, els cabells néts i els botons de la camisa mig oberts... els braços oberts i el somriure blanc, pur, net...
Del mig del riu, del camí del munt de cossos i trossos, de dins del trencadís surt i tot es torna violent i bell... perquè és bell això d’envoltar-se de braços forts i valents.
I hi ha qui té enveja... perquè mai viurà això... Perquè, per uns segons se sap feliç, fugaçment feliç. Només per un segon així tot té sentit...
La calidesa d’aquells dits plens de petites ferides, la força d’aquella veu.
De nou no apareixen les claus del cotxe i cal remenar de nou al cul de la motxilla... i quan les mans s’amaguen dins per escarbar, se senten alleugerides, refugiades desprès d’haver tocat, salvades de la timidesa que les paralitza per tirar un poc més endavant...
I el desig va fent el seu camí...
I el riu de gent s’esmicola pels carrers dels voltants...
I tots busquen les claus del cotxe amb els ulls capficats dins les bosses...
Si, se sent únic enmig de la gentada... perquè ningú més ha sentit aquells bàtecs. Ningú com ell dins el toll, ningú amb aquell perfum, ningú...
I al llit una massa retrona contra la pell del tabal...
Res com un home a cavall, a cavall de la vida... encara que el cavall sigui de ferro!!!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada