#AixòÉsAixina
#CosesDelsPoblesDeMosatros
o del que hem sigut
i som... (del que serem, no se... ja veurem si no perdem la vista)
Novament em demanen
que escriga «alguna cosa» per al llibre de festes del meu poble. I
una altra vegada recerque al meu Blog algunes coses que ja tinc
escrites i ja publicades que podria compartir ací també. Però he
pensat que m'apeteix parlar una vegada més d'allò que som com a
poble. Sense voler fer dogmes ni creure'm en possessió de cap
veritat, ho faré amb afecte, perquè jo, no m'amague de dir-ho,
m'estime el meu poble i diré el que pense, que és gran cosa que a
un el deixen expressar-se lliurement, clar que si...
M'agrada escoltar
als que saben més que jo, i els que investiguen, estudien, recerquen
i treuen conclusions, diuen que la segona part del nom del meu-nostre
poble significa aproximadament «creuera de camins». I si som
«creuera de camins», de quins camins?.
Primer camí: el
sud. (no em se el número de la carretera de memòria, però cap
avall, o «paca-vall», com preferiu)
Des del punt de
vista de la geografia, el nostre poble forma part d'una valleta
menuda o foia que conté solament dos nuclis de població des de
temps molt antic: La Torre i Xixona, per això s'anomena Vall del Riu
de La Torre o Foia de Xixona, a la comarca de l'Alacantí...
Molt hem caminat i
caminem a Xixona. Allà hem treballat, hem anat a cal «llandero» a
que ens fera una platera per al pa beneït, a cal' dentista o al
mercat de dimarts. Allà hem baixat a veure parents o amics, a
l'institut o al centre de salut. Els pobles ens necessitem els uns
als altres i per molts motius i per moltes raons, a Xixona «baixem»
molt sovint. I la nostra relació de pobles veïns (barreja d'estima,
prejudicis, comparances odis i necessitats) és un fet indiscutible i
serà...
Però no som
xixonencs. Ens assemblem molt i gens i és paradoxal que el nostre
«camí del sud» siga el que més freqüentem i el que menys ganes
tenim de passar. No vull entrar en històries perquè ben sabut és
que açò va «segons qui ho explique» i, de la mateixa manera que
hi ha torrudanes i torrudans que estimen Xixona i han trobat allà
família i futur, d'altres només comptarien que barbaritats.
#AixòÉsAixina.
I seguint el camí
cap al sud comencem a trobar-nos cada vegada més diferents, menys
«allà baix». Perquè amb la bona gent de Busot, El Campello,
Mutxamel, Sant Joan o Sant Vicent també tenim i tindrem lligams,
històries, comerços i succeïts que comptar. Pertanyem a la mateixa
comarca però... ja no parlem del tot igual, ni som de mar els
torrudans. Ni pelegrinem a la Santa Faç ni fem Moros i Cristians...
Però si, hi ha afectes al nostre camí del sud, i històries velles
i novelles d'amors i d'amistats, de moliners i cooperatives
agrícoles, de sabaters de Tibi, d'Aixames i de collir espart...
I Arribes a Alacant
i si, és la nostra capital, cert... però... Som un poc com ells
però ja ben poc. Va haver un temps que aquest poble meu va
imaginar-se «ciudad de vacaciones» de la gent de la capital,
racó amagat i fresc de la muntanya per a quan la calor de la plana
litoral és insuportable. I ho som un poc... Som i no som i, una
vegada més Alacant és nostra i no ho és gens.
#CosesDePobleICapital. No ens agraden els «pixapins» i els
lladres de cireres que no respecten res, però ens agrada la bona
gent de la ciutat que ens visita de tant en tant i ens troba
autèntics. I compartim velles històries amb gent alacantina, pel
Sanatori, per l'estiueig. I baixem contínuament a Alacant a «comprar
un peix cantant» i ens toca practicar el castellà (què li
farem?, que han volgut perdre la llengua dels seus avantpassats) i de
metges i hospitals i papers i amistats i festa grossa...
Segon camí: La
Marina
Som una autèntica
creuera de camins, al cantó més alt de la comarca i sota el cim més
elevat: la serra dels Plans, però «en un tres-i-norrés» estem a
Relleu i la carretera de giravoltes que fa quasi la mateixa silueta
del riu, barranc avall, ens planta en La Marina Baixa sense que ens
adonem. Bo, si que ens adonem que el cartellot que anuncia que
hem canviat de terme i comarca té unes dimensions «com pa' no
vore'l». La Mare de Déu del Miracle i Sant Albert ens donen la
benvinguda i si són festes, la generositat del veïnat no ens deixa
despagats. També compartim històries velles i novelles amb Relleu i
amb Sella, fins i tot una mica amb Orxeta i La Vila. Històries de
peix fresc i relles noves, contalles de músics i timbes en masos
amagats barranc avall. El somni daurat de Benidorm també ens ha
arribat. També va haver un temps en què aquest poble nostre va
creure un conte que deia que podríem ser «el Benidorm de les
muntanyes» que vindrien els «astrangers» de mig món a
menjar als nostres bars i a comprar-se els nostres masos en ruïna i
a treure'ns de pobres... I ja saps «se les diu i se les creu» (les
mentides) i la culpa de que això no passés mai «de la carretera de
l'infern aquella». Mentre alguns somniaven autovies des de Benidorm
fins a La Torre, les torrudanes es casaven amb alguns relleuers (i la
carretera no tenia la culpa, que la tenia l'amor) i menjàvem
aladrocs i clòtxines fresques del port de La Vila i ens anàvem a
Sella a beure i ballar.
