2012/03/16

El trencadís 2. El centre de l'univers és blanc, com la pasta de dents



Encara es veurien un altra vegada més...

Però aquell dia és el definitiu. El punt que ho explica tot i fa que tot tingui sentit.


El trencadís que decora la vella estació és lluent, blanc i net. Transmet sensacions d’aigua i sabó, de mans d’obrer savi i vell, de polsim d’algeps apegat als pelets del nas.

Un dia d’agost a l’Estació del Nord.



Darrere, al pàrquing, han quedat la brutícia i la foscor enganxades a les parets i els mosquits
morts als vidres del cotxe...

Ara tot és net, clar... La calor no se sent entre les flairades de perfum, encara que és agost... Un d’aquells dies d’agost que no semblen d’agost, perquè bufa el vent, i xiula la brisa...

“mais j’entends siffler le train...

Que c’est triste un train qui siffle dans le soir!”


Estira la pesada bossa d’esport que va portar dies enrere. Ha deixat el desodorant damunt el banc del bany, al poble... però tot el demés hi està. No volia deixar rastre però ha deixat una petjada als seus ronyons que, passa un tren i un altre i un altre més i no s’esborra... i cau l’aigua d’una dutxa i un altra i una més i no s’esgola cames avall... No passa, no... perquè algunes coses romanen amb una força brutal... per desgràcia o per sort!.

Vaja! Falten unes monedes per al bitllet... Tot el que passi sigui com això, perquè amb diners, carxofes...!.

I al bell mig d’aquell sòl lluent, que sembla el centre de l’univers... D’un univers tant de temps desconegut, llunyà, estrany, ofegat sobre sí mateix... Al mig d’aquell paviment pol·limentat com vidre transparent, EL BES.

-He d’anar-me’n, marxar... adéu, au revoir!

I la frase que segueix no hi es pot posar... perquè algunes coses són intransefribles, difícils d’explicar i pròpies, patrimoni de la seva humanitat particular... perquè un altra cosa no serà però, li sobra humanitat...

Tan bells, tan ben rebolcats... com pastissos de glòria de sucre blanc... Tan petits i tan grans.

I no importa res més que aquell bes...

Un xiquet mira sorprès... li agrada el que veu, perquè quan es besen – pensa- tindran fillets... Així va la vida, no?...: s’ajunten, es besen i venen els nens.

Una vegada més es veurien i en desitjaran mil o cent... però la vida ja no ho permet. No, no és ella, vostè perdoni. És ell qui ja no ho permet... i s’excusa i se sent malament i se’n va i ja no torna més.

Però li deixa aquell bes. No més un... només.

I, pot un bes durar per tota una vida?... futur enllà, present permanent?. Així sembla ser... mentre hi hagi memòria, mentre s’entesti en col·leccionar “els seus grans moments” i mentre passi dies i olles, hores i mores rebolcant-se com pastisset en sucre fi, en els seus propis records i pensaments...

Tot blanc, tot net...

I surt el tren. Segons abans ha recorregut tota l’andana amb el cap girat sense deixar de mirar els llavis que acaba de besar. I alça la ma, la beneïda ma que no va deixar ni un pam sense carícia, ni un pèl sense rentar, ni un dia, ni una nit...

El dia que va desaparèixer portava samarreta de ratlles blaves i blanques i pantaló curt... era estiu, a l’agost... un agost que no ho semblava, perquè no feia calor...

“…j'ai failli courir vers toi
j'ai failli crier vers toi
c'est à peine si j'ai pu me retenir
que c'est loin où tu t'en vas
que c'est loin où tu t'en vas
auras tu jamais le temps de revenir
J'ai pensé qu'il valait mieux
nous quitter sans un adieu
mais je sens que maintenant tout est fini
j'entendrai siffler ce train toute ma vie.”