No som com ells del
tot, però si ho som un poc: pobles menuts, arrelats, orgullosos de
«les seves coses», un poc «brutos» i molt generosos. Tampoc
parlem com ells que la tomaca és tumaca i «maidéu
quanta mel·la pa' plegar, enguany». Però sembla que ens
estimem i ens hem escanyat de riure més d'una vegada fent el camí
de la mar...
Tercer camí: El
Nord, Alcoi
Entre el nostre
veïnatge, diu la geografia, està la gent de Benifallim, la
d'Alcoleja, Penàguila, Alcoi... també podríem incloure Benilloba,
fins i tot Cocentaina i molts pobles del Comtat. Mariola, Aitana...
serres mítiques que són un poc nostres però no del tot. Una vegada
més, som com tots ells, però...
Estem a la creuera,
has de pujar i baixar el port. Les carrasques i les boires de
l'hivern, la neu. Sempre he pensat que ha estat una gran desgràcia
per a aquest poble meu haver perdut la línia de comunicació entre
La Torre i Alcoi, el veritable autobús «La Torruana» que passava
amunt i avall fins a la nostra ciutat més propera. Allà ens hem
comprat el vestit «bonic de mudar» i els anells a la joieria. A
Alcoi hem anat a viure, a prosperar i a treballar com haques per
eixir avant. De Benilloba les mantes i d'Alcoleja «l'aurora» (quan
la cantem, que no és nostra, que és la d'ells). Els goigs de Sant
Gregori tampoc són nostres, que són d'Agres i la nostra festa que
es fa molt semblant a Benifallim o a Gorga. Hem pelegrinat a La Mare
de Déu d'Agres i hem comprat tota la vida els ciris d'Albaida, les
tovalloles d'Ontinyent i els llençols de Cocentaina. Anem a la Fira
de fires, que és bona i polida i ja sabeu el que deien els vells
«els Reis de deveres, van a Alcoi, els dels pobles són
hòmens disfressats» i «a la Fira no vages si no tens diners ni a
la Mare de Déu d'Agres si no ho tens promès».
Ja em perdonareu,
però som més del nord... en el parlar, en el viure, en els costums
i en la fe. Hem estat (administrativament parlant pel que fa al
bisbat) fins no fa massa Arquebisbat de València..., Més de La Font
Roja que de Fontcalent, més del Bar Aitana d'Alcoleja que del Mesón
Los Curros de Tàngel. Diuen els lingüistes que el nostre parlar
és més «de l'Alcoià», que les bajoques no són pebreres ni el
cuixot pernil. Alcoi ha estat en molts aspectes la nostra capital, la
ciutat en la qual ens aconseguim el que no hi tenim als pobles. La
ciutat on, una vegada més, alguns dels nostres veïns van emigrar, i
per allà han fet vida i fortuna o ruïna...
A Benifallim per
Sant Miquel i a Milleneta, Balones, Fageca, Muro, Banyeres,
Bocairent, Gaianes... a fer música, a ballar a la plaça o a
Almudaina a vendre la collita de les ametles.
Però La Torruana
fa molts anys que no passa el port, i el «conte contat ja s'ha
acabat»... Ens volen mirant al sud, curant-nos al sud, al tanatori
cap al sud, a per gasolina cap avall... I així anem camí avall,
amunt. Com tots, com ningú.
A Castalla a per
«sequillos» i a Ibi a portar furgones plenes de
joguets i pistoles (de mentida, clar) i vestits de nina i l'economia
submergida i buscant-se la vida «on hi ha feina», és llei de
vida...
Una gran veritat:
les muntanyes són molt altes i sent veïns, no ens coneixem be,
perquè costen de passar.
Som frontera de tots
i de ningú. Lloc de pas de ciclistes, caminants, turistes i
mercolins. Érem pas de ramats i de pastors i ara ho som
d'arrancapins, motoristes i caçadors, de bons i roïns... que el pas
és lliure i els pobles ens necessitem els uns als altres, cert!.
Un Poble com un
altre i com ningun altre. Com tots i com ningú, que se sol dir. Mig
alcoians, un poc relleuers, amb dos pessics a Benifallim i una bona
poalada de xixonenca, un puntet alacantins i un altre benidormers,
dos ventades d'alcolejana i tres d'iberut o socarrat.
Un terme segregat de
Xixona al segle XVIII que ens va deixar en aquest racó on els
ametlers floreixen un poc més tard i on dura una miqueta més la
neu. On es parla la llengua dels valencians i s'escolta en diumenge
la dels manxecs. Un poble... ja saps: una terra i una gent: barreja
d'influències i alguna coseta #DeMosatrosNomés.
A mi m'agrada ser un
poc barreja, creuera de camins i frontera. De fet pense que no hi ha
poble ni ciutat que no ho siguen per molt que s'entesten en dir que
no.
No m'agrada la gent
que parla sense saber i repeteix incansablement no se què d'unes
«pomes» (ah, no que si no dises Mansanas no van a
saber de que hablas). No m'agrada la gent que no respecta i que
no s'estima allò que és ni la gent que sistemàticment ens canvia
el nom, el bon nom, el nostre nom («autoodi» li diuen i
«procesos de imperialismo cultural y sustitución lingüística»
és com es diu això).
A mi m'agrada
observar i escoltar els que saben més que jo, I els que saben més
que jo diuen:
MAÇANES: «CREURERA
DE CAMINS»
I #AixòÉsAixina i
#ViscaSantGregori
Pau Francesc
Torregrossa i Coloma